29

ELS GUARDAESPATLLES, un local adequat, obrir un compte corrent, un número de telèfon, una adreça de correu electrònic… El recepcionista tenia una feinada. Com a director de màrqueting també pensava fer servir Facebook, Twitter, Instagram…

El recepcionista no havia estat mai gaire aficionat al Facebook. Sí que hi tenia un compte, però només tenia un contacte i era la seva mare, des d’Islàndia, que feia temps que havia deixat de respondre-li els missatges.

Allò que el fill no podia saber era que la mare havia hagut de traslladar-se a una barraca al costat de la glacera més gran d’Europa, el Vatnajökull. I això perquè el marit, àlies el Banquer, ho havia perdut tot i preferia marxar a la fi del món amb la seva encara prou atractiva dona (llàstima que sempre estava de mal humor). El marit creia que feien bé d’estar-se on eren, allà perduts, fins que les coses es calmessin a Reykjavík i Londres. Calia deixar passar un temps. Tot es posaria a lloc en només tres anys.

—Tres anys? —va dir la mare del recepcionista.

—Sí, o cinc. En aquest punt la llei no és gaire clara.

La mare del recepcionista es va preguntar què havia fet amb la seva vida. «Sóc en una barraca al costat d’una glacera en una illa on ningú no entén el que dic. Si pogués trobar algú amb qui parlar. Déu meu! Per què em fas això?».

No està clar que fos Déu qui va respondre, però a continuació de la pregunta desesperada es va sentir un soroll intens i sord. Era un terratrèmol, just sota la glacera.

—Temo que el Bárðarbunga s’està despertant —va dir el marit.

—Bardabuquè? —va dir la dona sense estar segura de voler-ho saber.

—El volcà. Es troba quatre-cents metres sota del gel. Fa cent anys que dorm, així que deu estar ben descansat…

Com que a la barraca no hi tenien connexió a internet, hi hagués o no erupcions volcàniques, el fill no tenia cap contacte amb la seva única amiga de Facebook, per tant la seva experiència en la gestió de continguts en les xarxes socials era limitada, però aviat va descobrir que tenia talent:

Era un bon eslògan i basat en fets reals. El text es podia llegir sobre una foto a contrallum d’Anders l’Assassí, amb la Bíblia en una mà i un iPad a l’altra.

—Què faig jo amb un ordinador? —havia protestat l’assassí mentre li feien la foto.

—No és un ordinador, és un iPad, i és perquè l’antic contrasti amb el nou. El nostre missatge és per a tothom.

—Quin missatge?

—Que és millor donar que rebre.

—Això és veritat —va assegurar Anders l’Assassí.

—De fet no ho és, però funciona —va dir el recepcionista.

Tan bon punt la sacerdot tingués enllestit el missatge religiós, el recepcionista s’encarregaria de difondre’l a la xarxa. Però clicar un «m’agrada» era un problema perquè oferia a la gent l’oportunitat de triar un polze cap amunt en lloc d’enviar cent corones. O vint.

El local era un altre maldecap. El recepcionista buscava hangars, estables, graners, magatzems i molts altres llocs abans d’adonar-se que la solució era òbvia.

Només calia comprar una església.

Durant un temps, l’Església Estatal Evangèlica Luterana va ser hegemònica a Suècia. Estava prohibit creure en qualsevol altra cosa, estava prohibit no creure en res i estava prohibit creure en el Déu correcte de manera incorrecta.

Al segle XVIII l’Església vivia el seu apogeu, quan va ser desafiada pels pietistes que consideraven que calia professar la fe amb més devoció i sense tant rigor luterà.

Més devoció? Per solucionar el problema, l’Església estatal va fer arrestar i condemnar aquells bon creients que creien de manera incorrecta.

Després de demanar perdó públicament, la majoria se’n va sortir amb una pena lleugera i l’expulsió del país. Però alguns es van mantenir ferms. El més tossut es deia Thomas Leopold. En lloc de reconsiderar la seva actitud, durant el procés va decidir resar una oració pel jutge, cosa que va irritar prou el magistrat per sentenciar que el tanquessin set anys a la fortalesa de Bohus.

Com que això no el va doblegar, el jutge hi va afegir cinc anys més, que el pietista Leopold va passar al castell de Kalmar, i uns altres cinc al manicomi de Danviken.

Després de disset anys es podia pensar que Leopold s’hauria estovat. Doncs no. El van tornar a enviar a Bohus, el van tancar a la mateixa cel·la on havia iniciat el seu tour per les presons i van llançar la clau al mar. Van ser necessaris vint-i-sis anys més perquè Thomas Leopold tingués finalment el seny de morir-se, als setanta-set. És una història trista, però mostra la fermesa que pot tenir l’Església oficial. Llei i ordre, missa cada diumenge.

Passat d’aquell segle XVIII tan dur, el XIX va resultar més tolerant i es va permetre l’existència d’algunes confessions que fins llavors eren clandestines. I així anar fent fins a arribar a la llei de llibertat religiosa del 1951 i a la separació de l’Església i l’Estat mig segle després.

Així que hi va haver una època en què t’empresonaven quaranta-tres anys per no creure de manera correcta. Només dos-cents cinquanta anys més tard, mensualment cinc mil suecs abandonaven l’Església sueca sense rebre ni una multa. Podien anar on volguessin, o enlloc, la llei els protegia. Mentre que aquells que continuaven formant part de l’Església sueca anaven a missa no perquè no fer-ho estigués prohibit, sinó per voluntat pròpia. Tot i que la majoria no hi anava.

A mesura que la gent deixava d’anar a missa, les diferents congregacions anaven fusionant-se entre si. Finalment, a conseqüència del segle XVIII, en el XXI hi havia per tot el territori de l’orgullós regne de Suècia esglésies buides que amenaçaven amb la ruïna si no s’hi invertien piles de diners.

L’Església sueca ja tenia piles de diners. La suma total era de gairebé set mil milions de corones, però el seu rendiment anual era ridículament baix, només el tres per cent, perquè des de feia temps i amb gran coherència moral (i una certa desgana) havia abandonat les inversions en petroli, tabac, alcohol i armament militar. Una part mínima d’aquest tres per cent servia per pagar les activitats de l’Església. Parafrasejant el proverbi suec: per molt que plogui sobre el rector, no vol dir que caiguin gotes sobre el campaner. O si en fem una adaptació més lliure: les diverses congregacions estaven amb l’aigua al coll. Per això rebien amb els braços oberts qualsevol que els oferís tres milions de corones en efectiu a canvi de fer-se càrrec d’un edifici que estava tancat i que només costava diners.

—Tres milions? —va dir el pastor Granlund. Immediatament va calcular quantes obres podria encarregar en el temple principal de la congregació, que també amenaçava ruïna. El preu inicial era de quatre coma nou milions, però en dos anys que feia que estava en venda no havia aparegut ningú que s’hi interessés.

—M’ha dit l’Església d’Anders? —va preguntar el pastor Granlund.

—Sí, pel nom del seu líder espiritual, el pastor Johan Andersson. La seva vida és increïble. Un autèntic miracle —va dir el recepcionista, sabent que en el cas que Déu existís en qualsevol moment el fulminaria amb un llamp.

—Sí, l’he seguit als diaris —va dir el pastor, que considerava que era millor fer tractes amb una altra congregació cristiana, així l’edifici podria continuar sent sacre.

El pastor Granlund estava autoritzat a parlar en nom dels seus feligresos, de manera que va acceptar els tres milions.

L’església tenia unes dimensions considerables. Estava afectada des de feia més de cent anys i es trobava a tocar de l’autopista E18. Tenia un cementiri amb la majoria de làpides trencades, l’última devia ser de feia cinquanta anys. El pastor Granlund pensava en les tombes i l’encert de no haver-hi enterrat ningú més des de feia tant temps. Quina mena de descans etern es podia tenir enterrat al costat d’una de les autopistes més transitades de Suècia?

Malgrat tot va voler parlar de les làpides amb el potencial comprador.

—Tenen la intenció de respectar el repòs dels enterrats? —va demanar sent conscient que no hi havia cap obstacle legal per no fer-ho.

—Per descomptat que sí —va dir el recepcionista—. No foradarem cap tomba. Només anivellarem el terreny i l’asfaltarem.

—L’asfaltaran?

—Serà l’aparcament. Així, doncs, entesos? Tanquem el tracte, nosaltres ens hi instal·lem dilluns i vostè cobra ara mateix al comptat. Només ha de fer un rebut.

El pastor es va penedir d’haver formulat la pregunta, va fer veure que no havia sentit la resposta i va allargar la mà.

—Entesos —va dir—. El senyor Persson acaba de convertir-se en propietari d’una església.

—Molt bé —va respondre Per Persson—. Vol considerar la possibilitat d’unir-se a la nostra Església? Per a nosaltres seria un honor. A més, si ho desitgés, tindria aparcament gratuït.

El pastor Granlund tenia la sensació que tota mena de desgràcies s’abatrien sobre l’edifici que acabava de vendre. Ell i la congregació necessitaven tres milions, però tampoc calia humiliar-se per obtenir-los.

—Vagi-se’n, Persson —va dir—, abans no me’n penedeixi.