La Sylvia va estirar-se al seu llit, absorbint aliments nutritius mentre la germana Molly se la mirava somrient, amb les mans sobre els malucs, vetllant perquè mengés. Durant tot el dia i part de la nit, fins on ho permetien els horaris dels matiners ciutadans de Zímlia, anaven a veure-la personatges com ara l’Andrew Lennox, o parents que feien turisme o l’havien anada a visitar, o persones que no havien pogut entrar al país mentre manaven els blancs i que la Molly no coneixia de res. I que la Sylvia tampoc no havia conegut fins llavors.
La Sylvia va adonar-se a poc a poc que de la mateixa manera que a Zímlia hi havia llocs com Kwadere, i n’hi havia massa, potser la seva experiència havia estat, en certa mesura, tan limitada com la d’aquelles persones que no creien que pobles com la Missió de Sant Lluc poguessin existir. Perquè, al cap i a la fi, hi havia escoles on realment s’ensenyava als alumnes, que tenien llibres de text i d’exercicis, hospitals que disposaven d’equipament, de cirurgians i fins i tot de laboratoris de recerca. Era la seva naturalesa el que havia determinat que ella anés a caure al lloc més pobre de tots, ho veia amb la mateixa claredat amb què s’adonava que torturar-se per si tenia fe o no era absurd.
Molt lluny de les ambaixades, dels salons de l’Hotel Butler, de les fires de mostres i dels líders corruptes que dirigien el país (als quals la germana Molly es referia com a «pastís de xocolata») hi havia gent que dirigia organitzacions amb un pressupost baix, de vegades subvencionades per una sola persona, i que aconseguien més del que Caring International o Global Money podrien somiar, que treballaven en llocs difícils per poder construir una biblioteca o una casa d’acollida per a dones maltractades, per donar ajudes als petits negocis o per concedir petits préstecs que els bancs ordinaris deuen menysprear. Hi havia negres i blancs, ciutadans de Zímlia i expatriats, i formaven una xarxa d’optimisme enèrgic que s’anava estenent per donar cabuda a petits funcionaris, ja que mai no hi havia hagut cap país que confiés més en els petits funcionaris, persones competents, no corruptes, i que treballaven molt. Són persones que passen inadvertides i que ningú no felicita mai, però qualsevol que sàpiga de què va la cosa anirà a demanar ajuda a despatxos oficials relativament petits, dirigits per homes i dones que, si hi hagués justícia, estarien dirigint obertament el país i dels quals, fet i fet, depèn tot. La casa de la germana Molly i desenes d’altres formaven una xarxa de persones sanes; allà no es discutia de política, i no perquè estigués prohibit, sinó per la naturalesa de les persones que s’hi reunien. En alguns països la política és l’enemiga del sentit comú. I si mai es mencionava al camarada líder (o algun dels seus amigots corruptes) era com quan es parla del temps: una cosa a la qual cal resignar-se. Un veritable desencís, el camarada president, però, què esperaven?
A la Sylvia se li obrien desenes de possibilitats per al futur. Era metgessa, la gent sabia que havia muntat un hospital al bosc, on abans no hi havia res. S’havia guanyat l’antipatia del govern, mala sort, però Zímlia no era l’únic país de l’Àfrica.
Als nostres llibres de text hi ha una frase que diu més o menys: «A la darreria del segle XIX, i fins al final de la Primera Guerra Mundial, les grans potències van lluitar per l’Àfrica com gossos que lluitessin per un os». El que no llegim tan sovint és que durant la resta del segle XX també hi va haver lluites per l’Àfrica, que consideraven un os, tot i que els gossos eren uns altres.
Un metge jove, un nadiu de Zímlia (blanc), acabava de tornar de les guerres de Somàlia. Va asseure’s a la cadira rígida de l’habitació de la Sylvia i va escoltar-la mentre ella parlava compulsivament (la germana Molly deia que era una autoteràpia) sobre el destí de les persones de la Missió de Sant Lluc, que es morien de la sida i semblaven invisibles a ulls del govern. Va parlar durant hores mentre ell se l’escoltava. Després va ser ell qui va parlar, també compulsivament, i ella qui va escoltar-lo.
Somàlia havia format part de l’esfera d’influència de la Unió Soviètica, que havia instaurat el seu aparell habitual de presons, cambres de tortura i esquadrons de la mort. Llavors, gràcies a un hàbil joc de mans internacional, Somàlia va caure en mans dels Estats Units, bescanviada per un altre bocí d’Àfrica. Els ciutadans nadius esperaven i desitjaven que els nord-americans desmantellessin l’aparell de seguretat i els alliberessin, però encara no havien après la lliçó (tan essencial en els nostres temps) que diu que no hi ha res més estable que aquest aparell. Els marxistes i els comunistes de diferents branques que havien prosperat sota el govern rus, torturant, empresonant i assassinant els seus enemics van ser torturats, empresonats i assassinats. La situació a l’estat de Somàlia, que en el seu dia havia estat força raonable, era la que es produeix quan es llança aigua bullint sobre un formiguer. L’estructura que permetia dur una vida decent havia estat destruïda. Ara manaven senyors de la guerra, bandits, líders tribals, caps de criminals i lladres. Les organitzacions d’ajut internacional, que treballaven al límit de les seves possibilitats, no donaven l’abast, sovint perquè tenien prohibit l’accés a algunes parts del país per culpa de la guerra.
El metge va passar-se quatre hores assegut a la cadira parlant, perquè feia mesos que veia persones que es mataven les unes a les altres. Just abans de marxar s’havia quedat al costat d’un camí que travessava un àrid paisatge de terra, observant com passava una caravana de refugiats famolencs. Una cosa era veure-ho a la televisió, va dir (intentant excusar el seu excés de paraules) mentre la mirava sense veure-la, ja que només veia el que estava descrivint, i una altra era ser allà. Potser la Sylvia estava capacitada com pocs per visualitzar el que li estava explicant, perquè en tenia prou d’imaginar que en aquell camí polsós, a tres mil dos-cents quilòmetres al nord, hi havia els habitants del poble moribund de Kwadere. Però el noi també havia vist refugiats que fugien de les tropes mortals de Mengistu, alguns dels quals ferits i sangonosos, d’altres mig morts, d’altres carregant fills assassinats; havia estat veient el mateix durant dies i dies, però l’experiència de la Sylvia no encaixava amb tot allò i li costava fer-se’n una idea. A més a més, a casa del pare McGuire no hi havia televisió.
El noi era metge i havia presenciat, impotent, l’escena de persones que necessitaven medicines, un lloc on estar-se, cirurgia, quan l’únic que tenia per donar-los eren quatre caixes d’antibiòtics que desapareixien al cap de pocs minuts.
Avui en dia el món és ple de persones que han sobreviscut a guerres, genocidis, sequeres, inundacions, i cap d’elles no oblidarà mai el que ha viscut, però també hi ha les persones que ho han vist; que han estat quatre dies veient passar una caravana humana amb milers, centenars de milers, un milió de persones, sense res per poder-los oferir… Doncs bé, aquell metge era una d’aquestes persones, i tenia els ulls esbatanats, la cara desencaixada i no podia deixar de parlar.
Una metgessa dels Estats Units volia que la Sylvia anés al Zaire, i va preguntar-li si podria suportar-ho; era un lloc força dur. La Sylvia va respondre que estava bé, i que era molt forta. També va dir que havia practicat una operació sense ser cirurgiana, i tant la metgessa com el metge amb qui havia estat parlant van mostrar-se sorpresos: al camp, els metges que no eren cirurgians feien el que podien. «Jo no he fet gaires trasplantaments i la veritat és que no m’atreviria amb un by-pass».
Finalment va accedir a anar a Somàlia i incorporar-se a un equip finançat per França. Abans, però, havia de tornar a la missió a veure en Zebedee i en Clever; quan hi havia parlat per telèfon la seva veu sonava com els crits d’uns ocellets atrapats en una tempesta. No sabia què fer. Va descriure aquells dos nois, que ja no eren uns nens, sinó uns adolescents, a la germana Molly i als dos metges. La primera, que a la seva feina es trobava amb canalla com aquella cada dia, li va dir que creia que estaven predestinats a l’atur (tot i que ella els aniria seguint i potser podria trobar-los una feina com a criats), mentre que el segon, que tenia la memòria plena de milers de persones morint-se de gana i de columnes interminables de víctimes, va haver de fer un esforç per imaginar-se aquells dos pobres infeliços que havien somiat a ser metges i que ara…, però, què esperaven?