Era el mes de maig i les finestres estaven obertes a una agradable tarda de primavera; els ocells cantaven amb força i esmorteïen el trànsit. Un lleu plovisqueig esquitxava les fulles i les flors primerenques.

La concurrència que hi havia al voltant de la taula semblava el cor d’un musical, tots vestits amb túniques de franges horitzontals blaves i blanques i pantalons negres arrapats. La Frances vestia amb franges blanques i negres, i tenia la sensació que això servia per marcar les diferències. Els nois portaven aquelles mateixes franges sobre els texans. Duien els cabells llargs per sota de les orelles (els havien de dur així), com a prova de la seva independència, i totes les noies portaven pentinats Evansky. El pentinat Evansky era el gran somni de totes les noies que anaven a la moda i, de grat, o més aviat per força, l’havien acabat duent. Aquell tall estava a mig camí entre un pentinat estil anys vint i un pentinat a la garçon, amb el serrell a l’altura de les celles; i llis, no cal dir-ho. Res de cabells arrissats. Fins i tot la Rose, que tenia una mata de cabells negres recargolats, els duia pentinats a l’estil Evansky. Caparrons nets i polits, noies mones i menudetes, cosetes delicades; i els nois, com ponis peluts, tots vestits amb les típiques franges blanques i blaves de les camises de mariner, de conjunt amb les tasses blanques i blaves que feien servir per esmorzar. Quan el geist parla, el zeit ha d’obeir. Vet aquí les noies i els nois de la revolució sexual, tot i que ells encara no sabien que això seria el que els faria famosos.

Amb tot, hi havia una excepció a l’imperatiu Evansky, tan implacable en tots els sentits com el de Vidal Sassoon. La senyora Evansky, una dona decidida, s’havia negat a tallar els cabells a la Sophie. S’havia posat darrere de la noia, aixecant aquells blens sedosos i negres, deixant-los lliscar per entre els dits, i finalment havia dit: «Ho sento, no ho puc fer». I després, davant de les protestes de la Sophie, havia afegit: «A més a més, tens la cara allargada. No et quedaria bé». La Sophie s’havia quedat allà asseguda, rebutjada, apartada, i la senyora Evansky li havia dit: «Vés-te’n i pensa-t’ho, i si hi insisteixes…, tot i que haver de tallar aquests cabells em semblaria un crim».

Així doncs, la Sophie estava allà asseguda, sola entre les noies, amb les seves trenes negres i lluents intactes, sentint-se com una cosa rara.

Les giragonses del temps els havien fet prosperar molt en quatre mesos. De fet, què eren quatre mesos? Res, i això no obstant tot havia canviat.

En primer lloc, hi havia la Sylvia; també ella havia assolit la uniformitat completa. El seu pentinat, pel qual havia suplicat a la Julia, no li esqueia gaire, però tots sabien com era d’important per a ella sentir-se normal, com els altres. Menjava, encara que no gaire bé, i obeïa la Julia en tot. L’anciana i aquella joveneta passaven hores i hores juntes a la sala d’estar de la Julia, i aquesta li feia petits regals, li donava xocolatines que li regalava el seu admirador Wilhelm Stein i li explicava històries de l’Alemanya d’abans de la guerra —l’Alemanya d’abans de la Primera Guerra Mundial. En una ocasió la Sylvia va preguntar, dolçament, ja que hauria preferit morir-se abans que ferir la Julia:

—Així doncs, no passava mai res dolent?

La pregunta va agafar la Julia per sorpresa i no va poder-se estar de riure.

—No ho admetré mai, tot i que sí que passaven coses dolentes.

Però la veritat era que no recordava res dolent. La seva infància, en aquella casa plena de música i de gent amable, li semblava com un paradís. Hi havia res semblant ara, enlloc?

L’Andrew havia promès a la seva mare i la seva àvia que aniria a Cambridge a la tardor, però mentrestant amb prou feines si sortia de casa. Gandulejava, llegia i, quan era a la seva habitació, fumava. La Sylvia el visitava, trucava formalment abans d’entrar, li endreçava l’habitació i el renyava. «Si jo ho puc fer, tu també». En aquest cas, es referia a fumar marihuana. Per a ella, que ho havia passat tan malament i que s’havia recuperat amb tantes dificultats, tot representava una amenaça: l’alcohol, el tabac, la marihuana, les veus estridents i les discussions la feien sortir corrents a amagar-se sota els llençols, tapant-se les orelles. Ara anava a l’escola i se’n sortia prou bé. La Julia s’asseia a fer els deures amb ella cada vespre.

En Geoffrey, que era intel·ligent, tindria bons resultats als exàmens i després aniria a la London School of Economics a estudiar, evidentment, Polítiques i Econòmiques. Deia que no perdria el temps amb la filosofia. En Daniel, l’ombra d’en Geoffrey, deia que també aniria a la LSC i que estudiaria el mateix.

La Jill havia tingut un avortament, però continuava igual que sempre, aparentment immune a l’experiència. El més impressionant de la situació era que «els nens» se n’havien sortit sense els adults. No havien dit res ni a la Frances ni a la Julia, ni tampoc a l’Andrew, a qui probablement devien considerar massa adult i, per tant, un possible enemic. En Colin havia anat a veure els pares de la noia, perquè ella tenia por de fer-ho, i els havia explicat que estava embarassada. S’havien pensat que en Colin era el pare i no havien acceptat les seves negatives. Qui era? Ningú no ho sabia ni se sabria mai, tot i que van acusar en Geoffrey que, a causa del seu atractiu, sempre s’enduia les culpes de totes les promeses i tots els cors trencats.

En Colin va aconseguir que els pares de la Jill li donessin els diners per a l’avortament i va anar a veure el metge de capçalera que, finalment, va proporcionar-li el número de telèfon que necessitaven. No va ser fins més tard, quan la Jill va trobar-se de nou sana i estàlvia al pis del soterrani, que la Julia, la Frances i l’Andrew se’n van assabentar. Amb tot, els pares de la noia van dir que la Jill no podia tornar a St. Joseph si aquesta era la mena de coses que hi podien passar.

La Sophie i en Colin s’havien separat. La Sophie, que mai no feia les coses a mitges, havia estat massa per a ell: l’estimava fins a la mort o, com a mínim, fins a un punt que resultava gairebé malaltís. «Vés-te’n», li havia acabat cridant ell, «deixa’m en pau». I s’havia passat dies tancat a la seva habitació. Finalment en Colin havia anat a casa d’ella i li havia dit que ho sentia, que tot era culpa seva, que travessava «un petit sot» i que sisplau tornés a casa, sisplau, que tots la trobaven molt a faltar i que la Frances no parava de preguntar «On és la Sophie?». I quan a la fi va tornar, disculpant-se per tot, com si fos culpa seva, la Frances la va abraçar i li va dir: «Sophie, la relació entre tu i en Colin és una cosa, però que vinguis sempre que et plagui n’és una altra».

Els caps de setmana la Sophie baixava a Londres amb el contingent de St. Joseph, passava els divendres al vespre amb ells i tornava a casa amb la seva mare, de qui deia que estava millor. «Tot i que no ho sembla; està sempre enfonsada i fa mala cara». El terme «depressió», per no parlar de «depressió clínica», encara no havia penetrat ni en el vocabulari ni en la consciència generals. La gent encara deia «Déu meu, estic tan deprimit» per indicar que estava de mal humor. La Sophie es comportava com una bona filla tant com li era possible i anava a casa els dissabtes a la nit, però durant el dia no hi era mai. Els dissabtes i els diumenges al vespre ocupava el seu lloc a la taula gran.

Li havia passat una cosa meravellosa. Sovint baixava passejant per Primrose Hill i després per Regent’s Park per anar a classes de ball i cant. Allà, en una clariana verda i plena de parterres, hi ha una estàtua que representa una noia jove amb una cabreta i que s’anomena «La Protectora dels Desvalguts». La noia de pedra va atraure la Sophie; un dia va deixar una fulla al pedestal, l’endemà una flor i més tard un petit ram. Un altre dia va dur-hi un tros de galeta i va retirar-se per observar com un pardal o una merla s’acostaven volant al peu de l’estàtua i s’enduien les engrunes. En una ocasió va posar una garlanda al cap de la cabreta. I llavors, un bon dia, al pedestal hi havia un llibret anomenat El llenguatge de les flors i, lligat amb una cinta, un ram de liles i roses vermelles. No va veure ningú pels voltants, només hi havia algunes persones passejant pel parc. Es va espantar, conscient que l’havien estat observant. Durant el sopar va explicar la història, va riure’s de si mateixa per l’amor que sentia per la noia de pedra i va treure El llenguatge de les flors perquè tots hi fessin un cop d’ull. Les liles representaven les primeres emocions de l’amor, i les roses vermelles, l’amor.

—No deus pensar respondre-li? —va preguntar-li la Rose, furiosa.

—Encantadora Rose —va fer en Colin—, és clar que ho farà.

Tots els presents van examinar el llibre, intentant trobar un missatge de resposta apropiat, si bé la Sophie hauria volgut dir-los: «Sí, hi estic interessada, però no traieu conclusions precipitades». Però al llibre no hi havia res que semblés apropiat. Al final van decidir-se per les flors de neu, que representaven l’esperança (tot i que les esperances ja havien passat), i per la vincapervinca, símbol de l’inici de l’amistat. La Sophie va dir que li semblava que n’hi havia al jardí de la seva mare. I què més?

—Endavant, viu perillosament —va dir en Geoffrey—. El muguet: retorn de la felicitat. I la flox: acord.

La Sophie va deixar el seu ram al pedestal, va quedar-s’hi una estona i després va marxar; quan va tornar les flors havien desaparegut. Podia ser que algú altre se les hagués endut? No: quan l’endemà va tornar-hi va trobar un jove que li va dir que feia «segles» que l’observava, però que li havia fet vergonya acostar-se-li si no era amb el llenguatge de les flors. Probablement era mentida, ja que de vergonyós no ho era gens. Era actor, estudiava a l’Acadèmia on ella tenia planejat anar a la tardor. Es deia Roland Shattock i era un noi d’un atractiu lànguid, dramàtic en tots els sentits, i trotskista. Sovint sopava amb ells, i avui també hi era. Era més gran que els altres, tenia un any més que l’Andrew i tot, i el seu aspecte era el d’algú que ha vist món; duia una jaqueta d’ant tenyida de color porpra amb serrells i la seva presència es percebia com una visita del món dels adults, com una mena de bitllet d’entrada en aquell món. Si ell no els veia com uns «nens», llavors… Mai no els va passar pels seus caps idealistes que sovint necessitava fer un bon àpat.

Quan hi havia en Roland, en Colin acostumava a estar-se callat, i fins i tot pujava a la seva habitació més aviat del compte, sobretot quan apareixia en Johnny, ja que les discussions entre el jove trotskista i el vell estalinista eren intenses, ferotges i sovint desagradables. La Sylvia també desapareixia escales amunt i anava a veure la Julia.

En Johnny havia estat a Cuba i havia aconseguit participar en una pel·liculeta. «Tot i que em temo que no en trauré gaires diners, Frances». Mentrestant havia anat de visita a la Zàmbia independent amb el camarada Mo.

I pel que fa a la Rose, els problemes eren constants, quasi es podria dir que cada dia durant els quatre mesos. No volia tornar a l’escola ni tampoc a casa seva. Estava disposada a anar a St. Joseph, sempre que es pogués instal·lar allà, en aquella casa. L’Andrew va tornar a visitar els seus pares; es pensaven que aquell noi encantador de classe alta tenia plans per a la seva filla, i per aquest motiu els va resultar més fàcil acceptar, no pas St. Joseph, que quedava fora de les seves possibilitats, però sí una escola oberta de Londres. Pagarien la matrícula i li passarien una assignació perquè es comprés roba, però no pensaven pagar-li ni la manutenció ni l’allotjament. Van donar a entendre que això era responsabilitat de l’Andrew. I, en efecte, això significava que se n’hauria de fer càrrec la Frances.

Potser podrien demanar-li que fes alguna cosa a canvi, com ara les feines de la casa; el cert és que era difícil mantenir-la neta, per molt que la Julia comptés amb la senyora Philby, que a banda de passar l’aspiradora feia ben poca cosa. «No siguis il·lusa», va dir l’Andrew. «De debò t’imagines la Rose movent un dit?».

Van trobar una escola progressista a Londres i la Rose va avenir-se a tot. Si la deixaven quedar-se allà, no els suposaria cap problema, deia. Però un bon dia l’Andrew va dir a la Frances que hi havia un problema gros. La Rose tenia por de dir-li-ho, i la Jill també. Les havien enxampat sense bitllets al metro i ja era la tercera vegada. Les havien citat al despatx de la responsable de delinqüència juvenil, a les dependències de la Policia de Transport. Sens dubte els cauria una multa, i el reformatori de menors era una possibilitat ben real. Com ja començava a ser massa habitual amb la Rose, la Frances tenia aquella sensació de desànim, com una indigestió crònica, i estava massa emprenyada amb ella per parlar-hi, però va demanar a l’Andrew que digués a les noies que les acompanyaria a l’entrevista. El matí de la cita va baixar a la cuina i va trobar-hi les dues noies unides pel seu odi contra el món, fumant amb expressió malhumorada. Ambdues s’havien maquillat com óssos panda, amb els ulls pintats de blanc, i el contorn i les ungles de color negre. Duien minivestits de Biba, evidentment robats. Per molt que s’ho haguessin proposat, no haurien trobat un aspecte que predisposés més les autoritats en contra seu.

—Si de debò us interessa sortir-vos-en amb un sermó i prou, us podríeu rentar la cara —va dir la Frances. Es preguntava si les noies estaven disposades a posar les coses tan difícils com poguessin, i fins i tot si no devien tenir la secreta esperança que les enviessin al reformatori. Evidentment, la Frances va aprendre la lliçó: no et pots posar-se in loco parentis sense endur-te de tant en tant un càstig que, en realitat, hauria hagut de recaure en els pares naturals.

—No veig per què ho hauria de fer —va dir de sobte la Rose.

La Frances va esperar amb curiositat a veure què deia la Jill. La que havia estat una bona noia, callada i conformista, que podia passar-se tot un vespre sense dir res, només somrient, era pràcticament irreconeixible darrere el maquillatge i la còlera.

—Jo tampoc veig per què ho hauria de fer —va dir, copiant les paraules de la Rose.

Van anar-hi amb metro, la Frances va comprar bitllets per a les tres i va adonar-se dels somriures sarcàstics de les noies mentre ho feia. Aviat van trobar-se al despatx on els joves que no pagaven els bitllets se les havien d’heure amb la senyora Kent, que duia un uniforme color blau fosc d’estil genèric que suggeria la majestuositat de tot el que és oficial. Això no obstant, tenia un rostre afable, si bé mantenia una expressió severa per inspirar respecte.

—Seguin, sisplau —va dir, i la Frances va asseure’s en un cantó, mentre que les noies, que s’havien quedat dretes, com cavalls obstinats, durant prou estona per fer-se notar, van deixar-se caure, com si les haguessin empès—. És molt simple —va dir la senyora Kent, tot i que el seu sospir, del qual sens dubte no va ser conscient, suggeria tot el contrari—. Les dues heu estat advertides en dues ocasions. Sabíeu que la tercera vegada seria la darrera. Podria enviar-vos a veure el jutge i que ell decidís si us escoltava o no, però si em doneu garanties que us comportareu com cal, amb una multa n’hi haurà prou, encara que els vostres pares, o tutors, hauran de responsabilitzar-se del vostre comportament.

Pronunciava tan sovint aquest discurs, o un de molt semblant, que el seu bolígraf, encomanat del seu avorriment i la seva exasperació, es va posar a fer gargots en una llibreta.

—És vostè la mare d’alguna d’aquestes dues noies?

—No, no ho sóc.

—I la tutora? Té alguna mena de capacitat legal sobre elles?

—No, però viuen amb mi, a casa nostra, i van a l’escola des d’allà.

Sabia que era cert en el cas de la Rose, però no en el de la Jill, o sigui que estava dient una mentida.

La senyora Kent va observar llargament les noies, malhumorades, assegudes amb les cames eixarrancades i creuades, amb els genolls alçats, ensenyant les mitges negres fins a l’engonal. La Frances va adonar-se que la Jill tremolava: semblava mentida que una noia tan serena fos capaç de comportar-se d’aquella manera.

—Puc parlar amb vostè en privat? —va demanar la senyora Kent a la Frances. Després va alçar-se—. No trigarem ni un minut —va dir a les noies; va assenyalar la porta a la Frances i la va seguir a una petita sala privada, on sens dubte es refugiava de les tensions d’aquelles entrevistes.

La dona va acostar-se a la finestra i la Frances la va seguir. Van quedar-se mirant un petit parc on dos amants llepaven alhora un gelat de cucurutxo.

—Em va agradar molt el seu article sobre la criminalitat juvenil —va dir la senyora Kent—. El vaig retallar.

—Gràcies.

—Per què ho fan? A mi se m’escapa. Quan són canalla pobra ho entenem, i de fet hi ha una política d’indulgència en els casos extrems; però quan vénen aquests nois i aquestes noies vestits de vint-i-un botons, no m’entra al cap. L’altre dia un d’aquests (que, com pot imaginar, anava a una bona escola) va dir que no pagar el bitllet era una qüestió de principis. Quan li vaig preguntar a quins principis es referia, va dir que era marxista. I que volia destruir el capitalisme.

—Em sona.

—Quina mena de garanties pot donar-me que no tornaré a tenir aquestes noies al meu despatx la setmana que ve?

—Cap ni una —va dir la Frances—. No puc donar-li’n garanties. Totes dues estan barallades amb els seus pares i han aterrat a casa meva; han plegat de l’escola, però espero que hi tornaran.

—L’entenc. Un amic del meu fill, un amic de l’escola, passa més temps amb nosaltres que a casa seva.

—I diu que els seus pares són una merda?

—Diu que no l’entenen; però és que jo tampoc no l’entenc. Digui’m, va haver d’investigar molt per escriure l’article?

—Déu n’hi do.

—Però no oferia cap resposta.

—No en tinc cap. Pot explicar-me per què una noia, em refereixo a la morena d’allà fora, la Rose Trimble, tria precisament el moment en què tot li ve de cara per fer una cosa que sap que pot engegar-ho tot a rodar?

—Jo en dic caminar a la corda fluixa —va dir la senyora Kent—. Els agrada provar els límits, caminen sobre el buit però esperen que algú els agafi si cauen. I vostè els està agafant, oi?

—Suposo que sí.

—Se sorprendria de les vegades que arribo a escoltar la mateixa història.

Les dues dones van quedar-se dretes, molt juntes, al costat de la finestra, unides per una mena de desesperança.

—Tant de bo sabés què està passant —va dir la senyora Kent.

—Això ho voldríem tots.

Van tornar al despatx on les noies, que havien estat rient i fent broma sobre les dues dones, van recuperar la seva actitud silenciosa i malhumorada.

—Us donaré una altra oportunitat —va anunciar la senyora Kent—. La senyora Lennox diu que us ajudarà. Heu de saber, però, que aquesta decisió supera les meves atribucions. Espero que comprengueu que us n’heu sortit pels pèls; sou afortunades de tenir una amiga en la senyora Lennox.

Aquella última observació era un error, tot i que la senyora Kent no ho podia saber; la Frances va notar el ressentiment de les noies, si més no de la Rose, davant la possibilitat de deure res a algú.

Un cop fora de l’edifici, a la vorera, van dir que se n’anaven a comprar.

—Si us demano que no robeu res —va dir la Frances—, em fareu cas?

Però van marxar sense ni tan sols mirar-la.

Aquella nit, durant el sopar, van anunciar que havien pispat els dos vestits de Biba que duien, ambdós tan curts que només podien haver-los escollit com una incitació a la sorpresa o a les crítiques.

La Sylvia va dir que a ella li semblaven massa curts, fent un esforç notable per imposar-se.

—Massa curts per què? —va burlar-se’n la Rose. No havia mirat la Frances ni una vegada en tota la vetllada, com si la crisi d’aquell matí no hagués tingut lloc. La Jill, en canvi, va dir en to apressat, barreja d’educació i agressivitat:

—Gràcies, Frances, un milió de gràcies.

L’Andrew va dir a les noies que havien tingut sort de sortir-se’n, i en Geoffrey, el consumat lladregot, va dir que, si anaves amb compte, era fàcil que no t’enxampessin.

—No es pot anar amb compte al metro —va dir en Daniel que, imitant en Geoffrey, el seu ídol, no comprava bitllets—. És qüestió de sort; o t’enxampen o no t’enxampen.

—Doncs llavors no vagis amb metro sense bitllet —va dir en Geoffrey—. No més de dos cops. És una estupidesa.

En veure’s criticat en públic per en Geoffrey, en Daniel va posar-se com un perdigot i va dir que feia «anys» que viatjava amb metro i que només l’havien enxampat dues vegades.

—I la tercera vegada? —va preguntar en Geoffrey en to d’avís.

—La tercera vegada, mala sort —van respondre tots a cor.

Aquella va ser la setmana en què la Jill es va permetre quedar-se embarassada o, més ben dit, la setmana en què va convidar algú que la hi deixés.

Tots aquells drames havien tingut lloc en els quatre mesos que havien seguit al Nadal i, com si res no hagués passat, allà estaven els seus protagonistes, els nois i les noies, asseguts al voltant de la taula aquell vespre de primavera, fent plans per a l’estiu.

En Geoffrey va dir que aniria als Estats Units i s’uniria als lluitadors per la igualtat racial «a les barricades», una experiència d’allò més útil per estudiar Polítiques i Econòmiques a la LSE.

L’Andrew va dir que ell es quedaria a casa llegint.

—Doncs no llegeixis Les ordalies de Richard Feverel —va dir la Rose—; quina porqueria.

—Aquest també —va fer l’Andrew.

La Sylvia, a qui la Jill havia convidat a casa dels seus cosins d’Exeter («És un lloc molt guapo, tenen cavalls»), va dir que no, que també es quedaria a la casa llegint.

—La Julia diu que hauria de llegir més. De fet, ja he llegit alguns dels llibres d’en Johnny. No us ho creureu, però fins que no vaig arribar a aquesta casa no sabia que hi hagués llibres que no parlessin de política.

Allò, com tots sabien, volia dir que la Sylvia no podia allunyar-se de la Julia: se sentia massa dèbil per valdre’s per si sola.

En Colin va dir que potser se n’aniria a fer la verema a França, o que intentaria escriure una novel·la; aleshores tots van escridassar-lo.

—I per què no ha de poder escriure una novel·la? —va preguntar la Sophie, que sempre defensava en Colin perquè l’havia ferida profundament.

—Potser escriuré una novel·la sobre St. Joseph —va dir en Colin—. Us hi faré sortir a tots.

—És injust —va saltar la Rose—. A mi no m’hi podràs fer sortir perquè jo no sóc de St. Joseph.

—Això és cert —va dir l’Andrew.

—Doncs potser n’escriuré una sobre tu —va dir en Colin—. Les ordalies d’una Rosa; què me’n dius?

La Rose se’l va mirar i després va observar el seu voltant amb suspicàcia. Tots la miraven amb solemnitat. Burxar la Rose s’havia convertit en un esport massa freqüent i la Frances va intentar calmar la tensió del moment, que amenaçava llàgrimes, preguntant:

—I tu quins plans tens, Rose?

—Aniré a veure el cosí de la Jill. O potser aniré a Devon fent autoestop. Fins i tot pot ser que em quedi aquí —va afegir, dirigint una mirada desafiant a la Frances. Sabia que la Frances estaria encantada si se n’anava, però no pensava pas que fos perquè ella tingués cap qualitat desagradable. No s’adonava que resultava antipàtica. Normalment queia malament a la gent, però pensava que era per la injustícia general del món. En realitat, ella mai no havia fet servir l’expressió «caure malament», ni tan sols li havia passat pel cap: la gent li agafava mania, o es desfogava amb ella. Les persones que són amables, atractives, agradables, o totes tres coses alhora, la gent que confia en els altres, no pot ni imaginar els petits inferns on viuen els qui són com la Rose.

En James va dir que aniria a un camp de treball que li havia recomanat en Johnny per estudiar la senectut del capitalisme i les contradiccions internes de l’imperialisme.

En Daniel va dir amb tristesa que suposava que hauria d’anar a casa seva, i en Geoffrey va consolar-lo dient:

—No et preocupis, l’estiu no durarà eternament.

—Sí, sí que serà etern —va replicar en Daniel amb una expressió trista.

En Roland Shattock va dir que duria la Sophie a fer un viatge a peu per Cornwall. Llavors, com que va percebre signes de recel en alguns rostres (el de la Frances i el de l’Andrew), va afegir:

—Però no tingueu por, amb mi estarà segura; em penso que sóc gai.

La despreocupació amb què va fer aquella afirmació, que avui en dia amb prou feines mereixeria un «De debò?», o potser algun sospir femení, va denotar una veritable manca de tacte i tothom es va sentir molt incòmode.

La Sophie de seguida va exclamar que a ella tant li feia, que li agradava estar amb en Roland. L’Andrew tenia una expressió de digna tristesa, i gairebé se’l sentia pensar en veu alta que ell no era marica.

—Està bé, potser no ho sóc —va rectificar en Roland—. Al cap i a la fi, Sophie, estic boig per tu. Però no passis ànsia, Frances, no sóc un corruptor de menors.

—Tinc gairebé setze anys —va dir la Sophie, indignada.

—Vaig pensar que eres molt més gran, quan et vaig veure somiant al parc, en aquella escena tan meravellosa.

—I ho sóc —va dir la Sophie, i era veritat: pensava en la malaltia de la seva mare, en la mort del seu pare i com de malament l’havia tractada en Colin.

—Bella somiadora —va dir en Roland besant-li la mà, parodiant la manera com els homes del continent besen la mà de les dones, passant els llavis per l’aire que flota sobre el guant o, en el seu cas, els artells, lleugerament impregnats encara de l’olor de l’estofat de pollastre que havia estat remenant mentre ajudava la Frances—. Si finalment vaig a la presó, haurà valgut la pena.

Per la seva banda, la Frances esperava poder gaudir d’unes setmanes tranquil·les i ben productives.