Un bon dia la Sylvia va haver d’afrontar una situació que havia temut des que havia arribat a la missió. En Clever i en Zebedee van dur-li del poble una nena amb una apendicitis aguda. El pare McGuire s’havia endut el cotxe per anar a visitar l’antiga missió i la Sylvia no va poder telefonar als Pyne: o el seu telèfon o el de la missió no funcionava. S’havia d’operar aquella noia immediatament, La Sylvia havia imaginat una emergència com aquella molt sovint i havia decidit que no operaria. No podia. Amb les operacions senzilles (les que podia fer bé), s’hi veia amb cor, sí, però no estava disposada a permetre que se li morís algú a la sala d’operacions; se li tirarien tots al damunt.

Els dos nois, amb les seves camises blanques i immaculades (les hi havia planxat la Rebecca) i amb els cabells perfectament pentinats, es fregaven les mans sense parar, s’agenollaven al costar de la nena, dins del cobert amb sostre de palla que rebia el nom de sala d’operacions i miraven la Sylvia, amb els ulls plens de llàgrimes a punt de vessar.

—Està bullint, Sylvia —va dir en Zebedee—. Toqui-la.

—Per què no em va venir a veure abans? —va preguntar la Sylvia—. Si l’haguéssim pogut agafar ahir…, per què no va venir? Sempre passa el mateix, una vegada i una altra —va dir en to sec i brusc, a causa de la por—. Us adoneu de com n’és de seriós, això?

—Ja li vam dir que vingués, de debò.

Si la nena es moria no seria culpa seva, però si ella, la doctora Sylvia, decidia operar-la i la nena es moria, llavors sí que dirien que ho havia estat. Els dos joves, amb el rostre compungit per les llàgrimes, li suplicaven, sisplau, sisplau. La nena era cosina seva i també era familiar d’en Joshua.

—Sabeu que no sóc cirurgiana. Us ho he dit moltes vegades, Clever, Zebedee, ja sabeu què vol dir.

—Però ho ha de fer —va dir en Clever—. Va, Sylvia, sisplau, sisplau.

La noia tenia les cames encongides i gemegava.

—D’acord, doneu-me el ganivet més afilat que tingueu i una mica d’aigua calenta. —Va inclinar-se perquè els seus llavis quedessin a l’alçada de l’orella de la nena—. Resa —li va dir—, resa a la Verge.

Sabia que la nena era catòlica, l’havia vista a l’esglesiola. El seu sistema immunològic necessitaria tota l’ajuda que pogués aconseguir.

Els nois van dur-li els instruments. La noia no era sobre la «taula d’operacions», sinó sota el sostre de palla, sobre el terra, perquè era millor no moure-la. Les condicions per a una operació no haurien pogut ser pitjors.

La Sylvia li va dir a en Clever que mantingués el tros de roba que havia mullat amb cloroform (que guardava per a un cas d’emergència) tan lluny com pogués de la seva cara, que va haver de girar. Va demanar a en Zebedee que aixequés la palangana amb els instruments i els mantingués tan allunyats del terra com pogués, i va començar així que els gemecs de la nena van cessar. Va decidir no practicar la cirurgia laparoscòpica, que havia explicar als nois, sinó que va dir:

—Faré un tall a l’antiga, però em sembla que quan estudieu per a metges pensareu que aquesta mena de tall és força obsolet…, ja no el farà servir ningú.

Tan bon punt la va obrir va saber que era massa tard: l’apèndix s’havia rebentat i hi havia pus i brutícia pertot arreu. No tenia penicil·lina. Amb tot, però, va netejar i assecar la zona, i va cosir l’enorme tall. Llavors, amb un fil de veu, va dir als nois:

—Em sembla que es morirà.

Van plorar sorollosament, en Clever amb el cap sobre els genolls i en Zebedee amb el cap sobre l’esquena d’en Clever.

—Hauré d’informar del que he fet —va dir ella.

—Nosaltres no la delatarem —va murmurar en Clever—. No ho direm a ningú.

En Zebedee li va agafar les mans ensangonades i li va dir:

—Oh, Sylvia, doctora Sylvia, tindrà problemes?

—Si no n’informo i descobreixen que vosaltres ho sabíeu, també en tindreu vosaltres, de problemes. N’he d’informar. —Va apujar la faldilla a la nena i li va abaixar la brusa; era morta. Tenia dotze anys—. Digueu-li al fuster que necessitem un taüt ben aviat.

Va tornar a la casa, on va trobar el pare McGuire, que acabava d’arribar, i li va explicar el que havia passat.

—He de parlar amb el senyor Mandizi.

—Sí, em sembla que sí. Em sembla que ja t’havia dit que això podia passar, oi que sí?

—Sí, ja m’ho havia dit.

—Trucaré al senyor Mandizi i li demanaré que vingui.

—El telèfon no funciona.

—Doncs hi enviaré l’Aaron en bicicleta.

La Sylvia va tornar a l’hospital, va ajudar a posar la nena al taüt, va trobar en Joshua adormit sota el seu arbre i li va explicar que la noia era morta. El vell va prendre’s el seu temps per assimilar la informació; la Sylvia no volia sentir com la maleïa, cosa que faria (sempre ho feia, no feia falta cap nigromant per predir-ho, això) i va demanar als nois que diguessin al poble que aquella tarda no aniria a l’escola, però que ells, en Clever i en Zebedee, anirien a escoltar-los llegir i a corregir-los els exercicis de redacció.

A la casa, el capellà estava prenent-se un te:

—Sylvia, estimada, em sembla que t’hauries de prendre unes vacances.

—I què en trauríem?

—Temps per oblidar-ho.

—Vostè creu que ho oblidaré? —L’home no va respondre—. I on he d’anar, pare? Ara sento que això és casa meva i fins que no construeixin l’hospital aquesta gent em necessita.

—A veure què diu el senyor Mandizi quan vingui.

Darrerament el senyor Mandizi era un amic, ja feia molt de temps que no es mostrava brusc i recelós, però ara vindria en qualitat de funcionari, a complir amb la seva obligació.

Quan va arribar, estava tan desmillorat que costava reconèixer-lo: era el senyor Mandizi, o això va dir ell, però en realitat estava molt malalt.

—Senyor Mandizi, no hauria de ser al llit?

—No, doctora, puc fer la meva feina. Tinc la dona al llit. Està molt malalta. I tots dos, costat per costat…, no, em sembla que no m’agradaria.

—S’ha fet les proves?

Va quedar-se en silenci, va sospirar i finalment va dir:

—Sí, doctora Sylvia, ja tenim les proves.

La Rebecca va dur la carn, els tomàquets i el pa, va veure el funcionari i va exclamar, sorpresa:

—Quina pena, ai, quina pena, senyor Mandizi!

Com que sempre havia vist la Rebecca petita i prima, amb aquella cara ossuda coberta amb el mocador, no es va adonar que estava malalta, i va sentir-se com el condemnat al banquet, envoltat de persones sanes.

—Em sap tant de greu, senyor Mandizi —va dir la Rebecca, i va marxar a la cuina, plorant.

—I ara expliqui-m’ho tot, doctora Sylvia.

Ella li ho va explicar.

—S’hauria mort si no l’hagués operat?

—Sí.

—Hi havia cap possibilitat de salvar-la?

—Alguna potser sí, però no gaires. No tenim penicil·lina, se’ns havia acabat i…

L’home va fer aquell gest amb la mà que ella coneixia tan bé: no em critiqui per coses que no puc evitar.

—N’hauré d’informar a l’hospital gran.

—I tant.

—Probablement voldran un post-mortem.

—Doncs s’hauran d’afanyar, ja és al taüt. Per què no els diu simplement que va ser culpa meva? Al cap i a la fi, no sóc cirurgiana.

—És una operació complicada?

—No, és una de les fàcils.

—I un cirurgià de debò hauria actuat de manera diferent?

—Doncs no, no gaire.

—No sé què dir, doctora Sylvia.

Era evident que volia dir alguna altra cosa. Va seure mirant a terra, va alçar la vista, va observar la Sylvia, dubitatiu, i després va mirar el capellà. La Sylvia veia que l’home sabia alguna cosa que ella desconeixia.

—I doncs? —va dir.

—Qui és aquest amic seu, en Matabele Bosman Smith?

—Qui?

El senyor Mandizi va sospirar. Tenia el plat intacte davant seu, igual que la Sylvia. El capellà menjava sense parar, arrufant les celles. El senyor Mandizi va recolzar el cap a la mà i va dir:

—Doctora Sylvia, ja sé que per al meu mal no hi ha muti, però tinc uns mals de cap…, uns mals de cap que mai no hauria imaginat.

—Abans de marxar li donaré unes píndoles per quan en tingui.

—Gràcies, doctora Sylvia, però li he de dir una cosa…, passa una cosa… —Un cop més va mirar el mossèn, que va fer que sí amb el cap, convidant-lo a continuar—. Diuen que tancaran el seu hospital.

—Però aquesta gent el necessita.

—Aviat obriran el nou hospital…

La Sylvia va sentir-se alleujada, va adonar-se que el funcionari només mirava d’animar-se i va fer-li que sí amb el cap.

—Si, aviat n’hi haurà un, n’estic segur —va dir el senyor Mandizi—. I aquesta és la situació.

—D’acord —va fer la Sylvia.

—D’acord —va fer el senyor Mandizi.