La germana Molly va haver de conduir vuitanta quilòmetres més enllà de Kwadere per reprendre la feina que havia hagut d’interrompre per la malaltia de la Sylvia. Havia quedat d’acord amb l’Aaron perquè aquest passés a buscar la Sylvia a la sortida de la carretera. Les seves queixes sobre el Papa i la jerarquia masculina de l’Església van veure’s truncades per la visió, al costat de la carretera, de sis sitges de gra el contingut de les quals (el blat de la darrera temporada) un ministre havia venut a un altre país de l’Àfrica amb sequera per embutxacar-se’n després els beneficis. Estaven travessant una zona del país on la gent passava gana; el bosc, sec i àrid per culpa del retard de l’estació plujosa, s’estenia quilòmetres i quilòmetres en totes direccions.

—No m’agradaria tenir la seva mala consciència —va dir la Sylvia, però la germana Molly va respondre que semblava que hi havia gent que encara no havia entès que algunes persones naixien sense consciència. Això va donar peu al monòleg de la Sylvia sobre el poblat de la missió, i la germana Molly va escoltar-la, dient de tant en tant «Sí, és cert», o «En això tens tota la raó». A la sortida de la carretera l’esperava l’Aaron amb el cotxe de la missió. La germana Molly li va dir:

—Bé, doncs ja està. Ja ens veurem.

—D’acord —va dir la Sylvia—. Jo mai no oblidaré el que has fet per mi.

—Oblida-ho —va respondre la germana Molly i va marxar amb un gest com si tanqués una porta.

L’Aaron estava animat, ansiós, a punt d’iniciar una nova vida; estava a punt de marxar a l’antiga missió a continuar els seus estudis per fer-se capellà. El pare McGuire marxava, tothom marxava. I la biblioteca?

—Em temo que no queden gaires llibres, perquè, veurà, amb en Tenderai mort, la Rebecca morta i vostè fora, qui se n’havia de cuidar?

—I en Clever i en Zebedee?

A l’Aaron mai no li havien agradat, i ell als nois tampoc; l’únic que va dir va ser:

—D’acord.

Va aparcar el cotxe sota els eucaliptus i va marxar. Era l’horabaixa i la llum s’esvaïa ràpidament darrere dels núvols daurats i rosats. A l’altre costat del cel la mitja lluna, una simple taca blanquinosa, esperava per adquirir majestat quan caigués la foscor.

Va arribar a la terrassa i els dos nois van sortir corrents. De sobte van aturar-se i se la van quedar mirant. La Sylvia no sabia què passava. Mentre havia estat malalta havia perdut morenor, s’havia quedat blanca com la llet, i els seus cabells, que havien hagut de tallar per culpa de la suor, havien crescut en densos flocs daurats. Ells només l’havien coneguda com una morena afable i cordial.

—És fantàstic tornar-la a veure…

Se li van llançar al damunt i ella els va rebre amb els braços oberts. Estaven més prims que de costum.

—Us dóna de menjar algú?

—Sí, sí, doctora Sylvia —van abraçar-la, plorant. Però ella sabia que no havien menjat prou. A més a més, les seves samarretes blanques estaven brutes de terra perquè la Rebecca no era allà per netejar-les. Els seus ulls plens de llàgrimes deien: sisplau, sisplau.

El pare McGuire va arribar, va demanar-los si havien menjat i ells van dir que sí; tot i això, va donar-los una llesca de pa de l’aparador, que ells van partir per la meitat i van menjar-se àvidament de camí al poblat; tornarien a l’alba.

La Sylvia i el capellà van ocupar els seus llocs a taula, i a la llum de l’única bombeta que els il·luminava ell va veure que havia estat molt malalta, i ella, que el mossèn era un home vell.

—Veuràs que hi ha més tombes a la muntanya i també més orfes. Amb el pare Thomas, el capellà negre de l’antiga missió, crearem un refugi per a nens orfes de la sida. Ens finançarà el Canadà, Déu els ho pagui, però, Sylvia, has pensat que, al pas que anem, al final potser hi haurà un milió de nens orfes?

—La pesta negra va destruir pobles sencers. Quan prenen fotografies d’Anglaterra des de l’aire es veu on estaven situats.

—Aquest poble aviat no serà aquí. Marxen perquè diuen que el lloc està maleït.

—I vostè els diu què haurien de pensar, pare?

—Sí.

De sobte el llum elèctric es va apagar. El capellà va encendre un parell d’espelmes d’emergència i van sopar amb aquella llum, servits per la neboda de la Rebecca, una jove forta i sana (si més no en aquell moment) que havia anat fins a la missió a ajudar la seva tieta moribunda i que marxaria quan se n’anés el capellà.

—He sentit que finalment l’escola té un nou director.

—Sí, però, Sylvia, no els agrada venir a aquests llocs tan apartats i aquest ja ha tingut alguns problemes amb la beguda.

—Ah, vaja.

—D’altra banda, té una família nombrosa i s’instal·larà en aquesta casa.

Tots dos sabien que hi havia moltes més coses a dir, i finalment el capellà va preguntar:

—Què penses fer amb els nois? Digues.

—No els hauria hagut de fer concebre esperances, però ho vaig fer. Tot i que mai no els vaig prometre res.

—No, però aquest món ric i meravellós ja és per si sol una promesa.

—I doncs, què hauria de fer?

—Te’ls has d’endur a Londres, enviar-los a una bona escola i deixar que es facin metges. Déu sap que aquest pobre país necessitarà els seus propis metges.

La Sylvia va quedar-se callada.

—Sylvia, estan sans, el seu pare es va morir abans que la sida s’escampés. Els veritables fills d’en Joshua es moriran, però aquest parell no. Per cert, t’espera, et vol veure.

—Em sorprèn que encara sigui viu.

—Si encara és viu és perquè vol veure’t. Això sí, està força boig, has d’estar preparada.

Abans de donar-li una espelma perquè se l’endugués a l’habitació, va alçar la seva per contemplar-la un moment i va dir:

—Sylvia, et conec molt bé, filla meva. Sé que et culpes de tot.

—Sí.

—Fa molt de temps que no m’has demanat que et confessi, però no necessito escoltar el que m’has de dir. En l’estat d’ànim en què et trobes ara que acabes de sortir d’una malaltia, no has de creure’t el que penses de tu mateixa.

—El dimoni està a l’aguait en absència de glòbuls vermells.

—El dimoni està a l’aguait sempre que hi ha mala salut… Espero que t’estiguis prenent les pastilles de ferro.

—I jo espero que vostè també se les prengui.

Van abraçar-se, tots dos amb un nus a la gola, van fer mitja volta i van dirigir-se a les seves habitacions. Ell va dir que sortiria d’hora i que probablement no es veurien. No volia allargar el comiat; no faria com la germana Molly, no diria: «Ja ens veurem».

L’endemà al matí ja no hi era. L’Aaron l’havia dut a la sortida de l’autopista on el passaria a recollir el cotxe de l’antiga missió.

En Zebedee i en Clever esperaven la Sylvia al camí del poble. La meitat de les cabanes eren buides. Hi havia un gos famolenc que ensumava la terra buscant menjar. La cabana on en Tenderai havia posat els llibres era oberta i els llibres havien volat.

—Vam intentar vigilar-los, de veritat que ho vam fer.

—No passa res.

Abans que ella marxés, el poble estava trist i amenaçat, però estava viu; ara el seu esperit havia desaparegut. De fet era la Rebecca qui havia desaparegut. A les institucions, els pobles, els hospitals i les escoles sovint hi ha una única persona que n’és l’ànima, i que pot ser un conserge, un president o un escolà. Quan la Rebecca es va morir, el poble es va morir amb ella.

Tots tres van travessar el bosc i van anar a visitar les tombes, n’hi havia una cinquantena ja, de les quals la de la Rebecca i la del seu fill eren de les més recents, dos monticles de terra vermella sota un gran arbre. La Sylvia va quedar-se allà, mirant, i els nois, en veure-li la cara, se li van apropar; ella va abraçar-los i ara sí que va plorar, amb la cara dels nois sobre el seu cap; eren més alts que ella.

—I ara has d’anar a veure el nostre pare.

—Ja ho sé.

—Sisplau no t’enfadis amb nosaltres; va venir la policia i es va endur les medicines i les benes. Nosaltres els vam dir que ho havies pagat tu, amb els teus diners.

—No passa res.

—Els vam dir que el que feien era robar, que eren les teves medicines.

—No passa res, de veritat.

—I ara les àvies fan servir l’hospital per cuidar els nens malalts.

A tot Zímlia les velles, i de vegades també els vells, els fills grans dels quals havien mort, van fer-se càrrec de la canalla.

—Què els donen de menjar?

—El director nou diu que se n’encarregarà ell.

—Però són massa gent, com pensa alimentar-los a tots?

Van aturar-se al capdamunt d’una petita elevació, davant d’una altra sobre la qual hi havia la casa del capellà, i van abaixar els ulls per contemplar l’hospital de la Sylvia. Hi havia tres dones velles assegudes a l’ombra, sota els sostres de palla, amb uns vint nens petits. Velles, és clar, segons els estàndards del tercer món; en països més afortunats, aquelles dones de cinquanta anys farien dieta i tindrien amants.

Sota l’arbre d’en Joshua hi havia un munt de parracs, quelcom semblant a una gran pitó tacada d’ombres. La Sylvia va agenollar-se al seu costat i va dir:

—Joshua.

Però no es va moure. Hi ha persones que, abans de morir, ja mostren l’aspecte que tindran quan es morin, amb l’esquelet just sota la pell. La cara d’en Joshua era tot ossos coberts de pell resseca i enfonsada. Va obrir els ulls i va llepar-se els llavis plens d’escuma amb la seva llengua resseca.

—Hi ha aigua? —va preguntar la Sylvia, i en Zebedee va córrer cap on hi havia les velles, que semblava com si protestessin: per què havien de gastar aigua amb un home que estava gairebé mort? Però en Zebedee va omplir una tassa de plàstic amb l’aigua d’un cubell de plàstic obert a la pols i les fulles que queien dels arbres, i va dur-la al seu pare, va agenollar-se i li va acostar la tassa als llavis tallats. De sobte, l’ancià (un home de mitjana edat avançada segons altres estàndards) va tornar a la vida i va beure amb desesper, fent treballar de valent la gola. Llavors va allargar una mà que semblava la d’un esquelet i va agafar el canell de la Sylvia. Era com si li haguessin posat una manilla d’ossos. L’home no podia asseure’s, però va alçar el cap i va començar a mormolar el que la Sylvia sabia que eren insults i malediccions, amb els ulls enfonsats i encesos de ràbia.

—No ho diu de debò —va dir en Clever.

—És veritat, no ho pensa, això —va suplicar en Zebedee.

Llavors en Joshua va mormolar:

—Has d’endur-te els meus fills. Te’ls has d’endur a Anglaterra.

Li feia mal el canell per culpa d’aquell braçalet d’ossos tan estret.

—Joshua, deixa’m anar, m’estàs fent mal.

La mà va aferrar-la amb més força encara:

—M’ho has de prometre, ara; promet-m’ho.

Tenia el cap aixecat sobre aquell cos pràcticament mort, com les serps, que poden moure el cap encara que tinguin l’espinada trencada.

—Deixa’m anar el canell, Joshua.

—M’ho has de prometre, m’ho has de… —i va continuar insultant-la amb un fil de veu, amb els ulls clavats en els d’ella, i finalment el cap li va caure enrere. Amb tot no va tancar els ulls, ni tampoc va aturar aquella lletania d’odi.

—Molt bé, t’ho prometo, i ara deixa’m anar.

La mà de l’home no va cedir i ella no podia deixar de pensar que es moriria i ella es quedaria emmanillada a un esquelet.

—No es cregui el que diu, doctora Sylvia —va xiuxiuejar en Zebedee.

—No ho diu de debò —va fer en Clever.

—La veritat és que no sé què està dient.

Finalment la manilla d’ossos va alliberar-li el canell; tenia la mà adormida. Va ajeure’s al costat d’aquell cos pràcticament cadavèric, movent la mà.

—Qui es cuidarà d’ell?

—El cuiden les velles.

La Sylvia va anar on eren les dones i va donar-los diners, pràcticament tot el que duia a sobre, tan sols va guardar-se el que necessitava per tornar a Senga. Amb aquells diners potser podrien alimentar tota aquella canalla durant un mes.

—I ara aneu a buscar les vostres coses, marxem.

—Ara?

La sorpresa va fer que s’apartessin del seu costat; el que sempre havien desitjat era allà, a prop… I significava separar-se de tot el que coneixien.

—Quan arribem a Senga us compraré roba.

Van tornar al poble corrents i ella va pujar el turó, entre els baladres i les plumbagines, fins a la casa, on tenia tot el que s’enduria dins la seva petita bossa de viatge. Va dir a la neboda de la Rebecca que si volia els seus llibres se’ls podia quedar; podia quedar-se tot el que volgués. Però el que la noia va demanar va ser la fotografia de les dones que hi havia a la paret; li agradaven, aquelles cares.

Els nois van aparèixer, cadascun amb una bossa de plàstic on duien totes les seves pertinences.

—Heu menjat res?

No, estava clar que no. Va fer-los seure a taula, va tallar pa i va posar-los el pot de la melmelada davant. La neboda de la Rebecca i ella van observar els problemes que tenien amb els ganivets i com escampaven la melmelada. Havien d’aprendre tantes coses… En aquell moment la Sylvia va sentir-se més consternada que mai; aquell parell de…, d’orfes, perquè això és el que eren, haurien d’enfrontar-se a Londres i aprendre-ho tot, des de fer anar el ganivet i la forquilla fins a convertir-se en metges.

La Sylvia va trucar a l’Edna Pyne, que li va dir que en Cedric estava malalt i que no podria dur-los a la ciutat, li semblava que tenia bilharzia.

—Tant se val, agafarem l’autobús de Senga.

—No pots pujar a aquests autobusos, són mortals.

—Doncs la gent ho fa.

—Tu mateixa.

—Me’n vaig, Edna.

—D’acord, no et preocupis. En aquest continent els nostres actes s’escriuen amb aigua. Oh, Déu meu, què dic, amb aigua? Amb sorra, doncs. En Cedric no para de dir-ho, està trist, el persegueix la meva bèstia negra. «Els nostres actes s’escriuen amb aigua», diu. S’està tornant religiós, només em faltava això. En fi, adéu. Ja ens veurem.

Tots tres eren on la carretera de casa dels Pyne i de la missió s’uneix a una de les rutes principals del nord. Era una única llenca d’asfalt, amb molts forats i tan gastada com les vores de la làmina que la neboda de la Rebecca havia despenjat de la paret aquell mateix matí. L’autobús estava a punt d’arribar, però arribaria tard; sempre arribava tard. Van esperar una estona drets, i després van asseure’s sobre unes pedres que hi havia posades en aquell racó precisament per a això, per esperar l’autobús, a sota d’un arbre.

Es podia pensar que aquella carretera no era gran cosa; feia una corba que s’allunyava bosc endins i tenia una grisor apagada allà on el vent l’havia cobert de terra, però no feia gaire temps la flota de cotxes més elegant del país hi havia passat a tota velocitat, quan s’havia celebrat el casament del camarada líder amb la seva nova esposa, després de la mort de la mare de la nació. Hi havien convidat tots els líders del món, fossin camarades o no, i tots van ser traslladats per aquella carretera que travessava el bosc o en helicòpter fins al Centre de Desenvolupament que hi havia a prop del lloc de naixement del camarada líder. A prop d’allà, entre els arbres, s’havien erigit dues grans carpes. Dins d’una hi havia taules de cavallets amb pastís i Fanta per als habitants del poble, mentre que a l’altra se servia un banquet amb estovalles blanques, per a l’elit. Però el culte eclesiàstic amb què se solemnitzava el casament va durar massa i un cop es va acabar el pastís i la Fanta, el populatxo, la plebs, va entrar en bandada a l’altra carpa buscant els seus superiors i es van cruspir tot el menjar, davant les protestes inútils dels cambrers. Després van desaparèixer al bosc i van tornar a casa seva. I no va quedar altre remei que dur més menjar en helicòpter des de Senga. Aquest fet resulta absolutament il·lustratiu…, tot i que la història s’assembla tant a un conte de fades que no cal comentar-la.

Al cap de no gaire més de deu anys, per aquella carretera avançarien els goril·les i els assassins del partit del líder amb matxets, ganivets i garrots, disposats a apallissar els treballadors de les granges que tinguessin la intenció de votar els opositors del líder. Entre ells hi havia els joves (o antics joves) a qui el pare McGuire havia donat medicines durant la guerra. Part d’aquell exèrcit s’allunyaria de la carretera i agafaria el camí que portava a la granja del Pyne, sense saber que ja l’havien venut a la força al senyor Phiri, tot i que els Pyne encara no n’havien marxat. Uns dos-cents borratxos arribarien al pati de davant de la casa i exigirien a en Cedric Pyne que matés una bèstia per a ells. Ell mataria un bou gras (ja que la sequera hauria afluixat una mica) i al pati de davant de la casa farien una foguera i hi rostirien el bou. Després obligarien els Pyne a baixar de la terrassa i els farien cantar eslògans elogiant el líder. L’Edna s’hi negaria: «Aneu llestos si espereu que digui mentides només per complaure-us», i ells li pegarien fins que repetís amb ells: «Visca el camarada Matthew». Quan el senyor Phiri arribés per prendre possessió de les dues granges, es trobaria el jardí de la casa cremat i fet un desastre, i el pou ple de porqueria.

Per aquella carretera, feia vuit anys, havia arribat la Sylvia, atordida i enlluernada per la singular exuberància del bosc, escoltant les advertències de la germana Molly sobre la intransigència dels homes: «Aquest Kevin encara no s’ha adonat que el món ha canviat».

Prop d’aquella carretera, no gaire lluny d’allà, en una zona muntanyosa plena de coves, d’avencs rocallosos i de baobabs, hi ha un lloc on el camarada líder era citat de tant en tant per curanderos espirituals (n’gangas, bruixots i xamans) per prendre part en sessions nocturnes on diversos homes (i una o dues dones) que potser treballaven en una cuina o en una fàbrica, apareixien pintats i abillats amb pells d’animals i cabells de mico, ballaven fins a entrar en trànsit i li comunicaven que si no volia fer enfadar els avantpassats havia de matar o expulsar els blancs. Ell s’arrossegava, plorava, prometia que ho faria millor… I llavors el duien de nou a la ciutat i es tancava a la seva residència fortificada a preparar un nou viatge, una trobada de líders de tot el món o una conferència del Banc Mundial.

Va arribar l’autobús. Era veli, espetarregava, fimbrava i deixava anar uns espessos núvols de fum negre que s’allargassaven quilòmetres i quilòmetres i tacaven la carretera. Estava ple, però s’hi va fer un lloc i van deixar-hi pujar la Sylvia i els seus dos…, què eren, criats?, però les persones que ja hi havia dalt, preparades per mostrar-se crítiques amb aquella dona que viatjaria amb ells (era l’única en tot l’autobús), van veure com rodejava amb els braços els dos nois, que van arrambar-se encara més a ella, com si fossin dos nens. Estaven tristos però intentaven no plorar, els feia por el que podien trobar-se. I la Sylvia estava espantada. Què estava fent? Què podria haver fet, si no? Per sobre de les vibracions de l’autobús va preguntar-los, en veu baixa:

—Què hauríeu fet si no hagués tornat?

—No ho sé; no tenim on anar —va dir en Clever.

—Gràcies per tornar a buscar-nos —va dir en Zebedee—. Teníem molta, molta por que no tornessis.

Quan van arribar a l’estació d’autobusos van dirigir-se a l’antic hotel, que ara, al costat del Butler’s, semblava poca cosa. La Sylvia va demanar una habitació per a tots tres, esperava comentaris, però ningú no en va fer; a Zímlia, les habitacions d’hotel poden tenir fins a mitja dotzena de llits, per encabir-hi tota una família.

Va acompanyar-los a l’ascensor, conscient que mai no n’havien vist cap, i que probablement ni n’havien sentit a parlar; els va explicar com funcionava; van recórrer el passadís polsegós on un sol deslluït dibuixava formes capricioses i un cop van ser a l’habitació els va mostrar el lavabo i el vàter; va ensenyar-los a obrir les aixetes, a tirar de la cadena i a obrir i tancar les finestres.

Després van baixar al restaurant, va demanar-los sadza i els va dir que no podien fer servir els dits per menjar-se-la; després va demanar un púding i, gràcies a l’amabilitat del cambrer, se’n van sortir.

Eren les dues tocades, van pujar a l’habitació i la Sylvia va trucar a l’aeroport per reservar seients per l’endemà al vespre. Els va explicar que anava a treure’ls el passaport, els va aclarir per què servia, i va dir-los que, si volien, podien dormir una estona. Però estaven tan excitats que quan ella va ser fora es van posar a saltar sobre el llit i a llançar uns crits que tant podien ser d’alegria com de tristesa.

La Sylvia va dirigir-se a les oficines del govern i mentre era a les escales preguntant-se i ara què, en Franklin va sortir del seu Mercedes. Va agafar-lo pel braç i li va dir:

—Ara pujaré amb tu, i no t’atreveixis a dir-me que tens una reunió.

Ell va intentar treure-se-la del damunt, i estava a punt de demanar ajuda quan va adonar-se que era la Sylvia. Estava tan sorprès que es va quedar glaçat, no va resistir-se, i ella va deixar-lo anar. Quan l’havia vista feia algunes setmanes havia pensat que aquella que es feia dir Sylvia era una impostora, però ara tenia davant el que ell recordava, una criatura fràgil, d’una blancor que semblava lluent, amb uns cabells rossos i suaus i uns enormes ulls blaus. Duia una brusa blanca i no aquell horrible vestit verd de senyora blanca. Semblava realment transparent, com un esperit o una d’aquelles Madonnes amb els cabells d’or que recordava dels seus dies d’escola.

Desarmat i impotent, va dir:

—Acompanya’m.

I van travessar junts els passadissos del poder, escales amunt, fins a arribar al seu despatx on en Franklin va seure, sospirant però somrient, i va oferir una cadira a la Sylvia.

—Què vols?

—Tinc amb mi dos nens de Kwadere. Tenen onze i tretze anys i no tenen família. Han mort tots de la sida. Me’ls enduré a Londres i vull que els arreglis els passaports.

Ell va riure.

—T’has equivocat de ministre, ets al departament equivocat.

—Sisplau, arregla-ho; sé que ho pots fer.

—I per què vols robar-nos aquests nens?

—Robar-vos!? No tenen família, no tenen futur. No han après res en aquell cau que anomeneu escola i que no tenia ni llibres. Jo els he estat ensenyant coses i són uns nens molt espavilats. Amb mi rebran una educació i, a més a més, volen ser metges.

—I per què hauria d’ajudar-t’hi?

—Ho vaig prometre al seu pare, que s’està morint de la sida. De fet, a hores d’ara ja deu ser mort. Li vaig prometre que educaria els seus fills.

—No, de cap manera. Això és ridícul. La nostra cultura no deixa abandonades les criatures; algú se’n farà càrrec.

—Com que mai no surts de Senga no saps com estan les coses. El poble s’està morint, actualment hi ha més persones al cementiri que a les cases.

—I és culpa meva que el seu pare tingui la sida? Aquesta malaltia tan horrible és culpa meva?

—Bé, nostra no ho és pas, que és el que vosaltres aneu dient. I hauries de saber que als diferents districtes del país la gent diu que la sida és culpa del govern, perquè us heu convertit tots en una colla de xoriços.

En Franklin va apartar la mirada. Va beure un glop d’aigua i es va eixugar els llavis.

—Em sorprèn que et creguis aquesta calúmnia. Sens dubte és un rumor que han escampat els agents sud-africans.

—Franklin, estem perdent el temps. He reservat tres places per al vol de demà al vespre a Londres. —Va acostar-li un full de paper amb el nom dels nens, el nom del seu pare i el lloc de naixement—. Aquí ho tens tot. L’únic que necessito és un document per treure’ls del país, jo ja m’encarregaré d’aconseguir-los passaports britànics quan arribem a Londres.

En Franklin va quedar-se mirant el paper. Llavors va alçar lentament els ulls, els tenia plens de llàgrimes:

—Sylvia, això que has dit ha estat horrible.

—Hauries de saber què diu la gent.

—Dir una cosa així a un vell amic…

—Ahir vaig sentir…, aquell vell em va maleir per obligar-me a endur-me els seus fills a Londres. Va maleir-me…, i ara estic tan plena de malediccions que deuen sobreeixir.

Aleshores el rostre d’en Franklin va mostrar veritable angoixa.

—Sylvia, què m’estàs dient? M’estàs maleint a mi també?

—Tu m’has sentit dir-ho, això? —va respondre, però a l’entrecella de la Sylvia es dibuixava una arruga de tensió que li conferia aspecte de bruixa—. Franklin, has estat mai assegut al costat d’un vell que s’està morint de la sida i que no para ni un moment de maleir-te? Em va dir coses tan terribles que els seus fills ni tan sols me les han volgut traduir.

Va ensenyar-li el canell esquerre on hi havia una marca negra, com un braçalet.

—Què és això?

Ella va abocar-se sobre l’escriptori, va engrapar-li el canell i va tancar el puny tan fort com va poder.

Va continuar fent força mentre ell provava en va de deslliurar-se’n, i finalment el va deixar anar.

En Franklin va quedar-se assegut, amb el cap cot, llançant-li de tant en tant mirades d’angoixa.

—Si el teu fill volgués anar a Londres demà al vespre i necessités un passaport, no em diguis que no ho podries arreglar.

—D’acord —va dir finalment.

—Esperaré els documents dels nois a l’Hotel Selous.

—Has estat malalta?

—Sí, he tingut malària. No la sida.

—Se suposa que he de riure?

—Ho sento. Gràcies Franklin.

—D’acord —va dir ell.