La Julia von Arne havia nascut en una regió especialment bonica d’Alemanya, prop de Stuttgart, una zona de turons, rierols i vinyes. Era l’única noia, el tercer fill d’una afable família de casa bona. El seu pare era diplomàtic i la seva mare, músic. El juliol de 1914 va visitar-los en Philip Lennox, un prometedor tercer secretari de l’ambaixada a Berlín. El fet que la jove Julia, que llavors tenia catorze anys, s’enamorés de l’atractiu Philip, que en tenia vint-i-cinc, no va ser gens estrany, però el fet és que ell també es va enamorar d’ella. Era bonica, menuda, tenia rínxols rossos i duia uns vestits que el romàntic jove li deia que eren com flors. A ella l’havien educat molt estrictament unes institutrius angleses i franceses, i a ell li semblava que cada moviment de la noia, cada somriure, cada vegada que girava el cap, era un gest formal, estudiat, com si formés part d’una dansa. Com passa amb totes les noies a qui ensenyen a ser conscients del seu cos, per protegir-les dels temibles perills de la impudícia, els seus ulls parlaven per ella: podia arribar al cor amb una mirada i, quan abaixava les delicades parpelles davant d’aquelles invitacions a l’amor, ell se sentia rebutjat. El jove tenia germanes i la Julia les havia conegut feia uns dies, a Sussex; eren uns cavallots alegres que gaudien d’un estiu exemplar que ha estat celebrat en innombrables memòries i novel·les. La Betty, l’amiga d’una de les seves germanes, havia estat el blanc de les burles de tots perquè s’havia presentat a sopar amb els braços negres i plens d’esgarrinxades blanques, que demostraven que havia estat jugant al fenc amb els gossos. La família Lennox havia observat el seu fill per veure si la noia li feia el pes, ja que consideraven que podia ser una esposa adequada, i ell estava ben disposat a prendre-la en consideració. Aquella petita dama alemanya li semblava tan atractiva com una bellesa d’un harem, feta de promeses i de bondats ocultes, i s’imaginava que si la tocava un raig de sol es fondria com un floc de neu. La noia li va regalar una rosa vermella del jardí i ell va saber que li estava oferint el seu cor. Se li va declarar a la llum de la lluna i l’endemà va parlar amb el seu pare. Sí, sabia que amb catorze anys era massa jove, però li demanava permís formal per prometre-s’hi quan en complís setze. I es van separar, el 1914, mentre la guerra es començava a coure, però com tantes persones liberals i ben situades, tant els von Arne com els Lennox creien que era ridícul pensar que Alemanya i Anglaterra poguessin enfrontar-se en una guerra. Quan va esclatar, feia dues setmanes només que Philip havia abandonat el seu amor fet un mar de llàgrimes. Aquells dies semblava com si els governs es veiessin obligats a anunciar que la guerra havia d’acabar abans de Nadal, i els amants estaven segurs que aviat es tornarien a veure.

De sobte, la xenofòbia va enverinar l’amor de la Julia. A la seva família no li importava que estigués enamorada del seu anglès (que potser els seus respectius emperadors no es referien a si mateixos com a cosins?), però els veïns feien comentaris i el servei feia safareig. Durant els anys de la guerra, els rumors van perseguir la Julia i també la seva família. Els seus tres germans lluitaven a les trinxeres, el seu pare era al Ministeri de la Guerra i la seva mare feia feines vinculades amb la guerra, però aquells dies febrosos del juliol de 1914 tots van ser objecte de comentaris i sospites. La Julia mai va perdre la fe en el seu amor i en el d’en Philip. El van ferir en dues ocasions, i ella se’n va assabentar per mitjans enrevessats i va plorar per ell. No importava, exclamava el cor de la Julia, si el ferien poc o molt: ella l’estimaria sempre. El van desmobilitzar l’any 1919. La jove l’estava esperant, conscient que aniria a buscar-la, quan a la mateixa habitació on cinc anys enrere havien flirtejat va entrar un home que ella suposava que hauria de conèixer. Duia una màniga sense condecoracions enganxada al pit i tenia la cara gravada i tensa. La Julia tenia vora vint anys. Ell va veure una dona jove i alta (havia crescut alguns centímetres), amb els cabells rossos recollits sobre el cap, subjectats amb una gran pinça d’atzabeja i vestida de dol estricte per dos germans morts. El tercer germà, un noi —d’encara no vint anys—, havia resultat ferit i estava assegut, amb l’uniforme posat, amb una cama enguixada recolzada sobre una cadira. Els qui fins feia tan poc eren enemics van mirar-se. Llavors en Philip, sense somriure, va fer una passa endavant amb el braç estirat. El jove alemany va fer sense voler el gest d’apartar-se, amb una ganyota, però en adonar-se’n, va esbossar un somriure civilitzat i els dos homes es van donar la mà. En aquell moment, l’escena, que després s’ha repetit de diverses maneres des de llavors, no va tenir tant de pes com hauria tingut avui. La ironia, que exalta l’element que ens entestem a excloure de la nostra manera de veure les coses, se’ls hauria fet molt difícil de suportar: ens hem tornat grollers.

I ara aquells dos amants que no s’haurien reconegut si s’haguessin creuat pel carrer, havien de decidir si els somnis mutus que havien tingut durant aquells anys terribles eren prou forts per dur-los al matrimoni. No quedava res d’aquella encantadora noieta prima, ni tampoc d’aquell home sentimental que havia dut una rosa roja seca al costat del cor fins que s’havia desfet. Aquells ullassos blaus ara eren tristos i ell tenia tendència a caure en el silenci, igual que el germà de la noia, cada cop que recordava coses que només els altres soldats podien entendre.

Van fer una boda discreta: no era el millor moment per a un casament anglogermànic. A Londres la febre de la guerra remetia, tot i que la gent encara parlava dels Boche i dels Hun.^[1] La gent tractava la Julia amb educació. Per primera vegada es preguntava si no s’havia equivocat triant en Philip, per molt que pensés que s’estimaven i que tots dot fingissin ser persones serioses per naturalesa i no patir una tristesa incurable. Això no obstant, la guerra es va anar esvaint i la pitjor part dels odis que havia generat va quedar enrere. La Julia, que a Alemanya havia patit pel seu amor anglès, ara intentava convertir-se en una anglesa, en un acte de voluntat. Temps enrere havia parlat un anglès prou bo, però va tornar a prendre’n classes i aviat va parlar millor del que cap anglès ha parlat mai, un anglès exquisit, perfecte, separant totes les paraules. Sabia que tenia uns modals molt rígids i va esforçar-se per semblar més informal. La roba que duia també era perfecta, i és que, en definitiva, era la esposa d’un diplomàtic i havia de guardar les aparences, que diuen els anglesos.

Van començar a fer vida de casats en una caseta de Mayfair, i allà, amb l’ajuda d’una cuinera i una donzella, s’ho passava bé, tal com s’esperava d’ella, i aquella llar va assolir un nivell de benestar semblant al que recordava que hi havia hagut a casa seva. Mentrestant en Philip havia descobert que casar-se amb una alemanya no havia estat la millor elecció possible per poder fer carrera sense entrebancs. Les discussions amb els seus superiors van revelar que trobaria barrades les portes de determinats càrrecs, a Alemanya, per exemple, i que en qualsevol moment podia veure’s apartat del camí cap al cim i trobar-se en llocs com Sud-àfrica o l’Argentina. Va decidir evitar-se disgustos i optar per la branca de l’administració. Tindria una carrera brillant, però molt allunyada del glamur dels ministres d’afers estrangers. De vegades coincidia a casa de la seva germana amb aquella Betty amb qui es podria haver casat (i que continuava soltera a causa de la quantitat d’homes que havien mort a la guerra) i es preguntava fins a quin punt la seva vida hauria estat diferent amb ella.

Quan en Jolyon Meredith Wilhelm Lennox va néixer l’any 1920, va tenir primer una dida i després una mainadera. Era un infant prim i llargarut, amb rínxols daurats i uns ulls blaus crítics i combatius, sovint fixos en la seva mare. La mainadera aviat li va explicar que era alemanya: no s’ho va prendre gaire bé i va estar estrany uns quants dies. El van portar a Alemanya perquè conegués la seva família d’allà, però la visita va ser un fracàs: li va agradar tan poc el lloc com la diferència de costums. A l’hora de dinar havia de seure a taula amb les mans quietes a banda i banda del plat mentre no mengés, parlar només quan li parlessin i talonejar sempre que demanés alguna cosa. Va negar-se a tornar-hi. La Julia va enfrontar-se amb en Philip quan va decidir enviar el nen a l’escola quan tenia set anys. Això avui és força comú, però en aquella època la Julia va ser valenta. En Philip va argumentar que tothom de la seva posició ho feia i, a més a més, n’hi havia prou de mirar-lo a ell! —també havia entrat a l’internat amb set anys. D’acord, recordava que s’havia enyorat una mica…, però s’hi havia acabat acostumant. Aquell argument, el «Mira’m a mi!», que pretenia desfer-se de les objeccions alienes a partir de la convicció de l’orador en la seva superioritat o, com a mínim, en la seva raó, no convencia la Julia. Hi havia una parcel·la d’en Philip que sempre quedava fora del seu abast, una reserva, una fredor que al principi ella atribuïa a la guerra, a les trinxeres, a les pors amagades de soldat. Però més endavant va començar a tenir dubtes. Mai no havia tingut prou intimitat amb les esposes dels col·legues del seu marit per preguntar-los si elles també havien notat aquell racó ocult en els seus homes, aquella zona amb el cartell de VERBOTEN, prohibit entrar… Però observava i s’adonava de moltes coses. No, va pensar, si vols apartar un fill tan petit de la seva mare… Però va perdre la batalla i també el seu fill, que es va convertir en un nen educat i afable, però sovint impacient.

Les coses li van anar bé a l’internat, però no pas a Eton. Els informes no eren bons: «Li costa fer amics». «És una mica solitari».

Un dia, durant les vacances, va conduir-lo hàbilment fins a una posició de la qual no pogués escapar fàcilment, ja que esquivava les preguntes i les situacions directes, i li va preguntar:

—Digue’m, Jolyon, t’ha dut cap problema que jo fos alemanya?

Va semblar que els seus ulls dubtaven, com si volgués escapolir-se, però finalment va encarar-se a ella, va dedicar-li un dels seus somriures amplis i cortesos i va dir:

—No, mare, per què me n’hauria hagut de dur?

—Només volia saber-ho.

Va demanar a en Philip que «parlés» amb en Jolyon, tot i que, evidentment, el que volia dir és: sisplau, fes que canviï, m’està trencant el cor.

—Juga amb les cartes molt enganxades al pit —va ser la resposta del seu marit.

Les seves preocupacions es veien suavitzades pel simple fet que anés a Eton, per la presència i pel pes que tenia, una institució generadora d’excel·lència i garantia d’èxit. Havia confiat el seu fill —el seu únic descendent— al sistema educatiu anglès i esperava un quid pro quo, que en Jolyon se’n sortís bé, com el seu pare, i que arribat el moment seguís els seus passos, probablement com a diplomàtic.

Quan va morir el pare d’en Philip i després, al cap de poc temps, la seva mare, va voler-se mudar a la casa gran de Hampstead. Era la casa de la seva família i ell, el fill, hi viuria. A la Julia li agradava la caseta de Mayfair, fàcil d’administrar i de mantenir neta i no volia viure a la casa gran amb totes aquelles habitacions. Però allò va ser precisament el que va acabar fent. Ni tan sols va oposar-se a la voluntat del seu marit, no es van barallar. Si el matrimoni funcionava era perquè ella no insistia en les seves preferències, perquè es comportava tal com havia vist comportar-se la seva mare, que sempre cedia davant del seu pare. Tal com ho veia la Julia, sempre hi havia una part que havia de cedir; però no era gaire important quina fos. L’important era que a la família hi hagués pau.

El mobiliari de la casa petita, majoritàriament procedent de la casa d’Alemanya, va ser fàcilment absorbit per la casa de Hampstead on, paradoxalment, no semblava que la Julia s’ho passés tan bé com abans, tot i que hi havia espai de sobres per a tot. Per començar, en Philip no era un home gens sociable: tenia un o dos amics íntims amb els quals es veia, normalment sol. La Julia, per la seva banda, pensava que devia estar-se tornant vella i avorrida perquè no gaudia de les festes com temps enrere. Però el fet és que hi havia sopars i, sovint, gent important, i ella estava contenta de fer les coses tan bé i que en Philip n’estigués orgullós.

De tant en tant, tornava a Alemanya de visita. Els seus pares, que es feien grans, estaven molt contents de veure la seva filla i a ella li agradava trobar-se amb el seu germà, ara ja el seu únic germà. Però tornar a casa era tot un problema i fins i tot espaordidor. La pobresa i la desocupació, els comunistes i els nazis eren pertot arreu, i els carrers eren plens de bandes. I, a banda, hi havia Hitler. Els von Arne menyspreaven els comunistes i Hitler d’igual manera, i els consideraven dos fenòmens desagradables que, simplement, acabarien passant. Aquella no era la seva Alemanya, deien. Sens dubte, no era el que la Julia recordava com la seva Alemanya, això deixant de banda, és clar, les xafarderies dels temps de guerra. Deien que era una espia. No pas les persones serioses, és clar, no les persones educades…, bé, sí, n’hi havia un parell o tres que sí. Va decidir que no li agradava gaire visitar Alemanya en aquells temps, i després que els seus pares morissin li va resultar molt més fàcil no fer-ho.

Al capdavall, ho havia d’admetre, els anglesos eren gent sensata. No et podies imaginar que s’hi permetessin batalles entre comunistes i feixistes, al carrer…, bé, hi havia algunes batusses, però no calia exagerar: no hi havia cap Hitler.

Un dia va arribar una carta d’Eton on deia que en Jolyon havia desaparegut i que només havia deixat una nota on anunciava que se n’havia anat a la Guerra Civil espanyola. Signat: camarada Johnny Lennox.

En Philip va fer servir totes les seves influències per intentar saber on era el seu fill. A les Brigades Internacionals? A Madrid? A Catalunya? Però semblava que ningú no ho sabia. Normalment la Julia simpatitzava amb el seu fill, i de fet l’havia sorprès el tractament que el govern electe d’Espanya rebia per part dels governs britànic i francès. El seu marit, que en definitiva era un diplomàtic, defensava el seu govern i el seu país, però a soles amb ella confessava que estava avergonyit i que no admirava les polítiques que defensava i dirigia.

Van anar passant els mesos i finalment va arribar un telegrama del seu fill demanant-los diners. L’adreça, una casa a l’East End de Londres. La Julia va adonar-se de seguida que allò significava que volia que l’anessin a veure ja que, si no, hauria indicat un banc on pogués recollir els diners. Ella i en Philip van anar junts a aquella casa d’un carrer pobre i van trobar-hi en Jolyon, atès per una dona força decent a qui, d’entrada, la Julia va prendre per una criada. En Jolyon era en una habitació del pis de dalt, malalt d’una hepatitis que potser havia contret a Espanya. Però parlant amb la dona, que es va presentar com la camarada Mary, a poc a poc va quedar clar que no sabia res d’aquell país i que, per tant, en Jolyon no havia estat a Espanya, sinó allà, en aquella casa, malalt.

—Vaig trigar una mica a adonar-me que patia una petita crisi —va dir la camarada Mary.

Eren gent pobra. En Philip va estendre un xec per un import considerable però amb força educació li van dir que no disposaven de cap compte corrent, tot i que aquella afirmació anava acompanyada de la insinuació lleugerament sarcàstica que els comptes corrents eren per a la gent benestant. Com que no duien diners a sobre, en Philip va dir que els n’enviarien l’endemà, i així ho van fer. En Jolyon, que insistia que li diguessin Johnny, estava tan prim que els ossos de la cara deixaven entreveure la seva calavera, i tot i que repetia incansablement que la camarada Mary i la seva família eren la sal de la terra, va accedir ràpidament a tornar a casa.

Allò va ser l’últim que els seus pares van sentir sobre Espanya, però a la Jove Lliga Comunista, on ja s’havia convertit en una estrella, tots el tenien per un heroi de la Guerra Civil espanyola.

En Johnny va tenir primer una habitació i més endavant un pis sencer a la casa gran, on acudien moltes persones que molestaven els seus pares i que feien sentir la Julia enormement miserable. Eren tots comunistes, sovint molt joves, i sempre s’enduien en Johnny a reunions, mítings, cursos de cap de setmana i manifestacions. Ella va dir al seu fill que si hagués vist els carrers d’Alemanya, plens de bandes rivals, no voldria tenir res a veure amb aquella gent, i com a conseqüència de la baralla que es va produir a continuació en Johnny va marxar sense més ni més. Començava a anticipar-se a futurs patrons de comportament, instal·lant-se a viure a casa dels seus camarades i dormint a terra o a qualsevol lloc on li deixessin un racó, i va demanar diners als seus pares. «Al cap i a la fi, i per molt que sigui un comunista, suposo que no deveu voler que em mori de gana».

La Julia i en Philip no van saber res de la Frances fins que en Johnny s’hi va casar i va anar a acomiadar-se d’ells, tot i que la Julia estava força familiaritzada amb el que ella denominava «aquesta mena de noies». Havia observat aquelles noies elegants i coquetes que perseguien els oficials de més graduació: algunes estaven adscrites al departament del seu marit. En més d’una ocasió s’havia demanat a si mateixa: «És correcte passar-s’ho tan bé enmig d’aquesta terrible guerra?». Com a mínim, ningú no podia titllar-les d’hipòcrites. (Un bon dia, dècades més tard, una dona vella, dreta davant d’un mirall, arreglant-se els rínxols blancs amb laca i contemplant amb tristesa el seu reflex, diria: «Ai, sí, ens ho vam passar tan bé, tan, tan bé…, era tan glamurós…, m’entens?»).

La guerra hauria pogut ser terrible per a la Julia. El seu nom figurava en una d’aquelles llistes d’alemanys que van ser enviats als camps d’internament de l’Illa de Man. En Philip li va dir: «Mai no es va plantejar la possibilitat d’internar-te; va tractar-se d’un error administratiu». Però amb error o sense, va caldre la intervenció d’en Philip perquè eliminessin el seu nom de la llista. Aquesta guerra assetjava la Julia amb records de l’anterior, i no podia creure que unes nacions que haurien hagut de ser amigues s’haguessin declarat un altre cop la guerra. No es trobava bé, dormia malament, plorava. En Philip era bo amb ella, sempre havia estat un bon home. L’abraçava i l’amanyagava. «Va, estimada, va». La podia abraçar perquè tenia un d’aquells nous braços artificials amb el qual podia fer de tot. Bé, pràcticament de tot. A la nit se’l treia i el penjava al seu suport, de manera que sols podia abraçar la Julia parcialment i llavors era ella qui l’abraçava a ell.

En Johnny no els va convidar a la seva boda amb la Frances. Els ho va comunicar amb un telegrama, just quan acabava de marxar de nou al Canadà. Al principi la Julia no podia creure’s que els tractés d’aquella manera, però en Philip la va abraçar i li va dir:

—Tu no ho entens, Julia.

—No, no ho entenc; no entenc res.

—Som enemics de classe, que no ho veus? —va bromejar amb veu rogallosa—. No, no ploris, Julia; ja creixerà, espero.

Però ho deia amb la mirada perduda per sobre l’espatlla de la seva dona i amb una cara que reflectia una consternació idèntica a la que ella sentia, i que cada vegada sentia amb més freqüència i més intensitat; una consternació compungida, generalitzada i malenconiosa de la qual no es podia desprendre.

Sabien que a en Johnny les coses li «anaven bé» per Canadà. Què volia dir «anar bé», en aquell context? Poc després que se n’hagués tornat a anar va arribar una carta amb una fotografia d’ell i la Frances a les escales de l’oficina del registre. Tots dos duien uniforme i el d’ella era tan estret com una cotilla; era una rossa radiant i aparentment riallera. «Quina fava», va sentenciar-la la Julia, apartant la carta i la fotografia de la seva vista. La carta duia el segell d’un censor, com si vingués de fora de les fronteres —que era el que ella sentia. Més tard en Johnny va escriure una nota on deia: «Podríeu passar a veure com li van les coses a la Frances. Està prenyada».

La Julia no hi va anar. Llavors va arribar una carta per avió on deia que havia nascut el seu fill, un nen, i que el mínim que podia fer la Julia era visitar la Frances. «Li hem posat Andrew», deia la postdata, com si se li hagués acudit a última hora; la Julia va recordar les targetes que havien enviat per anunciar el naixement d’en Jolyon, amb sobres grans, blancs i gruixuts, targetes com de porcellana fina i el nom imprès amb lletres negres i elegants, «Jolyon Meredith Wilhelm Lennox». Cap dels destinataris podria haver dubtat que eren davant d’una important aportació a la raça humana.

Va suposar que el millor que podia fer era anar a veure la seva jove, però quan va arribar a l’adreça que en Johnny li havia dit va trobar-se que la Frances havia marxat. Era un carrer trist, hi havia una casa mig enrunada a causa d’una bomba. La Julia va alegrar-se de no haver d’entrar en cap d’aquelles cases, però li van indicar un altre carrer encara pitjor. Era a Notting Hill; va acompanyar-la una dona pollosa que no li va dirigir ni un somriure i que li va dir que truqués a la porta de la lluerna trencada.

Va trucar i una veu irritada va cridar:

—Un moment! D’acord, endavant.

L’habitació era gran i estava mal il·luminada, i les finestres estaven brutes. Hi havia unes cortines de setí verd descolorides i una moqueta esfilagarsada. En la penombra verdosa hi havia una dona jove i grossa, eixarrancada i sense mitges, i amb el nadó aclofat sobre el pit. La dona tenia un llibre a la mà, sobre el cap del nen: un caparró que treballava rítmicament, amb els braços estirats i les mans que s’obrien i es tancaven sobre la pell de la mare. El pit nu, gros i penjant, regalimava llet en abundància.

El primer que va pensar la Julia va ser que s’havia equivocat de casa, perquè aquella noia no podia ser la de la fotografia. Mentre s’estava allà dempeus obligant-se a admetre que efectivament era davant de la Frances, l’esposa d’en Jolyon Meredith Wilhelm, la noia va dir: «Segui». Va sonar com si haver de dir allò, o fins i tot mirar la Julia, que s’estava allà palplantada, fos el súmmum. Va arrugar el front mentre col·locava el pit en una posició més còmoda, la criatura va deixar anar el mugró i un líquid lletós va regalimar pit avall fins a les pelleringues del ventre. La Frances va tornar a posar bé el mugró, el nadó va deixar anar un sanglot ofegat i va aferrar-s’hi de nou amb un moviment tremolós de cap que la Julia havia observat en els cadells arrenglerats al llarg dels mugrons d’una gossa, la seva petita gosseta dachshund, molts anys enrere. La Frances es va posar un tros de roba (la Julia hauria jurat que era un bolquer) sobre l’altre pit.

Les dones van observar-se mútuament amb aversió.

La Julia no va seure. Hi havia una cadira però tenia unes taques sospitoses. Podia seure al llit, que estava desfet, però no li feia res estar-se dreta.

—En Johnny m’ha escrit i m’ha dit que t’hauria de conèixer —va dir.

Aquella veu freda, etèria, pràcticament arrossegada, modulada d’acord amb una mesura o una escala coneguda només per la Julia, va fer que la noia se la tornés a mirar i es posés a riure:

—Sóc tal com em veus, Julia —va dir la Frances.

El pànic va apoderar-se de la Julia. Aquell lloc li semblava horrible, el graó més baix de la misèria. La casa on ella i en Philip havien trobat en Johnny durant l’episodi de la Guerra Civil espanyola era una casa pobra, de parets primes, d’aspecte provisional, però com a mínim estava neta i la Mary, la propietària, era una dona decent. Allà, en canvi, la Julia se sentia atrapada en un malson, amb aquella jove desvergonyida i mig despullada, aquells enormes pits plens a vessar, els poderosos xarrups del nadó i aquella pudor de vòmits o de bolquers… La Julia sentia que la Frances l’estava obligant de la forma més brutal a contemplar de prop una font de vida bruta i indecorosa que ella mai no havia hagut de reconèixer. El seu propi fill només l’hi havien presentat com un farcell net i polit després que una dida s’hagués encarregat d’alimentar-lo. La Julia s’havia negat a donar el pit: massa a prop de l’animal, havia pensat, sense gosar-ho dir. Amb molt de tacte, metges i infermeres havien afirmat que no estava preparada per donar el pit:…, la seva salut… La Julia jugava sovint amb el nadó, que arribava a la sala amb les joguines, i ella s’asseia a terra amb ell i gaudia de l’hora dels jocs, mesurada per la mainadera amb precisió de minuts. Recordava l’olor de sabó i de pólvores infantils. Recordava amb delit aquella olor que feia el caparró d’en Jolyon…

La Frances pensava: «Això és increïble. Ella és increïble». I la seva incredulitat amenaçava de fer-la esclatar a riure.

La Julia s’estava allà, dreta al mig de l’habitació, amb el seu elegant vestit de llana grisa sense una sola arruga, sense un sol plec. El duia botonat fins a la gola, on un mocador de seda donava un toc malva al conjunt. Les mans, enfundades en guants de cabritilla color gris plom, feien petits moviments angoixats de fàstic i desaprovació malgrat que estaven completament protegides de les superfícies insalubres que l’envoltaven. Les sabates semblaven merles brillants, i tenien unes sivelles de llautó que a la Frances li van semblar ceps, com si calgués assegurar-se que aquells peus no marxarien volant o fins i tot es posessin a assajar uns estirats passos de ball. Duia un barret gris embolicat amb un petit vel de xarxa que no amagava els seus ulls horroritzats i que també estava agafat amb una sivella de metall. Era una dona engabiada i, per a la Frances, que patia la pressió de la solitud, la pobresa i l’angoixa, la seva presència en aquella habitació, que ella detestava i de la qual només desitjava escapar, era una mofa deliberada, un insult.

—Què vol que li digui, a en Jolyon?

—A qui? Ah, sí… Però és que…

De sobte la Frances es va alçar amb agilitat, aguantant el cap de la criatura amb una mà i la roba que ocultava el pit nu amb l’altra.

—No em digui que en Johnny li ha demanat que vingués aquí.

—Doncs mira, sí.

Les dues dones van compartir aquell moment d’incredulitat i els seus ulls van trobar-se, interrogants. Quan la Julia havia llegit la carta on el seu fill la impel·lia a visitar la seva esposa, va dir a en Philip: «Em pensava que ens odiava. Si no érem prou bons per assistir al seu casament, per què m’ordena que vagi a visitar la Frances?».

En Philip va respondre, amb aspror però també amb distanciament perquè, com de costum, estava absort en les seves cavil·lacions sobre la guerra: «Veig que esperes que sigui conseqüent. Un error força comú, des del meu punt de vista».

Pel que feia a la Frances, mai no havia sentit que en Johnny no parlés dels seus pares com uns feixistes, uns explotadors o, en el millor dels casos, uns reaccionaris. Així doncs, com havia pogut…

—Frances, m’agradaria molt ajudar-te donant-te uns quants diners.

De la seva bossa de mà, en va treure un sobre.

—No, estic convençuda que a en Johnny no li agradaria. Mai no acceptaria diners de…

—Doncs a mi em sembla que aviat t’adonaràs que no només pot sinó que també vol acceptar-los.

—No, no, Julia, sisplau, no.

—Molt bé, doncs; adéu.

La Julia no va tornar a veure la Frances fins després que en Johnny hagués tornat de la guerra i en Philip, que ja estava malalt i aviat moriria, va dir que estava preocupat per la Frances i per la canalla. Els records que guardava de la primera visita van fer que la Julia protestés i digués que estava segura que la Frances no la volia veure, però en Philip va dir: «Sisplau, Julia. Fes-ho perquè em quedi més tranquil».

La Julia va anar al pis de Notting Hill, que estava convençuda que havien triat per la lletjor i la brutícia de la zona. Ara hi havia dues criatures. La que ja havia vist la primera vegada, l’Andrew, era un nen sorollós i enèrgic, i a més a més hi havia un nadó, en Colin. Un cop més, la Frances donava el pit. Estava grassa, desfigurada, bruta, i el pis, la Julia n’estava convençuda, era un perill per a la salut. Hi havia un rebost a la paret i dins s’hi podia veure una ampolla de llet i una mica de formatge. Havien pintat la tela metàl·lica que tapava la portella del rebost, la pintura havia tapat els foradets i, per tant, l’aire no circulava com cal. La roba de la canalla estava penjada en un fràgil enginy de fusta que semblava a punt d’enfonsar-se. No, va dir la Frances amb una veu freda, plena d’hostilitat i de censura. No volia diners, no, gràcies.

La Julia va quedar-se allà, en actitud inconscientment suplicant, amb els ulls plens de llàgrimes i movent les mans amb nerviosisme.

—Però, Frances, pensa en els nens.

Era com si la Julia hagués llançat expressament àcid sobre una nafra oberta. I tant, la Frances pensava molt sovint en l’estat en què els seus pares, per no parlar d’en Johnny, l’havien de veure i en com vivien, ella i els nens.

—Em sembla que no penso en res més que en els nens —va dir amb fúria. La seva veu deia: «Com t’atreveixes!».

—Sisplau, deixa’m ajudar-te, sisplau… En Johnny és tan tossut, sempre ho ha estat, i això no és just per a la canalla.

El problema era que a aquelles altures la Frances estava completament d’acord amb la tossuderia d’en Johnny. Qualsevol rastre d’il·lusió que hagués tingut havia desaparegut i al seu lloc només hi quedava un pòsit d’irritació absoluta contra ell, els camarades, la Revolució, Stalin, l’Oncle Tom Cobbleigh i tota la resta. Però el que allà estava en qüestió no era en Johnny, sinó ella mateixa, el seu petit sentiment d’identitat i d’independència amenaçat. Aquell era el motiu pel qual el «Pensa en els nens» de la Julia l’havia ferit com una bala enverinada. Quin dret tenia ella, la Frances, a lluitar per la seva pròpia independència, a pensar en ella a costa de…, però no, no patien. Sabia que ells no patien.

La Julia va marxar, va informar en Philip i va provar de no pensar més en aquelles habitacions de Notting Hill.

Més tard, quan la Julia va sentir que la Frances havia anat a treballar a un teatre, va pensar: «Un teatre! És clar, on si no!». Més endavant la Frances va començar a actuar-hi i la Julia va pensar: «I de què fa, de serventa?».

Va anar al teatre, va asseure’s en un lloc on esperava poder passar desapercebuda i va assistir a l’actuació de la Frances en una comedieta força entretinguda. La Frances estava més prima, tot i que continuava essent robusta, i duia els cabells rossos i estarrufats. Interpretava el paper de la propietària d’un hotel de Brighton. La Julia no va poder veure en ella res d’aquella noia riallera amb uniforme cenyit d’abans de la guerra però, fos com fos, representava força bé el seu paper i allò la va animar. La Frances sabia que l’havia anat a veure perquè el teatre era petit i la Julia duia un d’aquells barrets inimitables, amb un vel, i tenia les mans enguantades sobre la falda. Cap altra dona d’entre el públic duia barret. I aquells guants, oh, quint guants, quin fart de riure.

Durant els anys de la guerra, i en especial en els moments dolents, en Philip havia guardat el record d’uns guants de mussolina suïssa, i aquells punts, blanc sobre blanc, i els volantets del canell, li semblaven una frivolitat deliciosa, com si es riguessin de si mateixos, i alhora una promesa que la civilització tornaria.

En Philip va morir al cap de poc d’un atac de cor i la Julia no se’n va sorprendre. La guerra havia estat dura amb ell. Havia treballat a totes hores i s’havia endut feina a casa per treballar de nit. Sabia que s’havia vist embolicat en tota mena d’empreses agosarades i perilloses, i que havia plorat per homes a qui havia posat en perill i a qui de vegades fins i tot havia enviat a morir. Durant la guerra s’havia convertit en un home vell. I, tal com li passava a ella, aquesta guerra l’obligava a reviure l’anterior: ho sabia per petites observacions lacòniques que de tant en tant havia deixat anar. Aquelles dues persones, que havien estat fatalment enamorades, havien viscut sempre submergides en una tendresa pacient, com si haguessin decidit protegir els seus records, com qui protegeix una nafra, dels detalls aspres, negant-se fins i tot a mirar-los massa de prop.

I de sobte la Julia va trobar-se sola a la casa gran, i en Johnny va presentar-se i va dir que volia la casa i que ella s’hauria de mudar a un pis. Per primera vegada a la seva vida la Julia es va quadrar i va dir que no: viuria allà i no esperava que ni en Johnny ni ningú altre l’entengués. La seva casa de debò, la dels von Arne, s’havia perdut. El seu germà petit havia mort a la Segona Guerra Mundial, havien venut la casa i ella n’havia rebut els beneficis. Aquella casa, on d’entrada s’havia mostrat tan contrària a viure, era ara la seva llar, l’únic vincle amb aquella Julia que tenia una casa, que esperava tenir-ne una, que estava definida per un lloc, amb records. Ella era la Julia Lennox, i aquella era la seva casa.

—Ets egoista i cobdiciosa, com tots els de la teva classe —li va dir en Johnny.

—Tu i la Frances podeu venir a viure aquí, però jo no me n’aniré.

—Moltes gràcies, Mutti, però rebutgem l’oferta.

—Per què em dius Mutti? Mai no em vas dir així quan eres un nen.

—Que potser intentes amagar el fet que ets alemanya, Mutti?

—No, no crec que intenti amagar res.

—Doncs jo crec que sí. Ets una hipòcrita, justament el que s’espera de la gent com tu.

Estava furiós de debò. El seu pare no li havia deixat res, havia anat tot a mans de la Julia. Tenia planejat anar a viure a aquella casa i omplir-la de camarades que necessitessin un lloc per viure. Després de la guerra tothom era pobre i vivia en condicions precàries; ell mateix subsistia gràcies als ingressos que rebia fent feines per al Partit, algunes fins i tot il·legals. Es va enfurismar amb la Frances quan va saber que havia rebutjat una assignació de la Julia. Quan la Frances li havia dit «Però Johnny, no ho entenc, com pots acceptar diners d’un enemic de classe?», en Johnny li havia pegat, per primera i última vegada a la seva vida. Ella li havia tornat el cop, més fort. No havia formulat la pregunta com una burla o una crítica; esperava de debò que ell la hi respongués.

La Julia estava ben situada, però no era rica. Pagar les dues taxes escolars, la de l’Andrew i la d’en Colin, cabia dins les seves possibilitats, però si la Frances no hagués accedit a traslladar-se allà, tenia pensat llogar part de la casa. Ara estalviava en coses que haurien fet morir de riure la Frances, si ho hagués sabut. La Julia no es comprava roba nova. Havia despatxat la minyona que vivia al soterrani i ara depenia d’una dona que venia dos cops per setmana i feia bona part de les feines del seu tros de casa. (Des que la Frances i els seus costums de nena malcriada havien arribat a la casa, havia d’amanyagar i afalagar aquella dona, la senyora Philby, i fer-li regals de tant en tant perquè continués anant-hi a treballar). Ja no comprava el menjar a Fortnum’s, tot i que ara que en Philip era mort havia descobert que els seus gustos eren frugals i que, en realitat, els estàndards requerits a l’esposa d’un alt càrrec del Ministeri d’Afers Estrangers mai no havien estat els seus.

Quan la Frances va arribar i va assumir el control de la casa, tret del pis superior, que era seu, la Julia va notar un gran alleujament. Continuava sense agradar-li la Frances, que semblava decidida a donar-li disgustos, però adorava els nens i intentava protegir-los dels seus pares. De fet, ells li tenien por, si més no al començament, encara que ella mai no ho va saber. Es pensava que la Frances feia per mantenir-los allunyats d’ella; no sabia que els animava a visitar la seva àvia. «Sisplau, l’heu d’anar a veure; es porta tan bé amb nosaltres… A més a més li agradaria molt que ho féssiu». «No, no, això és massa, de debò que hi hem d’anar?».