Tornar a una casa que et va estimar, que et va acollir, que et va mantenir sana i estàlvia, una casa que t’embolcallava amb els seus braços, que et podies posar a sobre el cap com si fos una flassada i en la qual podies fer cau com un animaló perdut…, però ara no és casa teva, és d’una altra gent. La Sylvia va pujar aquelles escales que els seus peus coneixien graó per graó, gir per gir: aquí s’havia ajupit, sentint el soroll i les riallades de la cuina, pensant que aquesta mai no l’acceptaria; i aquí és on l’Andrew l’havia trobat i l’havia dut a coll escales amunt fins al llit, l’havia acotxat i li havia donat una xocolatina que portava a la butxaca. Aquesta havia estat la seva habitació, però ara ha de passar-hi de llarg. Aquesta havia estat l’habitació de l’Andrew i aquesta la d’en Colin. I ara pujava l’últim tram per anar a la de la Julia i no sabia a quina porta del replà trucar, però la va encertar, ja que la veu d’en Colin va dir: «Endavant», i va entrar a l’antiga saleta de la Julia i en Colin era a… No, aquell no era el petit escriptori de la Julia, sinó un de gros que ocupava tot un pany de paret. Si haguessin tret tot el que havia estat de la Julia i l’haguessin omplert de mobles nous hauria estat fàcil, però allà hi havia la cadira de la Julia i el seu petit escambell, i era com si l’habitació li donés la benvinguda i la repel·lís al mateix temps. En Colin semblava completament dissipat. Estava inflat, era un home corpulent que aviat estaria gras si no…

—Sylvia, per què te’n vas anar d’aquella manera? Quan m’ho han dit aquest matí…

—No et preocupis, no importa. Vull parlar amb tu sobre una cosa.

—I jo ho sento. Oblida el que vaig dir anit; em vas agafar en un mal moment. Si vaig criticar la Sophie…, oblida-ho. Jo l’estimo, la Sophie; sempre l’he estimada, te’n recordes? Sempre fèiem pinya.

La Sylvia va asseure’s a la cadira de la Julia, sabent que el seu cor patiria per la Julia si no anava amb compte, i no ho volia, no volia perdre el temps amb… En Colin era davant d’ella, d’esquena al gran escriptori, en una cadira giratòria. Era allà eixarrancat i llavors va somriure obertament, la salvatge autocrítica de l’embriaguesa.

—I encara hi ha una altra cosa. Quin dret tenim nosaltres a esperar qualsevol tipus de normalitat? Amb l’historial de la nostra família? Tot això de la guerra, els trencaments i els camarades? No té cap mena de sentit! —Va riure i una bafarada d’alcohol va omplir l’habitació.

—Si has de tenir un fill hauràs de deixar de beure. Si no ho fas…

—Què? Què em pot passar, petita Sylvia?

Ella va sospirar i li va parlar amb amabilitat, exposant la qüestió humilment, com si li estigués ensenyant la fotografia d’un llibre:

—En Joshua, l’home de qui et vaig parlar, un home negre, per descomptat, va llançar al foc el seu fill de dos anys. Va quedar tan malferit per les cremades que… És clar que si hagués passat en aquest país segurament se n’hauria sortit.

—Mira, Sylvia, no crec que llanci el nostre fill al foc. Sóc perfectament conscient que sóc…, que podria ser una persona més assenyada. —Era tan còmic tot plegat que ella es va posar a riure i en Colin no va poder evitar fer-ho—. Sóc un desastre. Però què esperaves d’un membre de la prole del camarada Johnny? Saps una cosa? Mentre no era més que un ós que vivia en una cova, anava de pubs o tenia un affair aquí i una relació allà (aquesta paraula eludeix qualsevol qüestió real), la veritat és que no ho veia com un desastre. Però quan la meva Sophie es va traslladar i ens vam convertir en una família feliç vaig adonar-me que no sóc més que un ós que no sap viure en una cova. No sé per què m’aguanta.

—Colin, voldria parlar amb tu d’una cosa.

—Li dic que si persevera pot fer de mi un marit.

—Sisplau, Colin.

—Què vols que faci per tu?

—Vull que vagis a Zímlia, vegis per tu mateix com estan les coses i n’escriguis la veritat.

Silenci. En Colin tenia als llavis un somriure amablement satíric.

—Com em sona aquesta cançó! Sylvia, recordes quan els camarades anaven a la Unió Soviètica o s’apuntaven a paradisos comunistes per veure’ls per ells mateixos i tornaven després per explicar la veritat? En realitat podem concloure, amb la perspectiva de què disposem nosaltres, afortunats hereus, que si hi ha una manera de no trobar aquesta veritat és anar a qualsevol lloc a veure les coses per un mateix.

—O sigui que no ho vols fer?

—No, no vull. No en sé res, de l’Àfrica.

—Jo te’n podria explicar coses. Que no ho veus? El que està passant no té res a veure amb el que diuen els diaris.

—Espera un moment. —Va girar la cadira, va estirar un calaix i va agafar un retall de diari—. Has vist això? —L’hi va atansar.

Peu d’autor: Johnny Lennox.

—Sí, ho vaig veure. La Frances m’ho va enviar. No té ni cap ni peus, el camarada líder no és com el descriuen als diaris.

—Sorpresa, sorpresa.

—Quan vaig veure el nom d’en Johnny no m’ho podia creure. És que ara s’ha tornat un expert en l’Àfrica?

—I per què no? Tots els seus ídols han resultat tenir cua de palla, però alegria, alegria! A l’Àfrica hi ha una quantitat il·limitada de grans líders: perdonavides i lladres, de manera que totes les pobres ànimes que han d’estimar un líder poden estimar els que són negres.

—I quan hi ha una massacre, una guerra tribal o desapareixen uns quants milions, n’hi ha prou de mormolar: «És una cultura diferent» —va fer la Sylvia, sucumbint als encants de la rancúnia.

—I després de tot, el pobre Johnny bé ha de menjar. D’aquesta manera sempre és l’hoste d’un dictador o altre.

—O és en una conferència discutint la naturalesa de la Llibertat.

—O en un simposi sobre la Pobresa.

—O en un seminari organitzat pel Banc Internacional.

—De fet, això és una part del problema; els antics rojos no poden parlar gaire de llibertat i democràcia, i aquests temes són els que hi ha als nostres programes. En Johnny ja no està tan sol·licitat com abans. Ai, Sylvia, et trobo molt a faltar. Per què vius tan lluny? Per què no podem viure tots junts en aquesta casa per sempre més i oblidar-nos del que passa a fora? —Estava animat, la pal·lidesa de la ressaca s’havia esvanit i reia.

—Si et proporcionés tots els fets, el material, podries escriure alguns articles.

—Per què no ho demanes a en Rupert? És un periodista seriós. —I va afegir—: És un dels millors; és bo.

—Ja, però quan són tan coneguts no els agrada arriscar-se. Tots diuen que Zímlia és meravellosa. Es posaria en perill ell solet.

—Se suposa que els agrada ser els primers.

—Doncs llavors per què no és un d’ells? Podria demanar al pare McGuire que fes l’esborrany d’un article que et servís com a base.

—Ah, sí, el pare McGuire. L’Andrew va dir que mai abans no havia entès veritablement què volia dir capó engreixat. —El comentari va molestar la Sylvia—. Ho sento.

—És un bon home.

—I tu ets una bona dona. No et mereixem. Perdona, perdona, però Sylvia, és que no veus que t’envejo? És aquest candor teu, tan clarivident i sincer… D’on l’has tret? Ah, sí, és clar, ets catòlica. —Es va aixecar, va posar-se la Sylvia sobre els genolls i va amagar la cara repenjant-la al coll d’ella—. Et juro que fas olor de llum del sol. Anit, quan eres tan agradable amb mi, pensava: «Fa olor de llum del sol».

La Sylvia estava incòmoda; i ell, també. Aquella situació resultava incongruent per a tots dos, i ella va tornar a la seva cadira.

—Intentaràs no beure tant?

—Sí.

—M’ho promets?

—Sí, Sylvia, sí, Sonia, t’ho prometo.

—T’enviaré material.

—Faré el que podré.