Quan la Sylvia va trucar a casa des de l’aeroport abans d’embarcar va dir que arribava l’endemà al matí amb dos nens, sí, negres, i que havia promès que els educaria, i que eren molt llestos…, de fet un es deia Clever. Esperava que no fes massa fred perquè els nens no hi estaven acostumats, i va continuar parlant fins que la Frances li va dir que aquella trucada costaria una fortuna i la Sylvia es va disculpar:

—Sí, és clar, ho sento, ho sento —va afegir que l’endemà al matí els ho explicaria tot i finalment va penjar.

En Colin va assabentar-se’n i va dir que, evidentment, la Sylvia pretenia que els nois visquessin a la casa.

—No siguis beneit, com vols que visquin aquí? A més a més, va dir que se n’anava a Somàlia.

—Doncs ja està.

Després de rumiar-hi una mica, com solia fer, en Rupert va dir que esperava que en William no s’ho prengués malament. Així, doncs, ell també creia que els nois es quedarien amb ells.

Ni la Frances ni en Rupert podien anar a rebre la Sylvia, serien a la feina, però la Frances va proposar un sopar familiar. Aquella reunió de família estava limitada per la manca d’informació.

—Semblava fora de si —va dir la Frances.

Va ser en Colin qui va obrir la porta a la Sylvia i els nois. Als braços duia la filla d’ell i de la Sophie, la Celia, una criatura encantadora amb uns rínxols i uns ullassos negres i clotets a les galtes, tot ressaltat per un vestidet vermell. Va fer un cop d’ull als dos nois negres i va posar-se a plorar.

—No siguis ruca… —va dir-li el seu pare i va donar enèrgicament la mà als dos nois, que les tenien fredes i tremoloses. Era un dia fred de novembre.

—Mai no ha vist ningú negre de tan a prop —va explicar-los la Sylvia—, no en feu cas.

Van passar a la cuina i van seure a la taula, sempre fidel. Els nois feien cara d’espantats. Si els negres poden posar-se pàl·lids, ells, de ben segur que ho estaven. Tenien un aspecte grisós i tremolaven, tot i que duien uns jerseis gruixuts que la Sylvia els havia comprat. Se sentien fora de lloc, la Sylvia ho sabia perquè ella també s’hi sentia; havia estat una transició massa ràpida de les cabanes de palla, els núvols de pols i les tombes recents de la missió.

Llavors va entrar una noia força bonica amb texans i una divertida samarreta de ratlles.

—Hola, sóc la Marusha —va dir, i es va quedar al costat de la tetera mentre esperava que l’aigua bullís. Era l’au pair. Al cap d’un moment la Sylvia i els nois tenien una tassa de te davant seu i la Marusha va posar galetes en un plat i els el va acostar, somrient educadament. Era polonesa i estava mentalment absorta en la desintegració de la Unió Soviètica, que era un procés fulgurant. Va posar-se la Celia als malucs i va dir—: Pujo a veure la tele, vull veure les notícies —i va marxar cantant escales amunt. Els nois van observar la Sylvia mentre es posava les galetes al plat, afegia llet al te i s’hi posava sucre. Després, sense treure-li els ulls de sobre, van imitar exactament els seus moviments tal com havien fet durant anys a l’hospital.

—Són el Clever i en Zebedee —va presentar-los la Sylvia—. M’han estat ajudant a l’hospital. Així que pugui els duré a l’escola i més endavant estudiaran medicina. Estan tristos perquè el seu pare s’acaba de morir. No han deixat ningú més de família.

—Ah —va dir en Colin i va fer un cop de cap de benvinguda als nois, els rostres dels quals reflectien la mateixa expressió d’espant de quan havien segut a taula, a la cuina, com si els hi hagués de quedar fixada per sempre més—. Ho sento, em faig càrrec que tot això deu ser terriblement difícil per a vosaltres. Ja us hi acostumareu.

—I la Sophie? És al teatre?

—La Sophie està amb en Roland de forma intermitent…, no, en realitat no m’ha deixat. Diria que viu amb tots dos.

—Ah, mira.

—Sí, així estan les coses.

—Pobre Colin.

—Ell li envia una cinquantena de roses roges amb qualsevol excusa, o missatges eloqüents amb un ram de pensaments o de nomoblidis. A mi aquestes coses no se m’acudeixen mai; m’ho mereixo.

—Oh, pobre Colin.

—I pobra Sylvia, si t’haig de jutjar pel teu aspecte.

—Està malalta; la Sylvia està molt malalta —van fer els nois. S’havien espantat molt, i no només per l’aparell, que els era desconegut, sinó perquè la Sylvia no havia parat de vomitar; s’adormia i es despertava cridant i plorant. Tot i així, els havia ensenyat com funcionava el lavabo, i es pensaven que ho havien entès, però en Clever devia haver premut el botó equivocat, perquè quan hi havia volgut anar, havia trobat el «No funciona» penjat a la porta. Tant ell com Zebedee notaven que les hostesses se’ls miraven malament i pensaven que si feien qualsevol estupidesa l’avió podia estavellar-se per culpa seva.

Quan la Sylvia va envoltar-los amb els braços i es va asseure entremig d’ells, al taxi, van notar a través de la roba que estava freda i tremolava. No els va estranyar: el que havien vist per la finestra del taxi mentre venien de l’aeroport, un cel gris i plorós, edificis interminables i un munt de persones abrigades com si fossin paquets…, tot allò els feia venir ganes d’amagar-se sota d’una flassada.

—Imagino que cap dels dos no deu haver dormit gens a l’avió —va dir en Colin.

—No gaire —va respondre la Sylvia—. Els nois estaven massa alterats per tot. Vénen d’un poblat i tot això és molt nou per a ells.

—Me’n faig el càrrec —va dir en Colin, i era cert, almenys en la mesura en què pot fer-ho algú que no ho ha vist amb les seus propis ulls.

—Hi ha algú a l’antiga habitació de l’Andrew?

—Hi treballo jo.

—I a la teva?

—Hi ha en William.

—I què me’n dius de l’habitació petita d’aquella planta? Segurament podríem posar-hi dos llits.

—Quedaria una mica atapeïda amb dos llits, no trobes?

—Abans que morís la nostra germana, a la cabana on vivíem, dormíem cinc persones —va dir en Zebedee.

—En realitat no era la nostra germana —va dir en Clever—. Per a vosaltres seria la nostra cosina. És que les nostres relacions de parentiu són diferents de les nostres —va afegir—. Es va morir. Va posar-se molt malalta i es va morir.

—Sé que són diferents. Espero que en un altre moment m’ho puguis explicar.

En Colin començava a distingir els nois l’un de l’altre. En Clever era el més prim i bellugadís, amb uns ulls enormes i seductors; en Zebedee era més voluminós, tenia unes espatlles amples i un somriure que li recordava el d’en Franklin.

—Podem mirar la nevera? Mai no n’hem vist cap de tan grossa.

En Colin els la va mostrar, amb tots aquells prestatges, el llumet interior i els compartiments del congelador. Ells van exclamar-se, bocabadats, van remenar el cap i van fer un badall.

—Veniu —va dir en Colin i va pujar escales amunt, agafant-los per les espatlles i amb la Sylvia darrere. Escales, escales; els nois no n’havien vist mai fins que van anar a l’Hotel Selous. Van pujar, deixant enrere el pis de la sala d’estar, el de la Frances i en Rupert i la petita habitació on en el seu dia havia viscut la Sylvia, fins a arribar al pis on havien crescut en Colin i l’Andrew. A l’habitació petita hi havia un llit i mentre en Colin deia—: Ja us trobarem alguna cosa millor —tots dos s’hi van llançar i van quedar-se adormits a l’instant.

—Pobres nanos —va dir en Colin.

—Quan es despertin se sentiran perduts.

—Ja li diré a la Marusha que tingui els ulls ben oberts… I tu on dormiràs? Hi has pensat?

—Puc instal·lar-me a la sala d’estar fins que…

—Sylvia, no deus pas pensar a carregar-nos els nois i marxar a…, on era?

—Somàlia.

La Sylvia no havia pensat res; simplement s’havia deixat endur des que havia fet la promesa a en Joshua i no s’havia permès pensar en res, ni tampoc confrontar aquelles dues realitats: que era responsable dels nois i que t’havia compromès a ser a Somàlia al cap de tres setmanes.

Van tornar a baixar les escales, van asseure’s a la taula i es van dedicar un somriure.

—Sylvia, has pensat que la Frances es va fent gran? Ja té més de setanta anys, li vam fer una gran festa, tot i que ni els aparenta ni es comporta com una dona de setanta anys.

—I a més a més ja té la Margaret i en William.

—Ara només en William.

I llavors, sense presses (tenien tot el temps del món) va explicar-li la història. La Margaret havia decidit, sense parlar-ho amb ells, que se n’anava a viure amb la seva mare. Tampoc no li va dir res a ella; un bon dia va presentar-se a casa de la Phyllida i va dir-li a la Meriel: «Vinc a viure amb tu».

—No hi ha lloc —va respondre immediatament la Meriel—. T’hauràs d’esperar que trobi un pis.

—Doncs llavors busca’l —va ordenar-li la seva filla—. Ara tenim prou diners, oi que sí?

El problema era el següent: la Meriel havia decidit anar a la universitat i treure’s el títol de psicologia. La Frances estava furiosa; pensava que ja era hora que la Meriel comencés a guanyar-se la vida, però a en Rupert no el va sorprendre gens la decisió de la Meriel.

—Jo sempre t’he dit que no tenia cap intenció de guanyar-se la vida, és cert o no?

—Tens raó, ho has dit sempre.

—Ningú no ho diria veient-la, però és una dona molt dependent.

—I l’hauràs de mantenir eternament?

—No m’estranyaria gens.

En realitat, el motiu pel qual la Meriel no volia marxar de casa de la Phyllida era que no volia estar sola. Per la seva banda, la Phyllida volia que la Meriel marxés. Al principi, el fet de tenir l’exesposa d’en Rupert vivint a casa seva, com si fos una extensió de la família Lennox, li havia proporcionat una obscura satisfacció, que mai no havia analitzat en profunditat, però ja n’estava farta. No era que la Meriel li desagradés, però el seu caràcter esquerp podia resultar molt depriment. Quan la Margaret s’havia instal·lat a casa seva, per a ella havia estat com reviure un antic malson: es veia a si mateixa reflectida en la Meriel, amb la nena, mare i filla mossegant-se, grunyint i fent-se petons, i tot plegat amanit amb el brogit dels plors, les baralles, els crits i els llargs silencis de reconciliació.

La Meriel va tenir una recaiguda i va tornar a l’hospital. Aleshores la Phyllida va suggerir que ara que la seva mare no hi era la Margaret podia tornar a casa dels Lennox, però la noia va dir que preferia quedar-se allà amb ella.

—La Frances és una vaca burra —va dir—. No li importa res que no sigui en Rupert. Això que dos vells es passin el dia fent manetes ho trobo fastigós. A més a més, m’agrada estar amb tu. —Això últim ho va dir tímidament, sense gaire confiança, temia ser rebutjada; s’oferia a la Phyllida com si fos per a ella una segona mare—: Vull estar-me amb tu.

I la Phyllida va sentir-se commoguda en sentir que li agradava. Quina diferència amb la Sylvia, tan furtiva i decebedora, sempre delerosa d’allunyar-se’n!

—Molt bé, però quan la teva mare estigui millor crec que us hauríeu de buscar un pis.

La Meriel, però, no mostrava signes de millora. La Margaret no anava mai a veure-la, deia que la trasbalsava massa; en canvi en William hi anava pràcticament cada tarda, s’asseia al costat de la seva mare, arraulida al llit, en l’absència grisosa de la depressió i, amb aquella manera de fer tan seva, cauta i sol·lícita, li explicava com li havia anat el dia, què havia fet. Però ella no li contestava, ni es movia, ni el mirava.

Quan en Colin va acabar de parlar de la Meriel, va continuar amb la Sophie i la Frances, que escrivia llibres d’història i de sociologia, i se’n sortia la mar de bé. I després va referir-se a en Rupert, de qui en Colin deia que era el millor que havia passat en aquella casa.

—Imagina’t, una persona sensata de debò, finalment.

En Colin i la Sylvia es van passar la tarda parlant, mentre la Celia feia encantadores aparicions en braços de la Marusha, que, a mesura que s’anaven coneixent les notícies de la humiliació absoluta de l’enemic tradicional de Polònia, mostrava un aspecte més exultant. Finalment va arribar la Frances carregada de menjar, com en els vells temps. Van obrir la taula entre tots tres, com si preparessin l’escenari per a les festes del passat.

Mentre la Frances cuinava va arribar en William, just en el moment en què els dos nois negres baixaven les escales. Els hi van presentar:

—En Clever i en Zebedee es quedaran aquí un temps —va explicar en Colin. La Frances no va dir res i va posar-se a parar la taula per a nou persones. La Sophie se’ls uniria més tard.

La Frances va asseure’s al cap de la taula, com sempre, amb en Colin a l’altra punta i un lloc buit al seu costat per a la Sophie, després la cadira de la Marusha i finalment la trona de la Celia; comptant la nena eren deu. En Rupert va asseure’s a un costat de la Frances i en William a l’altre. La Sylvia i els dos nois eren al mig. La Sylvia va parlar-los del gran sopar de l’Hotel Butler i dels convidats, persones influents la majoria, algunes de les quals en altres èpoques havien ocupat un lloc en aquella taula, i després va parlar de la dona de l’Andrew i va dir que senzillament aquella relació no podia durar gaire. Parlava amb una veu buida, aportava informació però no s’involucrava, no feia safareig ni es recreava en les improbables giragonses de la vida. En Clever i en Zebedee no li treien els ulls de sobre, intentant descobrir què sentia, ja que la seva veu semblava decidida a no revelar-ho; de fet, va ser la inquietud dels nois el que va alertar els altres que havien de preocupar-se per la Sylvia. La veritat és que ella sentia com si s’allunyés d’allà flotant, i no era només per manca de son. Estava cansada, sí, tan cansada que li costava centrar l’atenció, i amb tot sabia que ho havia de fer, perquè els nois depenien d’ella, perquè era l’única persona que entenia com n’era, de dur, per a ells. En Rupert, com a bon periodista, va formular algunes preguntes, però ho va fer perquè sabia que la Sylvia necessitava que la fessin baixar d’on fos que es trobava, com un estel que vola massa amunt; era receptiu a la seva angoixa perquè feia molt de temps que es preocupava per en William, que patia molt i depenia d’ell, en Rupert, per entendre’s a si mateix. La nena petita va passar-se l’estona balbucejant, bavejant i fent gràcies a tothom, fins i tot als dos nois negres, ara que ja s’hi havia acostumat.

La Sophie va entrar d’una revolada, acompanyada d’un núvol de perfum. Estava més grassa que abans, «més Madame Bovary que Dama de les Camèlies», tal com deia ella mateixa. Duia un elegant i voluminós vestit blanc i els cabells recollits en un monyo. Va dedicar una mirada apassionadament culpable a en Colin fins que aquest li va fer un petó i va dir:

—I ara calla, Sophie. Aquesta nit no pots ser el centre d’atenció.

—Déu meu, Sylvia, què et passa? —va exclamar la Sophie—. Sembla que estiguis morta!

Aquestes paraules van provocar-los un estremiment, però la Sophie no podia saber que el pare dels nois acabava de morir i que feia mesos que es passaven les tardes de dissabte en funerals de persones que havien conegut de tota la vida.

—Em sembla que aniré a dormir una mica —va dir la Sylvia i va alçar-se amb dificultat de la cadira—. Estic… —Va fer un petó a la Frances—. Frances, estimada, tornar a ser aquí amb tu, si poguessis saber… Estimada Sophie… —Va somriure vagament a tothom i va posar la seva mà tremolosa sobre l’espatlla d’en Clever i després sobre en Zebedee—. Ens veiem després —va dir. I va marxar, aguantant-se a la porta i al marc.

—No us preocupeu —va dir-los la Frances—. Nosaltres us cuidarem; digueu-nos el que necessiteu, perquè no us coneixem igual que la Sylvia.

Però els nois encara seguien la Sylvia amb la mirada i era evident que aquella situació els depassava.

Volien tornar a la seva habitació i ho van fer, acompanyats de la Marusha, que anava amb la Celia. Darrere seu va sortir la Sophie; semblava que tenia la intenció de passar la nit allà.

La Frances, en Colin i en Rupert van mirar en William, perquè sabien el que vindria a continuació.

En William era un noi alt, prim i atractiu, però la pell pàl·lida li tibava la cara i sovint els seus ulls mostraven una expressió tensa. Estimava el seu pare, estava sempre tan a prop seu com podia, tot i que en Rupert va confessar-li a la Frances que no gosava agafar-lo, abraçar-lo; pensava que a en William no li agradava. A més a més, segons en Rupert era molt reservat, no compartia els seus pensaments. «Potser és millor que no els coneguem», deia la Frances. Ella veia en William, que li demanava consell quan tenia petits problemes, com algú que controla un dolor al qual no es pot arribar únicament amb abraçades i petons. I s’esforçava molt, havia de fer-ho bé a l’escola, era com si estigués lluitant sempre amb uns àngels invisibles.

—Vindran a viure aquí?

—Sembla que sí —va dir en Colin.

—I per què?

—Vinga, campió, no siguis així —va fer el seu pare.

El somriure d’en William a en Colin, al qual van haver de deduir que estimava, era com un lament.

—No tenen pares —va dir en Colin—. El seu pare s’acaba de morir. —Li feia por dir «sida» pel terror que provocava la paraula, tot i que en aquella casa la sida era tan distant com la pesta negra—. Són orfes i són molt pobres… No crec que les persones com nosaltres ho puguem entendre. A més a més, l’única escola que han tingut han estat les lliçons de la Sylvia.

Per un moment tots van imaginar-se una sala amb pupitres, una pissarra i un mestre explicant la lliçó.

—Però per què s’han de quedar aquí? Per què s’han de quedar amb nosaltres?

Aquesta reacció instintiva (Per què jo?) només pot respondre’s apel·lant a les enormes injustícies de l’univers.

—Algú se n’ha de fer càrrec —va dir la Frances.

—A més a més, la Sylvia serà aquí; ella sabrà què cal fer. Jo també crec que nosaltres no estem a l’altura —va dir en Colin.

—Però com voleu que visqui aquí? On la posareu? On dormirà?

Si la Sylvia estava feta un embolic i sentia pànic davant la impossibilitat de ser a Somàlia i a Londres al mateix temps, aquells tres adults es trobaven en un estat similar; en William tenia raó.

—Ja ens arreglarem d’alguna manera —va dir la Frances.

—Els haurem d’ajudar entre tots —va dir en Colin.

Això, i en William ho sabia perfectament, significava: Esperem que tu també els ajudis. Eren més joves que ell, i aquest fet augmentava les possibilitats que acabessin depenent d’ell.

—Si no se’n surten, marxaran?

—Podríem enviar-los de nou a casa seva —va dir en Colin—, però pel que m’ha explicat la Sylvia tots els habitants del seu poble o bé s’han mort de la sida o no tardaran gaire, a morir-se’n.

En William va posar-se blanc:

—La sida? Tenen la sida?

—Ni la tenen ni la poden tenir, diu la Sylvia.

—I ella com ho sap? Sí, d’acord, és metgessa, però llavors, per què fa tan mala cara? Té un aspecte horrible.

—Es posarà bé. I pel que fa als nois, d’entrada necessitaran que algú els ajudi a posar-se al dia, però estic segur que ho aconseguiran.

—No poden dir-se Clever i Zebedee; aquí no. Els mataran, si van pel món amb aquests noms. Espero que no vagin a la meva escola.

—No podem canviar-los el nom així com així.

—Molt bé, però jo no penso defensar-los si reben.

Va dir que havia de pujar, que tenia deures, i va marxar. Sabien que abans de fer els deures jugaria una mica amb la nena, si estava desperta. L’adorava.

La Sylvia no va tornar a aparèixer. S’havia deixat caure al vell sofà vermell, amb els braços estirats, i s’havia adormit immediatament. Va enfonsar-se en el seu passat, en uns braços que l’esperaven.

En Rupert i la Frances s’estaven despullant a la seva habitació quan en Colin va entrar per dir que havia anat a veure com estava la Sylvia, i que la pobra devia estar morta de cansament perquè dormia com un soc. Més tard, pels volts de les quatre de la matinada, la Frances va despertar-se, intranquil·la, i va baixar al pis de baix; quan va tornar va dir-li a en Rupert, que s’havia despertat en llevar-se ella, que la Sylvia dormia com un mort. Estava a punt de tornar a ficar-se al llit quan va adonar-se del que acabava de dir i, mirant enrere, va recordar el que havia dit en Colin.

—Això no m’agrada —va dir—. Hi ha alguna cosa que no rutlla.

En Rupert i la Frances van baixar i van entrar a la sala d’estar; efectivament, al sofà hi havia la Sylvia dormint com un mort: era morta.