En Colin va obrir la porta en sentir un tímid ring i va veure el que li va semblar un captaire o un gitano i llavors, amb una riallada, va dir:

—Però si és la Sylvia, la petita Sylvia —i la va agafar en braços i la va entrar. Un cop dins, la va abraçar i ella va vessar llàgrimes sobre la galta d’en Colin, que es va inclinar per fregar-li la seva, com si fossin dos gats saludant-se.

A la cuina la va fer seure a taula, a la taula, de nou oberta en tota la seva llargària. En Colin va servir un bon raig de vi en una copa gran i es va asseure davant seu, desbordant hospitalitat i encantat de la vida.

—Per què no has avisat que venies? Bé, no importa. No et pots imaginar com m’alegro de veure’t.

La Sylvia intentava encomanar-se de l’alegria d’en Colin perquè estava deprimida. De vegades Londres té aquest efecte sobre els londinencs que se n’han allunyat i que mentre hi vivien no s’havien adonat del pes que té la ciutat, de les seves enormes capacitats i virtuts. Després de la Missió, Londres era per a ella com un cop de puny a l’estómac. És un error tornar tot d’una de Kwadere a Londres: abans cal alguna cosa que faci de càmera de descompressió.

La Sylvia estava asseguda, somrient i fent glopets de vi, amb por de beure’n massa perquè feia temps que no en prenia, sentint la casa com una criatura que se’t belluga al voltant i per sobre i per sota; la seva casa, la qual havia percebut realment com a casa quan era conscient del que hi succeïa, dels ambients i dels aires de cada habitació i dels trams de l’escala. Ara estava plena de gent, ho notava, però eren presències alienes, no les que a ella li resultaven familiars, i estava agraïda que en Colin hi fos i s’estigués allà assegut amb ella, somrient-li. Eren les deu del vespre. A dalt algú tocava una melodia que hauria de conèixer, probablement alguna peça famosa com «Blue Suede Shoes» —li sonava a això— però no sabia dir què era.

—Petita Sylvia. Em sembla que et convindria menjar més, com sempre. Et ve de gust alguna cosa?

—He sopat a l’avió.

Però ell ja estava dret, obrint la porta de la nevera, i la Sylvia va tornar a sentir com si li colpegessin el cor; sí, el cor li feia mal, perquè pensava en la Rebecca a la seva cuina, amb la seva nevereta i el seu armariet que per a la seva família del poble representaven una fortuna extrema, provisions generoses: mirava els ous que omplien la meitat de la porta de la nevera, i la llet lluent i neta, els calaixos embotits, l’abundància…

—Aquest no és el meu terreny, sinó el de la Frances, però estic segur que… —Va treure una llesca de pa i un plat de pollastre fred. La Sylvia va estar temptada: la Frances ho havia cuinat, la Frances l’havia alimentat; amb la Frances a un costat i l’Andrew a l’altre havia sobreviscut a la seva infantesa.

—I quin és el teu terreny, doncs? —va preguntar-li mentre devorava un sandvitx de pollastre.

—El pis de dalt, l’últim de la casa.

—El de la Julia?

—Ara hi som la Sophie i jo.

Això va sorprendre-la tant que va deixar sobre la taula el trosset de sandvitx que li quedava, com si abandonés momentàniament la seguretat.

—La Sophie i tu!

—És clar, tu no ho sabies. Va venir aquí a recuperar-se i llavors…, estava malalta, saps?

—I doncs?

—La Sophie està embarassada —va dir—, així que estem a punt de casar-nos.

—Pobre Colin —va dir ella, i després es va posar vermella de vergonya, al cap i a la fi no sabia si…

—No tan pobre. Després de tot, n’estic molt orgullós, de la Sophie.

La Sylvia va tornar a agafar el sandvitx, però de seguida el va deixar: el que li havia dit en Colin li havia tret la gana.

—Endavant, continua. Veig que estàs trist.

—Mira que n’ets, de perspicaç, Sylvia. Bé, sempre ho has estat, encara que semblessis la senyoreta-jo-no-sóc-aquí. —Aquesta observació va fer mal a la Sylvia; de fet, aquesta era la intenció d’en Colin—. No, no, ho sento de veres. No era jo. M’has agafat en un… Bé, potser sí que era jo, ves.

Va servir més vi.

—No beuràs fins que m’ho hagis explicat.

En Colin va abaixar la copa.

—La Sophie té quaranta-tres anys. És tard per a ella.

—Sí, però de vegades en aquestes edats… —Va veure que ell feia una ganyota de dolor.

—És cert, és una mica gran per ser mare. Però la síndrome de Down, per molt alegres que diguin que són, i els altres possibles problemes no són el pitjor. La Sophie està convençuda que penso que va fer mans i mànigues per quedar embarassada i així poder utilitzar-me, perquè se li estava fent tard. Sé que no ho va fer expressament, no seria propi d’ella, però treure-li del cap… Dia i nit sento els seus laments de culpa: «Ja sé el que deus estar pensant…» —i en Colin va repetir les paraules amb teatralitat—. I saps què? I tant que ho saps; no, no hi ha cap plaer que pugui competir amb el plaer de la culpa, i ella s’hi està rebolcant; la meva Sophie s’ho està passant d’allò més bé sabent que l’odio perquè m’ha atrapat i res del que pugui dir-li l’aturarà perquè fa gràcia, això de sentir-se culpable. —Mai no havia sentit a en Colin dir una cosa tan bèstia com aquesta. Ell va acostar-se la copa als llavis i la va buidar d’un glop.

—T’emborratxaràs, Colin, i et veig tan poques vegades…

—Sylvia…, tens raó. —Va tornar a omplir-se la copa—. Però em casaré amb ella, ja està de set mesos, i viurem a dalt, a l’antic pis de la Julia: quatre habitacions, i jo treballaré al soterrani quan estigui buit. —En dir això, per la seva cara, vermella i enfurismada com estava, es va escampar l’efecte vigoritzador del plaer que se sent en contemplar l’implacable sentit del drama de la vida—. Sabies que a la Frances li ha tocat encarregar-se de les dues criatures del seu nou amic?

—Sí, em va escriure.

—I et va explicar que hi ha una dona depressiva? És a baix, al pis on va ser la Phyllida.

—Però…

—Res de peròs. Ha sortit tan bé com podia sortir: s’ha recuperat de la depressió, els dos fills són a dalt, on abans vivíem l’Andrew i jo, i la Frances i en Rupert són al pis que ha ocupat sempre la mare.

—Així que ha funcionat?

—Però els nens pensen, i és força comprensible, que si ara la seva mare ha trencat amb el seu amant, el seu pare hauria de tornar amb ella i la Frances esfumar-se.

—O sigui que li fan la vida impossible, a la Frances.

—Al contrari; és molt pitjor. Són molt educats i raonables: cada dia li’n canten els avantatges a taula. La nena petita, una autèntica bruixa, per cert, diu coses com ara: «Per a nosaltres seria molt millor que te’n anessis, no trobes, Frances?». De fet, és cosa de la petita, no del noi. En Rupert s’aferra a la Frances per poder gaudir d’una vida agradable, la qual cosa resulta comprensible, coneixent la Meriel.

La Sylvia pensava en la Rebecca, amb els seus sis fills, dos dels quals havien mort —probablement de sida, o potser no—, en el seu marit normalment absent, que treballava divuit hores al dia sense queixar-se mai.

Va sospirar i es va adonar de com la mirava en Colin:

—Quina sort que tens, Sylvia, de ser tan lluny dels nostres indecents desastres emocionals!

—Sí, de vegades estic contenta de no ser casada… Perdona. Continua. La Meriel…

—La Meriel; bé, aquesta és una bona peça: freda, manipuladora, egoista. Sempre va tractar en Rupert malament. És feminista, saps?, amb tota la llei de la jungla darrere. Sempre li ha dit a en Rupert que el seu deure era mantenir-la, i li feia pagar cursos de qualsevol merda, diria que té el títol superior de crítica. Mai no ha guanyat un sol penic. I ara intenta divorciar-se amb la condició que ell la mantingui de per vida. Pertany a un grup de dones, una fraternitat secreta (que no em creus?) que té com a objectiu esprémer els homes per treure’n tot el que sigui possible.

—T’ho estàs inventant.

—Estimada Sylvia, em sembla recordar que mai no els vas creure els aspectes més desagradables de la naturalesa humana, però ara el destí ha fet un tomb i mai no creuries… La Meriel va anar a veure la Phyllida per fer teràpia; la hi va pagar la Frances. Llavors la Frances va anar a veure la Phyllida, que després de tot és una dona prou raonable… Estàs sorpresa?

—I tant que ho estic.

—I li va demanar que preparés la Meriel per ser consellera, que ella ho pagaria.

Aleshores, la Sylvia va esclatar a riure:

—Ostres, Colin, ostres…

—Doncs sí, mira. Perquè resulta que a més la Meriel és bastant incompetent; es veu que no va acabar els estudis. Però com a consellera tindrà prou recursos econòmics. La conselleria psicològica s’ha convertit en el recurs de les dones incompetents: ha reemplaçat la màquina de cosir de les generacions passades.

—A Zímlia no. Allà la màquina de cosir és ben viva i permet que les dones es guanyin la vida —va explicar la Sylvia, i va tornar a riure.

—Per fi —va fer en Colin—. Havia començat a pensar que no somriuries mai —i, en veure-li la copa buida, li va servir més vi i se’n va posar ell també—. O sigui que la Meriel es traslladarà a viure amb la Phyllida perquè la companya de la Phyllida s’ha establert pel seu compte com a psiquiatra independent, de manera que el nostre pis de sota quedarà lliure i el podré fer servir per escriure. I, per descomptat, per eludir les meves responsabilitats de pare.

—La qual cosa no resol el problema que la Frances s’hagi convertit en una cruel madrastra. A part de la qüestió dels nens, és feliç?

—Està delirant. Primer de tot, aquest tal Rupert li agrada, i qui pot culpar-la? Ah, saps que ha tornat a fer teatre?

—Què vols dir? No sabia que mai n’hagués fet.

—Que poc que sabem dels nostres pares. Resulta que el teatre sempre ha estat la gran passió de la meva mare. Ara fa una obra amb la meva Sophie; en aquests moments deuen estar aplaudint-les a totes dues. —Se li enganxava la llengua i va arrufar el front en un esforç per concentrar-se en el seu discurs—. Maleït sia, estic borratxo.

—Sisplau Colin, no beguis. Per favor.

—Parles com la Sonia. Ben fet.

—Oh, Txékhov. Sí, ja veig. Però jo estic de la seva banda, d’acord. —Va riure amb tristesa—. A la Missió hi ha una home… —Però com podia transportar la realitat d’en Joshua a en Colin?—, un home negre. Quan no va flipat de marihuana està begut. Doncs bé, si sabessis la vida que porta…

—I la meva no justifica que begui?

—No, no ho justifica. Potser preferiries que no fos la Sophie…

—Potser preferiria que no fos una dona de quaranta-tres anys —i llavors li va sortir un udol de dintre; havia estat allà esperant tot aquell temps—. Mira Sylvia, ja sé que és ridícul i que són un boig patètic i trist, però jo volia una família feliç, volia un mama, un papa i quatre criatures. Volia tot això i amb la meva Sophie no tindré res de semblant.

—No —va fer la Sylvia.

—No. —En Colin mirava de no plorar, es fregava la cara amb els punys com un nen petit—. I si no vols ser aquí per saludar la meva feliç Sophie i la meva triomfant mare, que tenen un gran èxit amb Romeu i Julieta…

—Això vol dir que la Sophie fa de Julieta?

—Sembla que tingui divuit anys; està fantàstica. És fantàstica. L’embaràs li prova. Tot i això, els diaris no paren de fotre-se’n. Sarah Bernhardt va fer de Julieta amb cent un anys i amb una cama de fusta…, aquesta mena de coses. Una Julieta prenyada afegeix una dimensió inesperada a Romeu i Julieta. Ara bé, el públic l’adora; mai no l’havien aplaudit tant. Porta roba blanca ampla i flors blanques als cabells. Sylvia, te’n recordes, dels seus cabells? —Llavors va començar a plorar.

La Sylvia se li va acostar, el va convèncer perquè s’aixequés de la cadira i el va acompanyar escales amunt, i en el lloc on s’havia assegut amb l’Andrew, va agafar en Colin i el va escoltar mentre gemegava fins a adormir-se.

No sabia en quin lloc de la casa podia trobar un llit, així que va deixar una nota a en Colin en la qual li deia que volia que escrivís «la veritat sobre Zímlia». Algú ho havia de fer.

Va sortir al carrer i quan va veure un hotel hi va entrar.

Havia dit que faria cap a l’hora de dinar. Al matí va recórrer un munt de llibreries i va comprar un grapat de llibres. Va arribar amb dos grans paquets a casa de la Julia —per a ella ho continuava essent. La va rebre la Frances que, com en Colin havia fet, la va portar a la cuina, la va abraçar com si es tractés d’una filla perduda durant molt de temps i la va col·locar al lloc que ocupava antigament, al seu costat.

—No em diguis que he de menjar més —va dir la Sylvia—. No ho facis.

La Frances va posar a sobre la taula un cistellet ple de pa tallat i la Sylvia se’l va quedar mirant i va pensar com en gaudiria el pare McGuire: quan tornés li portaria un llesca de pa ben bo. Un plat ple de llenquetes de mantega lluent: bé, això no li ho podia dur. La Sylvia es mirava el menjar i pensava en Kwadere mentre la Frances anava d’una banda a l’altra, parant taula. Era una dona atractiva i corpulenta i portava els cabells rossos —tenyits— amb un tall que li havia costat un ronyó. Anava ben vestida: la Julia per fi l’hauria aprovada.

Quatre llocs… Qui? De sobte va entrar un noiet alt que es va aturar per examinar la Sylvia, l’estranya.

—Aquest és en William —va dir la Frances—, i abans la Sylvia vivia aquí. Aquesta és la Sylvia, la filla de la Phyllida, l’amiga de la Meriel.

—Ah, hola —va fer el nen, com si digués, què tal?, i es va asseure. Era un noi guapo; unia les celles rosses i arrufava el front mentre intentava lligar caps. Llavors va fer—: Frances, he de ser a la piscina a les dues. Si us plau, podria dinar aviat?

—I jo he d’anar a assajar. Sí, dina tu primer.

El que servia estava lluny de l’abundant menjar casolà d’anys enrere. La Frances va posar damunt la taula un seguit de plats que la Sylvia no coneixia i va posar una pizza al microones i després davant d’en William. El nen va seure i va començar a dinar.

—Amanida —va ordenar la Frances.

Amb una mirada d’heroicisme el noi va punxar dues tires d’enciam i un rave i s’ho va menjar com si fos una medecina.

—Així m’agrada —va fer la Frances—. Suposo que en Colin t’ha explicat totes les novetats, Sylvia.

—Em penso que sí. —Les dues dones van deixar que els seus ulls es comuniquessin, de la qual cosa la Sylvia va deduir que la Frances hauria parlat més si el nen no fos al davant—. Segons sembla em perdré un casament.

—Jo no ho anomenaria així. Una dotzena de persones a l’oficina del registre.

—De tota manera, m’agradaria poder ser-hi.

—Però no pots. No t’agrada deixar el teu…, hospital?

La vacil·lació de la Frances va deixar clar a la Sylvia que l’Andrew havia descrit el lloc a la seva mare amb cert menyspreu.

—No pots jutjar el que hi ha allà a partir dels estàndards d’aquí.

—No ho estic jutjant, però ens demanem si no estàs malgastant les teves capacitats. Després de tot, vas tenir unes quantes feines que estaven força bé.

En aquell moment va entrar la Sophie. Portava alguna cosa semblant a una toga o una bata, blanca amb grans flors negres, i va ser com una visió, com Ofèlia flotant sobre les aigües, amb els llargs cabells negres amb vistoses metxes blanques i amb els mateixos ulls encantadors de sempre. El seu embaràs era el més elegant dels bonys imaginables.

—De set mesos —va fer la Sylvia—. Com t’ho fas?

Es va perdre en l’abraçada de la Sophie. Totes dues van començar a plorar i, si bé això era el mínim que es podia esperar de la Sophie, i l’afavoria, la Sylvia va dir:

—Merda —assecant-se els ulls. La Frances també plorava. El noi les observava seriós i distant, per sobre els trossos de pizza. La Sophie es va reclinar a la gran cadira que hi havia als peus de la taula, agafant-se la panxa amb les seves mans eloqüents.

—Sylvia —va dir amb dramatisme—, tinc quaranta-tres anys.

—Ho sé. Anima’t. T’has fet les proves?

—Sí.

—I què?

—En Colin… —va engegar a plorar un altre cop—. Em podrà perdonar mai?

—Au, va, això no té cap sentit —va dir la Frances amb impaciència; ja n’estava tipa, d’aquella cançoneta.

—Pel que deia anit —va fer la Sylvia—, no crec que la qüestió sigui perdonar-te o no.

—Sylvia, ets tan bona. Tothom és tan bo. I venir aquí, a aquesta casa, aquesta casa, sempre he sentit que era la meva autèntica llar; i la Frances…, has estat la meva mare tant com la meva mare i ara ella se n’ha anat, pobreta.

—No tant una mare com una mainadera —va respondre la Frances.

—Sí, saps, és que interpreta la Mainadera…, meravellosament, per cert —va dir la Sophie—. Però ara tindrem una autèntica mainadera en aquesta casa perquè jo continuaré actuant i per descomptat que la Frances també.

—No, jo no crec que estigui preparada per fer-me càrrec d’un nen petit —va afegir la Frances.

—I tant que no —va fer la Sophie, però estava clar que de fet tenia l’esperança que sí que ho estigués.

—I a més a més —va reblar la Frances— t’oblides que en Rupert, els nens i jo ens traslladarem.

—Ai no, sisplau, no marxeu —va gemegar la Sophie—. Hi ha prou habitacions per a tothom.

El nen es va estirar a la cadira, amb els ulls plens de por, mirant-les fixament.

—Per què? On anirem? Per què Frances?

—Doncs perquè ara això és casa del Colin i la Sophie i tindran un fill.

—Però hi ha moltes habitacions —va dir en William en veu alta, com si les escridassés—. No veig el perquè.

—Prou —va dir la Sophie sense imposar-se gaire i va mirar la Frances, que havia de tranquil·litzar el noi.

—M’agrada aquesta casa —va insistir en William—. No vull marxar. Per què ho hem de fer? —I va arrencar a plorar desesperadament, empassant amb dificultat les llàgrimes, en solitud, amb l’esperança que ningú no el sentís. De sobte es va aixecar i se’n va anar corrents. Ningú no va dir res.

Llavors la Sophie va tornar-hi:

—Però Frances, en Colin no t’ha dit que hàgiu de marxar, oi que no?

—No, no m’ho ha dit.

—Jo tampoc no vull que us n’aneu.

—Sempre ens oblidem de l’Andrew. Bé deu haver pensat alguna cosa sobre el que s’ha de fer amb aquesta casa.

—I per què hauria d’haver-hi pensat? S’ho està passant d’allò més bé recorrent el món; mai no voldria que no fóssim feliços.

—No hauries d’exagerar les coses, Sophie —va fer la Sylvia—. Suposo que no et passaràs la vida actuant, oi que no? —Ara que la Sophie ja no era presa de l’emoció de la benvinguda es notava que estava tensa, ullerosa i evidentment morta de cansament.

—Bé, havia pensat…, encara que potser… —va dir, retorçant les mans per sobre la panxa.

—Tingues una mica de cap —va instar-la la Frances—. Ja és prou dolent que…

—Que sigui tan vella, no? Prou que ho sé.

—Bé —va dir la Sylvia—. Jo voldria parlar un moment amb en Colin.

—Ara està treballant —va informar-la la Sophie—, i ningú no gosa interrompre’l quan treballa.

—Doncs em sap molt de greu, perquè jo ho he de fer.

Quan la Sophie va passar pel costat de la Frances abans de pujar li va fer una abraçada ràpida i li va dir:

—No te’n vagis Frances, sisplau. Estic convençuda que ningú no vol que marxis.

La Frances la va seguir i va trobar en William arraulit al seu llit, com un animal cautelós davant del perill, o com algú que es troba malament. Anava repetint en veu alta:

—No vull marxar, no vull marxar.

—Ja n’hi ha prou —va ordenar-li la Frances, abraçant-lo—. Pot ser que no passi. Probablement no marxarem.

—Llavors promet-m’ho.

—No ho puc fer? No es pot prometre una cosa de la qual no s’està segur.

—Però n’estàs gairebé segura, oi que sí?

—Sí, suposo que sí.

Va esperar mentre el nen es preparava per anar a la piscina i va dir-li:

—No crec que la Margaret estigui tan entusiasmada amb la idea de quedar-se aquí, no et sembla?

—No. Vol viure amb la seva mare. Però jo no. La Meriel m’odia perquè sóc un home. Jo vull quedar-me amb el meu pare i amb tu.

La Frances va anar a preparar-se per a l’assaig, pensant que feia molt de temps que no es recordava que havia pres la decisió de tenir el seu propi lloc per viure-hi amb independència i mantenint-se per si mateixa. Els diners que havia estalviat per a això havien minvat de forma alarmant: una part havia servit per pagar la teràpia de la Meriel i ara també li pagava una pensió mensual; en Rupert havia venut el pis de Marylebone i dos terços del que n’havia tret havien anat a parar a la Meriel; en Rupert i la Frances pagaven a mitges un lloguer raonable per viure allà, en aquella casa, tots dos amb els dos nens; pagava el col·legi dels nens. La Frances rebia diners de diversos llibres, pamflets i reimpressions, però quan va fer números es va adonar que bona part dels seus ingressos havien anat a parar a la Meriel. Es trobava en aquella situació tan habitual en els nostres temps: mantenia una primera esposa.

Va entrar a l’habitació de matrimoni, que tenia dos llits: el que havia fet servir durant tants anys per dormir sola i el gran, que ara s’havia convertit en el centre emocional de la seva vida. Es va asseure al seu llit de soltera i va mirar el pijama d’en Rupert, que estava embolicat al coixí. Era de popelín verd blavós, un pijama realment seriós, però quan el tocaves era sedós i tendre. Quan coneixes en Rupert de primer fa sensació de solidesa, de fortalesa, però després li veus la delicadesa del seu rostre, les seves mans sensibles…

Es penedia la Frances d’haver donat el sí a en Rupert, als seus fills, a la situació? Mai, ni per un instant. Se sentia com si, després de molts anys, com en un conte de fades, hagués ensopegat una clariana envaïda per la llum del sol i fins i tot somiava escenes com aquestes i sabia que era en Rupert en qui somiava. Tots dos havien estat casats i havien pensat que els seus respectius companys, tan summament desagradables, resumien el que era el matrimoni, però després havien trobat una felicitat que no s’esperaven i en la qual ni tan sols creien. Tots dos portaven unes vides molt ocupades de portes enfora, ell al seu diari i ella al teatre, semblava que tots dos coneixien centenars de persones, però allò era la vida exterior i el que hi havia al centre de tot era aquell gran llit, on tot es comprenia i no calia dir res. La Frances es despertava d’un somni i es deia a si mateixa, i després a en Rupert, que havia somniat en la felicitat. Que se’n fotés qui volgués, de fet hi havia qui ho feia, però una cosa com la felicitat existia i era allà, allà eren ells, tots dos, feliços, com gats al sol. Però aquelles dues persones de mitjana edat —d’això en dirien cortesia— abraçaven entre ells un secret que sabien que es marciria si veia la llum. I no eren els únics que ho feien: la ideologia ha declarat impossible la seva condició, de manera que la gent ho porta en silenci.