La Sylvia va picar a la porta del pis del soterrani, va sentir un agut «Qui hi ha?», va treure el cap per la porta i des del peu de les escales una dona prima que portava uns texans elegants de color canyella i una brusa de color canyella amb un escut d’Eton de color coure, la mirava fixament. Era una dona penetrant.

—Abans jo vivia en aquesta casa —va dir-li la Sylvia—, i m’han dit que viuràs amb la meva mare…

La Meriel no va cessar en la seva hostil inspecció. Llavors es va posar d’esquena a la Sylvia, va encendre una cigarreta i va dir envoltada d’un núvol de fum:

—Ara per ara, aquesta és la idea, sí.

—Sóc la Sylvia.

—Ja m’ho pensava.

Les habitacions que la Sylvia mirava estaven com les recordava, més com un pis d’estudiants, però molt endreçades. Semblava que la Meriel estava empaquetant coses; de sobte es va girar i va dir:

—Volen aquest lloc. La teva mare m’ha ofert amablement un lloc on estar-me mentre busco alguna cosa.

—I treballaràs amb ella?

—Quan estigui ben preparada treballaré pel meu compte.

—Està bé.

—I quan tingui un lloc meu on viure tindré els nens amb mi.

—Ah, doncs espero que tot surti bé. Sento haver-te destorbat. Només volia…, fer un cop d’ull; pels vells temps.

—No tanquis la porta de cop. Aquesta casa és molt sorollosa. Els nens fan el que volen.