És més fàcil que un home sigui auster per temperament que com a resultat de la decisió de castigar la carn. El líder no era una persona que pogués analitzar la seva vida amb vista a millorar el seu caràcter, ja que creia que el fet d’haver estat acceptat pels jesuïtes era prou garantia per anar al cel. I quan va adonar-se que se suposava que la frugalitat era quelcom de bo, va recordar que de petit tot sovint li havien mancat el menjar i tota la resta. En algunes parts del món no costa gens assolir la virtut de l’abstinència. El seu pare treballava com a manetes en una missió jesuïta i s’emborratxava sovint. La seva mare era una dona silenciosa que normalment estava malalta i ell era fill únic. Quan bevia, el seu pare acostumava a estomacar-lo, i a la seva mare també, per la seva incapacitat per donar-li més fills. Encara no tenia deu anys quan es va enfrontar al seu pare per protegir la seva mare, i els cops que anaven dirigits a la dona se’ls va emportar ell als braços i a les cames, i li van deixar cicatrius.

Els mossens es van adonar que era un nen llest i el van triar perquè rebés una educació superior. Prim com un gos de carrer —així és com l’havia descrit el pare Paul—, baixet i físicament maldestre, no servia per als esports i sovint era objecte de les burles dels altres, especialment del pare Paul, a qui no agradava gens. Hi havia altres sacerdots, professors i salvadors d’ànimes, però el pare Paul constituïa l’experiència dels nens amb el món dels blancs. Era un home prim de Liverpool que havia tingut una infantesa amarga i la seva llengua mai no en tenia prou, de desdenyar els negres. Els kaffir eren salvatges, animals, no gaire millors que els babuïns. Li agradava fer servir la vara, fins i tot més que als altres professors. Pegava a en Matthew per obstinat, insolent, per pecar d’orgullós, per parlar en la seva pròpia llengua i per traduir un proverbi shona a l’anglès i fer-lo servir en una redacció: «No et barallis amb el teu veí si és més fort que tu».

El pare Paul pensava que una de les seves responsabilitats més importants era desempallegar els seus alumnes d’un ròssec com aquell. En Matthew detestava qualsevol cosa que tingués a veure amb el pare Paul: la seva olor li regirava l’estómac, suava molt, no es rentava prou i les seves robes negres desprenien una pudor agra d’animal. En Matthew odiava els cabells pèl-rojos que li sortien per les orelles, els narius i el dors de les seves mans blanques, primes i ossudes. De vegades, l’aversió física del noi era tan forta que havia de contenir les ganes de matar-lo, tremolant, amb els ulls injectats en sang.

En Matthew era un noi silenciós. Al començament llegia llibres devots però un dia un alumne d’una altra missió va anar a fer retirada a la seva i el noi va sucumbir a l’encant d’una personalitat bulliciosa i divertida, i encara més, a les seves opinions. L’altre jove, més gran que ell, era polític a la manera informe d’aquella època, molt anterior als moviments nacionals, i li va donar autors negres per llegir: nord-americans, Richard Wright, Ralph Ellison, James Baldwin i els pamflets d’una secta religiosa negra que advocava per matar els blancs en tant que progènie del diable. En Matthew, encara brillant, encara silenciós, va anar a l’institut i va deixar enrere el pare Paul; molt després, quan ja s’havia convertit en el líder, a l’institut el descriurien com «un jove silenciós, un asceta que sempre llegia llibres sobre política, intel·ligent, incapaç de fer amics…, un solitari».

Quan van esclatar els moviments nacionals, en Matthew va trobar el seu lloc ràpidament com a líder del seu grup local. Com que no li resultava gens fàcil entrar en discussions i baralles i normalment se’n mantenia al marge, desitjant de veres ser com els altres, persones senzilles i sociables, va adquirir la reputació de tenir judici fred, senderi polític i, per descomptat, molta informació, ja que havia llegit moltíssim. Llavors va arribar a líder del partit, després de passar per una desagradable pugna pel poder. El fi justifica els mitjans: era la seva dita preferida. Després va començar la Guerra d’Alliberament i en Matthew es va convertir en un dels caps dels exèrcits revoltats. Feia promeses de tota mena, com fan els polítics, d’entre les quals la que més endavant va fer més mal va ser que totes les persones negres del país tinguessin prou terra per cultivar-hi. Les foteses menors, com ara dir que netejar el bestiar era una crueltat dels blancs, o que fer lloms en l’agricultura era un servilisme davant dels prejudicis dels blancs, eren nicieses en comparació amb aquell engany principal: que hi hauria terra per a tothom. Com podia imaginar-se que acabaria com a líder de tot el país? Quan a l’Alliberament el seu partit va sortir vencedor, encara que no ho digués, li va costar de creure que l’haguessin triat a ell i no a candidats més carismàtics: no creia que pogués agradar. Que el respectessin, que el temessin…, això sí que ho necessitava: el gos de carrer ho necessitava llavors i ho necessitaria durant la resta de la seva vida. Quan s’havia convertit al marxisme —de nou gràcies a la seva personalitat forta i persuasiva— havia pronunciat discursos retòrics copiats dels d’altres líders comunistes. Admirava fins al més profund del seu ésser els líders forts i brutals. Com a cap de la nació viatjava constantment, com fan els líders; sempre era a Amèrica, a Etiòpia, a Ghana o a Birmània, i en comptades ocasions triava la companyia dels blancs, ja que no li agradaven. Com que havia de tractar amb caps d’estat havia d’ocultar el que sentia, però ell odiava els blancs, no li agradava ni tan sols ser a la mateixa habitació que ells. En política exterior, gravitava instintivament cap als dictadors, alguns dels quals aviat serien desallotjats del poder, com les estàtues de Lenin que anirien a parar a les escombraries de l’antiga Unió Soviètica. Li encantava la Xina, admirava el Gran Salt cap a Endavant, la revolució cultural, havia visitat el país més d’una vegada i sempre acompanyat del camarada Mo, que l’havia instruït en la necessitat de poder molt abans que ell hi accedís.

Tan aviat com va tenir poder es va convertir en un presoner de la seva por a la gent. Només es reunia amb alguns sequaços i amb una dona jove del seu poble amb qui dormia. Mai no sortia de la seva residència sense un escorta armat, tenia un cotxe blindat regal d’un dictador i una guàrdia personal que li havia ofert el més odiat dels dèspotes de l’Àsia. Cada vespre, quan es ponia el sol, es tancava al trànsit general el carrer de casa seva, de manera que els ciutadans havien de desviar-se uns quants carrers de la seva ruta. Mentre ell vivia enclaustrat com la víctima d’una història que està obligada a construir al seu voltant un mur amb les seves mans, en tota l’Àfrica no hi havia cap líder més estimat pel seu poble i del qual s’esperés més. Hauria pogut fer qualsevol cosa amb el populatxo, per bé o per mal: com pagesos d’èpoques passades, el miraven des de baix com si es tractés d’un rei que pogués arreglar-ho tot; el seguirien allà on anés. Però no anava enlloc. Aquell homenet atemorit estava arraulit a la presó que ell mateix s’havia construït.

Mentrestant, «l’opinió progressista» del món l’adorava, i tots els Johnny Lennox, tots els antics estalinistes, els liberals que sempre havien estimat un home fort, deien: «Sap molt bé el que es fa, ja m’entens. És un home intel·ligent, el camarada president Matthew Mungozi». I la gent de tot el món que s’havia vist privada de la retòrica calmant del món comunista la va retrobar a Zímlia.

Podria haver-se donat el cas que ningú no hagués sabut entrar en aquella fortalesa apuntalada en la por, però hi va haver algú que sí que va poder, una dona. La va veure en una recepció de l’Organització de la Unitat Africana. Era una negra molt atractiva anomenada Gloria i tenia tots els homes papallonejant al seu voltant mentre ella flirtejava i els somreia, tot i que en realitat havia posat l’ull en un home que es mantenia ben al marge i que seguia cadascun dels seus moviments com un gos mort de gana observa el que els altres es posen a la boca. Ella sabia de qui es tractava des de feia temps, ho havia planejat tot i esperava que fos bufar i fer ampolles, com de fet va succeir. Vista de prop era fascinant, tot el que feia l’extasiava. Quan movia els llavis semblava que estigués aixafant fruita, i tenia uns ulls dolços i que es reien de les coses, però no d’ell, d’això se’n va assegurar, perquè estava convençut que tothom ho feia. A més a més, la noia es movia amb gran desimboltura allà on ell fracassava, al terreny de la carn, dins d’aquell cos magnífic, al del moviment i del plaer del moviment, al del menjar i al de la seva pròpia bellesa. El camarada se sentia alliberat pel simple fet de ser al seu costat. La noia li va explicar que necessitava una dona com ella, i ell sabia que era cert. També estava fascinat per la seva sofisticació: havia anat a la universitat als Estats Units i a Anglaterra, i gràcies a la seva naturalesa (no a la política), tenia amics famosos pertot arreu. Parlava de política amb un cinisme burleta que el va deixar parat, tot i que va intentar igualar-la. En poques paraules, seria inevitable que aviat se celebrés un flamant casament, i ell vivia desfet de plaer. On abans hi havia hagut dificultats, fins i tot on les coses eren impossibles, ara tot resultava fàcil. La jove deia que ell estava reprimit sexualment i el va curar fins on la naturalesa del camarada li ho va permetre. Deia que necessitava més gresca, que mai no havia sabut viure. Quan ell li va parlar de la seva infantesa de pobresa i maltractaments ella el va omplir de petons, va posar-li el cap sobre els seus exuberants pits i el va aclofar.

I a més, li reia totes les gràcies.

Ara bé, al començament del seu mandat, en Matthew va animar els seus camarades, els seus associats i líders a no ser indulgents amb llur cobdícia. Els va prohibir que s’enriquissin. Aquesta va ser la darrera de les influències de la seva infantesa i de l’educació rebuda dels jesuïtes, que li havien ensenyat que la pobresa estava al costat de la pietat: els sacerdots podien ser qualsevol altra cosa, però eren pobres i no eren indulgents amb si mateixos. Llavors la Gloria li va dir que era ben boig i que ella hauria de comprar una gran casa, una granja, i després una altra, i alguns hotels que anaven sortint al mercat a mesura que els blancs marxaven. Li va dir que havia de tenir un compte corrent en un banc de Suïssa i assegurar-se que hi tenia diners. Quins diners?, va voler saber ell, i ella el va menysprear per la seva ingenuïtat. Però quan ella parlava de diners el camarada encara veia els pocs bitllets i les monedes que el seu pare posava a les mans primes de la seva mare a final de mes, i al començament, quan ell mateix va aprovar el seu salari, havia anat amb molt de compte perquè no fos més alt que el d’un alt funcionari. Tot això va canviar amb la Gloria, que ho va escombrar amb el seu desdeny, les seves riallades, les seves carícies i el seu pragmatisme, perquè havia pres el control de la vida del camarada, i com a mare del país podia veure amb tota claredat que els diners fluïen cap a ella. Havia estat ella qui havia desviat en secret les grans sumes de diners que arribaven de la caritat i dels benefactors cap als seus propis comptes. «Molt bé, doncs, sigues idiota», cridava quan protestava. «Està a nom meu; no és responsabilitat teva».

Les batalles per l’ànima d’algú són rares vegades tan clares i fàcils de veure —i tant curtes— com la que va disputar el dimoni per aconseguir la del camarada Matthew. I Zímlia, que estava mal governada abans amb el mal digerit marxisme, a cop de dogma, i amb quatre frases mal apreses dels manuals d’economia, es va submergir ràpidament en la corrupció. Immediatament després va començar la devaluació constant i ràpida de la moneda. A Senga els peixos grossos s’engreixaven més cada dia i a llocs com Kwadere els diners que abans queien amb comptagotes es van assecar del tot.

La Gloria era cada cop més fascinant, més guapa i més rica. Adquiria una nova granja, un bosc, hotels, restaurants i els lluïa com si fossin collarets. I quan el camarada president Matthew viatjava a l’estranger per reunir-se amb la seva gent preferida —els mandataris immensament rics, dissoluts i corruptes de les noves Àfrica i Àsia— no es quedava assegut en silenci quan exhibien les seves riqueses i presumien de la seva avarícia. Ara ell també podia fer gala de la seva, i així ho feia, i quan aquells homes li demostraven llur admiració amb regals i afalacs, aquell lloc buit del seu interior on sempre hi hauria un gos de carrer esprimatxat amb la cua entre les cames se sentia ple, almenys per un quant temps, i la Gloria l’acaronava, l’encenia, passejava els llavis pel seu cos, el llepava, el xuclava, el premia contra aquells pits grossos i besava les velles cicatrius de les seves cames. «Pobre Matthew, pobret meu…».