La Sylvia va telefonar a l’Andrew a Nova York, i li van dir que era a París; i des d’allà, que era a Kenya. Finalment, des de Nairobi, va sentir la seva veu entretallada i feble:

—Andrew, sóc jo.

—Qui? Maleïda línia. En fi, és el que hi ha; tecnologia tercermundista —va cridar.

—Sóc la Sylvia.

Malgrat els espetecs de la línia, va notar com li canviava la veu:

—Oh, Sylvia, estimada, on ets?

—Estava pensant en tu, Andrew.

Era veritat, necessitava la seva veu relaxant i confiada, però aquell espectre distant li resultava incòmode, com si fos un missatge del poc que podia fer per ella. I doncs, què esperava?

—Et feia a Zímlia —va cridar ell.

—La setmana que ve. Oh, Andrew, sento com si saltés per un precipici.

Havia rebut una carta del pare Kevin McGuire, de la Missió Sant Lluc, que l’havia obligada a mirar fixament cap a un futur que fins llavors encara no s’havia parat a imaginar. Juntament amb la carta hi havia una llista de les coses que s’havia d’emportar. S’hi incloïen medicines que ella havia donat per suposades, coses tan bàsiques com xeringues, aspirines, antibiòtics, antisèptics, agulles de sutura, un estetoscopi, etcètera, etcètera. «I determinades coses que les dones necessiten, però que aquí no es troben fàcilment». Tallaungles, agulles de fer mitja, agulles de ganxet, llana… «I dóna-li una alegria a aquest vell, que adora la melmelada d’Oxford». Piles per a la ràdio, una ràdio petita, un bon jersei de la talla 10 per a la Rebecca («És la minyona i està refredada»), un exemplar recent de l’Irish Times, un de The Observer i unes quantes llaunes de sardines, «si les pots fer cabre en algun racó». Una salutació, Kevin McGuire. «PD: I no t’oblidis dels llibres; tants com puguis. Fan molta falta».

—Les coses són difícils.

La Sylvia ja ho havia sentit a dir.

—Andrew, em sembla que tinc un atac de pànic.

—No està tan malament. Nairobi, com a mínim, no està tan malament. Una mica atrotinat, res més.

—Seré a centenars de quilòmetres de Senga.

—Escolta, Sylvia, a la tornada passaré per Londres i t’aniré a veure.

—Què hi fas, a Nairobi?

—Repartir generositat.

—Ah, sí, m’ho havien comentat. Global Money.

—Estic finançant preses, sitges, canals de rec…, qualsevol cosa que se t’acudeixi.

—Ho dius de debò?

—Faig anar la meva vareta màgica i el desert floreix.

Així doncs, estava borratxo; en aquell moment res no hauria pogut caure pitjor a la Sylvia que el seu crit d’eufòria etílica. L’Andrew, el seu suport, el seu amic, el seu germà (bé, gairebé), comportant-se de manera tan absurda, tan baixa.

—Adéu —va cridar; va penjar el telèfon i es va posar a plorar.

Va ser el pitjor moment; no en tindria cap de tan dolent. Ella es pensava que l’Andrew s’oblidaria de la conversa i, per tant, no l’esperava, però dos dies més tard va trucar-li des de Heathrow.

—Ja sóc aquí, Sylvia, bonica. On podem trobar-nos i parlar?

Va trucar a la Julia des de l’aeroport i li va demanar si ell i la Sylvia podien anar a casa seva per poder parlar tranquil·lament. El pis de l’Andrew estava llogat, i la Sylvia compartia el seu amb un altre metge.

La Julia va quedar-se en silenci i finalment va dir:

—No ho entenc, m’estàs demanant si la Sylvia i tu podeu venir a aquesta casa? Què m’estàs dient?

—No t’agradaria si ho donéssim per fet.

Un silenci.

—Encara tens la clau, oi que sí? —i la Julia va penjar el telèfon.

Quan van arribar, van pujar directament a veure-la. La Julia estava sola, asseguda a la seva taula amb aspecte sever, fent un solitari. Va parar la galta perquè l’Andrew li fes un petó i va intentar fer el mateix amb la Sylvia, però no se’n va poder estar, i es va aixecar per abraçar la noieta.

—Em pensava que te n’havies anat a Zímlia —va dir la Julia.

—Mai no marxaria sense acomiadar-me.

—És un comiat, això?

—No, la setmana que ve.

Els ulls de l’anciana els van repassar a tots dos, una bona estona. La Julia hauria volgut comentar que la Sylvia estava massa prima, i que hi havia alguna cosa de l’aspecte de l’Andrew que no li agradava. Què era?

—Aneu a parlar —va ordenar-los, agafant una carta.

Amb sentiment de culpabilitat, van baixar a la gran sala d’estar, plena de records, i van deixar-se caure sobre el vell sofà vermell, abraçats.

—Oh, Andrew, amb tu em sento més a gust que amb ningú altre.

—I jo amb tu.

—Què me’n dius, de la Sophie?

Una rialla amarga.

—A gust!? No, s’ha acabat.

—Oh, pobre Andrew. Va tornar amb en Roland?

—Sí; li va enviar un ram de flors i va tornar amb ell.

—De què, exactament.

—Calèndules, que representen el dolor; anemones, abandó; i, per descomptat, unes mil roses roges: símbol de l’amor. Sí, en té prou de dir-li-ho amb flors. Però no va durar. Ell va començar-se a comportar com és el seu natural i ella va enviar-li un ram que proclamava «guerra»: cards.

—Està amb algú, ara?

—Sí, però no sabem amb qui.

—Pobra Sophie.

—Sí, però primer pobra Sylvia. Com és que mai no sentim a dir que vas amb algun paio afortunat?

Hauria pogut esquivar la pregunta si s’hagués allunyat d’ell, però l’Andrew la tenia agafada.

—És que…, tinc mala sort.

—No estàs enamorada del pare Jack?

La Sylvia es va aixecar i li va clavar una empenta.

—No! Com goses…? —però veient la seva expressió divertida va dir—: Sí, n’estava.

—Les monges sempre estan enamorades del sacerdot —va mormolar.

—Jo no sóc una monja.

—Vine, torna aquí.

I la va abraçar una mica més fort. Llavors ella, amb un fil de veu que a l’Andrew li va recordar la Sylvia quan era petita, va dir:

—Em sembla que hi ha alguna cosa en mi que no acaba de funcionar. Vaig anar-me’n al llit amb un home, un metge de l’hospital, però…, vet aquí el problema, Andrew, no m’agrada el sexe.

Va posar-se a sanglotar i ell va continuar abraçant-la.

—Doncs em sembla que en aquest aspecte jo tampoc no sóc gaire bo. La Sophie va deixar molt clar que, comparat amb en Roland, sóc un cas perdut.

—Oh, pobre Andrew.

—I pobra Sylvia.

Van plorar fins que es van quedar adormits, com els nens.

Mentre dormien, diferents ulls van sotjar-los. Primer els d’en Colin, perquè la inquietud de la gosseta el va advertir que havia arribat algú a la casa. La sala d’estar era a les fosques. En Colin va quedar-se un moment observant-los i li agafava el morro a la gossa perquè no es posés a bordar.

—Ets un animaló molt bo —li va dir a la Viciosa, que ja era una gossa vella i xaruga, mentre pujaven escales amunt.

Al cap d’una estona va entrar-hi la Frances. Va encendre un llumet, que havia estat la làmpada de llit de la Sylvia, perquè li feia por la foscor, i es va quedar, igual que en Colin feia uns instants, observant-los, contemplant les cares de la Sylvia i l’Andrew… «Oh, no, no», pensava la Frances, com una mare, creuant els dits per espantar el diable. «Seria un desastre». Tots dos necessitaven (segur?) alguna cosa més sòlida. Però quan els seus fills estiguessin tranquils i segurs (segurs? Sens dubte, pensava com una mare, deu ser inevitable), anirien ja camí de la quarantena. «Tot culpa nostra…», es deia; es referia a tots ells, la generació anterior. I llavors, per consolar-se, va pensar: «Potser a ells els costarà tant com a mi, ser feliços, o sigui que no s’hi val a perdre l’esperança».

Més tard, la Julia va baixar les escales. Va pensar que no hi havia ningú, tot i que la Frances li havia dit que l’Andrew i la Sylvia eren allà, molt lluny d’aquest món. Llavors, amb la claror esvanida de la petita làmpada, va veure’ls la cara, la de la Sylvia sota la de l’Andrew, que dormia repenjat a l’espatlla de la noia. Se la veia tan pàl·lida, tan cansada…, fins i tot amb aquella poca llum ho podia percebre. Al seu voltant, hi regnava la foscor, que el sofà vermell intensificava, com quan un pintor fa una primera capa de color carmesí i llavors el negre esdevé més intens i es torna lluent. La llum que entrava per les finestres que hi havia a banda i banda de la gran habitació amb prou feines si feia que el negre es tornés grisenc, i encara gràcies. Era una nit ennuvolada, sense lluna ni estels. «Són encara massa joves per tenir aquest aspecte tan desmillorat», pensava la Julia. Els seus rostres eren com cendra escampada en la foscor.

Va quedar-se allà dreta durant molta estona, contemplant la Sylvia, gravant aquella cara a la seva memòria. El cert és que la Julia no la va tornar a veure. Hi va haver un embolic amb l’hora de sortida del vol i una trucada de la Sylvia:

—Julia, oh, Julia, em sap tant de greu. Però no pateixis, estic convençuda que aviat tornaré a Londres.