Era un capvespre de principis de tardor; a baix, el carrer era un escenari ple de llumetes grogues que suggerien intimitat, i la gent es començava a recollir per a l’hivern. Darrere d’ella, l’habitació s’omplia d’una foscor glaçada, però res no la podia afligir: flotava, tan amunt com un núvol d’estiu, tan feliç com un nen que acaba d’aprendre a caminar. El motiu d’aquesta lleugeresa d’esperit tan poc corrent era un telegrama del seu exmarit, en Johnny Lennox —el camarada Johnny—, que havia rebut feia tres dies: SIGNAT CONTRACTE PEL·LÍCULA FIDEL ET PAGARÉ TOTS ELS ENDARRERIMENTS EN CURS DIUMENGE. Avui era diumenge. El «tots els endarreriments» era conseqüència, n’estava convençuda, d’un estat d’eufòria similar al que ella sentia en aquell moment: no hi havia dubte que li pagaria «tots» els deutes, que a aquestes altures pujaven tant que n’havia perdut el compte. De ben segur que ell esperava una suma important, si es mostrava tan confiat. Aleshores una esgarrifança (de recel?) la va envair. La seva seguretat era el…, no, no havia de dir que era el seu recurs, encara que al llarg de la seva vida hagués tingut sovint aquella sensació, però, recordava alguna ocasió en què les circumstàncies l’haguessin desafiat, o fins i tot desconcertat?

A l’escriptori que tenia al darrere hi havia, una al costat de l’altra, dues cartes, com una lliçó dels dramàtics dilemes de la vida, improbables però molt freqüents. En una de les cartes li oferien un paper en una obra de teatre. La Frances Lennox era una actriu de segona fila, treballadora i professional, i allò era el que sempre se li havia demanat, res més. Aquest paper era per a una obra nova i brillant, amb dos protagonistes, i el paper masculí l’interpretaria en Tony Wilde, a qui fins ara veia tan per sobre seu que mai no hauria imaginat que els seus noms algun dia poguessin estar costat per costat en un cartell. I havia estat ell qui havia demanat que ella interpretés aquell paper. Dos anys enrere havien treballat junts en una obra, però ella, com de costum, hi interpretava un paper menys important. Després d’un breu període en cartell (l’obra no havia triomfat), la nit del comiat, mentre entraven i sortien a saludar reclamats pel públic, havia sentit que algú li deia: «Molt bé, ho has fet molt bé». Un fals somriure, va pensar, tot i saber que ja havia mostrat cert interès per ella. Ara, però, es veia enduta per tota mena de somnis febrils i que li haguessin ofert aquell paper no l’havia agafat exactament per sorpresa, perquè, malgrat ser ben conscient que tenia el llistó molt baix i de fins a quin punt tenia controlat el seu jo eròtic, no podia deixar d’imaginar que tenia talent per divertir-se (encara en tenia, oi?), i fins i tot per gaudir sense límits, si es presentava l’ocasió, sense que això fos un obstacle per demostrar el que podia fer dalt de l’escenari si li’n donaven l’oportunitat. Amb tot, sabia que no guanyaria gaires diners, en un teatre petit i amb una obra arriscada. Si no hagués rebut el telegrama d’en Johnny, no hauria gosat dir que sí.

A l’altra carta li oferien una feina com a Tieta Agonia (el nom encara estava per decidir) a The Defender, ben pagada i estable. Seria una continuació de l’altra vessant de la seva vida professional com a periodista autònoma, que era el mitjà amb què es guanyava la vida.

S’havia passat anys escrivint sobre tot tipus de temes. Al principi va intentar obrir-se camí treballant en diaris i revistes locals, qualsevol cosa que li aportés diners. Més endavant, s’havia trobat fent reportatges d’investigació seriosos que sortien publicats en diaris d’abast nacional. I havia aconseguit fer-se un nom gràcies a la ferma objectivitat dels seus articles, que sovint aportaven una llum inesperada i original en qüestions d’actualitat.

Faria una bona feina. De què li hauria servit, l’experiència, si no per ensumar de lluny els problemes dels altres? Si acceptava aquesta feina, però, no se sentiria a gust, no tindria la sensació d’estar aprenent a volar amb unes ales noves; més aviat hauria d’encongir-se d’espatlles amb una força de voluntat tenaç, la qual cosa és com contenir un badall.

Estava farta dels problemes dels altres, de veure ànimes en pena, nens desemparats…, que magnífic seria poder dir-los a tots plegats: «A veure, a partir d’ara us haureu d’espavilar vosaltres solets, que jo seré al teatre cada vespre i gran part dels matins». (En aquell moment la va sacsejar una altra petita esgarrifança: que potser t’has begut l’enteniment? Sí, i en gaudia cada segon).

La copa d’un arbre que encara tenia fulles d’estiu, però una mica esgrogueïdes, brillava: la llum dels dos pisos de dalt, de la casa de la vella, l’havia rescatat de la foscor i li havia infós un moviment ple de vida, pràcticament verd: el color era implícit. Així doncs, la Julia hi era. Tornar a pensar en la seva sogra (la seva exsogra) va provocar-li un temor que li era familiar, motivat pel pes de la desaprovació que recorria la casa fins a arribar on era ella, però, malgrat tot, hi havia alguna cosa més de la qual no s’havia adonat fins feia poc. La Julia havia hagut d’anar a l’hospital, havia estat a punt de morir, i la Frances havia hagut d’admetre, a la fi, fins a quin punt en depenia. Si la Julia no hi fos, què faria ella?, què farien tots plegats?

Fins llavors, tothom l’anomenava «la vella», a la Julia, inclosa la mateixa Frances des de feia ben poc. L’Andrew no, això és cert. I ara s’havia adonat que en Colin començava a dir-li Julia. Les tres habitacions que hi havia sobre la seva, on ara s’estava, i sota les de la Julia, les ocupaven l’Andrew, el fill gran, i en Colin, el petit; els fills que va tenir amb en Johnny Lennox.

La Frances tenia tres habitacions, el dormitori, l’estudi i una cambra que sempre l’ocupava algú que es quedava una nit, i havia sentit com la Rose Trimble deia: «Per què necessita tres habitacions? És ben egoista».

En canvi, ningú no deia «Per què necessita quatre habitacions, la Julia?». I és que la casa era seva. Aquella casa sorollosa i plena a vessar de gent que entrava i sortia, que dormia a terra, que convidava amics de qui sovint ella ni tan sols coneixia els noms, tenia al pis superior una zona diferent on tot era ordre, on l’aire semblava d’un delicat color malva, amb perfum de violetes, amb armaris plens de barrets de feia dècades, amb vels, diamants falsos i flors, i també vestits amb un tall i una tela que avui no es troben enlloc. La Julia Lennox baixava les escales, caminava pel carrer amb l’esquena ben dreta, les mans enfundades en guants (en tenia calaixeres plenes), duia sabates, barrets, jaquetes impecables, de color violeta, gris o malva, i l’envoltava una emanació d’essències florals. «On es compra aquesta roba?», havia preguntat la Rose abans, però, d’acceptar una certesa del passat: que la roba podia durar anys i que no calia llançar-la una setmana després d’haver-la comprat.

Sota la part de la casa que pertanyia a la Frances hi havia una sala d’estar que anava de punta a punta de l’edifici, i allà, normalment sobre un immens sofà vermell, tenien lloc les intenses confidències dels adolescents, de dos en dos; si obria la porta amb cautela, hi podia veure fins a mitja dotzena dels «nens», tots arraulits com un grapat de cadells.

L’ús que feien de l’habitació no justificava que ocupés tant d’espai a la casa. Era a la cuina on feien vida. Aquella estança només prenia protagonisme quan hi havia una festa, però de festes n’hi havia ben poques, perquè els joves anaven a les discoteques i als concerts de pop; amb tot, el cert és que semblava que els costava allunyar-se de la cuina i d’una taula molt gran que temps enrere la Julia havia utilitzat, amb una ala plegada, per a vetllades de festa, a l’època en què s’ho «passava bé». Ella en deia així.

Ara la taula sempre estava desplegada, de vegades amb quinze o vint cadires i tamborets al voltant.

La planta baixa era molt gran i sovint la Frances no sabia qui hi acampava. Hi havia sacs de dormir i edredons escampats per terra com si fossin les restes d’un temporal. Cada cop que hi baixava se sentia com una espia. A banda d’insistir que ho tinguessin tot net i endreçat —de tant en tant els agafaven atacs de «fer neteja» que donaven uns resultats escassament visibles—, no s’hi ficava. La Julia no era tan inhibida; baixava les escales i contemplava els dormilegues, que de vegades encara eren al llit al migdia o més tard, amb les copes brutes per terra, els pilons de discos, les ràdios, els manyocs de roba escampada; llavors s’hi passejava a poc a poc, amb un aspecte sever a pesar dels vels i els guants, que de vegades duien una rosa cosida al puny, però en veure, per la sobtada rigidesa d’una esquena o per un cap que s’alçava nerviós, que havien notat la seva presència, se’n tornava escales amunt, deixant darrere seu, en aquell ambient enrarit, una aroma de flors i de pólvores facials caríssimes.

La Frances va abocar-se a la finestra per veure si hi havia llum a baix, a la cuina: sí, això volia dir que hi eren tots esperant per sopar. Qui hi devia haver, aquesta nit? Aviat ho sabria. En aquell moment, el petit escarabat d’en Johnny va aparèixer per la cantonada, va aparcar amb habilitat i en va sortir ell, en Johnny. I, de sobte, aquells tres dies de somnis esbojarrats es van esfumar, mentre pensava: «He estat una estúpida, una ximpleta. Què m’ha fet pensar que les coses canviarien?». Si de debò hi havia una pel·lícula, llavors segur que no hi hauria diners ni per a ella ni per als nois, com de costum… «Però, no havia dit que el contracte estava signat?».

Durant l’instant que va trigar a posar-se en marxa, aturar-se davant de l’escriptori a fer una ullada a les dues cartes fatídiques, arribar a la porta i començar a baixar les escales prenent-se tot el temps del món, va ser com si els últims tres dies no haguessin existit. No acceptaria el paper en l’obra, no gaudiria de la perillosa intimitat del teatre amb en Tony Wilde, i estava convençuda que l’endemà escriuria a The Defender per acceptar la feina.

A poc a poc, assossegant-se, va baixar les escales i llavors, amb un somriure, va plantar-se davant la porta de la cuina. Repenjat a la finestra amb els braços oberts, recolzant el pes sobre l’ampit, hi havia en Johnny, ple de fanfarroneria i —tot i que ell no n’era conscient— de disculpa. Al voltant de la taula hi havia un grupet de joves, i també l’Andrew i en Colin. Tots observaven en Johnny, que havia estat dissertant sobre alguna cosa, i tots ho feien amb admiració, tret dels seus fills. Ells també somreien, com els altres, però els seus somriures eren ansiosos. Sabien, igual que ella, que els diners que els havia promès per avui havien desaparegut en la terra dels somnis. (Per què els ho havia hagut de dir? Si ho sabia millor que ningú!). Ja l’havien viscuda, aquesta situació. I tots dos sabien, igual que ella, que els havia anat a veure just allà i en aquell moment, quan la cuina seria plena de joves, perquè no el rebessin amb ràbia, llàgrimes i retrets… Però allò havia estat en el passat, feia molt de temps.

En Johnny va obrir els braços, amb els palmells cap endavant, i amb un somriure afligit va dir: «No hi haurà pel·lícula…, la CIA…». Però davant de la mirada d’ella va desistir i va callar, mentre observava amb neguit els seus dos fills.

—No et preocupis —va dir la Frances—. En realitat no esperava altra cosa.

Els dos nois es van girar per mirar-la; que es preocupessin per ella la va fer sentir-se encara més culpable.

Va anar cap al forn, on un munt de plats estaven a punt de viure el moment de la veritat. En Johnny, com si el fet que ella li donés l’esquena l’absolgués, va començar a pronunciar un antic discurs sobre la C1A, les maquinacions de la qual, en aquesta ocasió, havien estat les responsables del fracàs de la pel·lícula.

En Colin, que necessitava poder-se aferrar a alguna cosa, el va interrompre per preguntar:

—Però, pare, em pensava que el contracte…

—Hi havia massa problemes —va dir en Johnny ràpidament—. No ho entendries… Quan la CIA vol una cosa, l’aconsegueix.

Amb un cop d’ull discret per sobre de l’espatlla, la Frances va veure la cara d’en Colin congestionada per la ràbia, l’atordiment i el ressentiment. L’Andrew, com sempre, semblava despreocupat, fins i tot divertit, malgrat que ella sabia que no se sentia així ni de bon tros. Aquella escena, o d’altres de semblants, s’havien repetit una vegada i una altra al llarg de la seva infància.