Aquell any tumultuós, 1968, va ser prou pacífic a casa de la Julia, que durant molt de temps no havia estat atapeïda de «nens», sinó d’adults seriosos.

Quatre anys és molt de temps; és a dir, quan s’és jove.

La Sylvia s’havia convertit en una jove brillant gairebé fins a extrems antinaturals, havia fet la feina de dos anys en un, abordava els exàmens com si fossin un repte agradable i semblava que no tingués amics. S’havia convertit en una catòlica romana, anava tot sovint a Farm Street a visitar un atractiu sacerdot jesuïta anomenat pare Jack i cada diumenge a la catedral de Westminster. La noia estava a punt de convertir-se en metgessa.

A l’Andrew també li havien sortit bé les coses. Estudiava a Cambridge i passava força temps a casa. Per què no tenia xicota?, es preocupava la seva mare. Però ell deia que havia escarmentat veient els fruits amargs que s’havien hagut d’empassar «tots plegats».

En Colin havia accedit a fer els exàmens finals a l’escola però ho havia deixat. S’havia passat setmanes ficat dins del llit, cridant «deixeu-me estar!» a qualsevol que truqués a la seva porta. I un bon dia s’havia aixecat, com si no hagués passat res, i havia dit que se n’anava a veure món. «Mare, ha arribat l’hora que vegi una mica de món». Se’n va anar i van començar a arribar postals d’Itàlia, Alemanya, Estats Units, Cuba («Digues a en Johnny de part meva que està com un llum; aquest país és un femer».), Brasil, Equador… Entre viatge i viatge tornava a casa, on es mostrava educat, però mai no explicava res.

La Sophie havia acabat d’estudiar a l’escola de teatre i li sortien petits papers. Va anar a veure la Frances i li va explicar en to de queixa que sempre es regien pel seu aspecte a l’hora d’oferir-li algun paper en una obra. La Frances va estar-se de dir-li: «No et preocupis, això amb el temps s’arregla». Vivia amb en Roland Shattock, que ja tenia un nom i havia fet de Hamlet. Li va dir a la Frances que no era feliç i que sabia que l’hauria de deixar.

La Frances va estar a punt de tornar al teatre. De fet, havia dit que sí a un paper molt temptador, però un cop més l’havia hagut de rebutjar; per diners, tornava a ser per culpa dels diners. Ja no s’havia de preocupar per la factura de l’escola d’en Colin, i la Julia havia dit que ella podia fer-se càrrec de la Sylvia i l’Andrew, però llavors la Sylvia li havia demanat si la Phyllida podia instal·lar-se al pis del soterrani. I és que en Johnny va trucar a la Sylvia per dir-li que anés a visitar la seva mare.

—I no diguis que no, Tilly, amb això no n’hi ha prou.

La Sylvia s’havia trobat la seva mare que l’esperava, vestida per donar una impressió de suficiència, però amb aspecte malaltís. No hi havia res per menjar en tota la casa, ni tan sols una llesca de pa. En Johnny se n’havia anat a viure amb l’Stella Linch i ni passava diners a la Phyllida, ni pagava el lloguer. «Busca’t una feina», li havia engegat.

—Com vols que trobi una feina, Tilly? —havia preguntat la Phyllida a la seva filla—. Jo no estic bé.

Era evident.

—Per què no em dius Sylvia?

—No, no puc. Encara sento la meva petitona dient: «Em dic Tilly». La petita Tilly, així és com et recordo.

—Però vas ser tu qui em va posar Sylvia.

—Ai, Tilly, ho intentaré. —I abans que comencés la conversa de debò, la Phyllida ja s’eixugava els ulls amb un mocador—. Si pogués marxar amb tu i viure en aquell pis, me’n sortiria. De vegades el teu pare em passa diners.

—No vull ni sentir-ne parlar —va dir la Sylvia—. Mai no va ser un pare per a mi. Amb prou feines si el recordo.

El seu pare era el camarada Alan Johnson, tan famós com el camarada Johnny. Havia lluitat a la Guerra Civil espanyola (ell ho havia fet de debò) i l’havien ferit. La Julia, que havia estat testimoni de la seva pujada a la fama, l’havia descrit com una «eminència roja errant; com en Johnny».

—En Johnny es pensa que ingresso més diners de l’Alan dels que em passa en realitat. Fa més de dos anys que no em dóna ni un penic.

—Ja t’he dit que no en vull saber res.

Eren en una habitació que pràcticament no tenia mobles, ja que en Johnny s’ho havia endut quasi tot per començar una nova vida amb l’Stella. Hi havia una tauleta, dues cadires i un sofà vell.

—He tingut una vida tan dura —va començar la Phyllida, en un to tan familiar que la Sylvia es va aixecar. I no va ser una estratègia ni una tàctica: va sentir-se impel·lida a allunyar-se de la seva mare, per por. De fet, ja començava a sentir els tremolors que en el passat l’havien convertit en una nena dèbil, lànguida i histèrica.

—No és culpa meva —va dir la Sylvia.

—Culpa meva tampoc —va cridar la Phyllida, amb aquella poderosa veu oscil·lant amb què pronunciava la seva lletania de queixes—. Mai no he fet res per merèixer com m’han tractat. —I de sobte va adonar-se que la Sylvia era a l’altra punta de l’habitació, tan lluny d’ella com podia, tapant-se la boca i contemplant-la com si tingués por de posar-se malalta.

—Ho sento —va dir—. Sisplau, no te’n vagis. Seu, Tilly… Sylvia.

La noia va tornar, va apartar la cadira, va asseure’s i va esperar, amb una mirada freda.

—Si anés a viure a aquell pis me’n sortiria, ho demanaria a la Julia, però em fa por la Frances, de ben segur que dirà que no. Sisplau, demana-li-ho per mi.

—Pots culpar-la? —va replicar la Sylvia. Les persones que coneixien i estimaven aquella criatura encantadora que, tal com havia dit la Julia, «il·lumina aquesta casa vella com un ocellet», no haurien reconegut aquella cara inflexible.

—Però no és culpa meva… —hi tornava la Phyllida, i llavors, veient que la Sylvia s’havia alçat d’un bot amb intenció d’anar-se’n, va afegir—: D’acord, prou, prou, ho sento.

—No ho suporto, quan et queixes i m’acuses —va dir la Sylvia—. És que no ho entens? No ho puc suportar, mare.

La Phyllida va intentar somriure i va dir:

—No ho faré més, t’ho prometo.

—M’ho promets de veritat? Vull acabar els exàmens i ser metgessa. Si estàs per casa i em vas tot el dia al darrere, fotré el camp. No ho puc suportar.

A la Phyllida la va sorprendre la vehemència amb què parlava la seva filla. Va sospirar i va dir:

—Estimada, de debò que era tan dolenta?

—Sí, i tant. I fins i tot quan era petita em deies sempre «tot és culpa teva, sense tu estaria fent això i això altre». Una vegada fins i tot em vas dir que em posaries el cap al forn, juntament amb el teu, i ens moriríem.

—Això vaig fer? Espero que tingués un bon motiu.

—Mare! —va alçar-se la Sylvia—. Me’n vaig. Parlaré amb la Julia i la Frances, però no penso encarregar-me de tu; no esperis que ho faci. Et passaries l’estona martiritzant-me.

I així, just quan la Frances havia decidit amb gran alegria abandonar el periodisme i la tieta Vera per sempre, i també els articles sociològics seriosos, per no esmentar les feines estranyes que feia amb en Rupert Boland, la Julia va dir que hauria de passar-li una pensió a la Phyllida i «cuidar-me d’ella, en general. No és com tu, Frances. No pot valdre’s per si sola. Li he dit que ha de controlar-se i que no t’ha de molestar».

—I, el que és encara més important, no molestar la Sylvia.

—La Sylvia diu que li sembla que ho podrà suportar.

—Així ho espero.

—Però si li passo una pensió a la Phyllida…, podràs fer-te càrrec de les despeses de l’Andrew? Guanyes prou diners?

—És clar que sí.

I així es va tornar a acabar el teatre. La tardor de 1964, doncs, havia passat això i encara una altra cosa: la Rose havia marxat; els exàmens li havien anat bé, no li calia veure les notes per saber-ho. Els va anar a visitar un dia que la Frances, l’Andrew i en Colin estaven junts i els va dir: «Ara tinc grans somnis. Me’n vaig, us deslliureu de mi. I me’n vaig per sempre, a la universitat». I se’n va anar escales avall. De sobte ja no hi era. Van esperar una trucada seva, una carta, però res. El pis havia quedat fet un desastre, roba per terra, trossos d’entrepà sobre una cadira, i el lavabo ple de mitges esteses assecant-se. Però aquell era l’estil habitual dels «nens» i no tenia per què significar res.

La Frances va trucar als pares de la Rose. No, no en tenien notícia.

—Va dir que se n’anava a la universitat.

—De debò? Bé, espero que ens posarà al corrent quan li sembli.

Haurien d’avisar la policia? No, no semblava el més apropiat tractant-se de la Rose. La possibilitat d’acudir a la policia a demanar per la Rose, la Jill o en Daniel, que en una ocasió havia desaparegut durant setmanes, sempre havia provocat llargues discussions basades en els principis en voga durant els anys seixanta, i sempre havia estat rebutjada; no havien d’acostar-se a la pasma, la bòfia, els guripes, els defensors de la tirania feixista (Gran Bretanya). Juliol… Agost… En Geoffrey havia sentit rumors que la Rose era a Grècia amb un revolucionari americà.

A l’agost la Phyllida havia suplicat ajut i s’havia instal·lat al pis del soterrani. I al setembre va presentar-se la Rose, amb una gran motxilla negra sobre l’espatlla que va deixar al terra de la cuina.

—He tornat —va dir la Rose— amb tots els meus béns.

—Espero que t’ho hagis passat bé —va dir-li la Frances.

—Una merda —va dir la Rose—. Els grecs són uns merdes. Bé, vaig a instal·lar-me a baix.

—No pots. Per què no ens has dit res? El pis està ocupat.

La Rose es va deixar caure sobre una cadira, amb una expressió d’indefensió a causa de l’ensurt.

—Però…, per què…?, jo vaig dir que…, no és just!

—Ens vas dir que marxaves. Per sempre, ens pensàvem. I no vas intentar posar-te en contacte amb nosaltres ni dir-nos quins plans tenies.

—Però és el meu pis.

—Em sap greu, Rose.

—Puc dormir a la sala d’estar.

—No, Rose, no pots.

—Tinc les notes: tot excel·lents.

—Et felicito.

—I aniré a la universitat. Aniré a la LSE.

—Però has fet alguna cosa perquè t’acceptin?

—Oh, merda.

—Els teus pares no en saben res.

—Ah, ja ho veig: és una conspiració en contra meu.

La Rose va seure feta un embolic; aquella carona galtaplena reflectia per primera vegada vulnerabilitat. Potser per primera vegada, però sens dubte no per última, es trobava davant de la seva veritable naturalesa, que sens dubte l’abocaria a aquella…

—Merda —va tornar a dir—. Merda. He tret quatre excel·lents —va afegir.

—T’aconsello que preguntis als teus pares si et volen pagar la universitat. I si et diuen que sí, que vagis a l’escola, els demanis que t’escriguin una carta de recomanació i la presentis a la LSE. Però per aquest any ja és una mica tard.

—Aneu-vos-en tots a la merda —va dir.

Va alçar-se amb dificultat, com ho faria un ocell ferit, va arreplegar l’enorme motxilla negra, va arrossegar-se fins a la porta, va sortir i es va fer un gran silenci al rebedor. S’estava recuperant? S’hi estava repensant? Llavors la porta principal es va tancar. No va anar ni a l’escola ni a veure els seus pares; va estar-se per Londres, en clubs i en manifestacions i reunions polítiques.

Un bon dia, quan la Phyllida acabava d’instal·lar-se, va arribar la Jill. Era un cap de setmana i l’Andrew hi era. Ell i la Frances sopaven i la van convidar a afegir-s’hi.

No li van preguntar què havia estat fent. Tenia cicatrius a tots dos canells i de pes sobrepassava els límits del que és sa. Havia estat una noieta rossa i prima, i ara no cabia dins la roba i tenia les faccions inflades. No li van preguntar res, però ella els ho va explicar igualment. Havia estat en un hospital psiquiàtric, s’havia escapat, hi havia tornat voluntàriament i al final s’havia trobat ajudant les infermeres amb els altres pacients. Havia decidit que estava curada i els metges hi havien estat d’acord.

—Creus que podries fer que em tornessin a acceptar a l’escola? Si pogués fer els exàmens…, estic segura que me’n sortiria. Fins i tot al manicomi estudiava una mica.

Un cop més, la Frances va dir que era una mica tard per aquell any.

—Però els ho preguntaràs? Sisplau —va suplicar la Jill; la Frances ho va fer i a l’escola van decidir fer una excepció amb la noia, que esperaven que rendís a un nivell excel·lent, si s’hi esforçava.

I on havia de viure? Van demanar a la Phyllida si la Jill podia fer servir l’habitació on havia viscut en Franklin, i la Phyllida va contestar:

—Els captaires no poden triar.

Però així que la Jill va instal·lar-se, la Phyllida va començar amb les seves acusacions, utilitzant la noia com a objectiu. Des de la cuina, al pis de dalt, sentien les oscil·lacions de la veu plorosa de la Phyllida, que no parava ni un moment, i al cap d’un dia la Jill va anar a veure la Sylvia, i van decidir anar a parlar amb la Frances i l’Andrew.

—No ho aguantaria ningú —va dir la Sylvia—. No la culpeu.

—Jo no la culpo —va fer la Frances.

—Ningú no la culpa —va dir l’Andrew.

—Podria acampar a la sala d’estar —va proposar la Jill.

—Podries utilitzar el nostre lavabo —va dir l’Andrew.

El que havien negat a la Rose, ho van concedir a la Jill, que no ompliria el cor de la casa amb tempestes de ràbia i mala maror.

—Ho sabia —va dir la Julia—. Sempre ho havia sabut. Finalment, aquesta bonica casa s’ha convertit en una casa d’acampada. El que em sorprèn és que no hagi passat abans.

—Gairebé no la utilitzem, la sala d’estar —va dir l’Andrew.

—No es tracta d’això, Andrew.

—No, ja ho sé, àvia.

I aquesta havia estat la situació des de la tardor de 1964; l’Andrew que anava i venia de Cambridge, la Jill que estudiava molt, era responsable i bona noia i la Sylvia que treballava tant que la Julia plorava i deia que la noia es posaria malalta. La Frances treballava des de casa, i cada cop més sovint col·laborava en atractius projectes amb en Rupert Boland, i de vegades també des del Cosmo. La Phyllida vivia al soterrani, es comportava i no turmentava la Sylvia, que se’n mantenia ben allunyada.

El 1965 la Jill va reconciliar-se amb els seus pares i va anar a la LSE «per estar amb tots els meus col·legues». Els va dir que mai no oblidaria la seva bondat, que l’havien rescatada.

—Vosaltres em vau rescatar —va dir, seriosament—. Sense vosaltres estaria acabada.

Més tard van saber per altra gent que estava ficada en totes les noves mogudes polítiques i que veia molt sovint en Johnny i els seus camarades.

Així doncs, ja era l’estiu de 1968 i havien passat quatre anys.

Era un cap de setmana. Ni l’Andrew ni la Sylvia havien anat de vacances, sinó que s’havien quedat estudiant. En Colin havia tornat a casa i havia dit que escriuria una novel·la. En saber-ho, la Julia havia dit (no davant seu, tot i que després li ho havien explicat): «És clar! L’ocupació dels fracassats!», de manera que ja s’havia acomplert el primer requisit dels novel·listes principiants, el desànim per part de les persones més properes i estimades, si bé la Frances havia posat molta atenció a no comprometre’s i l’Andrew havia adoptat una actitud capriciosa.

En Johnny va trucar per dir que passaria a fer una visita.

—No, no cal que cuinis, vindrem dinats.

Aquella sorprenent demostració de barra, va pensar la Frances —mentre la seva pressió sanguínia es disparava i tornava a la normalitat—, potser obeïa simplement a la intenció d’en Johnny de fer-se el simpàtic. El més intrigant era aquell «vindrem». No podia referir-se a l’Stella, que era als Estats Units; hi havia anat a unir-se a la gran batalla que posaria fi a l’actitud més funesta de la discriminació contra els negres del sud, i s’havia fet famosa per la seva valentia i les seves habilitats d’organització. Amenaçada pel fet que se li acabava el visat de visitant, s’havia casat amb un nord-americà i havia trucat a en Johnny per dir-li que només era per motius formals, que havia d’entendre que era el seu deure revolucionari, i que tornaria quan haguessin guanyat la batalla. Mentrestant, els rumors que arribaven de l’altra banda de l’Atlàntic deien que aquell casament per motius formals anava molt bé, millor que la seva aventura amb en Johnny, que havia estat un desastre. Ella era molt més jove que en Johnny, i al començament havia quedat enlluernada, però aviat havia après a veure les coses amb els seus propis ulls. Havia tingut molt de temps per reflexionar, ja que moltes vegades s’havia trobat sola mentre ell anava a reunions i formava part de les delegacions que viatjaven a països ideològicament afins.

A en Johnny li hauria agradat afegir-se a les grans batalles americanes, sospirava per anar-hi com una criatura a qui no han convidat a una festa, però no va aconseguir un visat. Va donar a entendre que era a causa de la seva participació en la Guerra Civil espanyola. Però la cosa aviat va estendre’s a França i en Johnny acudia a tots els fronts de batalla així que sortien a les notícies. Però els fets del 68 van resultar molt alliçonadors per a ell; a tot arreu hi havia nous joves herois, i les seves bíblies també eren noves. En Johnny va haver de llegir molt.

No va ser l’únic membre de la Vella Guàrdia que va trobar-se refrescant altre cop la memòria en les pàgines del Manifest Comunista. «Això sí que és un text revolucionari», mormolava.

A França, cada heroi tenia un grup de noies que l’adoraven, i tots dormien junts obeint al nou principi de la plataforma revolucionària: la llibertat sexual. Però a en Johnny cap noia no li feia la cort. El veien no sols com un anglès, sinó també com un vell. El mil nou-cents seixanta-vuit, que seria un any recordat pels centenars de milers d’activistes que van prendre part en les lluites de carrer, els enfrontaments amb la policia, les batalles a cops de pedra, les corredisses, les barricades i les batusses sexuals com el punt àlgid de les seves fites juvenils, no seria un any feliç de recordar per a en Johnny.

Veient que l’Stella no tenia intencions de tornar al seu costat, va traslladar-se al pis que la Phyllida havia deixat buit, i que va convertir-se en una mena de comuna, llar de revolucionaris de tot el món, alguns que fugien de la Guerra del Vietnam i molts altres procedents de Sud-Amèrica; a més a més, sovint també acollia polítics africans.

Quan en Johnny va arribar, la cuina va semblar de sobte superpoblada, i els tres que estaven asseguts a la taula sopant van sentir que es difuminaven, ja que els nouvinguts estaven eufòrics i plens de vigor, donat que acabaven d’arribar d’una reunió. El camarada Mo i en Johnny reien d’algun acudit, i llavors el camarada Mo va dir a la Frances, abraçant-la:

—En Danny Cohn-Bendit ha dit que no tindrem socialisme fins que el darrer capitalista hagi estat penjat amb els budells de l’últim buròcrata.

En Franklin (la Frances no havia reconegut immediatament aquell homenàs jove amb un vestit bo) va dir a l’home negre que l’acompanyava:

—Aquesta és la Frances, ja te n’he parlat, va ser una mare per a mi. Frances, aquest és el camarada Matthew. És el nostre líder.

—És un honor conèixer-la —va dir el camarada Matthew amb actitud sòbria, sense somriure, seguint l’estil dels camarades dels vells temps, quan la severitat inspirada per Lenin estava de moda. (I ho tornaria a estar, ben aviat). No costava gaire adonar-se que l’home se sentia incòmode, que no li agradava ser allà. Va continuar ben seriós, i fins i tot va mirar el rellotge. Mentrestant en Franklin rebia la benvinguda dels «nens», que ja eren adults; llavors va trobar-se davant de la Sylvia, que havia crescut, va dubtar un instant i finalment ella va obrir els braços i mentre s’abraçaven ell va tancar els ulls; quan els va obrir eren plens de llàgrimes.

—Seieu —va dir l’Andrew, i va acostar les cadires que hi havia amuntegades contra la paret. El camarada Matthew es va asseure arrufant les celles i va tornar a mirar el rellotge.

El camarada Mo, que des que havia estat a la casa per última vegada havia anat a la Xina per beneir la Revolució Cultural (tal com ja havia fet amb el Gran Salt Endavant i amb la campanya Que Floreixin Totes les Flors), ara es dedicava a fer conferències en universitats de tot el món sobre els beneficis que aquella revolució tindria per a la Xina i per a tota la humanitat. Va asseure’s i va agafar una mica de pa.

—El camarada Matthew és el meu cosí —va dir en Franklin a la Frances.

—Som de la mateixa tribu —va corregir-lo.

—Bé, sí, però has d’entendre que «tribu» sona una mica antiquat —va dir en Franklin. Se’l veia clarament espantat d’enfrontar-se al líder.

—Sóc conscient que «cosí» és el terme corresponent en la teva llengua.

Ara tots estaven asseguts excepte en Johnny, que va dir als seus fills:

—Ho heu sentit? En Danny Cohn-Bendit acaba de dir que…

La intervenció d’en Johnny amenaçava de fer que el camarada Mo llancés els seus atacs de «Ho, ho, ho» i la Frances va dir:

—Ja ho hem sentit la primera vegada. Pobre noi, va tenir una infància terrible: un pare alemany…, una mare francesa…, sense diners…, era un fill de la guerra…, i va haver de criar els fills tot sol.

Sí, estava clar que ho feia a posta, tot i que somreia afablement, i l’Andrew primer, i en Colin després, van posar-se a riure.

—Em temo que la meva dona mai no ha tingut ni una engruna d’enteniment polític —va dir en Johnny, molest.

—La teva exdona —va puntualitzar la Frances—; molts cops substituïda.

—Aquests són els meus fills —va dir en Johnny, i l’Andrew va alçar la copa de vi i la va buidar, mentre en Colin deia:

—Tenim aquest privilegi.

Els tres homes negres semblaven incòmodes, però llavors el camarada Mo, que havia passat més o menys una dècada veient món, va riure a cor què vols i va dir:

—La meva dona també m’acusa; no entén per què la Lluita ha d’anar abans que les obligacions familiars.

—A mi el que m’agradaria saber és si et veu mai —va preguntar la Frances.

—I si està contenta quan ho fa —va afegir en Colin.

El camarada Mo li va dirigir una mirada dura, però va trobar-se amb una cara riallera.

—És pels meus fills —va dir, sacsejant el cap—. Em resulta molt dur… De vegades quan els veig em costa reconèixe’ls.

Mentrestant, la Sylvia preparava cafè i va posar pastís i galetes sobre la taula. Era evident que els visitants s’esperaven alguna cosa més. Com tantes vegades havia fet, la Frances va treure tot el que hi havia a la nevera i el que havia sobrat del seu propi àpat i ho va posar sobre la taula.

—Seu, sisplau —va dir a en Johnny. En Johnny va asseure’s, amb dignitat, i va començar a servir-se.

—No has preguntat per la Phyllida —va dir la Sylvia—. No has preguntat com està la meva mare.

—Sí —va fer la Frances—. Ara pensava el mateix.

—En parlarem d’aquí a un minut —va dir en Johnny.

—Quan en Johnny em va dir que aquesta nit us vindria a veure, no vaig voler perdre’m l’oportunitat —va dir en Franklin—. Mai no oblidaré l’amabilitat que em vau dispensar.

—Has tornat a casa teva? —va preguntar la Frances—. Al final no vas anar a la universitat…

—La universitat de la vida —va fer en Franklin.

—Frances —va dir en Johnny—, no preguntis als líders negres què estan fent, ara no. Fins i tot tu hauries de veure-ho.

—No —va dir el camarada Matthew—, no és moment de preguntar-ho. No hem d’oblidar que he de pronunciar una conferència d’aquí a una hora —va afegir.

Els camarades Johnny, Franklin i Mo van començar a engolir el menjar tan de pressa com podien. El camarada Matthew, en canvi, ja havia acabat: era un comensal frugal, dels que mengen perquè ho han de fer.

—Ara que hi penso —va dir en Johnny—, tinc un missatge d’en Geoffrey. Ha estat a les barricades de París, amb mi. Us envia records.

—Verge santa —va exclamar en Colin—, el nostre Geoffrey, amb la seva carona de bon nen, a les barricades.

—És un camarada molt seriós i molt respectuós —va dir en Johnny—. Té un racó a casa meva.

—Parles com un personatge de novel·la russa —va dir l’Andrew—. Un racó, això què vol dir exactament?

—Ell i en Daniel, de fet; sovint acampen una o dues nits a casa meva. Tinc sempre a punt un parell de sacs de dormir. I ara, abans de marxar, una pregunta: sabeu en què està fotuda la Phyllida?

—A veure, en què està fotuda? —va preguntar la Sylvia, amb tanta antipatia envers ell que tots van poder veure l’altra cara de la Sylvia. Hi va haver un moment de tensió. En Franklin va riure, neguitós. En Johnny es va obligar a encarar-s’hi i va dir:

—La teva mare fa de pitonissa. S’anuncia als taulells d’anuncis com a pitonissa, amb aquesta adreça.

L’Andrew va riure, després va fer-ho en Colin i, finalment, la Frances.

—On hi veieu la gràcia? —va preguntar la Sylvia.

El camarada Mo, en veure que aquell xoc entre cultures se li escapava de les mans, va dir:

—Un dia d’aquests hi passaré, a veure si em pot llegir el futur.

—Si té el do, llavors deu agradar als avantpassats —va dir en Franklin—. La meva àvia era una dona sàvia; vosaltres en dieu fetillera. Era una n’ganga.

—Una xaman —va instruir-los en Johnny.

—Estic d’acord amb el camarada Johnny —va dir el camarada Matthew—: aquesta mena de supersticions són reaccionàries i s’han de prohibir.

I es va aixecar per marxar.

—Si hi està guanyant calés, comprendràs que me n’alegri —va dir la Frances a en Johnny, que també es va alçar:

—Vinga, camarades —va fer—, és hora de marxar. —Però abans de fer-ho va dubtar un moment i llavors, per recuperar el control de la situació, va afegir—: Digues a la Julia que digui a la Phyllida que no pot fer aquesta mena de feina.

Però la Frances va adonar-se que sentia llàstima per en Johnny: se’l veia molt gran… De fet, tots dos estaven a punt de fer-ne cinquanta. La jaqueta mao li anava baldera. Pel seu aire abatut sabia que les coses no li anaven bé per París. «Ja està vell per a tot això», va pensar. «I jo també».

Però s’equivocava en tots dos casos.

Just davant seu tenien els anys setanta, que van veure néixer, a una banda i a l’altra del món (del món no-comunista), una raça de clons del Che Guevara, i que les universitats, i especialment les de Londres, van passar en contínua celebració de la Revolució, amb manifestacions, disturbis, assegudes, tancades i batalles de tota mena. Miressis on miressis, era ple de joves herois i en Johnny es va convertir en un ancià venerable; el fet que fos un estalinista pràcticament impenitent li conferia una certa elegància caduca a ulls d’aquells joves que, en general, creien que, si Trotsky hagués guanyat la batalla pel poder a Stalin, el comunisme hauria adoptat un rostre beatífic. A més a més tenia un altre desavantatge, i era que el seu seguici solia estar format per nois joves i no per noies impacients. El seu estil era absolutament erroni. El correcte era el que feien servir els camarades Tommy, o Billy, o Jimmy quan cridaven l’atenció d’alguna noia fent petar els dits amb desdeny i li deien: «Ets escòria burgesa», frase que implicava: «Deixa tot el que tinguis i vine amb mi». (O, més aviat, «dóna’m tot el que tinguis»). I la història continua igual avui en dia; és irresistible. Però hi havia una cosa encara pitjor: si en el seu temps la higiene havia estat al costat de la divinitat, en aquell moment la brutícia i la pudor eren una carta de presentació igual de bona per al Partit; abraçades pudents. En Johnny, criat per la Julia, o més ben dit pels seus criats, n’era incapaç. El vocabulari sí, això podia trampejar-ho. Merda i collons, traïció i feixistes: aquestes paraules havien de ser una part important de qualsevol discurs polític.

Però aquestes finors tan gracioses encara quedaven lluny.