La Frances va visitar el diari per consolidar la seva feina i de seguida va adonar-se de quanta raó tenia en preferir el teatre. Com a periodista independent havia tingut poca experiència amb les institucions i no li feia cap il·lusió encetar una vida laboral comunitària. Tan bon punt va haver posat els peus a l’edifici on hi havia la seu de The Defender en va reconèixer l’atmosfera: regnava un esprit de corps en tota regla. La venerable història de The Defender —que es remuntava al segle dinou— com a defensor d’innombrables causes nobles es continuava escrivint avui, o aquesta era la sensació general, sobretot de les persones que hi treballaven; aquell període, la dècada dels seixanta, era comparable a qualsevol dels grans moments del passat. La Frances va rebre la benvinguda a la cleda de mans d’una tal Julie Hackett, una dona dolça, per no dir femenina, amb uns rínxols negres agafats aquí i allà amb tota mena de pinces i clips, una figura que prescindia decididament de la moda perquè considerava que la moda esclavitzava les dones. Observava tot el que l’envoltava amb vistes a corregir errors en els fets i les creences, i criticava els homes cada cop que obria la boca, donant per fet, com solen fer els creients, que la Frances estava d’acord amb ella en tot. Havia seguit la seva carrera, havia vist articles seus aquí i allà, i també a The Defender, però un en concret l’havia decidida a incorporar-la al seu equip: havia estat un escrit satíric però simpàtic sobre Carnaby Street, que a poc a poc s’estava convertint en un símbol per a l’Anglaterra de moda i atreia els joves de tot el món, per no parlar dels qui se sentien joves de cor. La Frances deia que tots plegats devien patir alguna mena d’al·lucinació col·lectiva, ja que el carrer estava brut i tronat i que, si bé (de tant en tant) s’hi trobava roba maca, no era pas millor que la d’altres carrers que no tenien les síl·labes màgiques «Carnaby». Heretgia! Una heretgia valenta, va pensar la Julie Hackett, que veia en la Frances una ànima bessona.

Van conduir la Frances a un despatx on una secretària ordenava les cartes dirigides a la tieta Vera i les distribuïa en pilons; i és que fins i tot les misèries més tristes de la humanitat poden classificar-se segons una sèrie de categories ben clares. El meu marit m’és infidel, és un alcohòlic, em pega, no em dóna prou diners, m’ha deixat per la seva secretària, prefereix els seus amics del pub abans que a mi. El meu fill és alcohòlic, és un drogoaddicte, ha deixat prenyada la seva xicota, no marxa de casa, malviu a Londres, guanya diners però no contribueix a casa. La meva filla… Pensions, beneficis, problemes burocràtics, problemes mèdics…, tot i que aquestes últimes cartes les responia un metge. De les cartes més comunes s’encarregava la secretària, que signava tieta Vera i constituïa el flamant nou departament de The Defender. La feina de la Frances era estudiar totes les cartes, trobar-hi un tema o una preocupació que predominés i llavors servir-se’n per escriure un article llarg i seriós, que ocuparia un lloc destacat al diari. La Frances podia escriure els articles i dur a terme la investigació des de casa. Així doncs, treballaria per a The Defender però no al diari, per la qual cosa se sentia agraïda.

Quan sortia del metro, tornant a casa del diari, va comprar menjar i va baixar el turó carregada.

La Julia era a la seva finestra del pis de dalt, mirant cap al carrer, quan va veure acostar-se la Frances. Si més no, la jaqueta de vestir era un canvi a millor respecte de l’abric tres quarts que duia normalment: potser encara podria tenir l’esperança de veure-la ben aviat amb alguna cosa que no fossin els texans i els jerseis de sempre? Caminava pesadament i feia pensar la Julia en un ase amb un cove. La Frances va aturar-se al costat de la casa i la Julia va veure que havia anat a la perruqueria, i els cabells rossos li queien llisos a banda i banda del cap amb ratlla al mig, com estava de moda.

En algunes de les cases per davant de les quals havia passat, la música sonava i retrunyia, amb tant d’estrèpit com un cor enrabiat, però la Julia havia dit que no toleraria la música forta, que no la podia suportar, de manera que si a la casa es posava música, era suau. Normalment, de l’habitació de l’Andrew sortien les notes ofegades de Palestrina o Vivaldi, de la d’en Colin música jazz tradicional, de la sala d’estar, on hi havia el televisor, melodies entretallades, i del soterrani el bum, bum, bum que necessitaven «els nens».

Tota la casa gran estava il·luminada, no hi havia ni una finestra a les fosques, semblava com si irradiés llum tant per les parets com pels finestrals: destil·lava llum i música.

La Frances va veure la silueta d’en Johnny dibuixada a les cortines de la cuina i de sobte li va caure l’ànima als peus. Era al mig d’una de les seves arengues, ho veia en els seus braços gesticulants, i quan ella va entrar-hi es trobava en el punt més àlgid. Un altre cop Cuba. Al voltant de la taula hi havia un grapat de joves, però no va tenir temps de veure qui eren. L’Andrew, sí, la Rose, també…, el telèfon sonava. Va deixar anar les bosses carregades de menjar i va despenjar; era en Colin que trucava des de l’escola. «Mare, has sentit les notícies?». «No, quines notícies? Estàs bé, Colin? Però si te n’has anat aquest mateix matí…». «Sí, sí, escolta’m, ho acabo de sentir a les notícies: en Kennedy és mort». «Qui?». «El president Kennedy». «N’estàs segur?». «Li han disparat; posa la tele».

—El president Kennedy és mort —va cridar per sobre l’espatlla—. Li han disparat.

Va fer-se el silenci mentre ella engegava la ràdio i buscava una emissora, però a la ràdio no en deien res. Va girar-se i va veure tot de cares pàl·lides de la impressió, la d’en Johnny també. No deia res, sens dubte intentava trobar una formulació correcta, i al cap d’un moment va ser capaç d’articular:

—Hem d’avaluar la situació.

Però no va poder dir res més.

—La televisió —va dir en Geoffrey Bone, i tots «els nens» van aixecar-se i van pujar escales amunt cap a la sala d’estar.

—Compte, que la Tilly l’estarà mirant —va dir l’Andrew a la seva esquena, i va sortir corrents darrere seu.

La Frances i en Johnny van quedar-se sols, cara a cara.

—Suposo que deus haver vingut per la teva fillastra, oi? —va preguntar. En Johnny va dubtar un instant; maldava per pujar al pis de dalt i veure les notícies de les sis, però va semblar-li que havia de dir alguna cosa i es va quedar allà, recolzat als prestatges del costat del forn, pensant. Molt bé, a veure… I, tal com ella esperava, en Johnny va deixar anar:

—Em temo que he vingut per la Phyllida.

—Ah, sí?

—No està bé.

—L’Andrew me n’ha dit alguna cosa.

—I d’aquí a un parell de dies me’n vaig a Cuba.

—Doncs llavors serà millor que te l’enduguis amb tu.

—Em temo que el pressupost no arribaria i…

—Qui paga?

Va posar aquella cara irritada de «i tu què creus» que a ella li anava sempre tan bé per calcular el seu grau d’estupidesa.

—Això ni es pregunta; hauries de saber-ho millor que ningú, camarada.

En una altra època la Frances s’hauria enfonsat en un pantà d’incapacitat i de culpabilitat… Que fàcil li era, llavors, fer-la sentir com una idiota.

—Doncs t’ho pregunto. Oblides molt fàcilment que tinc motius per interessar-me per les teves finances.

—I quant et paguen en aquesta feina nova que tens?

Ella va dirigir-li un somriure.

—No prou per mantenir els teus fills i ara, a més a més, la teva fillastra.

—I per donar de menjar a tothom que aparegui per casa amb ganes de menjar.

—Com? No deus pas voler que giri l’esquena a possibles futurs defensors de la Revolució, oi?

—Són tots uns ganduls i uns ionquis —va dir—, xusma —va afegir; però va decidir no continuar per aquell camí i va adoptar un to de camaraderia per apel·lar al millor de la naturalesa de la Frances—. La Phyllida no està gens bé.

—I què se suposa que he de fer, jo?

—Vull que vetllis una mica per ella.

—No, Johnny.

—Doncs llavors ho farà l’Andrew. No té res millor a fer.

—Està molt enfeinat cuidant-se de la Tilly. Ella sí que està malalta de debò.

—El que més necessita és comprensió.

—Ah, sí? Doncs així, per què ens la vau encolomar?

—Bah, a la merda! —va dir el camarada Johnny—. Els trastorns psicològics no són la meva especialitat, sinó la teva.

—Està malalta, malalta de debò. I quant de temps estaràs fora?

En Johnny va abaixar la vista i va arrugar el front.

—Vaig dir que seria fora sis setmanes, però amb aquesta nova crisi… —Llavors va recordar-se de la crisi i va dir—. Me’n vaig a escoltar les notícies. —I va sortir corrents de la cuina.

La Frances va escalfar sopa, un estofat de pollastre i pa d’all, i va preparar una amanida, va apilar la fruita en una safata i va preparar-ne una altra amb formatge. Pensava en la pobra noia, la Tilly. L’endemà que arribés, l’Andrew l’havia anat a veure a l’estudi, on treballava, i li havia dit: «Mare, puc instal·lar la Tilly a l’habitació de convidats? A la meva habitació no hi pot dormir, ho dic de debò, tot i que em sembla que és el que ella voldria».

La Frances ja s’ho esperava; la seva planta tenia en realitat quatre habitacions: el dormitori, l’estudi, una sala d’estar i una habitació més petita que quan la Julia duia la casa es feia servir com a habitació de convidats. La Frances sentia que aquella planta era seva, un lloc segur, on estava a recer de totes les pressions i de tothom. Ara la Tilly i la seva malaltia serien a l’altre costat del petit replà. I el lavabo…

—D’acord, Andrew, però jo no me’n puc encarregar; no puc donar-li el que necessita.

—No, ja me n’ocuparé jo. Vaig a preparar-li l’habitació. —Va fer mitja volta per pujar les escales, i va afegir en veu baixa—: La veritat és que està molt malament.

—Sí, ja ho sé.

—Té por que la duguem a un manicomi.

—Per què? No és pas boja!

—No —va fer amb un somriure estrany, molt més atractiu del que ell mateix imaginava—, però jo potser sí.

—Jo crec que no.

Va sentir com l’Andrew baixava la noia per l’escala i com tots dos entraven a l’habitació de convidats. Silenci. La Frances sabia què passava: la noia estava arraulida al llit, o a terra, mentre l’Andrew l’amanyagava, la calmava i fins i tot li cantava (l’havia sentit fer-ho).

Aquell matí havia presenciat una altra escena: ella preparava el sopar i l’Andrew estava assegut a taula amb la Tilly, que anava embolicada amb una manteta de nadó que havia trobat en una còmoda. Hi havia una tassa de llet amb cereals davant d’ella i una altra davant de l’Andrew, que anava dient «Una per a l’Andrew…, i una per a la Tilly…, una per a l’Andrew».

Cada cop que deia «una per a la Tilly» la noia obria la boca mentre aquells ulls blaus plens d’angoixa observaven l’Andrew. Era com si no sabés tancar les parpelles. L’Andrew li posava la cullera a la boca i ella tancava els llavis, però no empassava. L’Andrew s’obligava a empassar el que tenia a la boca i tornava a començar: «Una per a la Tilly…, una per a l’Andrew…». A la boca de la Tilly anaven arribant petites quantitats de menjar, i així, si més no, l’Andrew també menjava una mica.

—La Tilly no menja —li va dir—. No, i està molt pitjor que jo: no menja gens.

Això era abans que la paraula «anorèxia», com «sexe» o «sida», fos d’ús corrent.

—I per què no menja? Ho saps? —va preguntar la Frances, que en realitat estava dient: «sisplau, explica’m per què et costa tant menjar a tu».

—En el seu cas diria que és per culpa de sa mare.

—En el seu cas? Vols dir que en el teu no?

—No, diria que en el meu és culpa del meu pare.

Era com si en aquell moment l’aire d’alegre desaprovació, i les maneres de vencedor d’aquella personalitat que Eton li havia creat, haguessin perdut contacte amb el seu jo real i s’haguessin convertit en un grapat de màscares grotesques i fora de lloc. Tenia la mirada perduda, ombrívola, angoixada, com una súplica silenciosa.

—I què faràs? —va preguntar la Frances, desesperada.

—Esperar, esperar una mica, res més; tot anirà bé.

Quan «els nens» (realment havia de deixar d’anomenar-los així) van baixar i es van asseure al voltant de la taula, esperant el menjar, en Johnny no hi era. Tothom escoltava la baralla que tenia lloc al pis de dalt de la casa: crits, imprecacions i paraules inintel·ligibles.

—Vol que la Julia se’n vagi a viure al seu pis i es cuidi de la Phyllida mentre ell sigui a Cuba —va dir l’Andrew.

Tots van mirar la Frances per veure la seva reacció. Reia.

—Oh, Déu meu —va dir—. No és possible.

Es van mirar els uns als altres en to de desaprovació. Tots excepte l’Andrew. Ells l’admiraven i pensaven que la Frances era una ressentida. L’Andrew els va dir, seriós:

—És que no pot ser. No és just demanar-li això a la Julia.

El pis de dalt, on vivia la Julia, era sovint objecte de mofa i es referien a la Julia com «la vella», però des que l’Andrew era a casa i s’havien fet amics amb la Julia, tots havien hagut de seguir el seu exemple.

—Per què hauria de cuidar-se de la Phyllida? —va preguntar l’Andrew—. Ja en té prou amb nosaltres.

Aquella nova manera d’enfocar la situació va provocar un silenci pensatiu.

—A més a més la Phyllida no li agrada —va fer la Frances, posant-se del costat de l’Andrew. El que no va dir va ser: «I jo tampoc no li agrado. Les dones d’en Johnny no li han agradat mai».

—L’estrany seria que li agradés a algú —va dir en Geoffrey, i la Frances li va dirigir una mirada interrogativa: hi havia alguna cosa que ella no sabia—. La Phyllida ha vingut aquesta tarda —va afegir en Geoffrey.

—Et volia veure —va dir l’Andrew.

—Aquí? La Phyllida?

—És boja —va dir la Rose—. Jo hi era. Està malament del cap. Com un llum —va riure.

—I què volia? —va voler saber la Frances.

—L’he feta fora —va dir l’Andrew—. Li he dit que no hauria hagut de venir.

Al pis de dalt se sentien cops de porta i en Johnny cridava. Finalment va baixar l’escala fent bots i darrere seu es va sentir la veu de la Julia: «Imbècil!».

Va arribar a baix fet una fúria.

—Mala puta —va dir—; puta feixista.

«Els nens» van mirar l’Andrew en busca de consell. Estava pàl·lid, com si estigués malalt. Els crits, les baralles, eren massa per a ell.

—Això és massa —va dir la Rose, veient el malestar de tothom.

—La Tilly deu tornar a estar preocupada —va dir l’Andrew. Va mig aixecar-se, però la Frances el va cridar, tement que aprofitaria l’excusa per no menjar.

—Sisplau, Andrew, seu.

El noi ho va fer i ella va sorprendre’s que l’obeís.

—Sabies que…, que la Phyllida ha estat aquí? —va dir la Rose a en Johnny, entre somriures histèrics. Tenia la cara com un perdigot i li brillaven els ullets negres.

—Què? —va exclamar en Johnny, fent una ullada ràpida a la Frances—. Ha estat aquí?

Ningú no va respondre.

—Parlaré amb ella —va dir en Johnny.

—Té pares? —va preguntar la Frances—. Podria estar-se a casa seva mentre tu ets a Cuba.

—Els odia, i amb raó: són l’escòria de la societat.

La Rose es va tapar la boca amb el dors de la mà, contenint un altre atac d’histèria.

Mentrestant la Frances va mirar al seu voltant per veure qui hi havia aquell vespre. Hi havia en Geoffrey —és clar—, l’Andrew, la Rose, la Jill i la Sophie, que plorava. Hi havia un altre noi que no coneixia.

Llavors va sonar el telèfon; tornava a ser en Colin: «He estat pensant…», va dir. «Hi ha la Sophie? Deu estar terriblement trista. Deixa’m que hi parli…».

Aleshores tots hi van caure, que la Sophie devia estar trista. El seu pare havia mort de càncer feia un any i el motiu pel qual passava la majoria de nits a la casa era perquè la seva mare es passava el dia plorant i li exigia el mateix grau de dolor. I ara, amb la mort de Kennedy…

La Sophie sanglotava amb el telèfon a les mans i van sentir com deia:

—Gràcies, Colin, gràcies, tu sí que m’entens. Colin, oh, sabia que m’entendries, ai, que bé que vinguis, oh, gràcies, gràcies.

Va tornar al seu lloc a la taula i va dir:

—En Colin agafarà l’últim tren aquesta nit.

Va enfonsar la cara a les mans, unes mans llargues i elegants, amb les ungles pintades del to de rosa que aquella setmana havien fixat els àrbitres de la moda de St. Joseph, un dels quals era ella mateixa. Els seus cabells foscos i brillants queien sobre la taula, com si fossin la representació visible del pensament que no hauria de passar les penes sola durant gaire més temps.

—Tots estem molt tristos per la mort d’en Kennedy, oi que sí? —va dir la Rose amb un to aspre.

I la Jill, no hauria de ser a l’escola? És clar que els alumnes de St. Joseph entraven i sortien sense fixar-se gaire en el rellotge, els horaris ni els exàmens. Quan els professors suggerien un enfocament més disciplinat els recordaven els principis en què es fonamentava l’escola, el primer dels quals consistia que fos el mateix alumne qui vetllés pel seu desenvolupament. En Colin havia anat cap a l’escola al matí i ja en tornava. En Geoffrey havia dit que potser hi aniria l’endemà: sí, no s’oblidava que era un delegat. I la Sophie, ho havia deixat del tot? Sens dubte, semblava que passava més temps a casa que a l’escola. La Jill s’havia instal·lat al soterrani amb el sac de dormir i només pujava a l’hora dels àpats. Havia dit a en Colin que necessitava un descans i ell li ho havia fet saber a la Frances. En Daniel havia tornat a l’escola, però era possible que si en Colin tornava, ell també ho fes: qualsevol excusa era bona. La Frances sabia que tots plegats pensaven que just quan es giraven d’esquena tenien lloc les coses més fantàstiques i transcendents.

Hi havia una cara nova al fons de la taula, que li dedicava un somriure conciliador, com si esperés que en qualsevol moment ella li deixés anar un «I tu qui ets? Què hi fas, aquí?». Però la Frances es va limitar a posar-li un plat davant i li va somriure.

—Em dic James —va dir, enrojolant-se.

—Doncs hola, James —va respondre ella—. Serveix-te pa…, i tota la resta.

Una manassa grossa i vergonyosa va agafar un bon tros de pa integral (i saludable). Va asseure’s amb el pa a la mà, contemplant a tothom amb evident satisfacció.

—En James és amic meu; bé, en realitat és el meu cosí —va dir la Rose, entre nerviosa i agressiva—. Li he dit que podia venir…, o sigui, em refereixo a sopar…

La Frances va veure que li havia tocat un altre refugiat d’aquella merda de família, i va calcular mentalment quant de menjar hauria de comprar l’endemà.

Avui sols eren set a taula, incloent-la a ella. En Johnny s’estava dret, tibat com un soldat, davant de la finestra. Esperava que el convidessin a seure; hi havia un lloc buit, però la Frances no pensava demanar-li ni boja que segués, tant li feia que la seva reputació davant dels «nens» se’n ressentís.

—Abans de marxar, digues: qui ha matat en Kennedy? —va preguntar.

En Johnny va arronsar les espatlles; per una vegada no sabia què contestar.

—Potser han estat els soviètics —va suggerir el nouvingut, buscant agosaradament fer-se un lloc entre ells.

—Això és una bestiesa —va dir en Johnny—. Els camarades soviètics no practiquen el terrorisme.

El pobre James es va quedar ben aixafat.

—Doncs potser ha estat en Castro —va aventurar la Jill. En Johnny li va dirigir una mirada freda—. O sigui, per tot això de la Badia de Cochinos, vull dir…

—En Castro tampoc no practica el terrorisme.

—Fes-me un truc abans de marxar —va dir la Frances—. Has dit que encara trigaries un parell de dies, oi?

Però encara no marxava.

—Ha estat un boig —va dir la Rose—; un boig li ha disparat.

—Qui ha pagat el boig? —va dir en James, que ja s’havia recuperat, encara que es va posar com un perdigot en voler fer prevaler els seus drets.

—No hauríem de descartar la CIA —va dir en Johnny.

—Aquests no hauríem de descartar-los mai —va fer en James i aquesta afirmació li va suposar l’aprovació d’en Johnny en forma d’un somriure i una inclinació de cap. Era un jove gros, rabassut, sens dubte més gran que la Rose i que qualsevol dels altres excepte, potser, l’Andrew. La Rose va veure que la Frances repassava en James i va reaccionar de seguida: sempre estava alerta a les crítiques i va dir:

—En James està ficat en política. És amic del meu germà gran; és un automarginat.

—Caram, tu —va fer la Frances—, quina sorpresa.

—Què vols dir? —va saltar la Rose, furiosa, emprenyada—. Per què ho has dit, això?

—Vinga, Rose, tan sols era una broma.

—Sempre fa broma, ella —va dir l’Andrew, parlant per la seva mare, com responent d’ella.

—I parlant de bromes —va dir la Frances. Quan havien sortit tots escales amunt a veure les notícies, havia vist a terra dues bosses de plàstic plenes de llibres. Ara les va assenyalar mirant en Geoffrey, que no va poder evitar un somriure d’orgull—. Veig que avui hem aconseguit un bon botí…

Tothom va riure. La majoria robaven de forma compulsiva, però en Geoffrey en feia un negoci. Visitava regularment les llibreries i les saquejava. Sempre que podia pispava llibres de text, però no feia fàstics a res. En deia «alliberar» llibres. Era un acudit de la Segona Guerra Mundial, un vincle malenconiós amb el seu pare, que havia estat pilot d’un bombarder. En Geoffrey havia explicat a en Colin que des del final de la guerra el seu pare no s’havia adonat de gairebé res; «sens dubte, ni de la meva mare ni de mi». Si l’havien de jutjar pel bé que havia fet a la família, el seu pare s’hauria pogut morir perfectament a la guerra. «Benvingut al club», li va contestar en Colin. «La guerra, la Revolució, quina diferència hi ha?».

—Déu beneeixi Foyle’s —va dir en Geoffrey—. He alliberat més llibres allà que a cap altre lloc de Londres. Un benefactor de la humanitat, això és el que és Foyle’s —va afegir, tot i que observava la Frances neguitós—. Ella no ho aprova —va dir.

Tots sabien que la Frances no ho aprovava. Sovint deia: «És per la meva educació tan poc afortunada. Em van educar fent-me creure que robar està malament». I llavors, quan ella o qualsevol dels altres et posava crític i no estava d’acord amb els altres, tots cantaven: «És per la teva educació tan poc afortunada», fins que un dia l’Andrew va dir: «Aquest acudit comença a estar una mica suat».

Hi va haver mitja hora llarga de variacions d’acudits suats sobre educacions poc afortunades i en Johnny va començar amb el seu discurs més clàssic:

—Està molt bé, als capitalistes els heu de robar tot el que pugueu. Ells us ho han robat primer a vosaltres.

—A nosaltres no, això segur —va dir l’Andrew, desafiant-lo.

—Ho han robat a la classe treballadora, a la gent corrent. Preneu-los tot el que pugueu, són uns cabrons.

L’Andrew no havia robat mai res, li semblava un comportament inferior, propi de persones curtes de mires.

—No hauries de tornar amb la Phyllida? —va etzibar-li, en un desafiament directe.

La Frances era fàcil d’ignorar, però la reprimenda del seu fill va conduir en Johnny fins a la porta.

—No oblideu mai —va aconsellar-los en general— que heu de considerar tot el que feu, tot el que dieu i tot el que penseu segons les necessitats de la Revolució.

—Així doncs, què t’has agenciat avui? —va preguntar la Rose a en Geoffrey; l’admirava gairebé tant com a en Johnny.

En Geoffrey va treure els llibres de les bosses i va apilonar-los sobre la taula. Tots van aplaudir. La Frances no; l’Andrew tampoc.

La Frances va treure de la maleta una de les cartes del diari que s’havia endut per treballar a casa i la va llegir en veu alta:

—«Estimada tieta Vera»…, aquesta sóc jo… «Estimada tieta Vera, tinc tres fills i tots van a l’escola. Cada tarda tornen a casa amb coses que han robat, sobretot caramels i galetes…». —Tota la patuleia va protestar—. «Però pot ser qualsevol cosa, de vegades són llibres de l’escola…». —Tots van aplaudir—. «Però avui el gran, el noi, ha arribat a casa amb uns texans caríssims». —Van tornar a aplaudir—. «No sé què fer, quan truquen a la porta sempre em penso que serà la policia». —La Frances va donar-los temps per protestar—. «I tinc por per ells, també. Si em poguessis aconsellar t’ho agrairia molt, tieta Vera. Estic a punt de tornar-me boja».

Va desar la carta al seu lloc.

—I què li penses aconsellar? —va preguntar l’Andrew.

—Pensava que potser tu em podries ajudar, Geoffrey. En definitiva, un delegat hauria de saber perfectament què dir en aquests casos.

—Vinga, Frances, no siguis així —va dir la Rose.

—Vaja —va rondinar en Geoffrey, amb el cap entre les mans, estremint-se com si estigués somiquejant—, s’ho pren seriosament.

—És clar que m’ho prenc seriosament —va dir la Frances—. Això és robar; sou lladres —li va etzibar la Frances, amb la llibertat que li proporcionava el fet que feia anys que pràcticament vivia amb ells—. Ets un lladre, i punt. Jo no sóc en Johnny —va reblar.

Va fer-se un silenci de consternació. La Rose va deixar anar una rialla histèrica. La cara vermella del nouvingut, en James, era gairebé una confessió.

—Però Frances, no sabia que et semblés tan malament! —va exclamar la Sophie.

—Doncs sí —va respondre la Frances, amb una expressió i una veu més suaus, perquè era la Sophie—, o sigui que ara ja ho saps.

—És per la seva educació tan poc afortunada… —va començar a cantar la Rose, però la mirada de l’Andrew la va fer desistir.

—I ara me’n vaig a escoltar les notícies i a treballar. Que dormiu tots bé —va dir abans de marxar, donant així permís a qualsevol, en James, per exemple, que esperés poder passar la nit a la casa.

Va escoltar les notícies, però poca estona. Semblava que l’assassí de Kennedy havia estat un boig. Pel que feia a ella, havia mort un altre home públic; probablement s’ho mereixia. Mai no s’hauria permès expressar en veu alta aquell pensament tan allunyat de l’esperit dels temps que corrien. De vegades pensava que l’única cosa útil que havia après durant els llargs anys de relació amb en Johnny havia estat a guardar silenci sobre el que pensava.

Abans d’asseure’s a treballar, cosa que aquell vespre significaria fer un cop d’ull a les prop de cent cartes que havia dut a casa, va obrir la porta de l’habitació de convidats. Silenci i foscor. Va acostar-se de puntetes al llit i va inclinar-se sobre una figura que hi havia sota els llençols i que podria haver estat la d’un nen. I, sí, la Tilly tenia el dit gros a la boca.

—No estic dormint —va dir una veueta.

—Estic preocupada per tu —va dir la Frances, que va notar com li tremolava la veu. S’havia promès que no s’hi involucraria emocionalment perquè, què en trauria?—. T’agradaria que et preparés una tassa de xocolata calenta?

—La tastaré.

La Frances va fer xocolata al seu estudi, on tenia un bullidor i els ingredients bàsics, i l’hi va portar.

—No vull que pensis que sóc una desagraïda —li va dir la noia.

—Vols que encengui el llum? Vols intentar beure-te-la ara?

—Deixa-la a terra.

La Frances ho va fer, conscient que l’endemà al matí segurament la tassa seguiria on era, intacta.

Va treballar fins tard. Va sentir arribar en Colin i llavors ell i la Sophie van asseure’s al sofà gran a parlar. Ella els sentia, sentia les seves veus a sota d’on ella es trobava: l’antic sofà vermell era justament a sota del seu escriptori. I a sobre hi havia el llit d’en Colin. Va sentir com abaixaven el to de veu i després va sentir passos cautelosos justament a sobre. Estava segura que en Colin sabia ser previngut; com a mínim això li havia dit, en veu alta, al seu germà, que l’alliçonava sobre aquests assumptes.

La Sophie tenia setze anys i la Frances l’hauria volgut abraçar i protegir-la. La veritat és que mai no havia sentit res semblant ni per la Rose, ni per la Jill, ni per la Lucy, ni per cap de les altres noies que entraven i sortien d’aquella casa. Així doncs, per què la Sophie? Era molt bonica; sens dubte es tractava d’això: el que ella volia protegir, mantenir fora de perill; era la seva bellesa. Però això era una estupidesa tan gran que la Frances pensava que n’hauria de sentir vergonya. Tenia moltes coses de què avergonyir-se, aquell vespre. Va obrir la porta i va escoltar. Semblava que a la cuina hi havia algú més que l’Andrew, la Rose i en James… L’endemà ho descobriria.

Va dormir inquieta i en dues ocasions va travessar la planta per veure com estava la Tilly; la primera vegada va trobar-se l’habitació a les fosques i silenciosa, amb una tènue aroma de xocolata. La segona va veure l’Andrew que pujava escales amunt, de tornada d’una inspecció semblant, i se’n va tornar al llit. Però no podia dormir. El problema eren els robatoris. La primera vegada que en Colin havia anat a St. Joseph després d’un curs no gaire bo a l’institut, van començar a aparèixer per casa coses que ella sabia que no eren del seu fill, no gran cosa, una samarreta, paquets de bolígrafs, algun disc. Recordava que l’havia impressionat veure que havia robat una antologia de poesia. El va renyar però ell va rondinar, li va dir que tothom feia el mateix i que era una antiquada. Però la cosa no va acabar aquí. Aquella era una escola progressista! En una de les primeres onades d’amics de l’escola, que entraven i sortien tot i que amb molta menys llibertat (no en va, eren més joves), una noia que es deia Petula va informar la Frances que en Colin estava robant amor: li ho havia dit la professora. Van discutir el tema amb vehemència a taula, durant el sopar. No, no es tractava de l’amor dels seus pares, sinó del director, que l’havia renyat no sabia ben bé per què. En Geoffrey, que ja aleshores, feia cinc anys o més, era un client fix, estava molt orgullós del que robava de les botigues; s’havia mostrat sorprès, però s’havia limitat a dir: «Molt bé, que no t’enxampin». Si ella no va dir «No ho facis» va ser perquè sabia que no li faria cas, però també perquè no tenia ni idea de les dimensions que tot plegat acabaria prenent. A més a més, i això era el que ara no la deixava dormir, li hauria agradat ser un d’ells, formar part d’aquells joves llançats que eren els nous àrbitres de la moda i la moral. Sens dubte, hi havia —llavors— una sensació de «nosaltres contra ells». La Petula, aquella noia tan eixerida (que ara estudiava en una escola per a fills de diplomàtics a Hong Kong), havia dit que robar sense que t’enxampessin era un ritus d’iniciació, i que els adults ho havien d’entendre.

Avui la Frances havia d’escriure un article llarg, sòlid i ponderat sobre aquell tema i es penedia seriosament d’haver acceptat aquell tema. Hauria de prendre posicions en relació amb un munt de temes, quan la seva naturalesa era observar tots els punts de vista i negar-se a dir res més que «Sí, tot plegat és molt complicat».

Feia poc que s’havia adonat que robar era un acte decididament dolent, i no era per la seva educació tan poc afortunada, sinó pels anys que feia que sentia com en Johnny animava a adoptar tota mena de comportaments antisocials, com si fos el cap d’una guerrilla: atacar i córrer. Un dia se li havia acudit una veritat elemental: en Johnny volia enderrocar tot el que l’envoltava, com Samsó. Tot es reduïa a això. «La Revolució» de què tant parlaven ell i els seus col·legues seria com carregar-s’ho tot amb un llançaflames, deixar només terra socarrimada i llavors —molt senzill— ell i els seus col·legues reconstruirien el món a imatge i semblança d’ells. Un cop vista, la idea semblava òbvia, però llavors s’havia de contrastar, com podia una gent incapaç d’organitzar les seves pròpies vides, que vivia en un desordre constant, construir alguna cosa que valgués la pena? Aquell pensament sediciós —que anava anys per endavant del seu temps, si més no en els cercles en els quals ella es movia— vivia dins seu juntament amb una emoció que pràcticament ni sabia que existia. Pensava que en Johnny era…, bé, tampoc cal lletrejar-ho. En qualsevol cas, tenia molt clar el que pensava, però alhora confiava en una aura d’optimisme ple d’esperança que l’envoltava a ell, als camarades i a tot el que feien. Creia —tot i que de forma bastant inconscient— que el món seria cada cop millor, que tots plegats es trobaven en una escala que conduïa al Progrés, que a poc a poc les malalties actuals anirien desapareixent i que al final tots els habitants del món viurien temps de salut i de felicitat. I mentre era a la cuina preparant menjar per als «nens», quan contemplava aquells rostres joves i escoltava aquella confiança irreverent que desprenien les seves veus, sentia que els estava garantint aquell futur que imaginava, com una promesa silenciosa. D’on havia sorgit aquella promesa? D’en Johnny, l’havia absorbit del camarada Johnny, i mentre la seva ment es tornava cada dia més i més crítica amb ell, s’hi anava sentint, sense saber-ho, cada cop més vinculada emocionalment, tant a ell com als seus nous mons dolços i perfectes.

D’aquí a poques hores hauria de posar-se a treballar i escriure el seu article, però, sobre què?

Si ella mateixa no havia adoptat una actitud contrària al robatori a casa seva, per molt que cada cop desaprovés més aquella actitud, quin dret tenia a dir als altres què havien de fer?

I com n’estava, de confusa, aquella pobra canalla. Quan havia sortit de la cuina la nit abans, els havia sentit riure, però eren rialles incòmodes; la veu d’en James predominava per sobre la dels altres, perquè desitjava amb totes les seves forces ser acceptat per aquells esperits lliures. Pobre noi, havia abandonat uns pares provincians i avorrits (igual que ella) per entregar-se als encants de l’alegre Londres i d’aquella casa que la Rose anomenava Palau de la Llibertat —li agradava molt aquell nom—, on havia hagut de sentir les mateixes paraules de condemna (perquè segur que ell també robava, com tots els altres) que havia sentit dels seus pares.

Eren ja les nou en punt, tard per a ella; s’havia de llevar. Va obrir la porta que donava al replà i va veure l’Andrew assegut a terra des d’un lloc on podia observar l’interior de l’habitació de la noia. La porta era oberta. L’Andrew li va dir en veu molt baixa: «Mira, mira això».

El pàl·lid sol de novembre il·luminava l’habitació de l’altre extrem del replà, on hi havia una figura esvelta i altiva de cabells rossos, amb un antiquat vestit rosa (una bata?) asseguda en un tamboret alt. Si en Philip hagués pogut veure aquella escena, li hauria estat molt fàcil convence’s que es tractava de la Julia quan era una nena, el seu amor de feia anys. Al llit, ben embolicada amb la manteta de nadó, hi havia la Tilly reclinada sobre els coixins, contemplant la dona vella amb aquells ulls que no parpellejaven.

—No —va dir la veu freda i precisa de la Julia—, no, tu no et dius Tilly; Tilly és un nom absurd. Quin és el teu nom de veritat?

—Sylvia —va mormolar la nena.

—I llavors per què et diuen Tilly?

—Perquè quan era petita no sabia dir Sylvia i deia Tilly.

Acabava de dir més paraules seguides de les que qualsevol d’ells li havia sentit dir d’una tongada.

—Molt bé, doncs jo et diré Sylvia.

La Julia tenia a la mà una tassa d’alguna cosa amb una cullera. Amb un gest delicat, ple de bellesa, va omplir la cullera amb la quantitat apropiada del que hi havia dins de la tassa (se sentia olor de sopa), i la va acostar als llavis de la Tilly, o la Sylvia, que els tenia tancats amb força.

—Ara escolta’m bé: no penso deixar que et matis d’aquesta manera tan absurda. No et deixaré. I ara obre la boca i comença a menjar.

Els llavis pàl·lids van tremolar una mica, però es van obrir, mentre la nena continuava contemplant la Julia, com hipnotitzada. La cullera va entrar a la boca i el contingut es va escolar a dins. La Frances i l’Andrew van contenir la respiració a l’espera que fes el gest d’empassar. I, efectivament, va empassar.

La Frances va mirar el seu fill i va veure que també empassava, per solidaritat.

—Mira —va continuar dient la Julia, mentre tornava a omplir la cullera—, jo sóc la teva àvia adoptiva, i no permeto que els meus fills i fillastres es comportin d’una manera tan absurda. M’has d’entendre, Sylvia… —La cullera va tornar a entrar a la boca, la Sylvia va tornar a empassar i l’Andrew va tornar a empassar amb ella—. Ets una noia molt maca i intel·ligent…

—Sóc horrible —es va sentir per entre els coixins.

—A mi no m’ho sembles. Però si has decidit ser horrible, ho seràs; això sí: jo no ho penso permetre.

La cullera va tornar a la boca i la Sylvia va empassar.

—Primer de tot faré que et posis bona, i llavors aniràs a l’escola i faràs els exàmens. Després aniràs a la universitat i seràs doctora. Jo no vaig arribar a ser doctora, em sap greu, però tu podràs ser-ho en lloc meu.

—No puc, no puc. No puc tornar a l’escola.

—I per què no? L’Andrew m’ha dit que quan anaves a classe, abans de tenir aquest comportament estúpid, eres molt intel·ligent. Té, agafa la tassa i beu-te el que en queda.

La Frances i l’Andrew amb prou feines si respiraven davant d’aquell moment, que podia ser crític. Imaginem que la Tilly-Sylvia rebutgés la tassa amb la sopa de la vida i tornés a posar-se el dit gros a la boca. Imaginem que tanqués els llavis amb força. La Julia sostenia la tassa al costat de la mà amb la qual la noia no s’aguantava la manta.

—Agafa-la.

La mà va tremolar, però es va obrir. La Julia va posar-hi la tassa amb compte i la va envoltar amb les mans. La noia va dur-se la tassa als llavis i es va sentir, com en un sospir:

—Però és tan dur…

—Ja ho sé, que és dur.

La mà tremolosa aguantava la tassa a tocar dels llavis i les de la Julia la mantenien ferma. La noia va fer un glop i va empassar.

—Em posaré malalta —va xiuxiuejar.

—No, no t’hi posaràs. Ja n’hi ha prou, Sylvia.

Un cop més la Frances i el seu fill van aguantar la respiració. La Sylvia no estava malalta, però havia de fer esforços per no vomitar. Llavors la Julia va tornar a dir:

—Ja n’hi ha prou.

Mentrestant en Colin i, darrere seu, la Sophie van baixar del pis de dalt, el dels «nens». Tots dos van aturar-se en sec; en Colin va posar-se com un perdigot i la Sophie no sabia si riure o plorar; semblava com si estigués a punt de marxar corrents escales amunt, però en lloc d’això va acostar-se a la Frances, la va abraçar i va dir: «Estimada, estimadíssima Frances», i va sortir escales avall, rient.

—No és el que et penses —va assegurar en Colin.

—No penso res —va dir la Frances.

L’Andrew va limitar-se a somriure en silenci.

Llavors en Colin va veure l’escena per la porta entreoberta de l’habitació del fons, va comprendre el que passava i va dir: «Molt bé, àvia». A continuació se’n va anar també escales avall, a grans gambades.

La Julia, que no s’havia adonat que l’observaven, va baixar del tamboret, es va allisar la faldilla i va agafar la tassa de mans de la noia.

—D’aquí a una hora tornaré per veure com et trobes —va dir—; et duré al meu lavabo i et posaràs roba neta. Aviat estaràs millor, ja ho veuràs.

Va recollir la tassa de xocolata calenta que la Frances havia deixat la nit abans, va sortir de l’habitació i la hi va donar.

—Em sembla que això és teu —va dir-li—. I tu a veure si també deixes de comportar-te d’aquesta manera tan absurda —va afegir dirigint-se a l’Andrew. Va sortir de l’habitació i va pujar escales amunt, aguantant-se la faldilla rosa, que cruixia, amb una mà.

—Doncs molt bé —va dir l’Andrew a la seva mare—. Ben fet, Sylvia —va cridar a la noia, que va somriure, tot i que dèbilment. Va pujar corrents les escales i la Frances va sentir com es tancava primer una porta, la de la Julia, i després una altra, la de l’Andrew. A l’habitació del fons, un raig de sol queia sobre un coixí i la Sylvia, perquè no hi havia dubte que era la Sylvia, girava la mà sota aquell feix de llum i l’examinava.

En aquell moment va sentir-se un cop a la porta principal, el timbre va sonar diverses vegades i es van sentir uns crits de dona. La noia, que estava asseguda a la part del llit il·luminada pel sol, va deixar anar un esgarip i es va amagar sota els llençols.

La porta es va obrir i un crit de «Deixeu-me entrar» es va poder sentir per tota la casa. Era una veu ronca i histèrica: «Deixeu-me entrar, deixeu-me entrar!».

La porta de l’Andrew va obrir-se de cop i va baixar les escales saltant i cridant: «Deixeu-me a mi; oh, Déu meu, tanqueu la porta de la Tilly». La Frances va tancar la porta i la Julia va cridar: «Què passa? Qui hi ha?».

—La seva mare —va respondre l’Andrew, sense cridar tant—; la mare de la Tilly.

—Doncs lamento haver de dir que la Sylvia tindrà una recaiguda —va anunciar la Julia, que es va quedar dreta a l’escala, com un sentinella.

La Frances, que encara anava en camisa de dormir, va entrar a la seva habitació, es va posar uns texans i un jersei d’una revolada i va baixar cap al lloc d’on provenien els crits.

—On és? Vull veure la Frances —cridava la Phyllida, mentre l’Andrew li deia suaument:

—Xxxxt, no cridis, ara la vaig a buscar.

—Sóc aquí —va dir la Frances.

La Phyllida era una dona alta, seca com un bacallà, amb una mata de cabells vermellosos mal tenyits i unes ungles llargues pintades de color porpra. Va assenyalar la Frances amb la seva mà llargaruda i va dir:

—Vull la meva filla; vosaltres me l’heu robada.

—No diguis bestieses —va dir l’Andrew, que es movia al voltant d’aquella dona histèrica com un insecte, esperant el millor moment per clavar-li l’agulló. Va posar la mà sobre l’espatlla de la Phyllida, per calmar-la, però ella se la va treure de sobre i llavors l’Andrew va cridar:

—Ja n’hi ha prou!

Estava fora de control i es va sorprendre a si mateix. Va recolzar-se d’esquena a la paret, intentant recuperar-se. Tremolava.

—I jo què? —va preguntar la Phyllida—. Qui es cuidarà de mi?

La Frances va adonar-se que ella també tremolava; tenia el cor desbocat i respirava amb dificultat: ella i l’Andrew començaven a sentir-se afectats per aquella dinamo d’energia emocional. De fet, la Phyllida, que s’estava allà dreta i triomfant, amb els ulls perduts com els d’una estàtua, semblava més tranquil·la que no pas ells dos.

—No és just —va exclamar la Phyllida, assenyalant la Frances amb aquella urpa color porpra—. Per què ella pot venir a viure aquí i jo no?

L’Andrew s’havia recuperat.

—Vejam, Phyllida —va dir, i als seus llavis tornava a dibuixar-se aquell somriure graciós que sempre el protegia—, Phyllida, això no ho pots fer, i ho saps.

—I per què no? —va preguntar, amb els ulls fits en ell—. Per què ella pot tenir una llar i jo no?

—Tu sí que en tens una —va respondre l’Andrew—. Jo hi he estat, te’n recordes?

—Sí, però ell se’n va i em deixa. Se’n va i em deixa sola —va xisclar—. Ho sabies? —va preguntar a la Frances, més calmada—. Digues, ho sabies? Se n’anirà i em deixarà igual com et va deixar a tu.

Va ser com si aquella observació racional demostrés a la Frances fins a quin punt la histèria se li havia encomanat també a ella. Tremolava i li fallaven els genolls.

—I doncs, per què no dius res?

—No sé què dir —va mormolar la Frances—. No entenc per què has vingut.

—Per què? Encara tens els nassos de preguntar-me per què? Tilly! —va posar-se a cridar—. Tilly! On ets?

—Deixa-la tranquil·la —li va dir l’Andrew—. Sempre et queixes que no la pots controlar; doncs ara deixa’ns-ho intentar a nosaltres.

—Però ella és aquí. Ella sí. I jo què? Qui es cuidarà de mi?

Semblava que el cicle continuaria eternament.

—No pots esperar que la Frances es cuidi de tu —va dir l’Andrew amb suavitat, tot i que li tremolava la veu—. Per què ho hauria de fer?

—Però jo què faré? Què faré? —La seva veu era més aviat una lletania i va semblar que els seus ulls irats es fixaven en la Frances per primera vegada—. Tampoc és que tu siguis precisament la Brigitte Bardot, oi que no? Llavors, per què ell ve aquí constantment?

Aquestes paraules posaven al descobert sentiments de la Phyllida fins ara desconeguts. La Frances era incapaç de parlar.

—Ve aquí perquè hi som nosaltres, Phyllida —va dir l’Andrew—. Som els seus fills, te’n recordes? En Colin i jo, que ens has oblidat?

Tot feia pensar que sí. I de sobte, després d’uns instants en silenci, va abaixar el dit acusador i va parpellejar, com si s’acabés de despertar. Llavors va fer mitja volta, i va marxar donant un cop de porta.

La Frances va sentir com tot el seu cos es relaxava. Tremolava tant que va haver de repenjar-se a la paret. L’Andrew va quedar-se allà, desvalgut, amb un somriure commovedor als llavis. «És massa jove per enfrontar-se a aquestes coses», va pensar la Frances. Va anar fent tentines fins a la porta de la cuina, va agafar-s’hi per entrar i va veure en Colin i la Sophie asseguts a taula, menjant torrades.

S’adonava perfectament que en Colin no aprovava el seu comportament. La Sophie havia estat plorant un altre cop.

—I doncs —va dir en Colin, amb una ràbia freda—, què esperaves?

—Què vols dir? —va preguntar la Frances, estúpidament, per guanyar temps. Va deixar-se caure en una cadira i s’hi va quedar asseguda, amb el cap entre les mans. Sabia molt bé què volia dir. Era una acusació general: que ella i el seu pare ho havien engegat tot a la merda, que no era una mare convencional i agradable, com d’altres mares, i que vivien en aquell ambient bohemi que li provocava atacs violents de ressentiment, tot i que admetia que li agradava.

—Es presenta aquí —va dir en Colin—, així de fàcil, munta un numeret i a sobre nosaltres hem de cuidar-nos de la Tilly.

—Vol que li diguem Sylvia —va dir l’Andrew, que també havia entrat i s’havia assegut a la taula.

—No m’importa com es digui —va exclamar en Colin—. Què hi fa, aquí?

De sobte va posar-se a plorar i amb les ulleres de pasta semblava un mussolet espantat. Si l’Andrew era llarg i esprimatxat, en Colin era rodanxó, amb una cara oberta i agradable, que en aquell moment estava inflada per les llàgrimes. Llavors la Frances va comprendre que aquell parell, en Colin i la Sophie, s’havien passat la nit abraçats, plorant, ella pel seu pare mort i ell per la seva misèria en…, bé, en tot.

L’Andrew, que continuava fred i tremolant, igual com la Frances, va dir:

—Però per què t’emprenyes amb la mare? No és culpa seva.

Si algú no feia alguna cosa els dos germans començarien a barallar-se; ho feien sovint, perquè l’Andrew sempre es posava del costat de la Frances quan en Colin l’acusava.

—Sophie —va dir la Frances—, prepara’m una tassa de te, sisplau… I estic segura que l’Andrew també se’n prendrà una.

—Ves, i tant —va dir l’Andrew.

La Sophie es va aixecar d’un bot, contenta que algú li demanés alguna cosa. En Colin, ara sense la seguretat que li proporcionava tenir-la al costat, va quedar-se assegut amb la mirada perduda, tan trist que a la Frances li van venir ganes d’abraçar-lo…, tot i que ell mai no li ho hauria permès.

—Més tard aniré a veure la Phyllida —va dir l’Andrew—. Ja s’haurà calmat una mica; quan no està nerviosa no està tan malament. —De cop va saltar—. Déu meu, m’he oblidat de la Tilly, vull dir de la Sylvia. Segur que ho ha sentit tot; queda destrossada quan la seva mare es posa amb ella.

—Jo també estic desmuntada —va dir la Frances—. No puc parar de tremolar.

L’Andrew va sortir corrents de la cuina, però no hi va tornar. La Julia havia baixat a l’habitació de la Sylvia, que estava amagada sota els llençols, somiquejant i dient «Que no s’acosti, que no s’acosti», mentre la Julia li deia una vegada i una altra: «Xxxxxt, tranquil·la, marxarà de seguida».

La Frances va beure’s el te en silenci i la tremolor va anar desapareixent. Si hagués llegit en un llibre que la histèria era contagiosa, hauria pensat: «Sí, és clar, té molt de sentit», però no ho havia experimentat. Pensava: «Si així és com la Tilly ha estat vivint, no m’estranya que estigui feta un embolic».

La Sophie s’havia assegut al costat d’en Colin i tots dos s’havien abraçat, com dos orfenets. Al cap de poc van sortir per anar a buscar el tren que els duria a l’escola. En Colin li va dedicar un somriure de disculpa abans de marxar i la Sophie la va abraçar.

—Frances, no sé pas què faria si no pogués venir aquí.

I ara la Frances havia d’escriure el seu article.

Va deixar de banda les cartes sobre robatoris i va triar un altre tema. «Estimada tieta Vera, estic molt preocupada i no sé què fer». La seva filla, de quinze anys, tenia relacions sexuals amb un noi de divuit. «Aquestes joves es pensen que són com la Verge Maria i que no els pot passar res». Va aconsellar a l’angoixada mare que busqués mitjans anticonceptius per a la seva filla. «Vagin a veure el metge de capçalera», va escriure. «La gent jove d’avui comença a tenir relacions més aviat del que ho vam fer nosaltres. Pregunti per la nova píndola anticonceptiva. Segurament tindrà problemes; no tots els adolescents són prou responsables, i aquesta nova píndola s’ha de prendre regularment, cada dia».

Així va ser com el primer article de la Frances va provocar una tempesta de fúria moral. Cartes de pares alarmats arribaven a pilons, i la Frances esperava que l’acomiadessin, però la Julie Hackett es va mostrar molt satisfeta. La Frances estava fent precisament la feina per a la qual l’havien contractat, tal com era d’esperar d’algú prou valent per escriure que Carnaby Street era un simple miratge.