Cada dia, quan la Sylvia baixava al poble després de dinar, veia gent que llegia a la porta de les cabanes, o sota els arbres, asseguts sobre troncs o en cadires, o amb un llibre d’exercicis clavat davant seu o sobre els genolls, esforçant-se per aprendre a escriure. Els havia dit que hi aniria d’una a dos quarts de tres per supervisar les classes. Si d’ella hagués depès hauria dit a partir de les dotze, però sabia que el pare McGuire no deixaria que se saltés el dinar. Ara bé, com que no necessitava dormir… En qüestió d’un parell de setmanes uns seixanta llibres estaven transformant aquell poble del bosc d’arbustos, on els nens anaven a l’escola però no rebien una educació, i on la majoria d’adults havien anat quatre o cinc anys a escola. La Sylvia havia anat fins a casa dels Pyne, havia anat amb ells a Senga i havia comprat bastants llibres d’exercicis, bolígrafs, llapis, un atles, un petit globus terraqüi i alguns llibres de text de tècniques d’ensenyament. Després de tot, no tenia ni idea de com afrontaria el tema un professional, i els professors de l’escola que hi havia més amunt, on aquells dies la pols s’amuntegava o s’arremolinava en núvols, tampoc no havien rebut cap mena de preparació per ensenyar. També havia anat al dipòsit per mirar de trobar les seves màquines de cosir, però allà ni n’havien sentit a parlar.

La Sylvia s’asseia a la porta de la cabana de la Rebecca, on un arbre alt estenia la seva ombra a ple dia, i feia classes a seixanta persones tan bé com podia, els feia llegir en veu alta, els donava models d’escriptura i inclinava l’atles sobre un tronc per ensenyar-los geografia. Entre els seus alumnes hi havia mestres de l’escola que l’ajudaven i alhora aprenien.

Els coloms parrupejaven als arbres. A aquella hora del dia tots estaven mig adormits i la Sylvia notava la manca d’hores de son perquè els ulls se li aclucaven, però no s’adormiria, de cap manera. La Rebecca repartia aigua en els bols d’acer inoxidable o d’alumini que havien robat de l’hospital. No gaire aigua, perquè la sequera els colpejava i les dones s’aixecaven a les tres i les quatre de la matinada per anar caminant amb gerres i llaunes al cap fins a un riu llunyà, perquè el més proper baixava molt buit i amb aigües fètides. En aquelles circumstàncies, fer la bugada o rentar-se era un luxe que ningú no es podia permetre. L’únic que podien fer les dones era recollir prou aigua per beure i cuinar. Així doncs, la gent feia una pudor considerable. La Sylvia associava ja aquella olor amb la paciència, amb el sofriment i amb la ràbia continguda. Quan bevia un glop d’un dels bols robats de la Rebecca va sentir-se com s’hauria d’haver sentit, cosa que no li havia passat mai en beure la sang de Crist a la Comunió. Les cares de la multitud, de totes les edats, des de nens a homes i dones vells, estaven absortes, en silenci, atentes a cada paraula que pronunciava. Educar, això era educar, i la majoria d’ells havien estat àvids d’educació durant tota la seva vida i havien esperat rebre-la quan el seu govern els ho havia promès. A dos quarts de tres la Sylvia cridava un noi o una noia que anés més avançat que la resta, li feia llegir algun paràgraf d’Enid Blyton (un dels favorits); de Tarzan; d’El llibre de la Selva, que era més difícil, però els agradava; o del preferit de tots, Rebel·lió a la granja, que era la seva pròpia història, com ells deien. També passaven l’atles obert per una pàgina que acabaven d’estudiar, per reforçar els seus coneixements.

Cada matí, després d’assegurar-se que a l’hospital no hi havia cap problema, anava al poble. Prenia amb ella en Clever o en Zebedee, ja que un dels dos s’havia de quedar amb els pacients. Tenia pacients a les cabanes, els que patien malalties llargues, sobre els quals ella i el n’ganga intercanviaven mirades que reconeixien el que anaven amb compte de no dir. I és que si hi havia una cosa que el metge del bosc d’arbustos comprenia millor que cap altre metge era el valor d’una ment alegre; i estava clar que la majoria de la seva muti, dels seus conjurs i de les seves pràctiques eren elaborades amb aquest únic propòsit: mantenir un sistema immunològic optimista. Ara bé, quan ella i aquell home savi intercanviaven una mirada determinada volia dir que aquell pacient no trigaria a descansar entre els arbres del nou cementiri, que de fet era el cementiri de la sida o de la malaltia que aprima, ben lluny del poble. Cavaven tombes ben profundes perquè temien que el mal que havia mort aquella gent escapés i ataqués els altres.

La Sylvia sabia, perquè en Clever li ho havia dit —no pas la Rebecca— que aquella dona sensible i pràctica en qui confiaven tant ella com el mossèn creia que els seus tres fills havien mort i que el quart estava malalt perquè l’esposa del seu germà petit, que sempre l’havia odiada, havia anat a veure un n’ganga més poderós que el de la seva regió per atacar-los. El problema era que la noia era estèril i creia que la Rebecca n’era la responsable perquè havia comprat pocions i conjurs per evitar que tingués fills.

Alguns creien que no tenia fills perquè a la seva cabana es podien trobar més coses robades de l’hospital abandonat que en cap altra. L’objecte que es considerava més perillós d’entre els béns robats era la cadira de dentista que en el seu moment havia estat al mig del poble i en la qual jugaven els nens, tot i que al final se l’havien emportat i l’havien llançat al fons d’un barranc per deslliurar-se de les seves influències malignes. Els micos vervet hi jugaven a sobre sense prendre mal, i en una ocasió la Sylvia havia vist un vell mandril assegut a sobre amb un bri d’herba entre els llavis, mirant al seu voltant de manera contemplativa, com un avi que passa els dies en un pedrís.