La multitud aplegada per celebrar la independència de Zímlia omplia el vestíbul, s’estenia per les escales i les voreres i amenaçava de col·lapsar els carrers, tal com havia succeït en les festes anteriors celebrades en honor de Kenya, Tanzània, Uganda i Zímlia del Nord, en les quals probablement havien pres part la majoria dels que ara hi assistien. Hi havia tota mena de sentiments victoriosos, des de la satisfacció silenciosa de les persones que havien treballat durant anys per aconseguir aquell objectiu fins a l’eufòria desbordada i radiant dels qui es deixen endur per les multituds igual que per l’amor, l’odi o el futbol. La Frances hi era perquè en Franklin li havia trucat: «Vull que hi sigueu. No, heu de venir. Tots els meus vells amics». Era molt engrescador. «I on és la senyoreta Sylvia? Ella també ha de venir, sisplau, demana-l’hi». Aquest era el motiu pel qual la Sylvia era al costat de la Frances, avançant a empentes enmig de la multitud, tot i que la Sylvia havia dit, i continuava dient: «Frances, he de parlar amb tu sobre un assumpte. És important».

Algú li estirava la màniga, a la Frances.

—Senyora Lennox? Vostè és la senyora Lennox? —li va preguntar una dona amb els cabells vermells i aspres com els d’una nina i amb un aire de desorientació general—. Necessito la seva ajuda.

La Frances es va aturar i la Sylvia es va quedar darrere seu.

—De què es tracta? —va cridar la Frances.

—Va portar-se tan bé amb la meva germana; li deu la vida. Sisplau, he de venir-la a veure algun dia —va respondre, també cridant.

A poc a poc, la Frances va anar veient la llum.

—Ja ho entenc, però em sembla que vostè busca l’altra senyora Lennox, la Phyllida.

El rostre de la dona es retorçava a causa de les successives expressions de recel, frustració i consternació.

—Així doncs, vostè no…? No pot…? No és…?

—S’ha equivocat de senyora Lennox —va fer la Frances, i va continuar caminant, amb la Sylvia penjada del braç. Que la Phyllida pogués ser vista des d’aquell prisma…, costava fer-se’n a la idea—. Parlava de la Phyllida —va aclarir-li la Frances.

—Sí, ja ho sé —va dir la Sylvia.

Des de l’entrada de la sala es veia clar que estava plena com un ou i que no hi havia possibilitat d’accedir-hi, però la Rose era una de les porteres, i la Jill una altra; ambdues duien escarapel·les de la mida de plats, amb els colors de Zímlia. La Rose va deixar anar un xiscle d’entusiasme en veure la Frances, i li va cridar a l’orella:

—És com una nit amb la família; hi són tots. —De sobte va veure la Sylvia i la seva cara va adoptar una expressió indignada—. Suposo que no esperes que et deixi passar; no t’he vist mai a cap de les nostres manifestacions.

—A mi tampoc m’hi has vist —va dir la Frances—; però espero que això no vulgui dir que també sóc una ovella negra.

—Ovella negra —va burlar-se’n la Rose—. Si ho sabessis. —Amb tot, va apartar-se per deixar passar la Frances i també, per força, la Sylvia—. Frances, he de parlar amb en Franklin —va dir.

—I no seria millor que acudissis a en Johnny? En Franklin s’està amb ell quan és a Londres.

—En Johnny sembla que no es recordi de mi… Però jo vaig ser part de la família, oi que sí? Durant segles!

Hi va haver un brogit. Els oradors començaven a pujar a l’escenari, n’hi havia uns vint; un n’era en Johnny, i també hi havia en Franklin, acompanyat d’un altre home negre. En Franklin va veure la Frances, que havia aconseguit arribar fins a les primeres files, i va baixar de l’escenari, rient, quasi plorant, fregant-se les mans; estava desfet de l’alegria. Va abraçar la Frances i llavors va mirar al seu voltant i va demanar:

—On és la Sylvia?

En Franklin va quedar-se mirant aquella noia prima, amb els cabells rossos i llisos recollits darrere d’una cara pàl·lida, amb una jaqueta negra de coll alt. Va apartar-ne la mirada i s’hi va tornar a fixar, dubtant.

—Però si la Sylvia és ella —va cridar la Frances per fer-se sentir per sobre dels aplaudiments i els crits. A la tarima, just damunt d’ells, els oradors agitaven els braços, aplaudien amb les mans per sobre el cap i alçaven el puny com si saludessin algun ens que es trobés just damunt del cap dels assistents. Somreien i reien, absorbint l’amor de la multitud i retornant-lo amb raigs abrasadors pràcticament visibles.

—Sóc aquí. Em sembla que t’has oblidat de mi, Franklin.

Mai un home no ha mostrat un aspecte més decebut que el d’en Franklin en aquell moment. Durant anys havia guardat a la seva memòria el record d’aquella nena que era tan poqueta cosa, com un pollet groc, tan dolça com la Verge i les santes de les imatges sagrades de la missió. Aquella noia severa i seriosa el va ferir, no volia ni mirar-la. Però la Sylvia va sortir de darrere de la Frances, el va abraçar, va somriure i durant un moment ell va ser capaç de pensar: «Sí, és la Sylvia…».

—Franklin! —cridaven des de dalt de l’escenari.

En aquell moment va aparèixer la Rose, que va insistir a abraçar-lo.

—Franklin, sóc jo, la Rose. Te’n recordes, de mi?

—Sí, sí, sí —va dir en Franklin, que guardava uns records ambigus de la Rose.

—T’he de veure —va dir la noia.

—D’acord, però ara he de pujar.

—T’esperaré després del míting. És pel teu bé, recorda-ho.

Va pujar a l’escenari i va afegir-se a aquella munió de rostres negres i riallers, al costat d’en Johnny Lennox, que era com un vell lleó sarnós però dignificat per la situació, donant la benvinguda a la multitud de seguidors agitant el puny. Però els ulls d’en Franklin encara buscaven entre la gent, com si en algun lloc hagués de trobar la Sylvia d’abans, i quan va mirar, amb tristesa, cap on era la veritable Sylvia, asseguda en un seient de la primera fila, la Sylvia el va saludar i li va dedicar un somriure. La cara d’en Franklin va recuperar de sobte la felicitat i el noi va obrir els braços per abraçar els presents, tot i que en realitat el gest anava dedicat a ella.

A les celebracions de victòries després d’una guerra no hi ha gran cosa a dir sobre els soldats morts o, més ben dit, se’n parla molt, fins i tot es canten himnes en honor dels camarades morts «que van fer possible aquesta victòria», però els aplaudiments i els càntics sorollosos estan pensats per fer que els vencedors s’oblidin dels ossos que han quedat en un avenc entre les roques d’un turó isolat, o en una fossa tan poc profunda que els xacals els havien trobat i n’havien escampat les costelles, els dits, un crani. Rere del soroll hi ha un silenci acusador, que aviat s’omple d’oblit. Aquella nit, a la sala hi havia poques persones (els presents eren majoritàriament blancs) que haguessin perdut fills i filles a la guerra, o que haguessin lluitat en alguna, però alguns dels homes de l’escenari havien estat a l’exèrcit o havien visitat els soldats. També hi havia homes que havien estat preparats per a la guerra política, o per a la guerra de guerrilles, a la Unió Soviètica, o en camps organitzats per la Unió Soviètica a l’Àfrica. I entre els assistents, ben pocs havien conegut diferents parts de l’Àfrica «en els vells temps». Entre ells i els activistes s’obrien abismes, però eren tots allà, celebrant-ho.

Vint anys de guerra, que havien començat amb esclats aïllats de «desordre civil», «desobediència», vagues i ressentiments que havien provocat assassinats i incendis, fins que aquelles trifulgues havien acabat convertint-se en el devessall d’una guerra que havia durat vint anys i que aviat només es recordaria a les celebracions. El soroll a la sala era tumultuós i no disminuïa. La gent cridava i plorava, i els desconeguts s’abraçaven, es feien petons, mentre a l’escenari els oradors, blancs i negres, se succeïen. En Franklin va parlar, i ho va tornar a fer. A la gent li agradava aquell home rodanxó i alegre que, segons es deia, aviat formaria part del govern del camarada Matthew Mungozi que, inesperadament, havia obtingut la majoria en les recents eleccions; el president Mungozi, que fins feia poc no era més que un nom entre mitja dotzena de líders potencials. De sobte va aparèixer el camarada Mo, que arribava tard, i va pujar a l’escenari saludant emocionat, radiant, per explicar que acabava d’arribar del front dels soldats de la llibertat, que abandonaven les armes i començaven a pensar com fer realitat els somnis que els havien empès durant anys. Gesticulant, emocionat, plorant, va exposar aquells somnis als presents. Tots plegats havien estat tan ocupats amb les notícies de la guerra que no havien tingut temps de pensar que ben aviat escoltarien allò de: «I ara, tots junts, construirem el futur». En realitat el camarada Mo no era zimlià, però no importava: ningú no havia estat feia tan poc temps amb els soldats de la llibertat, ni tan sols el camarada Matthew, que havia estat massa enfeinat discutint amb el govern britànic i assistint a reunions internacionals. La majoria de líders mundials li havien garantit el seu suport; de la nit al dia s’havia convertit en una figura internacional.

La Frances i la Sylvia no van poder marxar. Els crits, els plors i els discursos es van succeir fins que l’encarregat del local va anunciar que els quedaven deu minuts del temps acordat. Esbroncada general, xiulets i crits de «feixistes»; tothom va precipitar-se cap a la sortida. La Frances va quedar-se mirant en Johnny, pensant que ara no tindria més remei que adonar-se de la seva presència i, efectivament, la va saludar amb un cop de cap seriós, sense somriure. La Rose es va enfilar a l’escenari per felicitar en Johnny, que la va saludar amb el cap, i llavors la noia va posar-se davant d’en Franklin, impedint el pas a les persones que li volien donar la mà, abraçar-lo, o fins i tot treure’l de la sala en braços.

Quan la Frances i la Sylvia van arribar al vestíbul van topar amb la Rose, exultant: en Franklin li havia promès una entrevista amb el camarada Matthew. Sí, així, de sobte. Sí, sí, sí, li havia promès que parlaria amb el camarada Matthew, que seria a Londres la setmana següent, i que la Rose li podria fer una entrevista.

—Ho veus? —li va dir a la Frances, ignorant la Sylvia—. Estic en el bon camí.

—Per arribar on? —Era la pregunta que s’esperava, i la Frances la va fer.

—Ja ho veuràs —va respondre la Rose—. L’únic que volia era una oportunitat, res més.

I va marxar a fer la seva feina de portera.

La Frances i la Sylvia van quedar-se a la vorera, mentre la gent, feliç i sense ganes de separar-se, rondava al seu voltant.

—He de parlar amb tu, Frances —va dir la Sylvia—. És important. No solament amb tu, amb tots.

—Amb tots?!

—Sí, ja veuràs per què.

Van quedar que es trobarien al cap d’una setmana, i la Sylvia va prometre que passaria tota la nit a casa.

La Rose va llegir tots els articles que va trobar sobre el camarada Matthew, el president Mungozi, però no tant sobre Zímlia. Se n’estaven dient moltes coses, la majoria elogioses, per part de persones que sovint havien escrit en un to no gens amistós. D’entrada, es tractava d’un comunista. La gent es preguntava què suposaria això en el context de Zímlia, però la Rose no tenia intenció de plantejar preguntes d’aquella mena, com a mínim no de manera agressiva. Havia fet un esborrany de l’entrevista abans i tot de reunir-se amb El Líder, amb informació extreta d’altres entrevistes. Com a periodista independent havia escrit petits articles sobre qüestions locals, sobretot amb dades que li havia proporcionat la Jill, que en aquells moments era membre de diverses comissions de l’Ajuntament. Sempre s’havia dedicat a recopilar informació o articles d’altres persones a l’hora d’escriure articles, de manera que la feina era la mateixa, tret que d’una importància i d’una ressonància —esperava— majors. No va recollir cap de les crítiques adreçades al camarada Matthew i va acabar amb un parell de paràgrafs d’eufemismes optimistes d’aquells que tantes vegades havia sentit dir al camarada Johnny.

Va portar l’esborrany de l’article a l’entrevista amb el líder, al seu hotel. No era una entrevistadora gaire comunicativa, si més no al principi, però quan l’home va llegir l’esborrany va abandonar qualsevol suspicàcia i li va proporcionar cites molt útils. «Tal com em va explicar el president Mungozi…».