«Néta d’una famosa nazi i filla d’un comunista professional, Sylvia Lennox ha trobat un amagatall rural a Zímlia, on dirigeix un hospital privat equipat amb material robat de l’hospital del govern local».

El problema era que en aquell país ignorant encara no sabien que el comunisme era políticament incorrecte i que, a més a més, la paraula «nazi» no despertava les mateixes reaccions que a Londres; a molta gent d’allà li agradaven els nazis. Solament dos termes provocaven una reacció garantida: un era «racista», i l’altre, «agent sud-africà».

La Rose sabia que la Sylvia no era racista, però també sabia que, com que era blanca, als negres no els costaria gens creure-s’ho. Amb tot, n’hi havia prou que un negre escrivís una carta a The Post dient que la Sylvia era amiga dels negres… No, però, i una espia? Això també era complicat. En aquell moment, just abans de la caiguda de l’apartheid, hi havia una veritable febre d’espies a tots els territoris veïns de Sud-àfrica. Qualsevol persona que hagués nascut o viscut a Sud-àfrica, qualsevol persona que hi hagués anat de vacances recentment, qualsevol que hi tingués relacions, qualsevol que critiqués Zímlia en algun sentit, o que suggerís que les coses es podien fer millor, qualsevol persona que «sabotegés» una empresa o un negoci, perdent o fent malbé material, com ara una caixa de sobres o mitja dotzena de tornavisos, qualsevol persona, de fet, podia ser descrita (i així solia passar) com un agent de Sud-àfrica (que, per descomptat, feia tot el que podia per desestabilitzar els seus veïns). Així doncs, en aquest ambient, a la Rose no li costava gens presentar la Sylvia com una espia sud-africana, però havent-n’hi tants necessitava alguna cosa més.

Llavors la Rose va tenir un cop de sort: va rebre una trucada telefònica del despatx d’en Franklin convidant-la a una recepció a l’ambaixada xinesa, que comptaria amb la presència del líder. L’acte tindria lloc a l’Hotel Butler. No s’estaven de res. La Rose va posar-se un vestit i va presentar-s’hi ben d’hora. Era a Zímlia des de feia poques setmanes, però ja formava part del que ella mateixa anomenava la «colla alternativa», i els coneixia a tots, com a mínim per poder saludar-los. Periodistes, editors, escriptors, gent d’universitat, expatriats, membres d’ONGs, un grup de gent diversa i instruïda (una qualitat de la qual ella desconfiava, ja que sempre pensava que la gent es reia d’ella), format sobretot per blancs, més que no pas per negres. Eren persones senzilles, irreverents, treballadores, moltes de les quals encara tenien una gran fe en el futur de Zímlia, mentre que d’altres l’havien perdut per complet. L’altre grup de gent, amb el qual es barrejaria aquella nit, era amb el que se sentia realment a gust: presidents i directors, líders i ministres, la gent amb poder, i més negres que blancs.

La Rose va quedar-se en un racó d’aquella gran sala, l’estil i l’elegància de la qual la relaxaven, perquè se sentia en el lloc apropiat mentre esperava que arribés en Franklin. Vigilava de no beure massa…, encara; ja s’emborratxaria més tard. La sala s’anava omplint, però en Franklin no arribava. Al seu costat tenia un home que li resultava familiar, d’haver-lo vist a The Post. No pensava dir-li que era una periodista londinenca, una raça summament odiada per aquell govern; en canvi, va dir:

—Camarada ministre, és un honor per a mi ser al seu meravellós país. He vingut de visita.

—D’acord —va dir ell, agraït, tot i que no tenia intenció de perdre temps amb aquella dona d’aspecte anodí que devia ser l’esposa de vés a saber qui.

—Vostè deu ser el ministre d’Educació, si no m’erro —va dir la Rose, conscient que no ho era; l’home va replicar, amb amabilitat i indiferència:

—No, sóc el sotsministre de Sanitat. Sí, tinc l’honor de ser-ho.

L’home estirava el cap per sobre de la gent que tenia al voltant. Volia cridar l’atenció del líder quan arribés; malgrat que arreu fos conegut com un home afable i popular, el líder es deixava veure ben poc entre els seus ministres. Les poques vegades que es reunia el consell de ministres, exposava els seus punts de vista i marxava; no era un home de gaire camaraderia, el camarada líder. Feia molt de temps que el sotsministre esperava una oportunitat per discutir algunes qüestions amb el seu cap i tenia l’esperança de poder intercanviar-hi algunes paraules, aquella nit. A més a més, estava secretament enamorat de la fascinant Gloria. Qui no ho estava? Aquella dona abundosa, exuberant, irrefrenable i sexi tenia una cara que era com una invitació… On era? On eren tots dos, el camarada president i la mare de la nació?

—Em preguntava si sap res de l’hospital de Kwadere… —va dir la Rose (va repetir, de fet, perquè la primera vegada no l’havia sentit). La pregunta estava fora de lloc. No podia esperar que el sotsministre de Sanitat conegués tots i cadascun dels hospitals i, a més, aquella era una recepció oficial, i no era ni el lloc ni el moment. Però el fet era que sí que estava al corrent de l’hospital de Kwadere. Els arxius havien estat sobre la taula del seu despatx aquell mateix dia: tres hospitals, començats però no acabats perquè els fons havien estat (per dir-ho ras i curt) robats. (Ningú no lamentava aquella mena de coses més que ell, però mai no es poden descartar alguns errors). En dos dels hospitals, els donants, que a aquelles altures estaven més que emprenyats i mostraven una actitud cínica, van exposar un pla en virtut del qual si ells, els benefactors originals, aportaven la meitat dels diners necessaris, llavors el govern s’hauria de comprometre a aportar l’altra meitat. Si no, mala sort i adéu hospital. A Kwadere, el donant original havia enviat una delegació a l’hospital abandonat i havia decidit que no, que no estava disposat a finançar-lo. El problema era que calia un hospital amb urgència, però el govern no tenia els diners, així de senzill. A la Missió de Sant Lluc hi havia una mena d’hospital amb una metgessa, però l’informe no era gens encoratjador. La veritat era que aquell hospital, tan pobre i antiquat, no estava a l’altura: Zímlia esperava coses millors. A més a més, havia arribat a les seves mans un informe dels Serveis de Seguretat on deia que el nom de la doctora apareixia en una llista de possibles agents sud-africans. El seu pare era un conegut comunista, ungla i carn amb els russos. A Zímlia no els agradaven els russos, que havien donat l’esquena al camarada Matthew mentre aquest (o, més ben dit, les seves tropes) lluitava als boscos. Havia estat la Xina qui havia donat suport al camarada Matthew. I vet aquí que acabava d’arribar l’ambaixador xinès amb la seva esposa, una dona menudeta, tots dos somrients i encaixant mans. Havia de moure’s de pressa, ja que on hi hagués l’ambaixador xinès trobaria el líder.

—M’haurà de disculpar —va dir a la Rose.

—Puc venir-lo a veure algun dia…, potser al seu despatx?

—Per què fer, si ho puc preguntar? —va dir de manera força grollera.

La Rose va haver d’improvisar:

—La metgessa de l’hospital de Kwadere és…, bé, és cosina meva i he sentit a dir que…

—Doncs ha sentit bé. La seva cosina hauria de vigilar més les seves companyies. Sé per fonts de confiança que està treballant per a…, bé, tant se val.

—I, sisplau, esperi un instant, què me’n diu d’això que robés material de…?

No en sabia res i se sentia molest perquè els seus assessors no li n’havien fet ni cinc cèntims. Tot aquell assumpte era molt irritant, i no volia ni pensar-hi. No tenia ni idea de com resoldre el problema de l’hospital de Kwadere.

—De què parla? —va demanar, girant-se d’esquena mentre s’allunyava per entre la multitud—. Si és cert serà castigada, això li ho puc assegurar; i lamento que sigui família seva.

Va anar fins on era l’encantadora Gloria, que acabava d’arribar, amb un vestit de gasa escarlata i un collaret de diamants. On era el líder? No hi havia anat i seria la seva esposa qui fes els honors.

La Rose va marxar discretament i va anar a un cafè on sempre corrien enraonies i notícies. Va parlar de la recepció oficial, de l’absència del líder, de la gasa vermella i els diamants de la Mare de la Nació i dels comentaris del sotsministre sobre l’hospital de Kwadere. Hi havia una funcionària nigeriana, una dona, que es trobava a Senga amb motiu de la conferència sobre la Riquesa de les Nacions. Quan va sentir a parlar de l’espia de Kwadere, la dona va dir que des que havia arribat a Zímlia només havia sentit a parlar d’espies, espies i més espies, i que segons l’experiència del seu propi país, els espies i les guerres resultaven molt útils quan l’economia no anava bé. Les seves paraules van provocar una animada discussió en la qual aviat va estar involucrat tothom que era al cafè. Hi havia un home, un periodista, que havia estat arrestat sota l’acusació de ser un espia, però l’havien deixat anar. D’altres coneixien persones sospitoses de ser agents i… La Rose va adonar-se que es passarien el vespre parlant d’agents sud-africans i va marxar; va entrar en un petit restaurant que hi havia a la cantonada. Dos homes que l’havien seguit des del cafè, tot i que ella no se n’havia adonat, van preguntar-li si li importaria que compartissin taula, ja que el local era ple. La Rose tenia gana, estava una mica èbria i va pensar que aquells dos homes, que d’alguna manera difícil de definir li semblaven impressionants, li agradaven força. Probablement, qualsevol persona que visqués a Zímlia s’hauria adonat només de veure’ls que eren policies secrets, però fa tant de temps que van envair Anglaterra que els seus habitants tenen una certa innocència. La veritat era que la Rose pensava que aquella nit devia estar particularment atractiva. A la majoria de països del món, els que tenen uns serveis secrets actius, s’entén, qualsevol persona tindria clar des de bon començament que amb homes com aquells era millor tenir la boca tancada. La seva intenció era esbrinar coses d’ella: per què havia marxat del cafè d’aquella manera tan precipitada quan havien començat a parlar d’espies?

—Em preguntava sí saben alguna cosa de l’hospital de la missió de Kwadere —va fer ella—. Tinc una cosina que hi treballa, una metgessa. Acabo de parlar amb el sotsministre de Sanitat i m’ha dit que és sospitosa de ser espia.

Els dos homes van intercanviar una mirada. Estaven al corrent de la metgessa de Kwadere, perquè el seu nom apareixia a la llista. No se l’havien presa gaire seriosament; d’entrada, quin mal podia fer, perduda a la quinta forca? Però si el mateix sotsministre…

Aquell parell no feia gaire temps que eren al servei secret. Havien aconseguit la feina perquè eren familiars del ministre, però no eren de l’època anterior a l’Alliberament. La majoria de nous estats, per molt que experimentin un canvi complet del govern, mantenen el servei secret del govern anterior, en part perquè l’abast i la quantitat dels coneixements d’aquelles persones que fins feia poc els espiaven a ells, els impressionen, i en part perquè molts dels membres del nou govern tenen secrets que no volen que surtin a la llum. Aquells homes encara s’havien de fer un nom i necessitaven impressionar els seus superiors.

—Saben si Zímlia ha hagut d’expulsar mai ningú perquè fos un espia? —va preguntar la Rose.

—Oh, sí, moltes vegades.

L’afirmació no era certa, però els feia sentir-se importants de pertànyer a un servei secret tan seriós i eficient.

—De debò? —va dir la Rose, emocionada, olorant una història.

—N’hi havia un que es deia Matabele Smith.

—Matabele Bosman Smith —va corregir-lo l’altre.

Un vespre, al cafè d’on la Rose acabava de marxar, alguns periodistes havien fet broma sobre els rumors d’espies i s’havien inventat un espia amb un nom que personifiqués el màxim de característiques desagradables (a ulls del govern) possibles. (Havien vetat el cognom Whitesmith, per analogia a Blacksmith). Aquest personatge era un sud-africà que solia viatjar a Zímlia per negocis i havia intentat fer volar pels aires les mines de Hwange, el palau governamental, el nou estadi esportiu i l’aeroport. Havia servit perquè els del cafè es divertissin durant alguns vespres, però se’n van acabar cansant. Mentrestant, el nom havia arribat als arxius de la policia. Al cafè, el nom de Matabele Bosman Smith s’havia convertit en una paraula en clau per al·ludir a la psicosi d’espies, i els agents que freqüentaven el local sentien constantment el nom però mai no aconseguien anar més enllà.

—I el van deportar? —va preguntar la Rose.

Els dos homes es van mirar en silenci i un d’ells va dir:

—Sí, el vam deportar.

—El vam deportar de nou a Sud-àfrica —va afegir l’altre.

L’endemà, la Rose va completar el seu paràgraf sobre la Sylvia amb la frase: «Se sap que Sylvia Lennox havia estat amiga íntima de Matabele Bosman Smith, que va ser deportat per ser espia sud-africà».

L’estil general i la càrrega crítica de l’article eren els apropiats per a la mena de diaris on la Rose publicava els seus pensaments quan era a Anglaterra, però va decidir ensenyar-lo a en Bill Case i després a en Frank Diddy. Tots dos coneixien l’origen del cèlebre deportat, però no li van dir res. La Rose no els agradava; feia massa temps que abusava de la seva hospitalitat. A més a més, els agradava la idea que aquell famós Smith recobrés vida pròpia i proporcionés un o dos vespres de diversió al cafè.

L’article va aparèixer a The Post, on no era fàcil que hom detectés un paràgraf incendiari havent-n’hi tants. La Rose va enviar-lo a World Scandals i va caure a les mans d’en Colin, seguint la norma que si s’escriu alguna cosa desagradable sobre algú, alguna persona de bon cor la hi acabarà fent arribar. En Colin no va dubtar a demandar el diari per una important suma de diners i perquè publiquessin una nota de disculpa però, com sol passar amb aquesta mena de diaris, la rectificació va aparèixer en un petit requadre en un lloc on ningú no la llegiria. La Julia tornava a ser titllada de nazi; pel que fa a la insinuació que la Sylvia pogués ser una espia, a en Colin li va semblar tan ridícula que ni se’n va preocupar.

El pare McGuire va veure l’article a The Post, però no va ensenyar-lo a la Sylvia. El retall va arribar a mans del senyor Mandizi, que el va desar a l’arxiu de la Missió de Sant Lluc.