L’Hotel Selous de Senga havia estat interracial, la qual cosa l’havia convertit en l’objectiu de calúmnies molt abans de l’Alliberament, i ara era un lloc passat de moda però còmode on de vegades se celebraven reunions sentimentals de persones que havien estat empresonades pel govern dels blancs —blancs empresonats per blancs— o excloses, o prohibides, o simplement arraconades i condemnades a una vida miserable. Continuava essent un dels millors hotels, però els més nous, que s’atenien als estàndards internacionals, ja s’enlairaven cap al cel com fletxes cap al futur, una frase que el president Matthew tot sovint citava en els fullets de promoció.

Aquella nit hi havia una taula de vint persones o més al bell mig del menjador, on alguns dels hostes comentaven: «Mirin, allà hi ha els de Global Money». «I allà els de Caring International». Un dels caps de taula era en Cyrus B. Johnson, cap de la secció de Global Money que tractava amb aquell Oliver Twist que era l’Àfrica. Johnson era un home de cabells blancs, polit i acostumat a exercir l’autoritat. Al seu costat hi havia l’Andrew Lennox, i a l’altre costat en Geoffrey Bone, de Global Money i Caring International respectivament. En Geoffrey havia estat expert en temes de l’Àfrica durant uns quants anys. La seva empresa havia produït centenars dels tractors més moderns i de més qualitat, els quals havien estat enviats a una excolònia del nord i que ara es podrien i rovellaven als marges d’innombrables camps: els havien mancat recanvis, combustible i saber fer anar les coses, a més a més de l’aprovació dels habitants de la zona, que haurien preferit alguna cosa menys ostentosa. També havia produït cafè per plantar-lo en zones de Zímlia, on es perdia tot just arribar. A Kenya, milers de lliures desembutxacades per en Geoffrey havien anat a parar a carteres massa cobdicioses, i allà, a Zímlia, amb els milions que hi enviava passava el mateix. Aquestes errades, però, no havien frenat la seva carrera, com hauria pogut succeir en una època menys sofisticada: era sotsdirector de Caring International i estava en contacte permanent amb el director general. Al seu costat hi havia en Daniel, el seu sempre fidel admirador, amb la seva tofa de cabells de color més vermell corall que mai. En Daniel ocupava el lloc de secretari d’en Geoffrey com a recompensa a dècades d’entrega. En James Patton, diputat parlamentari laborista per les Shortlands a les Midlands, era allà en viatge de reconeixement, però el cert era que quan el camarada Mo havia visitat Londres s’havia acostat a casa d’en Johnny i li havia dit: «Per què no véns a visitar-nos?». Això no significava que el camarada Mo ara fos zimlià, més del que ho podia ser un altre ciutadà de qualsevol part de l’Àfrica. Això sí, coneixia el camarada Matthew, com semblava conèixer tots els nous presidents, i quan era a cal Johnny feia invitacions des d’una mena d’Àfrica genèrica, un lloc benvolent en via d’expansió que estava amb els braços oberts. Havia estat gràcies al camarada Mo i als seus contactes que en Geoffrey havia aconseguit tant de renom; com que el camarada Mo havia fet notar a algunes persones poderoses que l’Andrew Lennox era un advocat intel·ligent i prometedor, que ell coneixia bé «des que era una criatura», Global Money se l’havia fet seu abans que una altra empresa que també hi estava interessada. D’altres persones de les presents a la taula, entre les quals el camarada Mo, havien estat habituals de casa d’en Johnny: l’ajuda internacional s’havia convertit en l’hereva espiritual legítima dels camarades. A l’altre extrem de la taula, davant per davant d’en Cyrus B., com se’l coneixia afectuosament a mig món, hi havia el camarada Franklin Tichafa, ministre de la Salut, un home públic d’estómac voluminós i doble papada, sempre afable i somrient, tot i que aquells dies els seus ulls tendien a desviar-se de les qüestions. En Cyrus B. i ell anaven més ben vestits que ningú, encara que no per això estaven més satisfets de si mateixos. Els presents, juntament amb una colla de representants d’altres organitzacions benèfiques, escampats aquella nit per altres hotels, havien passat alguns dies fent una ruta en cotxe per tot Zímlia, aturant-se a les ciutats que tenien hotels acceptables i afegint-se a visites per bells indrets i famoses reserves naturals. Durant els dinars, els sopars i els viatges en autocar —els llocs on realment es prenen les decisions que afecten els països— havien acordat que el que Zímlia necessitava era un ràpid desenvolupament de la indústria secundària, ja establerta a la regió, per bé que de vegades tan sols de forma embrionària, però hi havia problemes amb el president Matthew, que encara continuava a la fase marxista consistent a frustrar tots els intents de convertir Zímlia en un país modern, i hi havia moltíssima gent que maniobrava per poder situar-se en una posició que els permetés nodrir-se dels diners que entrarien.

L’endemà era el dia de la Celebració dels Herois de l’Alliberament, i el camarada Franklin volia que hi assistissin tots.

—Al nostre camarada president el complauria molt. Procuraré que tots tinguin uns bons seients.

—Tinc una reserva per sortir cap a Moçambic demà al matí —va dir en Cyrus B.

—Cancel·la-la! T’aconseguiré un bon seient al vol de demà passat.

—Ho sento, però tinc una cita amb el president.

—Suposo que tu no diràs que no —va imposar en Franklin a l’Andrew amb un to violent provocat per alguna desavinença que aquest no recordava.

—Doncs sí, no tinc més remei; me’n vaig a visitar la Sylvia; te’n recordes, d’ella?

En Franklin va quedar-se en silenci i va apartar la vista.

—Em penso que sí. Sí, em sembla recordar que era parenta teva, oi?

—I ara treballa com a metgessa a Kwadere; espero haver-ho pronunciat bé.

En Franklin va asseure’s, somrient.

—Kwadere? No sabia que hi tinguessin un hospital. No és precisament una zona desenvolupada de Zímlia.

—Doncs aniré a veure-la i em penso que no podré assistir a la teva meravellosa cerimònia.

Una ombra va eclipsar l’eufòria d’en Franklin, que es va asseure en silenci, arrufant les celles. Llavors va canviar d’expressió i va exclamar:

—Però estic segur que el nostre bon amic Geoffrey serà aquí.

En Geoffrey s’havia convertit en un home fornit i ben plantat que atreia les mirades com quan era un noi, i els milions que tenia a càrrec seu li conferien aquella mena de resplendor que dóna la confiança en un mateix.

—Pot comptar amb mi, senyor ministre; no m’ho perdria per res del món.

—Un vell amic no m’hauria de dir ministre —va dir en Franklin, oferint a en Geoffrey la seva disculpa amb un somriure.

—Gràcies —va respondre en Geoffrey, fent un petit gest amb la mà—. Ministre Franklin, potser?

En Franklin va fer una gran rialla de satisfacció.

—I abans de marxar, Geoffrey, passa pel meu despatx, que te l’ensenyaré.

—Esperava que em convidessis a conèixer la teva esposa i els teus fills. He sentit a dir que en tens sis, no és cert?

—Sí, ara són sis, però aviat seran set. Fills i problemes econòmics —va dir en Franklin, mirant amb duresa en Geoffrey, però no el va convidar a casa seva.

Riallades, riallades de complicitat. Van demanar més vi, però en Cyrus B. va dir que ell era un home vell que necessitava dormir, de manera que va marxar, no sense abans recalcar que esperava veure’ls a la conferència de les Bermudes el més següent.

—Em penso que a la nostra vella amiga Rose Trimble li va molt bé —va dir en Franklin—. Al nostre president li agrada molt la seva feina…

—La veritat és que a la Rose li va bé —va dir l’Andrew amb un somriure encantador que en Franklin va malinterpretar.

—I sou tan bons amics… —va cridar—. M’agrada sentir-ho. Quan la vegis, dóna-li molts records de part meva.

—Quan la vegi, ho faré —va dir l’Andrew, encara més encantador.

—Així doncs podem esperar una ajuda generosa —va dir en Franklin, que anava lleugerament trompa—. Una ajuda ben generosa per al nostre pobre país explotat.

Aleshores, el camarada Mo, que fins llavors no havia badat boca, va dir:

—Des del meu punt de vista no hi hauria d’haver cap mena d’ajuda. L’Àfrica hauria d’aixecar-se amb les seves pròpies mans.

Això va ser com llançar una bomba sobre la taula. Es va quedar allà, assegut, parpellejant una mica, amb un somriure desconcertant que deixava entreveure les dents, aguantant les mirades de sorpresa. Tant ell com tots els seus coetanis havien aplaudit o fet la vista grossa davant qualsevol informació que els arribés de la Unió Soviètica i, juntament amb alguns camarades més, havien celebrat cada nova massacre duta a terme a la Xina; ell i un grup encara més reduït de camarades havien arruïnat l’agricultura del seu país forçant els desafortunats pagesos a formar granges col·lectives —amb els goril·les de l’estat estomacant i reprimint qualsevol que s’hi resistís—, diverses de les causes que ell havia defensat i promogut s’havien convertit en escàndols però ara, en aquell moment, allà, en aquella taula, en companyia d’aquelles persones, estava exposant una idea inspirada, una veritat, i de ben segur que pel sol fet d’exposar-la li haurien d’haver perdonat tota la resta.

—No ens faria cap bé —va dir—. Almenys a llarg termini. Sabíeu que durant l’Alliberament Zímlia estava al mateix nivell que França just abans de la Revolució?

Somriures d’alleujament. S’havia invocat França, la Revolució: tornaven a trepitjar terreny segur.

—No, la Revolució es va produir per les males collites, el mal temps… França era bàsicament pròspera, i aquest país també ho era, o ho va ser fins que es van adoptar algunes polítiques potser lleugerament desafortunades.

Es va fer un silenci que fregava el pànic.

—Què estàs dient? —va demanar en Daniel, acalorat i ofès, amb el rostre encès sota els seus cabells pèl-rojos—. Estàs dient que aquest país estava millor sota el domini dels blancs?

—No —va respondre en Mo—. Jo no he dit això. Quan m’ho heu sentit dir, això? —Arrossegava les paraules. Tots van adonar-se, alleujats, que anava una mica begut—. El que dic és que aquest és el país més desenvolupat de l’Àfrica després de Sud-àfrica.

—Així doncs, què vols dir? —va demanar el ministre Franklin amb educació, intentant dissimular el seu enuig.

—Vull dir que hauríeu de construir uns fonaments ben ferms i aixecar-vos sobre els vostres propis peus; si no és així, Global Money, Caring International, aquest Fons i el de més enllà, a excepció dels presents —va puntualitzar estúpidament, aixecant la seva copa i oferint un brindis a tot els comensals de la taula rodona— us diran el que heu de fer. Aquest país no és una zona catastròfica, com diuen alguns. Teniu una economia sanejada i unes bones infraestructures.

—Si no et conegués tan bé —va dir el camarada ministre Franklin, que ara ja mirava amb nerviosisme al seu voltant per veure si algú havia sentit aquella perillosa conversa— diria que Sud-àfrica t’ha comprat, que ets un agent del nostre gran veí.

—D’acord —va dir el camarada Mo—. No cridis encara la policia política. —Feia només uns quants dies havien estat arrestats i empresonats uns periodistes perquè les seves opinions no eren les adequades—. Estic entre amics i he parlat de les meves idees; he dit el que pensava, res més.

Es va fer el silenci. En Geoffrey es va mirar el rellotge. En Daniel el va imitar, obedient. Algunes persones s’anaven aixecant sense mirar el camarada Mo, que continuava assegut, en part per tossuderia, en part perquè sabia que tindria problemes per caminar recte.

—Potser podríem parlar d’aquest assumpte… —va suggerir a en Franklin. Va parlar amb senzillesa i confiança; després de tot, que no es coneixien des de feia anys i discutien sobre l’Àfrica acaloradament i alhora com a amics cada cop que es trobaven?

—No —va respondre el camarada Franklin—. No, camarada, no crec que hagi de dir res més sobre aquest assumpte. —Aleshores va aixecar-se i un parell d’homes negres que fins llavors havien estat asseguts en silenci a la taula del costat també van aixecar-se; no eren sinó els seus homes de confiança, o els seus guardaespatlles. Va fer la salutació amb el puny tancat a l’alçada de l’espatlla a en Geoffrey i en Daniel, així com a altres representants de la generositat internacional, i després va marxar amb un goril·la a cada costat.

—Me’n vaig a dormir —va anunciar l’Andrew—. Demà m’he de llevar d’hora.

—Em penso que el camarada Franklin ha oblidat que ens havia promès uns seients a la celebració de demà —va dir en Geoffrey de mal humor, reprenent amb les seves paraules el camarada Mo.

—Jo me n’ocupo —va fer aquest—. N’hi ha prou que esmenteu el meu nom. Us reservaré seients a la zona VIP.

—Jo també vull un seient… —va dir el diputat James.

—No es preocupi —va tranquil·litzar-lo el camarada Mo, movent les mans com si dispensés generositat, invitacions i tiquets—. No perdi el son. Hi entrarà, ja ho veurà. —El seu moment de glòria havia passat, vençut pel dimoni, males companyies.