Un cop més en Wilhelm va trucar a la porta de la cuina, però en aquesta ocasió el doctor Stein va entrar amb un somriure d’orella a orella i vergonyós com un nen. Tornava a ser diumenge a la tarda, i la Frances i els dos joves componien una escena familiar tot sopant a taula.

—Tinc notícies —va dir en Wilhelm a la Frances—. En Colin i jo tenim notícies —va afegir, traient-se una carta i agitant-la a l’aire—. Colin, vols llegir-la en veu alta? No? Doncs ja la llegeixo jo.

I va llegir aquella carta d’un bon editor, on deia que la novel·la d’en Colin, El fillastre, es publicaria aviat i que se n’esperaven grans coses.

Petons, abraçades, felicitacions i en Colin que no podia ni parlar de satisfacció. De fet, era una carta esperada. En Wilhelm havia llegit i condemnat els dos primers intents d’en Colin, però aquest darrer l’havia aprovat i li havia trobat un editor (un amic seu). I el llarg aprenentatge d’en Colin havia arribat a la fi gràcies a la seva paciència i tenacitat. Mentre es feien petons, cridaven i s’abraçaven, l’esquitx de gosseta saltava, bordava i udolava amb entusiasme, intentant afegir-se a la festa. Llavors va saltar sobre l’espatlla d’en Colin i s’hi va quedar, passant-li per la cara aquella cua que semblava una ploma com si fos un neteja-parabrises i amenaçant de fer-li caure les ulleres.

—Viciosa, baixa d’aquí! —va ordenar en Colin, i aquella situació absurda va fer-lo esclatar a riure i plorar, va posar-se dret d’un bot, cridant «Viciosa, Viciosa…», i va sortir escales amunt amb el gos en braços.

—Magnífic —va dir en Wilhelm Stein—, magnífic. —I després de besar l’aire sobre la mà de la Frances, va marxar, amb un somriure, cap al pis de la Julia on aquesta, després d’escoltar la notícia de boca del seu amic, va quedar-se en silenci una bona estona i, finalment, va dir:

—Així doncs estava equivocada. Totalment equivocada.

I en Wilhelm, que sabia que la Julia detestava equivocar-se, va tombar-se per no veure les llàgrimes culpables que li omplien els ulls. Va servir dos gots de madeira, lentament, i va dir:

—Té un talent considerable, Julia. Però el més important és que sap com aprofitar-lo.

—En aquest cas li demanaré perdó, ja que no m’he portat bé amb ell.

—I potser demà podries acompanyar-me al Cosmo… Anem a fer un tomb, Julia; no et farà cap mal.

Així doncs, la Julia va demanar disculpes a en Colin que, veient l’evident confusió emocional que patia la seva àvia, va prendre’s el temps i la molèstia de calmar-la. Llavors, de bracet d’en Wilhelm, la Julia va baixar el turó lentament fins al Cosmo, on ell la va obsequiar amb pastissos i compliments mentre al seu voltant les flames del debat polític saltaven i cremaven.

La Frances va llegir El fillastre i va passar-lo a l’Andrew, que va dir: «Interessant, molt interessant».

Uns anys enrere, la Frances havia hagut de suportar les crítiques d’en Colin dirigides a ella i el seu pare, tan colèriques i despietades que s’havia sentit com si la consumissin rius de lava. En la novel·la hi havia tota aquella ràbia destil·lada. Era la història d’un nen la mare del qual s’havia casat amb un xarlatà, un pocavergonya de llengua prodigiosa, que amagava els seus crims darrere d’una cortina de paraules persuasives que prometien tota mena de paradisos. Era cruel amb el seu fill, o l’ignorava. Sempre que el fill pensava que el seu turmentador havia desaparegut, tornava a aparèixer, i la mare sucumbia als seus encants; perquè era encantador, tot i que d’una manera sinistra. La història era explicada pel fill al seu amic imaginari, el típic company dels nens solitaris, i era trista i alegre alhora, ja que la visió distorsionada d’un infant podia ser interpretada pels lectors adults com una cosa exagerada, poc real: les escenes de malsons, com ombres d’espelma sobre una paret, eren vulgars i fins i tot sòrdides. Un lector de l’editorial havia descrit el llibre com una petita obra mestra, i potser sí que ho era. Però la mare i el germà gran hi veien alguna cosa més; veien com el noi s’havia distanciat de la seva horrible infelicitat mitjançant aquella novel·la. En Colin havia demostrat amb aquell llibre que era un adult, i l’Andrew va dir:

—Saps, què? Em sembla que el meu germanet m’ha superat. No crec que fos capaç d’aconseguir aquest grau de distanciament.

—Tan dolent va ser? —va preguntar-li la Frances, tement la seva resposta.

—Sí, ho va ser, i em sembla que no te n’adones… A mi no se m’acut com podria haver estat un pare pitjor, a tu sí?

—No us pegava —va respondre la Frances dèbilment, maldant per trobar algun motiu que millorés la seva història.

L’Andrew va dir que hi havia coses pitjors que pegar.

Però quan van decidir fer un petit àpat per celebrar la publicació d’El fillastre, en Colin mateix va incloure el nom del seu pare a la llista.

Així doncs, la taula gran tornaria a omplir-se amb «tothom». «Ho he demanat a tothom», va dir en Colin. La Sophie havia estat la primera de saber-ho i d’acceptar. En Geoffrey, en Daniel i en James, tots habituals de cal Johnny, havien dit que hi anirien, però tard: tenien una reunió. En Johnny havia dit el mateix. La Jill, a qui en Colin havia trobat un dia pel carrer, havia assegurat que hi aniria. La Julia havia mormolat que ningú no desitjava la presència d’una vella avorrida, però en Wilhelm havia replicat: «Estimada, dius bestieses». La Sylvia havia dit que intentaria anar-hi, si els horaris li ho permetien.

La taula estava parada per a les onze. En Wilhelm havia comprat un pastís meravellós i d’aspecte gens anglès, amb forma d’espiral i una superfície com de tul lluent (que en realitat era nata i merenga). Estava esquitxat de petits flocs daurats. La Sophie va dir que era tan bonic que s’hauria de dur posat en comptes de menjar-se.

Van asseure’s a taula amb menys de la meitat de les cadires ocupades, però de sobte va entrar la Sophie, acompanyada d’en Roland. L’atractiu i jove actor, irradiant tot el seu encant, va dir:

—No, no, no m’asseuré, només he vingut a felicitar-te, Colin. Com ja saps, sóc un escalador social empedreït i si has de convertir-te en un escriptor important, vull treure’n profit. —Va fer un petó a la Frances i un altre a l’Andrew (que se’l va mirar divertit), va donar-li la mà a en Colin, va fer una reverència a la Julia i va adreçar una salutació teatral a en Wilhelm—. Ens veiem més tard, preciosa —va dir a la Sophie—. He de ser a l’escenari d’aquí a vint minuts —va afegir. Al cap d’un instant van sentir el rugit del seu cotxe allunyant-se.

La Sophie i en Colin, asseguts costat per costat, es feien petons, s’abraçaven i s’acaronaven galta contra galta. Tots es van permetre imaginar que la Sophie acabaria deixant en Roland, que la feia tan infeliç, i que ella i en Colin potser…

Van brindar. Van servir el menjar. Estaven a mig àpat quan va entrar la Sylvia. Com sempre durant aquells dies, tan sols hi era a mitges: estava a punt de caure i tots sabien que ho faria aviat. Venia acompanyada d’un jove col·lega a qui va descriure com una altra víctima del sistema. Van seure, van acceptar una copa de vi, van deixar que els posessin menjar al plat, però encara no havien tingut temps de començar que ja pesaven figues.

—Serà millor que aneu a dormir —va dir la Frances, i tots dos van aixecar-se com fantasmes, van sortir trontollant i van pujar al pis de dalt.

—És un sistema molt estrany —va fer la Julia amb la seva veu severa, que aquells dies sonava amenaçant i trista—. Com pot ser que tractin tan malament els joves?

La Jill va arribar tard i disculpant-se. S’havia convertit en una dona voluminosa, amb una tofa de rínxols rossos i una roba pensada per fer-la semblar una persona pública i competent. Ho van entendre quan va explicar que es presentaria com a regidora a les pròximes eleccions municipals. Era efusiva i no parava de repetir que era fantàstic tornar a ser allà; ella vivia a mig quilòmetre de distància. Sense que ningú li ho preguntés, va explicar que la Rose era una periodista independent «molt activa políticament».

—I puc preguntar quina causa defensa? —va demanar la Julia.

Com que no va entendre la pregunta, ja que, per descomptat, hi havia una única causa possible, la Revolució, la Jill va dir que la Rose estava involucrada «en tot».

Cap al final de l’alegre àpat va arribar en Johnny. En aquella època lluïa un aspecte encara més militar, seriós i circumspecte. Vestia una jaqueta de camuflatge, una samarreta de coll alt negra arrapada i texans negres. Duia els cabells canosos tallats a l’u. Va allargar la mà a en Colin, va fer un cop de cap i li va dir:

—Felicitats. —Després es va dirigir a la seva mare—: Espero que estiguis bé, Mutti.

—No em puc queixar —va dir la Julia.

—Ah, vostè també hi és. Excel·lent —va dir a en Wilhelm. Va saludar la Frances—. Estic content que facis dret internacional; et serà útil —va dir, dirigint-se a l’Andrew.

Es recordava de la Sophie, a qui va dedicar una reverència; la Jill, a qui coneixia prou bé, va rebre una salutació de camaraderia.

Va asseure’s i la Frances li va omplir el plat. En Wilhelm li va servir vi i el camarada Johnny va alçar la copa, va brindar pels treballadors del món i va continuar el discurs que havia estat pronunciant en la reunió a la qual acabava d’assistir. Primer, però, va demanar disculpes en nom d’en Geoffrey, en James i en Daniel, que estaven convençuts que tots comprendrien que la Lluita era el primer. L’imperialisme nord-americà…, la maquinària industrial militar…, el paper de lacai de la Gran Bretanya…, la Guerra del Vietnam…

La Julia, però, estava abatuda per la Guerra del Vietnam i el va interrompre per preguntar-li:

—Johnny, podries donar-nos-en més detalls, sisplau? De debò que m’agradaria conèixe’ls; és que, simplement, no entenc el perquè d’aquesta guerra.

—El perquè? Això no cal ni preguntar-ho, Mutti. Pels beneficis, per descomptat.

I va continuar el seu discurs, interrompent-lo per engolir forquillades de menjar.

—Espera un minut —el va interrompre en Colin—. Només un minut. Has llegit el meu llibre? No m’ho has dit.

En Johnny va deixar el ganivet i la forquilla i va mirar amb severitat el seu fill.

—Sí, l’he llegit.

—I què t’ha semblat?

Aquella bogeria va provocar la incredulitat de la Frances, i sobretot de l’Andrew, però també de la Julia, com si en Colin hagués decidit burxar amb un bastó un lleó fins llavors manso. I el que temien va succeir.

—Colin —va dir en Johnny—, si estàs realment interessat a conèixer la meva opinió, te la donaré. Però he de remetre’m als principis. No estic interessat en els subproductes d’un sistema corrupte. I això és el que és el teu llibre. És subjectiu, és personal, no hi ha cap intenció d’analitzar els esdeveniments des d’una perspectiva política. Aquesta mena d’escriptura, l’anomenada literatura, és el detritus del capitalisme i els escriptors com tu sou lacais burgesos.

—Au, calla —va dir la Frances—. No podries comportar-te com un ésser humà, per una vegada?

—Caram! No ens estem de res, Frances! Un ésser humà. I per a qui et penses que treballem jo i la resta de camarades, sinó per a la humanitat?

—Pare —va dir en Colin, pàl·lid i ferit—, el que m’agradaria saber, deixant de banda la propaganda, és el que penses del llibre.

Pare i fill estaven inclinats l’un vers l’altre, a banda i banda de la taula. En Colin semblava algú sota amenaça de ser apallissat, mentre que en Johnny estava triomfant i en possessió de la veritat. S’havia reconegut a si mateix en el llibre? Probablement no.

—Ja t’ho he dit, he llegit el llibre, i t’estic dient el que en penso. Si hi ha una classe de persones que menyspreo, són els liberals. I això és el que ets tu, tots vosaltres. Sou escribes engendrats pel decadent sistema capitalista.

En Colin es va aixecar i va sortir de la cuina. Van sentir com pujava corrents les escales.

—Vés-te’n Johnny. Fora.

En Johnny no es va moure, com si estigués pensant: de debò el seu fill havia pensat que podia comportar-se d’alguna altra manera? Va escurar el plat, es va beure el que quedava a la copa i va dir:

—Molt bé, Mutti. M’estàs fent fora de casa meva.

Es va posar dret i immediatament van sentir com es tancava d’un cop la porta principal.

La Sophie plorava. Va sortir darrere d’en Colin, dient:

—Ha estat tan horrible.

—Però és un gran home, és increïble… —va deixar anar la Jill. Va mirar al seu voltant i només va veure-hi dolor i patiment—. Em sembla que me n’hauria d’anar —va fer. Ningú no la va aturar. Se’n va anar dient—: Gràcies per haver-me convidat.

La Frances va fer un gest com si volgués tallar el pastís, però la Julia ja s’estava alçant, ajudada per en Wilhelm.

—Estic tan avergonyida —va dir—, tan avergonyida…

I, plorant, va pujar les escales amb en Wilhelm.

De sobte, la Frances va començar a picar amb els punys contra la taula, alçant el cap, plorant a cor què vols.

—El mataré —va dir—. Un dia d’aquests el mataré. Com ha pogut fer-li això? No entenc com n’ha estat capaç.

—Escolta, mare… —va dir l’Andrew.

Però la Frances anava llançada i s’estirava els cabells, literalment, com si se’ls volgués arrencar.

—El mataré. Com ha pogut ferir en Colin així? N’hi hauria hagut prou que li hagués dit quatre paraules amables i l’hauria fet feliç.

—Mare, escolta’m. Para un moment. Escolta.

La Frances va deixar caure els braços, va posar els punys sobre la taula i va mirar el seu fill.

—Saps què no has entès, encara? I la veritat és que no sé per què. Que en Johnny és estúpid; és un home estúpid. Com pot ser que mai no te n’hagis adonat?

—Estúpid —va repetir la Frances, i va notar com si dins del seu cap els equilibris i els valors canviessin. Sí, és clar que era estúpid. En canvi ella mai no ho havia admès. I el motiu era el gran somni. Després de tot el que li havia hagut d’aguantar, tota la merda, mai no s’havia pogut dir a si mateixa, simplement, que en Johnny era estúpid—. És la seva crueltat —va insistir—. Ha estat tan brutal…

—Però, mare, què són sinó brutals? Per què admiren el que admiren, sinó perquè són persones brutals?

I llavors la Frances, per a sorpresa seva, va enfonsar el cap entre els braços, sobre la taula, entre els plats. I va plorar. L’Andrew va esperar, i cada cop que pensava que la seva mare s’havia recuperat, notava que les llàgrimes li brollaven de nou. Ara ell també estava pàl·lid i commogut. Mai no havia vist plorar la seva mare, mai no l’havia sentit criticar el seu pare d’aquella manera. Feia temps que havia comprès que no atacar en Johnny havia estat una manera de protegir-los a ell i en Colin de la pitjor part, però fins ara no havia comprès realment l’oceà de llàgrimes furioses que no s’havien vessat. O, si més no, que no s’havien vessat on ell o en Colin poguessin tenir-ne coneixement. I havia fet bé, pensava l’Andrew, no plorant de ràbia davant d’ells. Ara se sentia fatal. Al cap i a la fi, en Johnny era el seu pare…, i l’Andrew sabia que en segons què se li assemblava. En Johnny mai no tindria ni una engruna de la consciència de si mateix que el seu fill posseïa. L’Andrew estava condemnat a viure sempre observant-se a si mateix amb esperit crític: una mirada elegant, fins i tot burleta, però una censura al cap i a la fi.

L’Andrew va quedar-se allà, remenant la copa de vi entre les mans, mentre la seva mare plorava. Finalment va beure’s el vi, es va aixecar i va posar la mà sobre l’espatlla de la Frances.

—Mare, oblida-ho; ja ens n’encarregarem demà. Ara vés a dormir; no en traurem res, i ho saps. Sempre serà així.

I va sortir. Va trucar a la porta de la seva àvia i va obrir en Wilhelm, que li va dir en veu baixa:

—La Julia s’ha pres un vàlium, està molt alterada.

Va dubtar davant la porta d’en Colin, però va sentir que la Sophie cantava: li cantava a en Colin.

Llavors va donar una ullada a la cambra de la Sylvia. S’havia adormit al seu llit, vestida, i el seu amic era a terra, amb el cap sobre un coixí. No semblava una posició gaire còmoda, però el noi estava clarament més enllà d’incomoditats.

L’Andrew va anar a la seva habitació i va encendre’s un porro: usava la maria per a emergències emocionals, i també escoltava jazz tradicional, sobretot blues. La música clàssica era per quan estava de bon humor. De vegades també recitava tots els poemes que se sabia (i eren uns quants) per comprovar que continuaven tots allà, intactes. També llegia Montaigne, però ho duia en secret, ja que tenia la impressió que era el consol d’un home vell, no el d’un jove.

En Wilhelm havia deixat la Julia ajaçada a la seva butaca amb una manta. Ella havia insistit que no tenia son, però havia fet una becaineta. Al cap de poca estona, però, es va despertar, ja que l’ansietat va poder més que el vàlium, i llavors es va treure la manta de sobre, irritada, va sentir el merder que el gos feia al pis de sota i també la Sophie cantant, però va pensar que era la ràdio. Va veure llum sota la porta de l’Andrew. Va baixar les escales, dubtant si entrar a veure’l, però finalment va decidir baixar un altre pis i va aturar-se al replà, davant l’habitació de la Sylvia. Una escletxa de llum revelava que la Frances estava desperta. L’anciana va pensar que hauria d’entrar a veure-la i dir-li alguna cosa, trobar les paraules adequades, asseure’s amb ella, fer alguna cosa…, quines eren les paraules adequades?

La Julia va fer girar lentament el pom de la porta de la Sylvia i va entrar a l’habitació: la llum de la lluna il·luminava la Sylvia i arribava fins al noi que hi havia ajagut a terra. La Julia ja no es recordava d’ell, i de sobte el cor li va recordar la seva terrible, inadmissible tristesa. En Wilhelm li havia dit, no feia gaire, que la Sylvia s’acabaria casant i que a ella, la Julia, no havia de saber-li greu. «Així doncs, això és l’únic que pensa de mi», s’havia lamentat la Julia, tot i que sabia que tenia raó. La Sylvia s’acabaria casant, però probablement no amb aquell home. Si no, seria al seu costat, al llit, oi que sí? La Julia trobava terrible que un jove, «un col·lega», pogués anar a casa amb la Sylvia i dormir a la seva habitació. «Són com gossets en un cistell», va pensar la Julia, «es llepen mútuament i s’adormen de qualsevol manera». Això havia de voler dir alguna cosa. La Julia va asseure’s lentament a la cadira on (semblava que feia una eternitat) havia animat la Sylvia a menjar. Ara podia veure-li clarament el rostre, i quan la llum de la lluna va avançar sobre el terra, també va veure el del jove. Bé, si no havia de ser ell, aquell noi d’aspecte prou agradable, seria un altre.

Li semblava que en tota la seva vida no s’havia preocupat per ningú a excepció de la Sylvia, que aquella criatura havia estat la gran passió de la seva vida; i sabia que estimava la Sylvia perquè no l’havien deixat estimar en Johnny. Però allò era una bestiesa, ja que sabia —en el fons de la seva ment— com havia enyorat en Philip mentre havia durat la guerra, i com l’havia estimat després. Semblava que els raigs de llum que il·luminaven el llit i el terra tenien l’arbitrarietat de la memòria, ressaltant ara això ara allò altre. Quan mirava enrere resseguint el camí de la seva vida, períodes d’anys que havien tingut un regust marcadament amarg, es reduïen a una fórmula: aquells van ser els cinc anys de la Primera Guerra Mundial, o aquell breu període va ser la Segona Guerra Mundial. Però aquells cinc anys, mentre hi havia estat immersa, lleial en cos i ànima a un soldat enemic, havien estat inacabables. La Segona Guerra Mundial, que ara era com una taca inquietant en la seva memòria, quan havia perdut el seu marit a mans de la fatiga i del fet que no li expliqués a ella res del que feia, havia estat una època espantosa i sovint havia pensat que no ho podria suportar. Havia passat les nits dormint amb un home preocupat pensant com destruir el país on ella havia nascut, i encara havia d’alegrar-se que el destruïssin; i se n’alegrava, però de vegades sentia com si les bombes li enfonsessin el cor. I amb tot, ara podia dir a en Wilhelm, que havia estat un refugiat d’aquell règim monstruós que ell es negava a identificar com a alemany: «Allò va ser durant la guerra…, no, la segona», com si parlés d’un element d’una llista que s’hagués de mantenir actualitzada, amb tots els esdeveniments l’un darrere l’altre, o com la llum de la lluna i les ombres escampades sobre un camí, cadascuna d’elles dotades d’una validesa precisa en ser trepitjades, però que després, en girar la vista, no eren més que un camí fosc que travessava un bosc, amb vagues esquitxos de llum. Ich habe gelebt und geliebt, mormolava, el fragment de Schiller que encara recordava seixanta-cinc anys després, tot i que era una pregunta: He viscut i estimat?

La llum de la lluna havia arribat als peus de la Julia. Feia molta estona que estava asseguda allà, i la Sylvia ni tan sols s’havia mogut. Semblava que ni respiressin; no li hauria costat gens creure que eren morts. De sobte, va trobar-se pensant: «Si fossis morta, Sylvia, no et perdries gran cosa; acabaràs com jo, una vella amb tota una vida al darrere, minvant entre un munt de records dolorosos». La Julia va començar a pesar figues; finalment el vàlium va sumir-la en un son tan profund que de sobte va trobar-se als braços de la Sylvia, que la sondrollava.

La Sylvia s’havia despertat amb la boca seca i quan s’havia alçat per anar a buscar aigua havia vist un petit fantasma assegut sota la llum de la lluna, el qual esperava que s’esvaís quan es despertés del tot. Però la Julia no s’havia esvaït. La noia se li havia acostat, l’havia abraçat i l’havia bressolat mentre l’anciana gemegava, de manera tan desoladora que trencava el cor.

—Julia, Julia —va xiuxiuejar la Sylvia, pensant en el seu company, que necessitava dormir—. Sóc jo, desperta’t.

—Oh, Sylvia, no sé què fer, no sóc jo.

—Desperta’t, estimada, sisplau, has d’anar al teu llit.

La Julia es va aixecar, trontollant, i la Sylvia, també trontollant, ja que estava mig adormida, va acompanyar-la a fora i la va ajudar a pujar les escales. Ja no sortia llum per sota de la porta de la Frances, ni de la de l’Andrew, però sí de la d’en Colin.

La Sylvia va deixar la Julia sobre el seu llit i la va tapar amb els llençols.

—Em sembla que estic malalta, Sylvia. Ho dec estar.

Aquestes paraules van anar directament al jo professional de la Sylvia, que li va dir:

—Jo et cuidaré; no estiguis tan trista, sisplau.

La Julia es va adormir. La Sylvia, morta de cansament, va alçar-se com va poder i va travessar l’habitació aguantant-se en els respatllers de les cadires, i va baixar finalment a la seva habitació, on va trobar el seu col·lega que s’incorporava.

—Ja és de matí?

—No, no, torna a dormir.

—Gràcies a Déu.

Va caure d’esquena i ella va desplomar-se sobre el llit.

I ara tots dormien menys en Colin, que jeia abraçat a la Sophie, que estava adormida, i amb la gosseta a la falda, endormiscada, tot i que de tant en tant remenava la cua.

En Colin no pensava en la preciosa Sophie, que era entre els seus braços. Igual que la seva mare feia unes hores, es prometia, fora de si: «El mataré, ho juro». Finalment un vincle! Si en Johnny s’havia reconegut a si mateix en el verinós xarlatà, el que en Colin li demanava era un judici absolutament imparcial, que havia de guiar-se tan sols pels estàndards de l’excel·lència literària, «És una bona novel·la o no?». Potser podria mirar de recordar les novel·les que havia llegit quan era una persona culta, abans de sucumbir als encants simples del realisme socialista. Igual com quan s’espera que la víctima d’una caricatura digui: «Molt bé! Quant de talent que tens!». En poques paraules, en Colin demanava al camarada Johnny un comportament del qual la seva família feia molt de temps que s’havia convençut que era incapaç. En canvi, si no s’havia reconegut a si mateix a la novel·la, era culpable de no sospitar res de la imatge que, si més no, un dels seus fills tenia d’ell.