15

A LES CAPSES de sabates de l’habitació de darrere de la recepció hi havia gairebé sis-centes mil corones, a compartir entre la sacerdot i el recepcionista. Aquells diners eren tots els seus estalvis.

Hi havia cent mil corones cobrades per feines que no s’executarien. Caldria tornar-les perquè res no feia sospitar que Anders l’Assassí i Jesús poguessin partir peres.

Reemborsar trenta mil més trenta mil més quaranta mil a tres mafiosos, o presumptes mafiosos, era un tràngol que el recepcionista preferiria no haver de passar. D’una banda perquè significava tenir cent mil corones menys de caixa. De l’altra perquè els clients esperaven un servei i no diners, i encara menys diners sense interessos. La majoria dels clients no acostumaven a ser persones de caràcter gaire dòcil, ni solien mostrar-se flexibles i comprensives. Hi havia, doncs, el risc que el recepcionista i la sacerdot fossin rebuts de manera poc afectuosa quan anessin a informar que Anders l’Assassí renunciava a maltractar gent.

—Potser seria millor enviar-los la pasta per correu amb una nota i desaparèixer del mapa —va proposar el recepcionista—. Ningú sap com ens diem, no deixarem cap rastre, amb prou feines ens trobaríem tu i jo si ens busquéssim.

La sacerdot va escoltar en silenci el pla del recepcionista. Potser necessitava una mica de temps per assumir-lo, perquè al capdavall es tractava de fer emprenyar tres mafiosos. El noi va continuar:

—També podem considerar la possibilitat de quedar-nos els diners, perquè igualment s’emprenyaran. Tenim moltes maneres de fer-nos invisibles. Jo sempre he cobrat el sou en negre i no em tenen fitxat enlloc, que jo sàpiga. I el teu nom no va quedar inscrit en cap registre perquè de seguida vas passar de ser una client a ser sòcia meva. Ara, pel que fa a la persona de l’habitació set, tothom sap com es diu, i per això mateix el deixarem aquí. Serà divertit quan hagi d’explicar als tres clients que Jesús ha vetat la seva activitat professional i que els altres dos socis de l’empresa han canviat de domicili sense notificar cap nova adreça. I que, amb la pressa, es van endur els diners.

La sacerdot continuava en silenci.

—M’he descuidat algun detall? —va demanar el recepcionista.

La religiosa va moure el cap una mica.

—No —va dir ella—, no vas malament. El teu raonament és correcte, però massa defensiu. Si ens plantegem la possibilitat d’estafar una gent amb qui ningú amb dos dits de front faria broma, per què no estafar a tothom? Podem endur-nos tots els diners que siguin capaços de pagar. Cent-mil corones sona bé, però no trobes que deu milions de corones sona millor?

La sacerdot li va fer un somriure tipus Mona Lisa, i el recepcionista també va somriure, més aviat desconcertat. Havien passat poc més de dos anys des del dia que aquella dona es va acostar al banc on seia per intentar fotre-li vint corones a canvi d’una cutrada d’oració. Per això la seva relació va començar amb desconfiança, però després es van fer socis, i amics, i finalment, una parella d’enamorats. I fugirien plegats. Era una sensació agradable.

Deu milions de corones eren cent cops millor que cent mil.

Era un risc assumible? I què li semblava que podien fer amb els diners, ara que s’estimarien sempre, en la sort i —en menor proporció— en la desgràcia?

El recepcionista no va tenir temps de respondre’s aquestes preguntes perquè va sentir que Anders l’Assassí s’acostava cantussejant pel passadís.

—El Senyor sigui amb vosaltres —va dir amb una veu tan dolça que va irritar Per Persson.

Just en aquell moment va treure la factura inflada que li havia preparat com a venjança.

—Comptant aquesta nit, senyor Andersson, ha estat amb nosaltres dos anys i trenta-sis setmanes, i no n’ha pagat cap. A dues-centes vint-i-cinc corones la nit, tot plegat farà, si ho arrodonim, unes dues-centes vint mil corones.

En els bons temps, qualsevol que hagués gosat presentar-li una factura amb aquell to s’hauria arriscat a rebre quatre hòsties, però això ja no ho podia fer.

—Sisplau, germà recepcionista —va dir Anders l’Assassí—, no és possible servir alhora Déu i el Cèsar.

—Bé, en tot cas començarem per donar al Cèsar el que és del Cèsar —va replicar el recepcionista—, i si ens queda temps, ja parlarem de l’altre.

—Exacte —va dir la sacerdot per ajudar-lo.

—I no seria millor que d’entrada em servissis un entrepà de formatge? —va continuar Anders l’Assassí—. Recorda que has d’estimar els altres com a tu mateix i que jo encara no he menjat res. No he tastat el cos de Crist.

També la sacerdot se sentia irritada amb el criminal, i des del seu profund coneixement de la Bíblia va deixar anar:

—Feliços els qui ara passeu fam. Lluc 6:21.

—Ah —va fer el recepcionista—. En aquest cas preferiria no posar en perill la felicitat del senyor Andersson. No donar-li un entrepà és el mínim que puc fer per vostè. Hi ha cap altra cosa que pugui no fer per servir-lo? Si no, que passi un bon dia.

Anders l’Assassí va somriure i va assumir que no podria tastar res fins que no anés al bar. Com que tenia gana, no es va entretenir i va marxar dient que el Senyor observa totes les nostres accions, i que la sacerdot i el recepcionista farien bé de reflexionar sobre la seva actitud mentre no arribés la seva hora.

Així, la sacerdot i el recepcionista es van tornar a quedar sols, i ella li va explicar què pensava.

—En lloc de dir a tothom que el boig que acaba de marxar s’ha fet de missa, direm just el contrari. Direm que Anders l’Assassí és més sàdic que mai, que res no el pot contenir. Durant un cert temps acceptarem totes les comandes que se’ns facin: assassinats, ròtules trinxades, ulls buidats i qualsevol altra bestiesa que puguem cobrar cara. I després toquem el dos.

—Desapareixem? Sense haver buidat cap ull?

—Cap ni un, ni tan sols de vidre! En part perquè nosaltres no les fem, aquestes coses, i en part perquè no tenim ningú que les faci.

El recepcionista va fer números. Durant quant de temps podien anar acceptant encàrrecs sense fer-ne cap? Dues setmanes, tres? N’hi podrien afegir una o dues més dient que Anders l’Assassí estava malalt i que lamentaven el retard. Diguem quatre setmanes en total. Si eren valents podien acumular sis o set homicidis, i el doble d’agressions de les de sempre.

—Has dit deu milions? —va dir el recepcionista, que s’ocupava de les finances i de negociar les tarifes—. A mi me’n surten dotze.

Per una banda deu o dotze milions de corones, per l’altra tots els baixos fons d’Estocolm emprenyats.

El punt 1 era que el recepcionista i la sacerdot desapareixerien sense deixar cap rastre ni cap nom.

El punt 2 era que els mafiosos no pararien mai de buscar-los.

—Com ho veus? —va dir la sacerdot.

El recepcionista va estar en silenci una estona. Després, intentant imitar el somriure tipus Mona Lisa, va dir que l’única manera de saber si era millor deixar córrer el que estaven a punt de fer era justament fer-ho.

—Així, doncs, endavant? —va preguntar la religiosa.

—Endavant, i que Déu ens acompanyi.

—Què?

—Feia broma.