Aquell matí que havia d’arribar l’Andrew hi va haver problemes a l’hospital. La Sylvia caminava entre als arbustos, de nou plens de pols, i va trobar-se uns pollastres agonitzants a terra, boquejant, i aquest cop no es tractava de la seva manera de defensar-se de la calor. No tenien aigua als abeuradors ni menjar a les menjadores. Va trobar en Joshua dret, balancejant-se, amb un ganivet a la mà, abocat sobre una dona jove que estava arraulida de por, amb totes dues mans aixecades per protegir-se. En Joshua feia pudor de dagga i semblava com si intentés assassinar la dona, que tenia un braç inflat. La Sylvia li va prendre el ganivet i li va dir:

—Et vaig advertir que si fumaves dagga s’hauria acabat tot. I s’ha acabat, Joshua. M’entens? —La cara enfadada d’ell, els seus ulls injectats de sang i el seu cos fort l’amenaçaven, però ella va dir—: I els pollastres s’estan morint. No tenen gens d’aigua.

—Això és feina de la Rebecca.

—Vau decidir entre vosaltres que ho faries tu.

—Ho ha de fer ella.

—Mira, vés-te’n. Fora d’aquí.

En Joshua, amb aire ofès, va anar fins a un arbre que hi havia a uns vint metres, es va calmar i va asseure’s amb el cap sobre els braços. Gairebé de forma instantània va caure a terra, adormit o inconscient. El seu fill petit, en Clever, ho va veure tot. L’havia dut perquè estigués per allà, ja que el noi estava ansiós per fer qualsevol feineta que li donessin.

—Clever —va dir-li la Sylvia—, donaràs de menjar als pollastres i els posaràs aigua?

—Sí, doctora Sylvia.

—Ara t’ensenyaré com es fa. Fixa-t’hi bé.

—Ja ho sé fer.

Va veure com el petit anava a buscar aigua, emplenava les llaunes i abocava el gra a les menjadores. Els pollastres es van abalançar sobre els abeuradors i van començar a beure sense parar, però per a una de les gallines ja era massa tard i la Sylvia va dir al nen que la portés a la Rebecca.

L’Andrew va tenir problemes a la botiga de lloguer de cotxes per aconseguir el model a què estava avesat; tots eren vells i horripilants.

—Això és tot el que teniu? —Sabia que qualsevol cotxe nou d’importació anava a parar directament a la nova elit però, d’altra banda, s’animava els turistes a visitar el país. Es va adreçar a la noia negra que hi havia a l’altra banda del taulell—: Si voleu atraure els turistes heu de mirar de tenir cotxes millors que aquests. —La cara de la noia mostrava que hi estava d’acord, però l’Andrew no tenia intenció de criticar els superiors de la noia, de manera que va llogar un Volvo malparat, va preguntar si portava roda de recanvi, li van dir que sí, però que no era gaire bona, i donat que se li feia tard, va decidir arriscar-se. La Sylvia li havia donat instruccions detallades per arribar fins a la missió: «Agafa Koodoo Dam road, travessa el Pas del Bou Negre; llavors, quan vegis un poble gran, agafa un camí brut que gira cap a la dreta, continua uns vuit quilòmetres, gira a la dreta quan arribis al gran baobab i fes quinze quilòmetres més. Veuràs el cartell de la Missió de Sant Lluc al mateix post que el de la granja Pyne».

El país li va semblar impressionant, magnífic i alhora hostil, molt sec, amb la pols suspesa en l’aire tot i que feia poc que havia plogut. Havia estat a Zímlia moltes vegades, però mai no havia anat a cap lloc tot sol; es va perdre, però en deixar enrere el cartell de la granja Pyne va veure al mig del camí un home blanc i alt que agitava els braços. L’Andrew es va aturar i l’home li va dir:

—Sóc en Cedric Pyne. Podria portar això a la missió? Hem sentit a dir que va cap a allà. —El granger va llançar un gran sac a la part de darrere i va marxar cap a la casa, que es trobava uns centenars de metres més enllà. L’Andrew va deduir que l’home, o algú altre, devia haver estat vigilant per si veia la pols que aixecava el cotxe. Esperava trobar la missió quan va veure una casa de maons baixa envoltada d’eucaliptus i darrere seu uns edificis baixos, com barracons, que va reconèixer com una escola. Va aparcar i una dona negra somrient va sortir a la terrassa i va dir que el pare McGuire era a l’escola i que la doctora Sylvia vindria de seguida.

Va seguir-la fins a la terrassa i després va entrar a l’habitació del davant, on el van convidar a seure.

L’experiència de l’Andrew havia estat a l’Àfrica dels presidents, dels edificis governamentals, dels funcionaris i dels hotels agradables, però mai no havia penetrat a l’Àfrica que ara tenia al davant. Aquella sala miserable feria la seva sensibilitat precisament perquè es tractava d’un desafiament. Quan parlava de Global Money, repartia això: diners globals, era una font inesgotable de generositat, era del que es tractava, oi que sí? Però això era una missió, per l’amor de Déu! Que no era de l’Església romana catòlica? No se suposava que eren rics? Hi havia un estrip a la cortina de cretona penjada perquè no penetrés la llum enlluernadora d’un sol que tot just havia pujat prou per no entrar-hi de ple. A terra hi havia una munió de formigues diminutes. La dona negra li va portar un got de taronjada calenta. No hi havia gel?

La cuina on era la dona negra es va obrir a la seva dreta. A l’esquerra hi havia una altra porta mig oberta, en la qual hi havia una bata penjada d’un clau: era de la Sylvia, la recordava. L’Andrew va entrar a l’habitació. El terra nu de maons vermells, el sostre lluent de joncs que ara eren per a la Sylvia com una segona pell, li van semblar ofensivament pobres. Aquella habitació era tan petita i estava tan buida… Sobre la petita còmoda de calaixos hi havia algunes fotografies emmarcades en plata. N’hi havia una de la Julia i una altra de la Frances. I una de seva, quan tenia vint-i-cinc anys, elegant, radiant, dirigint-se un somriure a si mateix. En veure’s de més jove es va sentir colpit: va girar-se cap a una altra banda sense adonar-se que es passava les mans per la cara, com si volgués recuperar aquell rostre confiat i sense marques, innocent. Burlant-se dels elements que l’envoltaven, tan oposats a ell —un petit crucifix— se li va acudir que a aquella edat encara no havia menjat del fruit del bé i del mal. Va observar a consciència el crucifix, que definia una Sylvia que ell no coneixia en absolut, i va provar d’acceptar-lo, d’acceptar-la a ella. Tenia la roba penjada amb claus per les parets. Les sabates, la majoria sandàlies, estaven recolzades a la paret. Va girar-se i va veure el da Vinci; no va prestar atenció a cap de les altres pintures de Verges i infants. Bé, com a mínim hi havia una cosa decent a l’habitació.

De sobte, en sentir que algú s’acostava, es va atansar a la finestra que donava a la terrassa i va veure la Sylvia que enfilava el camí. Duia texans, una brusa ampla similar a la que li havia vist a la serventa negra i tenia els cabells aclarits pel sol i recollits darrere del cap amb una cinta elàstica. A l’entrecella se li marcava una profunda arruga. Tenia la pell colrada pel sol d’un color marró fosc i sec i estava tan prima com la recordava de sempre.

Va sortir a fora i, en veure’l, la Sylvia va córrer cap a ell i es van fondre en una abraçada plena d’amor i de records.

L’Andrew volia veure l’hospital, però a ella no li semblava gaire bona idea, conscient que el noi no entendria el que veuria. Com havia d’entendre-ho, si a ella li havia costat tant de temps? Això no obstant, van fer junts el camí de baixada i li va ensenyar el cobert que ella anomenava dispensari, els diversos refugis i la gran cabana, de la qual semblava estar orgullosa. Sota els arbres hi havia alguns negres ajaguts sobre estores. Un parell d’homes van sortir del bosc, van agafar una dona que l’Andrew s’havia pensat que dormia i la van posar sobre un llit de branques cobertes amb fulles perquè fos més tou, i van tornar a marxar amb ella per entre els arbres.

—Morta —va dir la Sylvia—. Va donar a llum, però estava malalta. Sé que tenia la sida.

L’Andrew no sabia quina reacció esperava d’ell, la Sylvia, si havia de respondre o no. La seva veu sonava…, què? Enfadada? Resignada?

Quan van tornar a la casa van trobar-hi el pare McGuire. A l’Andrew no li va agradar i va començar a parlar, com acostumava a fer en les situacions difícils. S’havia passat la major part de la seva vida assistint a comitès, congressos i conferències, sempre presidint-los i controlant persones de cent països diferents que representaven interessos i punts de vista conflictius. Mai un home ha merescut tant aquest adjectiu tècnic, facilitador, això és el que era, la seva feina era aplanar camins i obrir autopistes. Hi ha facilitadors que fan servir el silenci: s’asseuen amb cara impenetrable fins que al final entren en combat amb paraules contundents; però n’hi ha d’altres que parlen, i els rius de paraules afables i educades de l’Andrew dissolien les discordances; tant, que estava acostumat a veure com les cares suspicaces o enfadades es relaxaven i oferien somriures esperançats.

Parlava del sopar de la nit anterior, que en la seva descripció es va convertir en una comèdia social lleugerament humorística que hauria fet riure els oients que tinguessin una idea de la situació real que s’havia produït. Però aquelles dues persones, juntament amb la dona negra que hi havia dreta, no somreien i l’Andrew va pensar: «És clar, són tan bons com el camperols, no estan acostumats a…». La Sylvia i el sacerdot continuaven drets al costat de les seves cadires, mentre que ell ja s’havia assegut, a punt per demanar i esperant que somriguessin. Però no se’ls estava guanyant en absolut, i llavors una mirada entre la Sylvia i el pare McGuire va fer que s’adonés del que passava: volien beneir la taula. Es va emprenyar tant amb si mateix que es va posar vermell.

—Ho sento moltíssim —va dir, i es va aixecar.

El pare McGuire va dir unes paraules en llatí que l’Andrew no va poder seguir i la Sylvia va dir Amén amb una veueta clara que l’Andrew li recordava d’aquella altra vida ara tan llunyana.

Van seure tots tres, i l’Andrew se sentia tan incòmode pel que ell entenia com una relliscada social, que es va quedar en silenci.

La dona negra, que ara sabia que es deia Rebecca, va servir el dinar; hi havia pollastre, el que havia mort aquell matí per deshidratació, i era dur. El mossèn va dir a la Rebecca que no tenia necessitat de cuinar un pollastre que acabava de morir, però ella va respondre que volia cuinar alguna cosa bona per al convidat. També havia fet gelatina i el pare McGuire, que menjava amb voracitat, va dir que haurien de tenir convidats més sovint.

La Sylvia sabia que l’Andrew l’observava i va provar de menjar-se el pollastre. Va agafar una cullerada de gelatina com si es tractés d’una medecina.

L’Andrew volia conèixer la història de l’hospital, ja que l’havia sobtat tant com el fet que la Sylvia fos allà. Com en podien dir hospital, d’un lloc tan precari? Tant la Sylvia, com el mossèn, com la Rebecca, que estava dreta amb l’esquena recalcada a la cuina, escoltant amb les mans creuades, percebien el seu desgrat pel lloc, el seu recel. No li agradava la Rebecca i desconfiava completament del fet que la Sylvia se li assemblés: la brusa d’estil nadiu, determinats gestos i moviments de la cara i els ulls, dels quals la Sylvia era del tot inconscient.

L’Andrew es passava la majoria del temps amb persones de color…, però, com havia d’anomenar la Sylvia, amb aquell aspecte gairebé tan fosc com la Rebecca? Sabia que no tenia prejudicis racials, no: aquests d’ara eren prejudicis de classe, i sovint es confonen. Què estava fent la Sylvia, deixant-se d’aquella manera?

Aquests pensaments, visibles en el seu rostre per molt que somrigués i es mostrés encantador, molestaven d’allò més els seus amfitrions. El trio, dos components del qual odiava amb força, estava unit en la seva crítica.

Finalment, els sentiments del pare McGuire van manifestar-se:

—Com se li ha acudit posar-se aquest vestit blanc per venir a visitar una terra plena de pols?

I, en efecte, l’Andrew va adonar-se que havia estat un imbècil. Tenia una dotzena o més de vestits de lli blancs o de color crema que al Tercer Món el feien semblar modern i elegant. Però aquell dia anava ple de pols i s’havia adonat que la Sylvia l’inspeccionava amb ull crític i veia el vestit com l’indici d’alguna cosa.

—És ben bé que no vas veure com era l’hospital quan vaig arribar aquí —va dir la Sylvia.

—Ja ho pots ben dir —va dir el sacerdot—. Si l’escandalitza el que ha vist ara, què hauria dit llavors?

—Jo no he dit que estigui escandalitzat.

—Estem força acostumats a identificar determinades expressions en les cares dels qui ens visiten —va dir el pare McGuire—. En qualsevol cas, si vol entendre aquest hospital, pregunti a la gent del poble què en pensen.

—Pensem que la doctora Sylvia és una enviada del Senyor —va dir la Rebecca.

Aquestes paraules va fer que l’Andrew callés. Es van quedar asseguts a taula, bevent un cafè insípid pel qual el mossèn va disculpar-se. Era difícil trobar cafè decent, qualsevol cosa importada era massa cara, hi havia escassesa de tot, i era per culpa de la incompetència, res més… Va continuar en un to rondinaire que havia practicat molt i llavors va escoltar-se, va sospirar i es va aturar.

—Déu meu, perdona’m per queixar-me per una cosa com el cafè dolent.

Pel que feia a la història de l’hospital, l’Andrew va adonar-se que no la hi explicarien i que la culpa era seva. Volia marxar, però havien planejat una visita a l’escola. Haurien de sortir i exposar-se a la calor abrasadora del sol que entrava per la finestra. El pare McGuire va dir que faria una becaina i va anar cap a la seva habitació. La Sylvia i l’Andrew es van quedar asseguts, tots dos resistint-se a la son. Llavors va entrar la Rebecca per endur-se els plats bruts.

—Has portat els llibres? —va demanar a l’Andrew de sobte. La manera com mantenia els ulls abaixats significava que feia estona que volia preguntar-li-ho, però no havia gosat. Li havia enviat una llista de llibres després que ell hagués telefonat per dir que hi aniria de visita. Ell se n’havia oblidat, per molt que ella hagués escrit sota la llista: «Sisplau, Andrew, sisplau».

—Els he oblidat. Ho sento —va dir a la Rebecca.

Ella se’l va quedar mirant:

—No. —I llavors va començar a plorar i va sortir corrents de la sala, deixant la safata a sobre la taula. La Sylvia va col·locar els plats i les tasses a la safata sense mirar l’Andrew.

—Significa molt per a nosaltres —va dir—. Ja sé que no pots entendre quant…

—Te’ls enviaré.

—Probablement els robaran pel camí. Tant se val, oblida-ho.

—Doncs no, no me n’oblidaré. —Llavors va recordar que quan havia entrat a l’habitació de la Sylvia havia vist prestatges a la paret i al damunt una tarja on es llegia: Biblioteca—. Espera —va dir, i va tornar a l’habitació. Ella el va seguir. Als prestatges hi havia dos llibres: un diccionari i Jane Eyre, i tots dos queien a trossos. Hi havia un full clavat a la paret: Llibres de la biblioteca. En préstec/Retornats. El progrés del pelegrí; El senyor dels anells; Crist s’ha aturat a Èboli; Els raïms de la ira; Plora, terra estimada; L’alcalde de Casterbridge; La Santa Bíblia; L’idiota; Donetes; El senyor de les mosques; Rebel·lió a granja; Santa Teresa d’Àvila. Aquests eren els llibres que la Sylvia s’havia endut, un fons que anaven ampliant amb els llibres que demanaven als visitants que en duien i que col·locaven en aquells prestatges.

—És una col·lecció curiosa —va dir l’Andrew amb humilitat, commogut fins a les llàgrimes.

—Ja ho veus, necessitem llibres —va explicar la Sylvia—. Els encanten els llibres però jo no els puc aconseguir; i aquests estan fets mistos.

—T’enviaré el que em vas demanar, t’ho prometo —va fer l’Andrew.

Ella no va dir res; va callar d’una manera que ell sabia que havia après allà. Sospitava que estava resant per mantenir-se pacient.

—Saps què passa? —va intentar explicar—. Tu no entens el que signifiquen els llibres. Veus algú assegut en una cabana, a la nit, llegint a la llum d’una espelma…, veus lluitar algú que gairebé no sap llegir… —li tremolava la veu.

—Sylvia, ho sento moltíssim.

—No et preocupis.

La llista que li havia enviat era al seu maletí, i l’havia portat amb ell. No sabia per què, però sempre el duia a sobre.

The Little Flowers of Mary; Teoria i pràctica del bon govern a l’Àfrica Subsahariana; Com escriure bé l’anglès; Les tragèdies de Shakespeare; Els nusos i els morts; Sir Gawain i el Cavaller Verd; El jardí secret; El centre no se sosté; Aprengui enginyeria vostè mateix; Mowgli; Les malalties del bestiar a l’Àfrica meridional; Shaka el rei zulú; Jude the Obscure; Cims borrascosos; Tarzan, i d’altres.

L’Andrew va tornar al menjador. El pare McGuire havia reaparegut, més fresc. Ambdós homes van sortir i la Sylvia va deixar-se caure abatuda damunt el llit, plorant. Havia promès a tothom que havia anat a la casa una vegada i una altra demanant llibres que al cap de poc temps n’arribaria un lot de nous. Ara se sentia abandonada; per a ella, l’Andrew representava la tendresa i la bondat més absolutes: ell era el germà gran i amable a qui podia explicar qualsevol cosa, a qui podia demanar qualsevol cosa, però de sobte s’havia convertit en un estrany. I aquell vestit blanc tan lluent! A qui se li acut, posar-se un vestit de lli blanc per visitar la Missió de Sant Lluc! Un lli blanc que devia ser tan suau com si et passessis crema espessa per entre els dits. D’alguna manera molt subtil, aquell vestit era un insult envers ella, el pare McGuire i la Rebecca. Feia molt de temps hauria pogut dir-li-ho, i segurament se n’haurien rigut junts.

Es va quedar adormida, després es va llevar i va fer te; la Rebecca no tornaria fins a l’hora de sopar. Havia deixat fetes unes galetes per al convidat.

Quan els dos homes van tornar, l’Andrew somreia però estava callat i ullerós; bé, de fet ell no havia dormit.

—Vet aquí el meu te —va dir el pare McGuire—. T’ho dic de veres, filla meva: ho necessito, i tant que sí.

—I doncs? —va preguntar la Sylvia a l’Andrew amb to agressiu, donat que sabia el que havia vist.

Sis edificis amb quatre classes cadascun plenes a vessar de nens, des dels més petits fins als adolescents. Tots li van donar la benvinguda amb eufòria, i tots es van queixar a aquell representant del poder que necessitaven llibres de text i que no en tenien. De vegades n’hi havia un de sol per a tota una classe.

—Com vol que fem els deures, senyor? Com vol que estudiem?

En tota l’escola no hi havia cap globus terraqüi ni cap atles. Quan els ho va preguntar, els nens no van saber respondre què eren. Els mestres joves, preocupats i frustrats, el van agafar a part per pregar-li que els fes arribar llibres que els ensenyessin com ensenyar. Tenien divuit o vint anys, gairebé cap qualificació, i certament cap que els acredités com a professors.

L’Andrew no havia vist mai en la seva vida un lloc més depriment: allò no era una escola. El pare McGuire l’havia escortat d’edifici en edifici, avançant a grans gambades a través de la pols per allunyar-se ben ràpid de les zones de sol i posar-se a l’ombra, presentant-lo com un amic de Zímlia. La seva fama com a representant de Global Money, tot i que el pare McGuire no havia esmentat el nom màgic, havia impressionat tota l’escola i el van rebre amb crits de benvinguda i cants, i mirés on mirés trobava cares expectants.

El mossèn havia dit:

—He d’explicar-li la història d’aquest lloc. Nosaltres, la missió, teníem una escola aquí fa anys, d’ençà que va començar la colònia. Era una bona escola; no teníem més de cinquanta alumnes i alguns d’ells ara formen part del govern. Sabia que la majoria dels líders africans van sortir de les escoles de les missions? Durant la guerra, el camarada president Matthew va prometre a tots els nens del país una bona educació secundària. Van començar a construir-se escoles pertot arreu, i encara avui es multipliquen, però no hi ha professors, ni llibres, ni quaderns. Quan el govern va prendre el control de la nostra escola va ser la fi. No crec que els nens que ha vist avui arribin al consell de ministres, ni enlloc que requereixi una educació. —Va fer una pausa per beure una mica de te i va afegir—: Però les coses milloraran. El que veu ara és el pitjor; aquest és un districte pobre.

—Hi ha gaires escoles com aquesta?

—Sí, i tant que sí —va fer el pare McGuire tranquil·lament—. Moltes, moltíssimes.

—I així, què passarà amb aquests nens? Encara que alguns ja semblen adults.

—Estaran a l’atur —va respondre el pare McGuire—. Estaran a l’atur. Sí, segurament això serà el que passarà.

—Suposo que serà millor que comenci a passar —va fer l’Andrew—. He d’agafar un avió a les nou.

—I ara, permeti’m l’atreviment de preguntar-li si hi ha cap possibilitat que faci res per nosaltres, per l’escola, l’hospital. Pensarà en nosaltres quan torni a la comoditat i les facilitats de…, on ha dit que vivia?

—Nova York. Em penso que no m’ha entès bé. Nosaltres enviarem diners, un gran préstec, a Zímlia, però no…

—Vol dir que som indignes de la seva atenció?

—De la meva, no —va respondre l’Andrew amb un somriure als llavis—. Però Global Money apunta a les altes esferes…, de tota manera, parlaré amb algú, parlaré amb Caring International.

—Li estaríem molt agraïts —va dir el pare McGuire. La Sylvia va callar; amb el front arrufat semblava una bruixeta emprenyada.

—Sylvia, per què no véns de vacances a Nova York?

—Hauries de fer-ho, filla, i tant que sí.

—Gràcies. M’ho rumiaré —va dir sense mirar-lo.

—I vostè podria deixar una cosa a casa dels Pyne? No cal que hi entri, si té pressa; pot llançar-ho per allà.

Van dirigir-se cap al Volvo i van posar al darrere el paquet per als Pyne.

—T’enviaré els llibres, estimada —va dir a la Sylvia.

Un parell de setmanes després va arribar un paquet per missatgeria especial que portaven en moto des de Senga. Eren llibres que arribaven des de Nova York; havien viatjat en avió fins a Senga, els havia recollit InterGlobe, que s’ocupava de les duanes, i els havien dut fins allà.

—Quant ha costat això? —va preguntar el pare McGuire, oferint te i una ombra on protegir-se del formidable sol de Senga.

—Vol dir tot plegat? —va dir el missatger, un elegant jove negre d’uniforme—. Doncs miri, surt aquí. —Va treure els papers—. Al remitent li haurà costat unes cent lliures fer arribar tot això fins aquí —va dir, admirat per la suma.

—Amb aquests diners podríem construir una sala de lectura, o una llar d’infants —va objectar la Sylvia.

—A l’animal regalat no li miris el dentat —va fer el mossèn.

—Doncs jo ho faig —va respondre la Sylvia, que examinava la llista de llibres.

L’Andrew havia donat la llista a la seva secretària, que l’havia perdut, de manera que havia anat a la llibreria més propera i havia encarregat tots els best-sellers; i això l’havia fet sentir-se tan satisfeta, fins i tot saciada, com si se’ls hagués llegit tots, que s’havia fet el ferm propòsit de començar a llegir ben aviat. Cap dels llibres no era adequat per a la biblioteca de la Sylvia, així que els va donar a l’Edna Pyne, que sempre es queixava que havia llegit els llibres de la seva biblioteca centenars de vegades. «Déu dóna pa a qui no té queixals».

La història de l’hospital que l’Andrew no va sentir era aquesta: durant la Guerra d’Alliberament tota aquella zona havia estat infestada de soldats perquè era muntanyosa, plena de coves i barrancs, i això la feia bona per a la guerra de guerrilles. Una nit el pare McGuire es va despertar i va veure un jove que l’apuntava amb un arma i li deia:

—Aixeca’t i posa les mans enlaire. —Per naturalesa, el mossèn era un home lent i donat a una certa letargia, i el jove li va jurar que si no anava de pressa li dispararia. Era un noi molt jove, devia tenir divuit anys, o potser ni això, i tenia més por que el mateix pare McGuire: el rifle li tremolava.

—Ja vinc —va dir el mossèn mentre sortia pesadament del llit, però no podia mantenir les mans en alt, les necessitava—. Estigues tranquil, que ja vinc. —Es va posar la bata mentre al seu costat el noi l’apuntava, tremolant, i llavors va dir—: Què vols?

—Volem medecines, volem muti. Un dels nostres està molt malalt.

—Llavors vine al lavabo. —A la farmaciola no hi havia gaire cosa més que pastilles per a la malària, aspirines i algunes benes—. Agafa el que necessitis.

—Això és tot? No et crec —va dir el jove, que va endur-se tot el que el pare McGuire li havia mostrat i aleshores va afegir—: Volem que vingui un metge.

—Anem a la cuina —va dir el mossèn, i un cop allà li va demanar que segués. Va fer te, va treure galetes i va esperar fins que no en va quedar cap. Va agafar un parell de llesques de pa fresc que havia fet la Rebecca i les hi va atansar, juntament amb una mica de carn freda. El noi ho va ficar tot dins d’un farcell de roba.

—Com vols que faci arribar un metge fins aquí? Noi, què vols que et digui? La teva gent no deixa de parar emboscades a la carretera.

—Digues que estàs malalt i necessites un metge. Quan arribi lliga un tros de roba a aquella finestra. Nosaltres estarem vigilant i llavors portarem el nostre camarada. Està ferit.

—Ho intentaré —va dir el mossèn. Mentre el jove desapareixia enmig de la nit, va girar-se per advertir-lo:

—No diguis a la Rebecca que hem vingut.

—Així que saps qui és la Rebecca?

—Nosaltres ho sabem tot.

El pare McGuire hi va pensar i va decidir escriure a un col·lega de Senga dient-li que necessitava un metge per a un cas inusual. Hauria de conduir durant el dia, no aturar el cotxe per res del món i assegurar-se de portar una pistola a mà. «I que vagi amb compte de no alarmar les nostres bones germanes». Una trucada telefònica: un discret intercanvi de paraules, en aparença sobre el temps i l’estat de les collites. I llavors: «Aniré a visitar-te amb el pare Patrick. Té coneixements de medicina».

El sacerdot va lligar un tros de roba a la finestra amb l’esperança que la Rebecca no se n’adonés; ella no va dir res, però el mossèn sabia que aquella dona estava al cas del que passava molt més del que deixava veure. Va arribar el cotxe amb els sacerdots, i aquella mateixa nit van aparèixer dos guerrillers dient que el seu camarada estava massa malalt per moure’l. Necessitaven antibiòtics, i els capellans n’havien dut, juntament amb un bon nombre de medecines que van lliurar segons les prescripcions del pare Patrick. La farmaciola va quedar buida un altre cop i dos joves mig morts de gana van menjar tant com van poder.

El pare McGuire va continuar vivint en aquella casa en la qual podia entrar qualsevol persona en qualsevol moment. Les monges vivien dins d’una tanca de seguretat, però ell l’odiava; deia que se sentia com un presoner fins i tot quan hi entrava a visitar-les. A casa seva estava desprotegit, i sabia que el vigilaven. Estava convençut que l’acabarien matant; de fet, havien assassinat gent blanca no gaire lluny d’allà. Però llavors es va acabar la guerra i un bon dia van aparèixer per la casa dos joves que venien a donar-li les gràcies. La Rebecca els va donar menjar perquè li van ordenar que ho fes.

—Són mala gent —va dir al capellà.

Ell es va interessar per la sort de l’home ferit: havia mort. Al cap d’un cert temps els va veure voltar per allà. No tenien feina i estaven furiosos perquè s’havien pensat que l’Alliberament els proporcionaria una bona feina i una casa bonica. El mossèn va agafar-ne un perquè fes tota mena de feines a l’escola; l’altre era el fill gran d’en Joshua, i va començar a l’escola en una classe plena de nens petits; parlava un anglès prou bo, però no sabia llegir ni escriure. Ara estava malalt, molt prim, i tenia nafres.

El pare McGuire no va esmentar aquells fets a ningú, tret de quan en va parlar a la Sylvia. La Rebecca no en va dir res, i les monges no en tenien coneixement.

La gent anava a casa seva a demanar-li medecines, i se les havia de manegar per tenir-ne força provisions. Va construir els barracons, es va traslladar al peu de la muntanya i va demanar a Senga que enviessin un metge: el camarada president Matthew havia promès medecines de franc per a tothom. Li van enviar un home jove que no havia acabat la carrera per culpa de la guerra: tenia la intenció de ser assistent mèdic. El pare McGuire no se’n va assabentar fins una nit que el jove es va emborratxar i va dir que volia acabar la carrera, que el podia ajudar? El pare McGuire li va respondre que quan deixés la beguda li escriuria la carta de recomanació. Però la guerra, que havia esclatat quan aquell soldat tenia vint anys, l’havia fet malbé: no podia parar de beure. Aquest era el metge de què en Joshua havia parlat a la Sylvia. En una extensa carta que va adreçar a Senga, el pare McGuire es queixava del fet que en més de trenta quilòmetres no hi hagués cap hospital ni cap metge. Va resultar que un sacerdot que era a Londres de visita va conèixer la Sylvia, que ajudava el pare Jack, i la resta va venir rodada.

Però ara hi havia plans de construir un bon hospital a uns quinze quilòmetres i, quan el posessin en marxa, aquell lloc vergonyós —havia dit la Sylvia— deixaria de ser-ho.

—Per què és vergonyós? —va preguntar el mossèn—. S’hi fan coses bones. El dia que vas arribar va ser un gran dia per a tots nosaltres. Ets una benedicció del cel.

I per què no havien estat també una benedicció les bones germanes que hi havia muntanya amunt?

Les quatre germanes que havien vist el perills de la guerra no sempre havien estat darrere de la tanca de seguretat: ensenyaven a l’escola, en els temps en què aquesta encara funcionava com calia. Quan la guerra va haver acabat van marxar. Eren dones blanques, però les monges que les van substituir eren negres, joves que havien escapat de la pobresa, de la monotonia i de vegades del perill i que s’amagaven dins els uniformes blanc i blaus que les apartaven de la resta de dones negres. Aquelles noies no havien rebut una educació i no podien ensenyar. Es trobaven en aquell lloc, que era un horror per a elles, un recordatori de la pobresa en comptes d’una via per escapar-ne. N’hi havia quatre: la germana Perpetua, la germana Grace, la germana Ursula i la germana Boniface. L’«hospital» no era tal cosa, i quan en Joshua els ordenava que hi anessin cada dia es van trobar de nou en la mateixa situació de què havien escapat: sota el domini d’un home negre que esperava que el servissin. Buscaven excuses per no anar-hi i el pare McGuire no va insistir-hi; de fet, eren força inútils. El camí que havien triat era el de la finor, no pas el de les extremitats supurants. En l’època en què va arribar la Sylvia era tal l’enemistat entre elles i en Joshua que cada cop que el veien li deien que resarien per ell i ell responia burlant-se’n, insultant-les i renegant.

Les monges rentaven els embenatges i els vestits mentre es queixaven que eren bruts i repugnants, però on invertien realment les seves energies era a l’església, que era tan bonica i estava tan ben conservada com les esglésies que les havien atret a ser monges quan eren noietes. Aquelles esglésies havien estat els edificis més nets i elegants en quilòmetres, i ara la de la Missió de Sant Lluc, igual que aquelles, mai no tenia ni una volva de pols perquè l’escombraven diverses vegades al dia, i les estàtues de Crist i la Verge estaven enllustrades i brillaven, i quan s’arremolinava pols les monges corrien a tancar portes i finestres i començaven a escombrar abans i tot que aquesta arribés a terra. Les bones germanes servien l’església i el pare McGuire i, com deia en Joshua, imitant-les, cloquejaven com gallines cada cop que ell s’hi acostava.

Sovint es posaven malaltes perquè així podien tornar a Senga i a casa seva.