Tornava a ser novembre, era fosc i plovisquejava. Era cap de setmana i, per tant, hi eren tots. A l’esquerra de la Frances seia la Sylvia, i els altres intentaven no fixar-se en com lluitava amb el menjar. Havia abandonat aquell cercle màgic de gent que mai no deia res sense acompanyar les paraules d’una mirada d’importància i una veu profunda, dient, tal com hauria pogut fer la mateixa Julia, «No són gaire bona gent». Un bon dia s’havia presentat en Jake i havia demanat parlar amb la Frances. Se’l veia molt ansiós.

—Ha estat un malentès, Frances. És una qüestió cultural; als Estats Units som molt més inhibits que no pas vosaltres.

—Em temo que m’enganxes en inferioritat de condicions —va replicar la Frances—. La Sylvia no ens ha explicat res de per què…

—Perquè no hi ha res a dir, m’has de creure…

La Sylvia va confessar a l’Andrew que el que l’havia «molestada» no havien estat els ritus satànics salvatges que els altres havien imaginat i sobre els quals fins i tot havien fet broma, mentre ella els deia que eren uns enzes, ni tampoc cap invocació que hagués sortit malament (o bé, segons com es mirés) i hagués provocat una aparició sorollosa que tingués alguna cosa important per comunicar, com ara que la Sylvia havia de dur sempre un amulet blau i turquesa, sinó que en Jake li havia fet un petó i li havia dit que era massa gran per ser verge. Ella li havia clavat una bufetada, amb força, i li havia dit que era un vell verd. Per a l’Andrew estava clar que en Jake li havia ofert misteriosos plaers sexuals, però la Sylvia va afegir: «És tan vell que podria ser el meu avi». Ell també ho era, així doncs.

L’Andrew havia anat a passar el cap de setmana a la casa perquè en Colin li havia trucat per dir-li que la Sylvia tenia una recaiguda. Havia trucat precisament en Colin: què se n’havia fet, doncs, de les seves enrabiades pel fet que la Sylvia visqués amb ells? «Has de venir, Andrew. Tu sempre saps què cal fer». I la Julia? No sabia què calia fer? Semblava que ja no: la Julia, en sentir que la Sylvia tornava a ser a la seva habitació i que no sortia nit rere nit, havia dit amb aquella veu de profunda tristesa que últimament semblava ser la seva: «Sí, Sylvia, i això és el que pots esperar si et barreges amb aquesta mena de gent».

—Però no ha passat res, Julia —havia dit la Sylvia amb un fil de veu, i havia volgut abraçar-la. Els braços de la Julia, que fins feia tan poc l’acollien amb tanta facilitat, l’havien rodejat, però no com abans, i la Sylvia havia tornat a la seva habitació a plorar a causa d’aquells braços rígids que la censuraven.

Ara la Sylvia estava asseguda amb la forquilla a la mà, marejant un tros de patata cuita amb nata, preparada així perquè era com li agradava.

L’Andrew era al seu costat; en Colin, al costat de l’Andrew; i al costat de l’Andrew hi havia la Rose. No van intercanviar ni una paraula, ni una mirada. En James també havia vingut des de la seva escola i dormiria a terra, a la sala d’estar. Davant de la Rose seia en Franklin, que havia begut una mica massa. Sobre la taula hi havia diverses ampolles de vi que havia dut en Johnny, que ocupava el seu lloc, prop de la finestra. Al costat d’en Franklin hi havia en Geoffrey, que estudiava el primer trimestre a la LSE. Semblava un guerriller en excedència. Hi era perquè havia coincidit amb en Johnny al Cosmo i s’havia assabentat que aquell vespre hi aniria. La Sophie no hi era, però els havia anat a visitar a la tarda per veure la Frances. La vida se li feia difícil, i no per l’escola de teatre, on se’n sortia de manera brillant, sinó per en Roland Sattock. Aquella nit havia anat amb ell a una discoteca. A l’altre costat de la Frances hi havia la Jill, que havia reaparegut aquella mateixa tarda. Havia preguntat tímidament si podia quedar-se a sopar; duia el canell esquerre embenat i feia molt mala cara. La Rose l’havia saludat amb un: «Ei, què et penses que hi fots tu, aquí?». La Jill havia esperat un moment en què tots riguessin i hi hagués prou soroll per demanar a la Frances: «Puc venir a viure aquí i instal·lar-me a l’altra habitació del soterrani? Perquè ets tu qui ha de dir qui pot quedar-se i qui no, oi?». El problema era que en Colin havia demanat que volia que en Franklin fes servir aquella habitació, i que volia convidar-lo a passar el Nadal. I, òbviament, la Jill i la Rose no podien estar juntes.

—Tens pensat tornar a l’escola? —va preguntar-li la Frances.

—No sé si m’hi voldran —va fer la Jill, amb una tímida mirada de súplica que volia dir: «Els demanaràs sisplau si em tornaran a acceptar?».

Però on havia de viure?

—Has estat a l’hospital?

La noia va fer que sí i, xiuxiuejant encara, va afegir:

—M’hi he passat un mes. —Volia dir que havia estat en una clínica psiquiàtrica i que volia que la Frances ho sabés—. No podria dormir ni que fos a la sala d’estar?

L’Andrew, que estava aparentment absort en la Sylvia, animant-la i rient-li les bromes que feia sobre els seus problemes, en realitat també escoltava la conversa entre la mare i la Jill, i en un moment donat va mirar la Frances de reüll i va fer que no amb el cap. La seva desaprovació no hauria pogut ser més clara, tot i que només havia estat un petit «no», fet amb la intenció que no se n’adonés ningú. Però la Jill l’havia vist i va quedar-se en silenci, amb la mirada clavada a terra i els llavis tremolant.

—El problema és que no sé on et podríem posar —va dir la Frances. A més a més, la Jill probablement no seria capaç de suportar l’escola, això comptant que la Frances aconseguís que la tornessin a acceptar. Què havien de fer?

Aquest petit drama tenia lloc a l’extrem de la taula on seia la Frances; a l’altra punta tot era rauxa i bon humor. En Johnny els estava explicant el seu viatge amb una delegació de bibliotecaris a la Unió Soviètica, i els acudits tenien com a víctimes les persones que no eren membres del Partit, que havien comès una relliscada darrere l’altra. Un havia volgut assegurar-se —en una reunió a la Unió d’Escriptors Soviètics— que a la Unió Soviètica no es practicava cap mena de censura. Un altre havia volgut saber si la Unió Soviètica, «com el Vaticà», tenia una llista de llibres prohibits.

—El que vull dir —va fer en Johnny— és que aquest nivell d’innocència política és del tot imperdonable.

Després van parlar de les recents eleccions que havien tornat a dur el Partit Laborista al govern. En Johnny havia adoptat un paper actiu: un assumpte delicat, ja que si bé d’una banda el Partit Laborista suposava òbviament una amenaça molt més gran per a la classe treballadora que no pas els tories (ments confuses amb formulacions incorrectes), de l’altra, les consideracions tàctiques havien dictat que calia donar-los suport. En James escoltava els pros i els contres de la qüestió com si sentís la seva música favorita. En Johnny l’havia saludat amb un gest de camaraderia i li havia posat la mà sobre l’espatlla, però ara es concentrava en el nouvingut, en Franklin, a qui encara s’havia de guanyar. Va esbossar una breu història de la política colonial en relació amb Zímlia, va fer un recompte dels crims de la política colonial a Kenya, delectant-se en especial en els aspectes en què els anglesos s’havien comportat malament, i va començar a exhortar en Franklin perquè anés a lluitar per la llibertat de Zímlia.

—Els moviments nacionalistes de Zímlia no estan tan desenvolupats com els de Mau Mau, però depèn de la gent jove com tu que allibereu el vostre poble de l’opressió.

En Johnny tenia un vas en una mà, l’esquerra, i estava inclinat cap endavant, amb els ulls clavats en els d’en Franklin, mentre l’assenyalava amb el dit índex de la mà dreta, com si l’apuntés amb un revòlver. En Franklin s’anava removent a la cadira, somreia incòmode i finalment va dir:

—Disculpi’m —i va se’n va anar…, al lavabo, per casualitat, tot i que semblava com si s’estigués escapant, i quan va tornar va fer un somriure, va allargar el plat a la Frances perquè li servís el segon i ni tan sols va mirar en Johnny, que l’havia estat esperant.

—A l’Àfrica, la història ha posat sobre les espatlles de la teva generació més responsabilitats que sobre cap altra. Com m’agradaria tornar a ser jove, com m’agradaria tenir tota la vida per davant.

I per una vegada, les seves faccions, que normalment reflectien una autoritat marcial, van suavitzar-se per formar una expressió malenconiosa. En Johnny s’estava fent gran, ara era un combatent veterà, i de quina manera devia odiar-ho, va pensar la Frances, ja que cada dia arribaven notícies dels avatars més joves de la Revolució. El pobre Johnny estava arraconat. En aquell precís moment en Franklin va alçar la seva copa, en un gest brusc que semblava una paròdia, i va exclamar: «Per la Revolució a l’Àfrica!» i va caure de nassos sobre la taula, inconscient; la Jill va aixecar-se i va dir:

—Perdoneu, perdoneu, però me’n vaig.

—No vols quedar-te a dormir aquesta nit? Hi ha la sala d’estar; tu i en James podeu fer-vos companyia.

A la Jill li va rodar el cap, va repenjar-se —per casualitat— al braç de la Frances i, a l’últim, va perdre el coneixement i va caure als seus peus.

—Fot-li gasto! —va exclamar en Johnny alegrement, i va observar com en Geoffrey i en Colin aixecaven en Franklin i li acostaven un got d’aigua als llavis mentre la Frances aixecava la Jill. La Rose va quedar-se asseguda, menjant com si res. La Sylvia va mormolar que se’n volia anar a dormir i l’Andrew se la va endur.

Van ajudar en Franklin a baixar a l’habitació petita del soterrani i van posar la Jill en un sac de dormir a la sala d’estar. En James va dir que es cuidaria d’ella, però va adormir-se de seguida. La Frances va baixar a mitjanit per veure com estava la Jill i va trobar-se’ls tots dos adormits. Vista sota la llum tènue que arribava del rebedor, la Jill tenia un aspecte horrible. Necessitava que la cuidessin; havia de trucar sens falta als seus pares i explicar-los la situació: segurament no en devien saber res. I al matí havia de demanar a la Jill que se n’anés a casa seva.

Però al matí la Jill ja se n’havia anat, havia desaparegut dins de la salvatge i perillosa ciutat de Londres. Quan va preguntar a la Rose si sabia on podia ser, la noia li va contestar que no era la guardiana de la Jill.

Tots van començar-se a preocupar per en Franklin, que havia de compartir l’espai amb la Rose. Temien que la noia tingués prejudicis racials, «tenint en compte els seus antecedents», va dir l’Andrew, fent gala de la seva capacitat d’evadir-se del seu estatus. Però els fets van demostrar el contrari: la Rose era «amable» amb en Franklin.

—És molt amable amb ell —va explicar en Colin—. En Franklin diu que és collonuda.

Ho pensava de debò. I ella era amable de debò. Va començar a créixer una amistat que semblava impossible entre aquell jove negre i afable i aquella noia rancuniosa, la ira de la qual s’encenia i bullia com la taca vermella de Júpiter.

La Frances i els seus fills es meravellaven que hom no pogués imaginar-se dues persones més diferents, però de fet vivien en un paisatge moral similar. La Rose i en Franklin mai no sabrien tot el que tenien en comú.

Des de la primera vegada que la Rose havia posat els peus en aquella casa s’havia apoderat d’ella una fúria silenciosa pel fet que aquella gent es referís a tot allò com a seu, com si els pertanyés per dret. Aquella gran casa i els mobles, com sortits d’una pel·lícula, i els seus diners…, però tot plegat no era més que el fonament d’un dolor més profund, ja que es tractava precisament d’això, d’una intensa coïssor que mai no l’abandonava. Era la familiaritat amb què ho tractaven tot, amb què ho donaven per suposat i ho coneixien. Mai no havia mencionat un llibre —i durant una època els havia estat posant a prova amb una sèrie de llibres dels quals cap persona sana no hauria sentit a parlar— que ells no haguessin llegit o del qual no haguessin sentit a dir alguna cosa. Es plantava al mig de la sala d’estar, amb dos panys de paret plens de llibres del terra fins al sostre, i sabia que els havien llegit tots. «Frances», la desafiava ella quan la trobaven allà, amb les mans a la cintura, contemplant els llibres, «de debò que has llegit tots aquests llibres?». «Doncs sí, sí; diria que sí». «I quan te’ls has llegit? Hi havia llibres, a casa teva, quan eres una nena?». «Sí, teníem els clàssics. Diria que en aquella època tothom els tenia». «Tothom, tothom! Qui és tothom?». «La classe mitjana», deia la Frances, decidida a no deixar-se intimidar. «I bona part de la classe treballadora, també». «Ah, sí? I qui ho ha dit, això?». «Comprova-ho», li deia la Frances. «No et costarà trobar aquesta mena d’informació». «I d’on treies el temps per llegir?». «Deixa’m rumiar…». La Frances pensava en si mateixa, passant moltes hores sola, amb dues criatures petites, i mitigant el seu avorriment amb la lectura. Recordava en Johnny burxant-la perquè llegís això i allò… «En Johnny va ser una bona influència», li deia a la Rose, exigint-se a ella mateixa que calia ser just. «Ell ha llegit molt, ja ho saps. Els comunistes ja ho tenen, això, és curiós, no trobes? Però és cert. Em feia llegir».

«Quin munt de llibres», deia la Rose. «Doncs nosaltres no en teníem».

«Si vols posar-te al dia no et costarà gens», deia la Frances. «Agafa el que vulguis».

Però era aquella naturalitat el que posava malalta la Rose. Mencionés el que mencionés, semblava que ells n’havien sentit a parlar; qualsevol idea, qualsevol història. Posseïen una mena de banc de coneixement: no importava què els preguntessis, ells ho sabien.

La Rose havia agafat alguns llibres dels prestatges, però no en gaudia. No era perquè llegís a poc a poc, que també: era que, per sobre de tot, la Rose era perseverant i no es rendia mai. Anava llegint i notava com l’envaïa una mena de ràbia que s’interposava entre ella i la història o els fets que intentava absorbir. Ràbia perquè tota aquella gent posseïa tot allò com si fos una mena d’herència mentre que ella, la Rose…

Quan en Franklin havia arribat, i s’havia trobat immers en la complexa riquesa de Londres, havia viscut dies de pànic en els quals hauria desitjat no haver acceptat la beca. Tot allò no s’ho esperava. El seu pare havia estat mestre dels cursos inferiors a l’escola d’una missió catòlica. Els capellans, veient que el nen era intel·ligent, l’havien animat a estudiar i, arribat el moment, havien demanat a una persona rica (en Franklin mai no sabria qui era) si estaria disposada a afegir aquell noi tan prometedor a la seva llista de beneficiaris. Un compromís força car: dos anys a St. Joseph i després, amb sort, una carrera universitària.

Quan en Franklin va tornar de l’escola de la missió cap al poblat, se sentia secretament avergonyit del món dels seus pares. De fet, encara ho estava. Un grapat de cabanes de palla al bosc, sense electricitat, sense telèfon, sense aigua corrent, sense lavabos… La botiga era a vuit quilòmetres de casa. En comparació, l’escola de la missió amb totes les seves comoditats li semblava un lloc ric. L’arribada a Londres li havia suposat una confusió terrible: s’havia vist envoltat d’una riquesa tal, de tantes meravelles, que la missió li semblava miserable, pobra. Havia passat els primers dies a Londres amb un capellà bondadós, amic dels de la missió, el qual, com que sabia que el noi patiria un estat de xoc, el va acompanyar a l’autobús, al metro, als parcs, als mercats, a les grans botigues, als supermercats, al banc i a menjar als restaurants. Ho havia fet tot perquè s’hi acostumés, però finalment havia anat a St. Joseph, un lloc que semblava el paradís, amb edificis que eren com il·lustracions de llibre escampats entre prats verds, i els nois i les noies, tots blancs excepte dos nigerians que li resultaven tan estranys com els blancs, i els professors, força diferents dels mestres catòlics, tots tan bondadosos, tan amables… No havia experimentat l’amabilitat dels blancs fora de la missió. En Colin tenia l’habitació en el mateix passadís que ell, dues portes més avall. Per a en Franklin, la seva habitació tenia tot el que qualsevol persona podia desitjar, fins i tot un telèfon. Era un petit paradís, però havia sentit en Colin queixant-se que era massa justa. I després hi havia el menjar: la varietat, l’abundància, cada àpat era com un banquet; i, amb tot, havia sentit algú protestant perquè el menjar era monòton. A la missió ell havia menjat poc més que farinetes de blat i salses.

A poc a poc va anar creixent dins seu un poderós sentiment que de vegades amenaçava de desbocar-se i sortir furiosament per la seva boca en forma d’insults i acusacions, mentre somreia i era educat i agradable. No és just, no està bé, i per què teniu tantes coses i les doneu per suposades? Això era el que li dolia, el que li coïa, el que el torturava: tota aquella gent no tenia ni idea de com n’eren, d’afortunats. I quan va anar a casa d’en Colin, aquella casa gran que li semblava un palau (va ser el primer que va pensar), plena de coses precioses, va trobar-se assegut en silenci mentre els altres reien i feien broma. Va fixar-se en el germà gran, l’Andrew, i en la tendresa amb què tractava aquella noia que havia estat malalta, i va imaginar-se que es trobava al lloc d’ella, assegut entre la Frances i l’Andrew, ambdós tan bondadosos amb la jove, tan tendres. Després d’aquella primera visita li va passar el mateix que quan li van parlar de la beca: no podia suportar-ho, no se’n sentia capaç, la meitat de les vegades ni tan sols sabia per què servien les coses (un estri de cuina, o un moble). Però va tornar-hi una vegada i una altra, i va sentir que el tractaven com un fill. Al principi, en Johnny representava una dificultat. En Franklin ja coneixia aquelles doctrines, el seu discurs, i havia decidit que no hi volia tenir res a veure perquè allò l’espantava. Alguns policies polítics l’havien animat a matar tots els blancs, però les úniques experiències bones les havia tingut amb els sacerdots blancs de la missió, tot i que eren molt seriosos, i a través d’un protector blanc desconegut i ara amb aquella gent tan amable de l’escola nova i d’aquella casa. I amb tot s’encenia, li dolia, patia: era l’enveja el que l’enverinava. «Ho vull; ho vull tot; ho vull; ho vull…».

Sabia que la majoria de coses que pensava no les podia dir. Els pensaments que se li amuntegaven dins del cap eren perillosos i no podia permetre que sortissin. Davant de la Rose tampoc no els deixava sortir; ni la Rose ni en Franklin van deixar mai que l’altre tingués accés a la zona enverinada dels seus cervells, però els agradava estar junts.

En Franklin va trigar un quant temps a determinar qui era cadascú, quines relacions hi havia entre les persones, i si eren família. No li resultava gens sorprenent que es reunís tanta gent al voltant de la taula per menjar, tot i que per fer comparacions havia de recórrer al seu poblat, on era freqüent que la gent es convidés a les cases dels altres, esperant que els donessin menjar i els fessin un lloc per dormir. A la caseta dels seus pares a la missió, que amb prou feines si consistia en una habitacioneta petita i una cuina, no hi havia lloc per a la mena d’hospitalitat natural del poblat. Quan en Franklin es traslladava a casa dels seus avis, durant les vacances escolars, al voltant del gran tronc que cremava durant tota la nit al centre de la cabana, s’hi amuntegava una pila de gent tapada amb llençols que ell no coneixia i que potser no tornaria a veure mai més. Parents llunyans que passaven per allà, o potser coneguts que havien tingut mala sort i que hi acudien en busca de refugi. Amb tot, aquella hospitalitat anava acompanyada d’una pobresa de la qual s’avergonyia i (el que era pitjor) que ja no entenia. Quan després d’haver estat amb els Lennox i tota la colla tornés a casa, podria suportar-ho?, pensava, veient la roba de la Rose apilonada sobre el llit, veient el que tenien els companys de l’escola. Ell tenia ben desades tan sols algunes mudes que els seus pares li havien comprat amb molt d’esforç.

I finalment hi havia els llibres del pis de dalt. A la missió hi havia una Bíblia, llibres de pregària i El viatge del pelegrí, que ell havia llegit una vegada i una altra. També havia llegit diaris de feia setmanes que havia trobat apilats per folrar els prestatges o els calaixos del rebost de la missió. Guardava com un tresor una Enciclopèdia infantil Arthur Mee que alguna família blanca havia llançat al cubell de les escombraries. I ara sentia com si els somnis que havia tingut des que era petit haguessin cobrat vida en aquells panys de paret plens de llibres de la sala d’estar. Agafava un llibre, en passava les pàgines i aquell objecte preciós bategava a les seves mans. S’enduia llibres a la seva habitació, amb l’esperança que la Rose no el veiés, ja que la noia l’havia desconcertat un dia en dir-li:

—Fan veure que han llegit tots aquells llibres, saps? És una vergonya.

Però ell havia rigut, perquè era el que ella volia: era la seva amiga. En Franklin li havia dit que pensava en ella com en una germana: trobava a faltar les seves.