La Sylvia era a la terminal d’arribades de l’aeroport de Senga, on hi havia la cinta d’equipatges, l’oficina d’immigració, la duana i tothom que havia baixat de l’avió; a primer cop d’ull es podia dir que els negres duien vestits de tres peces, mentre que els blancs texans i samarreta, i els jerseis que duien posats en sortir de Londres lligats a la cintura. Els negres estaven exultants, empenyien neveres, forns, televisors i mobles d’una banda a l’altra, per poder-ho passar tot per la duana, cosa que aconseguien sempre, ja que els funcionaris estaven encantats de la vida de poder ser generosos amb els seus gargots de guix vermell cada cop que tenien davant una d’aquelles caixes enormes. La Sylvia portava una bossa amb els seus efectes personals i dues maletes grosses amb les provisions mèdiques i altres coses que el pare McGuire havia demanat; no havien parat d’arribar llistes a Londres, totes acompanyades d’un: «No et sentis obligada a dur-ho, si ha de ser un problema». A l’avió la Sylvia havia sentit com els blancs discutien sobre la duana, i la seva actitud impredictible i parcial envers els negres, a qui se’ls consentia poder passar prou mobles per omplir tota una casa. Al seient del costat de la Sylvia, hi havia viatjat un home silenciós, vestit com els altres amb texans i samarreta, tot i que també duia una creu de plata amb una cadena al voltant del coll. Sense saber si la duia perquè era moda, va preguntar-li si era capellà; va assabentar-se que era el germà Jude, de la missió no-sé-què (com que no coneixia el nom, no el va entendre) i li va preguntar si tindria problemes amb les maletes. En sentir la seva història i sabent on es dirigia (coneixia el pare McGuire), li va dir que l’ajudaria a la duana, a la cua de la qual el va trobar just davant seu. Feia l’orni i deixava passar la gent perquè esperava que l’atengués un jove negre que el va saludar pel nom, li va preguntar si les maletes eren per a la missió i li va donar el passi. Llavors l’home li va presentar la Sylvia i les seves maletes.

—És amiga del pare McGuire; és metgessa i porta provisions per a l’hospital de Kwadere.

—Vaja, una amiga del pare McGuire —va dir el jove, somrient amigablement—, sisplau doni-li molts records de part meva, de debò.

I va dibuixar aquell gargot místic de color vermell sobre les seves maletes. A immigració no van posar-li cap problema, perquè tenia els papers en regla, i finalment van trobar-se a les escales de l’aeroport, sota un sol de justícia. Una noia amb unes bermudes blaves, una samarreta florejada i una gran creu daurada va acostar-se a la Sylvia.

—Ah —va dir el seu salvador—, veig que la deixo en bones mans. Bon dia, germana Molly.

I l’home se’n va anar a reunir-se amb un grup que l’esperava.

La germana Molly l’acompanyaria en cotxe fins a la missió de Sant Lluc. Va dir que no valia la pena fer un tomb per Senga i que el millor que podien fer era marxar de seguida. I això és el que van fer, en un camió ronyós que les va endinsar en el paisatge d’una Àfrica que la Sylvia podria admirar quan s’hi avesés; de moment li resultava massa estrany. Feia moltíssima calor i el vent que bufava dins la cabina del camió era polsós. La Sylvia s’agafava a la porta i escoltava la Molly, que no parava de xerrar, sobretot de la part masculina de l’estructura religiosa que, segons va queixar-se, estava formada exclusivament de porcs masclistes. Aquella frase, que a Londres ja havia perdut tota la frescor de la novetat, adquiria un nou sabor en aquells llavis riallers. I pel que feia al Papa, era un reaccionari, un fanàtic i un burgès, era massa vell i massa contrari a les dones; i que gaudís de tan bona salut era una llàstima, que Déu la perdonés per dir-ho.

Aquestes paraules van sorprendre la Sylvia. A ella el Papa no li importava gaire, tot i que com a catòlica sabia que li havia d’importar, i sempre havia trobat que el llenguatge del feminisme extrem no s’adeia amb la seva experiència. La germana Molly conduïa molt de pressa per unes carreteres de primer prou bones, però que després van fer-se més esquerpes, fins que al cap de més o menys una hora el vehicle va aturar-se davant d’un grup d’edificis amb aspecte de granja. Allà la Molly va descarregar la Sylvia i les seves maletes i va dir:

—Et deixo aquí. I no deixis que en Kevin McGuire et doni ordres. És encantador, no dic que no, però tots els capellans de la vella escola són iguals.

Va marxar, fent adéu a la Sylvia i a qualsevol altra persona que hi hagués per allà.

L’Edna Pyne va convidar la Sylvia a prendre el te del matí; la veu de la dona, plena de vocals estranyes, tenia un to autocompassiu que la Sylvia coneixia massa bé i la seva cara envellida mostrava una expressió d’insatisfacció. En Cedric Pyne tenia unes cames llargues i colrades, i duia les bermudes més curtes que la Sylvia hagués vist mai; tenia els ulls blaus i envermellits, igual que els de la seva dona. A la terrassa de casa dels Pyne la claror era tal que la Sylvia no va apartar la vista de la parella, per evitar la intensa llum groguenca; així doncs, durant aquella primera visita va ser tot el que va veure. Va poder comprovar que deixar les persones i les coses a casa dels Pyne era habitual a la zona, ja que en pujar al jeep d’en Cedric va veure-hi paquets de diaris i cartes per al pare McGuire, a més de dos joves negres, un dels quals la Sylvia de seguida va adonar-se que estava malalt.

—Vaig a l’hospital —va dir-li el noi.

—Jo també —va fer la Sylvia.

Els dos nois anaven darrere i ella anava al costat d’en Cedric, que conduïa igual que la germana Molly, com si l’empaitessin. Van avançar fent bots per un camí de terra durant uns quinze quilòmetres i finalment van arribar a un bosc polsós; van aturar-se davant d’un edifici baix, amb el sostre de metall corrugat, i darrere del qual, sobre una carena, hi havia més edificis escampats per entre els arbres polsosos.

—Digui a en Kevin que no em puc quedar —va fer en Cedric Pyne—. Vingui a visitar-nos de tant en tant.

I dit això va arrencar, aixecant núvols de pols darrere seu. A la Sylvia li rodava el cap. Pensava que amb prou feines si havia sortit de Londres en tota la seva vida, i fins feia poc no hi havia donat importància, però ara s’adonava que tant de bo ho hagués fet més sovint. Els dos joves van enfilar cap a l’hospital i van dir-li:

—Adéu, a reveure.

La seva veu va sonar prou relaxada, tot i que en el rostre del malalt va llegir una mirada d’urgència.

La Sylvia va dirigir-se amb les seves maletes a una terrasseta amb el terra de ciment verd polit. Llavors va entrar en una habitació encara més petita on hi havia una taula feta de llistons tenyits, cadires amb el seient fet de tires de pell, prestatges amb llibres que omplien tot un pany de paret i algunes imatges, totes de Jesús excepte una, on es veia una posta de sol a les muntanyes de Mourne.

Llavors va aparèixer una dona negra prima i menuda que, amb un gran somriure de benvinguda, va dir que era la Rebecca i que l’acompanyaria a la seva habitació.

L’habitació, al costat de la principal, era prou gran per encabir-hi un estret llit de ferro, una tauleta, un parell de cadires dures i alguns prestatges per a llibres penjats a les parets, on hi havia claus i penjadors per deixar-hi la roba. Un petit buc de calaixos, d’aquells que abans hi havia a tots els hotels, havia acabat aterrant allà. Al capçal del llit hi havia un petit crucifix. Les parets eren de maons, el terra era de maons i el sostre, de canya. La Rebecca va dir que li duria te i va sortir. La Sylvia va enfonsar-se en una cadira, presa d’un sentiment que no sabia identificar. Sí, noves impressions: les havia esperat, sabia que se sentiria estranya, fora de lloc, però què era tot allò? Va sentir com si l’envestissin onades d’una amarga buidor i quan va mirar el crucifix, per orientar-se, l’únic que se li va acudir pensar va ser que Crist mateix devia estar sorprès de trobar-se allà. Però sens dubte ella, la Sylvia, no s’estranyava de trobar Crist en un lloc tan pobre. Què passava, doncs? A fora els coloms parrupejaven i les lloques xerraven sense parar. «Sóc una mocosa consentida», va dir-se la Sylvia, fent servir aquella paraula que de sobte emergia des de les profunditats de la seva infantesa. La catedral de Westminster, sí; una barraca de maons, en canvi, no. El vent polsós bufava a la finestra. Jutjant-la pel que havia vist des de fora, aquella casa no devia tenir més de tres o quatre habitacions. On era la del pare McGuire, doncs? On dormia la Rebecca? No aconseguia entendre res i quan la Rebecca va tornar amb el te li va dir que li feia mal el cap i que s’estiraria una estona.

—Sí, doctora, estiri’s i veurà com d’aquí a poc es troba millor —va dir la Rebecca, amb una alegria que es podia identificar com a cristiana: els fills de Déu somriuen i estan preparats per a tot. (Igual que els fills de les Flors). La Rebecca va córrer les cortines de cotí de matalàs blanc i negre, que la Sylvia sospitava que serien considerades l’últim crit en determinats cercles londinencs—. Ja la cridaré per dinar.

Dinar. La Sylvia sentia com si ja fos la tarda, com si el dia fes molta estona que durava, però tot just eren les onze.

Va estirar-se, va tapar-se els ulls amb una mà, va veure con la llum retallava els seus dits i va adormir-se; la Rebecca va despertar-la al cap de mitja hora, amb més te i una disculpa del pare McGuire, que deia que l’havien entretingut a l’escola, que la veuria a l’hora de dinar i que es prengués les coses amb calma fins l’endemà.

Un cop transmès aquest consell, la Rebecca li va dir que el pacient de la granja dels Pyne s’esperava per veure la doctora, que hi havia altres persones que també s’esperaven i que potser la doctora podria… La Sylvia va començar a posar-se una bata blanca i la Rebeca se la va mirar d’una manera que va fer que la Sylvia preguntés:

—Què m’he de posar, si no?

Llavors la Rebecca va dir que la bata no duraria gaire temps blanca i que potser la doctora duia algun vestit vell.

La Sylvia mai no duia vestits; ara portava els seus texans més vells, per al viatge. Va recollir-se els cabells amb un fulard, cosa que va fer que s’assemblés a la Rebecca, amb el seu mocador. Va seguir el camí que li va indicar la Rebecca, que es va retirar a la cuina. A banda i banda del camí, hi creixien hibiscos, baladres i armèries, totes plenes de pols, però amb aspecte de ser cadascuna al seu lloc, enmig d’una calor seca i sota un sol de justícia, amb un cel sense un sol núvol. El camí baixava per un pendent pedregós i de sobte va trobar-se davant d’uns sostres de palla aguantats per uns suports que s’enfonsaven en la terra vermellosa i un cobert amb la porta mig oberta, d’on va sortir una gallina. Hi havia altres pollastres ajaguts a terra, sota els arbres, amb el bec obert, boquejant. Els dos joves que havien viatjat amb ella al seient de darrere del cotxe estaven asseguts sota un gran arbre. Un d’ells es va alçar i va dir:

—El meu amic està malalt. Massa malalt.

Ja se n’havia adonat, d’això.

—On és l’hospital?

—Això és l’hospital.

De sobte la Sylvia va adonar-se que ajagudes sota els arbres, els arbustos i els para-sols de palla hi havia persones. Algunes estaven mutilades.

—Molt de temps sense metge —va dir el jove—. I ara tenim metge un altre cop.

—Què li va passar, al metge?

—Bevia massa massa. I el pare McGuire va dir que havia de marxar. I fins ara l’hem estat esperant, doctora.

La Sylvia va mirar on podia ser l’instrumental, les medicines (les seves eines de treball), i va anar cap al cobert. I sí, allà hi havia tres fileres de prestatges i al damunt una ampolla molt llarga d’aspirines: buida; diverses ampolles de píndoles per a la malària: buides; un gran pot d’ungüent: buit i sense nom. Hi havia un estetoscopi penjat d’un clau darrere la porta: no funcionava. L’amic del malalt va quedar-se al seu costat, somrient.

—Totes les medecines s’han acabat —va dir.

—Com te dius?

—Aaron.

—I on vius? A la granja dels Pyne?

—No, visc aquí. Vaig anar a buscar el meu amic quan vam saber que venia un cotxe.

—I com vas anar fins allà?

—A peu.

—Però…, queda força lluny, oi que sí?

—No, no gaire lluny.

Va anar amb l’Aaron a trobar el seu amic malalt. El jove, fins aquell moment lànguid i immòbil, ara tremolava violentament; no necessitava cap estetoscopi per fer un diagnòstic.

—Ha pres alguna medecina? Té malària —va dir.

—Sí, va prendre alguna medecina, la hi va donar el senyor Pyne, però s’han acabat.

—D’entrada, ha de beure alguna cosa.

Al cobert va trobar-hi tres pots grans de plàstic amb tap de rosca plens d’aigua, però feia olor de verdet. Va dir a l’Aaron que dugués una mica d’aigua al malalt, però no hi havia ni una tassa, ni un vas, ni un bol, res.

—Em temo que quan l’altre doctor va marxar van entrar a robar.

—Ja ho veig.

—Sí, i em temo que això és el que va passar.

La Sylvia va adonar-se que aquell «em temo» era utilitzat en el sentit que devia tenir originalment, quan es va crear l’expressió. El noi utilitzava les paraules com una disculpa. Fa temps, quan algú deia «em temo», esperaven alguna mena de càstig o reprimenda?

Quina sort que hagués dut un estetoscopi nou i algunes medecines bàsiques.

—La porta té candau?

—Em temo que no ho sé. —L’Aaron va posar-se a buscar per allà, com si pogués trobar el candau a terra—. Sí, és aquí —va exclamar en trobar-lo enganxat al sostre de palla del cobert.

—I la clau?

Va posar-se a buscar de nou, però la clau ja era demanar massa.

No pensava deixar les seves poques provisions en un cobert sense pany. Mentre pensava, indecisa, que no entenia res del que passava allà i que necessitava una clau, per no parlar d’un cobert, l’Aaron va dir:

—I miri, doctora, em temo que les coses no van bé, miri.

Va empènyer els maons de la paret de darrere del cobert i van caure. Algú havia tret amb molta cura el ciment d’una part de la paret, de manera que quedava un bon forat i podia entrar-hi qualsevol.

Va fer una visita ràpida als seus pacients, estesos aquí i allà, tot i que de vegades era difícil distingir-los dels amics o familiars que els acompanyaven. Va tornar a lloc una espatlla dislocada allà mateix; va dir al jove que es quedés a descansar una estona i que no fes servir el braç durant un temps, però el noi va desaparèixer bosc endins; també hi havia alguns talls que s’estaven ulcerant; un altre cas de malària, o això li semblava; una cama inflada com una bóta, amb una pell que semblava que hagués d’encendre’s en qualsevol moment. Va anar a la seva habitació i va tornar amb una llanceta, sabó, una bena i una tassa de la Rebecca; llavors, posant-se a la gatzoneta, va aconseguir fer perforacions a la cama, de la qual va sortir una gran quantitat de pus que en caure a terra va provocar un nou focus d’infecció. La pacient va demostrar una gratitud desbordant; era una dona jove amb ella dos fills, un li xuclava el pit, tot i que devia tenir uns quatre anys, i l’altre el duia penjat al coll. La Sylvia va embenar-li la cama, amb l’esperança de poder mantenir les ferides protegides de la terra, i va dir-li a la dona que no es mogués gaire, tot i que probablement demanar-li-ho era una estupidesa. Va examinar una dona prenyada a punt de sortir de comptes: tenia el nen mal posat.

Va arreplegar els instruments i la tassa i va dir que havia de parlar amb el pare McGuire. Va demanar a l’Aaron què tenien previst menjar ell i el seu amic, el jove malalt de malària. El noi va respondre que potser la Rebecca seria amable i els donaria una mica de sadza.

La Sylvia va trobar el pare McGuire assegut a taula a l’habitació de davant, dinant. Era un home gros que portava una túnica esparracada i tenia una bona mata de cabells blancs, uns ulls foscos i alegres, i un aire de jovial benvinguda.

El pare va instar la Sylvia a menjar primer una mica d’arengada en llauna (que havia portat ella), i la noia ho va fer; després va acostar-li una taronja.

La Rebecca se’ls mirava i va comentar que a l’hospital deien que la Sylvia no podia ser doctora, que era massa petita i prima.

—Els he d’ensenyar els títols? —va dir la Sylvia.

—Jo els ensenyaria la força de la meva mà —va dir el pare McGuire—. Quina impertinència és aquesta?

—Necessito un cobert que es pugui tancar —va dir la Sylvia—. No em puc passar el dia carregant-ho tot d’una banda a l’altra.

—Li diré al constructor que arregli el forat de la paret.

—I un candau? Una clau?

—Mira, això ja no és tan fàcil; hauré de mirar si en tenim algun. També li podria demanar a l’Aaron que anés a casa dels Pyne a demanar-ne un.

S’estava encenent un cigarret i en va oferir un a la Sylvia. La noia no havia fumat gairebé mai, però en aquell moment ho va agrair molt.

—Sí, sí —va fer el capellà—, has tingut un dia molt dur. El primer dia lluny de casa sempre és així. Aquí la jornada comença a quarts de sis del matí i, almenys la meva, acaba a les nou. I no pateixis que quan arribi aquesta hora tindràs ganes d’anar a dormir, encara que ara et sembli estrany, acostumada com estàs als horaris de Londres.

—Ja en tinc ara, de ganes —va fer la Sylvia.

—Doncs hauries de fer una becaina, com jo.

—I què passa amb la gent d’allà baix? Podria trobar-me una tassa, com a mínim, perquè els pugui donar aigua?

—Sí, això encara ens ho podem permetre; de tasses en tenim.

La Sylvia va dormir mitja hora i la Rebecca va despertar-la amb el te. Havia dormit, la Rebecca? Quan la Sylvia li ho va preguntar va somriure. I l’Aaron i el seu amic? Havien menjat alguna cosa?

—La doctora Sylvia no s’ha de preocupar per ells —va dir amb un somriure.

La Sylvia va tornar a aquella munió de coberts, para-sols i arbres que feien ombra i on els malalts esperaven ajaguts. En sentir que hi havia un metge n’havien arribat molts més. Hi havia diversos mutilats, als quals faltava una cama o un braç, i persones amb velles ferides mal cosides o sense desinfectar. Eren els ferits d’una guerra que, fet i fet, s’havia acabat feia ben pocs dies. La Sylvia va pensar que havien anat a l’hospital perquè com a mínim allà algú els examinaria i els diria quin era el seu estat. Tenien dret a pastilles: analgèsics, aspirines, ungüents, el que fos. Aquells nois joves, alguns dels quals eren gairebé nens, eren els herois de la guerra i se’ls devia alguna cosa. Però la Sylvia en tenia molt poques i es prenia les coses amb calma, de manera que els donava una tassa d’aigua i els feia algunes preguntes amables. «Com vas perdre la cama?». «Vaig seure i va esclatar una bomba». «Ho sento, vas tenir mala sort». «Sí, vaig tenir molta mala sort». «I a tu què et va passar al peu?». «Va caure una roca pel turó i va anar rodolant, rodolant, fins a trobar una mina que tenia al costat». «Ho sento, et devia fer molt de mal». «Sí, em vaig posar a cridar i els camarades em van fer callar perquè l’enemic era a prop».

Aquella mateixa tarda, quan el sol estava baix i groguenc, va aparèixer un home alt, escardalenc i amb cara d’emprenyat que va dir-li que es deia Joshua i que la seva feina era ajudar-la.

—Ets infermer? Tens alguna formació?

—No, no tinc cap formació, però treballo sempre aquí.

—I on eres fins ara? —va preguntar la Sylvia, que l’únic que volia era saber-ho, i no pas esbroncar-lo.

Però ell, esforçant-se per sonar insolent, com quan algú diu «Maleït siguis», va dir:

—Què havia de fer aquí, si no hi havia doctor?

Estava sota la influència d’alguna cosa. No, no era alcohol… Què era doncs? Sí, feia olor de marihuana.

—Què has fumat?

—Dagga.

—I això creix per aquí?

—Sí, creix per tot arreu.

—Si has de treballar amb mi no vull que fumis dagga.

Balancejant-se i amb els braços penjant, va grunyir:

—No esperava haver de treballar, avui.

—Quan va marxar l’altre metge?

—Fa molt de temps, ja fa un any.

—Què fan els malalts quan plou?

—Si no tenen prou lloc per a tots sota els sostres es mullen. Són negres, ja els va bé.

—Però ara teniu un govern negre, les coses aviat canviaran.

—Sí —va dir ell, o més aviat va bordar—. Sí, ara tot canviarà i aviat tindrem també les coses bones.

—Joshua —va fer ella, amb un somriure—, si hem de treballar junts hauríem de fer un esforç per entendre’ns.

Aquestes paraules van fer que el noi esbossés un somriure.

—Sí, estaria molt bé si poguéssim…, entendre’ns.

—Em sembla que amb el que va marxar no t’hi entenies gaire. Per cert, era un metge blanc o negre?

—Era un metge negre. Bé, potser no era un metge de veritat; però bevia massa, era un skellum.

—Un què?

—Un mal home. No com tu.

—Espero no beure massa, jo.

—Jo també ho espero, doctora.

—Em dic Sylvia.

—Doctora Sylvia.

L’home continuava balancejant-se i oscil·lant, i la mirava amb el front arrufat. Era com si s’hagués dit: ara he de mostrar-me antipàtic.

—La doctora Sylvia se’n va a veure el pare McGuire —va dir la noia—. M’ha dit que hi anés quan es fes fosc. A sopar.

—Doncs espero que la doctora Sylvia gaudeixi del sopar.

I va marxar per una sendera que s’endinsava al bosc, rient. Llavors el va sentir cantar. Una cançó commovedora, va pensar la Sylvia. Era una cançó revolucionària, que cantaven durant la guerra per insultar els blancs.

El pare McGuire estava assegut a taula, amb una sorollosa làmpada de parafina al costat, bevent suc de taronja. N’hi havia un got esperant-la a ella.

—Tenim electricitat, però hi ha un tall de subministrament —va informar-la.

La Rebecca va aparèixer amb una safata i va dir que l’Aaron li havia demanat que els comuniqués que aquella nit la passaria a l’hospital acompanyant el seu amic.

—Per què? Que viu aquí?

El capellà, sense mirar-la, va dir que l’Aaron tenia família al poble, però que a partir de llavors dormiria en aquella casa.

El rostre de la Rebecca i el del pare van fer-li notar que aquella situació els incomodava, de manera que la Sylvia va voler saber-ne més coses. Era una ximpleria, va dir el pare McGuire, una ridiculesa per la qual no podia sinó disculpar-se, però el jove aniria a viure a la casa per guardar les aparences. La Sylvia no l’entenia. El capellà semblava impacient, fins i tot ofès per la seva actitud, per obligar-lo a dir-ho tan clar.

—No es considera apropiat que un capellà tingui una dona vivint amb ell —va dir.

—Què? —va dir la Sylvia, tan enutjada com ell.

La Rebecca va comentar que la gent sempre parlava i que en aquella situació era normal que també ho fessin. La Sylvia va dir, amb veu amarga i estirada, que la gent tenia una ment molt bruta, i el pare McGuire va dir plàcidament que sí, que era cert.

Llavors, després d’una pausa, va dir que algú havia suggerit que la Sylvia visqués amb les monges de la muntanya.

—Quines monges?

—Tenim les bones germanes, en una casa dalt de la muntanya, però com que no ets religiosa vaig pensar que estaries millor aquí.

El capellà callava moltes coses i la Sylvia va quedar-se mirant-los a ell i a la Rebecca.

—Se suposa que les germanes ajuden a l’hospital, però no tothom està preparat per fer la feina bruta d’infermera.

—Són infermeres?

—No, jo no ho diria així. Han fet algun curs d’infermeria bàsica, però li suggereixo que es posi d’acord amb elles perquè netegin les benes i llençols. Perquè no deus haver dut pas provisions de benes d’usar i tirar, oi. Ja veig que no. També hauries d’entendre’t amb en Joshua perquè cada dia dugui el que s’hagi de rentar a ca les monges. Jo ja les convenceré que és una feina que han de fer com un servei a Déu.

—A en Joshua no li agradarà haver-ho de fer, pare —va dir la Rebecca.

—No, però a tu tampoc no t’agradaria, Rebecca, de manera que tenim un problema.

—És feina d’en Joshua, no pas meva.

—Bé, així doncs ja té una primera dificultat per resoldre, Sylvia; jo observaré amb summe interès com te’n surts.

Es va alçar, va dir bona nit i se’n va anar al llit, i la Rebecca, sense mirar la Sylvia, també va dir bona nit i va marxar.