En Joshua es va passar tot el dia assegut sota la gran acàcia (mentre la llum del sol i les ombres s’alternaven sobre ell), observant el que succeïa a l’hospital, encara que sovint ho feia a través d’uns ulls que distorsionaven el que veia. Es podria dir que no parava de fumar dagga. En Clever, el seu fill petit, era sempre amb la Sylvia, de manera que ja hi havia dos nens, en Clever i en Zebedee. No podrien haver estat més típics de l’adorable raça negra, amb les seves llargues pestanyes arrissades tan donades al sentimentalisme. Estaven magres i tenien una cara ossuda on resplendien uns enormes ulls àvids de coneixements i —estava clar— àvids també de menjar. Van arribar a l’hospital a les set, sense haver menjat, i la Sylvia els va fer pujar a la casa i els va oferir llesques de pa untades amb melmelada, mentre la Rebecca s’ho mirava i pensava que als seus fills no se’ls donava pa amb melmelada, sinó farinetes d’avena fredes, i encara no sempre. En veure-ho, el pare McGuire va dir que ara la Sylvia era la mare de dos nens i que esperava que sabés el que estava fent.

—Però si ells ja tenen una mare —va dir ella. Ell va respondre que no, que la seva mare natural havia mort als carrers violents de Zímlia, i el seu pare havia mort de malària, i així era com havien acabat a les mans d’en Joshua i li deien pare. La Sylvia es va sentir alleujada en escoltar aquesta història: en Joshua ja havia perdut dos fills —n’acabava de morir un altre— i ella sabia el perquè, el motiu real, no la pneumònia que figurava en els seus certificats de defunció. De manera que aquells dos nens no eren fills sanguinis d’en Joshua: que útil, que dolorosament pertinent resultava aquella antiga expressió. Tots dos eren llestos, tal com en Joshua havia afirmat d’en Clever. Deia que el seu germà havia estat professor i la seva cunyada, la primera de la seva classe. Els dos nens observaven cadascun dels moviments que feia la Sylvia i els repetien, i examinaven la seva cara i els seus ulls mentre parlava, de manera que sabien el que volia que fessin abans no els ho demanés; s’encarregaven dels pollastres i les gallines ponedores, recollien els ous i mai no en trencaven cap, corrien pertot arreu amb tasses d’aigua i medecines per als pacients. S’ajupien un a cada banda de la Sylvia observant com posava a lloc els braços i les cames trencats o tumefaccions provocades per les ferides de llança, i ella havia de recordar-se a si mateixa que tenien quatre i sis anys, no el doble: eren com esponges absorbint informació, però no eren a col·legi. La Sylvia els feia pujar a casa seva a les quatre, quan acabava la feina a l’hospital, i els donava la lliçó. Hi havia altres nens que volien afegir-se al grup; els de la Rebecca, per començar. Aviat va tenir el que podria considerar-se una petita classe de preescolar. Ara bé, quan els altres volien ser com en Clever i en Zebedee i treballar a l’hospital, ella s’hi negava. Per què els afavoria, si no era just? Posava l’excusa que eren orfes, però al poble hi havia altres orfes.

—Mira, estimada —va dir-li el mossèn— ara comences a saber per què a la gent se li trenca el cor a l’Àfrica. Saps la història de l’home a qui van preguntar per què anava per la platja després d’una tempesta llançant de nou a l’aigua les estrelles de mar que havien quedat encallades a la sorra, si n’hi havia centenars que havien de morir? Va respondre que ho feia perquè les poques que pogués salvar tornarien al mar i serien felices.

—Fins a la propera tempesta, anava a dir això, pare?

—No, però potser ho estava pensant. I vull que tu també pensis d’aquesta manera.

—Vol dir d’una forma més realista, com diu vostè, pare?

—Sí, això mateix. Ja t’he dit moltes vegades que et fixes massa en les estrelles.