El vespre abans que la Sylvia marxés cap a Londres s’havia estat una estona dreta al mig del camí, just on acabaven els baladres, els hibiscs i les plumbagines, mirant en direcció a l’hospital, amb un orgull que fregava l’altivesa. Ara qualsevol podia fer servir la paraula «hospital» per denominar aquell grup d’edificis. Feia molt de temps que no arribaven diners del camarada Mandizi; així, doncs, el fet que la moneda de Zímlia estigués devaluada significava que el que a Londres era una petita quantitat de diners, allà fos una suma important. Amb deu lliures, el preu d’una bossa de la compra a Londres, a Zímlia es construïa una cabana de palla o s’omplia l’armari de calmants o de píndoles per a la malària.
Ara, l’hospital tenia dues «sales»; dos coberts llargs amb el sostre de palla, que gairebé s’inclinava fins a terra pel costat per on solia ploure i s’enlairava per l’altre. En cadascuna hi havia una dotzena de catres amb bones flassades i coixins. La Sylvia havia decidit construir-ne una més, ja que en les altres dues els llits estaven tots ocupats per les víctimes d’aquella sida, o malaltia que aprima, que el govern a la fi havia decidit reconèixer obertament i estava disposat a demanar ajuda econòmica a organitzacions estrangeres. La Sylvia sabia que al poble parlaven d’aquelles sales com «els coberts de la mort», i era per aquesta raó que volia construir-ne una altra per als pacients de malària o d’altres malalties més corrents fins aleshores. Havia fet construir una caseta de maons que anomenava sala de visites, on tenia un llit gran que havien fet els joves del poble amb un tros de pell ben tibat en un marc sobre el qual descansava un bon matalàs. En aquesta sala era on examinava els malalts, on feia les receptes, on posava a lloc braços i cames i cosia ferides. En totes aquestes tasques l’ajudaven en Clever i en Zebedee. Havia pagat els nous edificis i les medecines; tot havia sortit de la seva butxaca. Sabia que al poble alguns deien: «I és clar que ha de pagar! Abans ens ho va robar a nosaltres…». Va ser en Joshua qui va fomentar aquests comentaris, però la Rebecca va defensar la Sylvia dient que sense ella no hi hauria hagut cap hospital.
L’endemà al vespre en tornar de Londres, la Sylvia, dreta exactament en el mateix lloc, va mirar de nou cap a l’hospital i es va sentir presa d’aquella debilitat de cor i d’intencions tan habitual en les persones que acaben d’arribar d’Europa. El que va veure allà baix, aquell conjunt de coberts pobres, era tolerable si no pensava en Londres; o en la casa de la Julia, amb la seva solidesa, seguretat, permanència, on cada habitació era plena de coses que responien a una necessitat determinada d’entre un munt, de manera que els que hi vivien gaudien d’un extens ventall d’utensilis, eines, aparells, superfícies on seure o on deixar-hi coses…, una complexitat d’elements que es multiplicaven constantment.
De bon matí en Joshua es regirava al seu lloc, a prop del tronc que cremava al mig de la cabana, agafava el pot amb l’avena que havia quedat la nit anterior, en treia alguns grumolls amb un pal, els empassava a tota velocitat, per satisfer l’estómac i bevia aigua d’un gerro de llauna que hi havia al prestatge que donava la volta a la cabana; després s’endinsava en el bosc, orinava, potser s’ajupia per defecar, agafava el seu bastó de fusta d’arbust i caminava el quilòmetre i mig que hi havia fins a l’hospital, on es deixava caure a terra amb l’esquena repenjada a l’arbre, i allí es passava tot el dia assegut.
De ben segur que ella, una religiosa, tal com l’anomenava la Rebecca —«Al poble he dit que ets una religiosa»—, hauria d’admirar aquesta prova de la pobresa en l’abundància, i probablement de l’esperit, tot i que no es veia prou qualificada per jutjar-ho, això. El gran volum d’una ciutat que cobreix tants quilòmetres quadrats i que és tan i tan rica…, i després aquest grup de coberts i cabanes miserables. L’Àfrica, la bonica Àfrica que li oprimia l’esperit amb les seves mancances, volent-ho tot sense tenir de res, amb gent blanca i negra treballant dur a tot arreu per…, i tot, per què? Per posar una tireta sobre una vella ferida plorosa. Això era el que feia ella.
La Sylvia se sentia com si el seu jo real, la seva substància, les seves creences, s’estiguessin esvaint mentre s’estava allà dreta. Una posta de sol, aquell sol de l’estació plujosa amagant-se…, de darrere d’un negre núvol baix, sobre l’horitzó vermell, en sortien grans raigs com estaques d’or que irradiessin al voltant del cap d’un sant. Se sentia burlada, com si un lladre l’estigués robant i a sobre es rigués d’ella mentre ho feia. Què hi feia ella, allà? Quin bé feia realment? I per damunt de tot, on havia anat a parar aquella innocència de fe que l’havia fet resistir en arribar-hi per primer cop? En què creia realment? En Déu, això sí que ho podia dir, sempre que ningú no la pressionés perquè es definís. Havia patit una conversió, de símptomes tan clàssics com un atac de malària, envers la Fe, que és com l’anomenava el pare McGuire, i sabia que aquesta conversió havia començat per causa de l’ascètic pare Jack, de qui havia estat enamorada tot i que en aquella època ella hauria dit que era a Déu qui estimava. De tota aquella certesa absoluta, no en quedava res; l’únic que sabia era que havia d’acomplir el seu deure en aquell hospital, perquè allà era on el destí l’havia enviada.
L’estat de la seva ment també es podria descriure clínicament; de fet estava descrit, en un centenar de llibres religiosos. Els metges de la seva fe li dirien que no en fes cas, que no era res, que a tothom li podia arribar una estació seca.
Però ella no necessitava aquells experts en l’ànima, no necessitava el pare McGuire; podia fer el diagnòstic ella mateixa. Així doncs, per què necessitava un mentor espiritual si no li explicava les coses senzillament, perquè ja sabia quina seria la seva resposta?
Però l’autèntica pregunta era: per què li era tan fàcil al pare McGuire dir «una estació seca», si a ella li semblava com una mena de sentència d’autoexcomunió? El que l’havia portat a la conversió havia estat un cor necessitat i mancat, i també la ràbia, si bé això no ho havia reconegut fins feia poc. Es podia veure a si mateixa com era temps enrere observant en Joshua, un volcà de ràbia que havia de sortir d’ell en forma d’acusacions i exigències amargues. Qui era ella, doncs, per criticar-lo? Sabia el que era estar enfadada fins al punt de sentir-se enverinada, encara que en aquella època pensava que el que volia eren uns braços acollidors, els de la Julia. I ara criticava la Julia perquè el seu amor no havia estat suficient per calmar aquella carència, de manera que havia hagut d’anar a trobar el pare Jack? Què havia apaivagat aquella carència, doncs? Treballar, sempre; treballar i prou. I ara es trobava allà, en un turó sec de l’Àfrica, sentint que tot el que feia o podia fer era tan efectiu com abocar aigua amb una tassa (de llauna) sobre la terra en un dia calorós.
No hi ha cap persona a Europa (si no és que ha estat aquí i ho ha vist), pensava, que pugui arribar a assimilar aquest nivell d’absoluta misèria, de manca de tot, i els qui ho pateixen són persones a qui els seus governants els ho han promès tot; i aquest era el punt en què s’apropiava d’ella un horror sense paraules. Un horror com el de la sida, la malaltia hermètica i silenciosa que havia sorgit del no-res —es deia que dels micos, potser fins i tot dels micos que de vegades jugaven pels arbres que hi havia a tocar seu. El lladre que actua de nit: així era com veia ella la sida.
Li feia mal el cor… Havia de demanar a en Zebedee i en Clever que diguessin als constructors que havien d’aixecar un altre edifici de maons en aquell lloc, i ella acceptaria fer més classes al poble, com li havien demanat.
El pare McGuire se’n va assabentar, que faria més classes, i li va dir que se la veia cansada, que s’havia de cuidar.
Era el moment d’explicar-li la raó per la qual estava seca, i fins i tot riure-se’n, però en lloc d’això va recordar al mossèn que es prengués les vitamines i li va preguntar per què no havia fet la becaina. L’home va escoltar les seves crítiques pacientment, amb un somriure als llavis, de la mateixa manera que ella l’escoltava a ell.