La Sylvia no havia oblidat la seva promesa; havia concertat una cita per a la Julia amb un tal doctor Lehman. En Wilhelm el coneixia i va dir que era un especialista en problemes de l’edat.

—Els nostres problemes, estimada Julia.

—Geriatria —va dir la Julia.

—Pots comptar. Demana-li una cita per a mi, també.

La Julia va asseure’s davant del doctor Lehman, un home força atractiu, va pensar, encara que tan jove… De fet, era de mitjana edat. Un alemany, com ella? Amb aquell nom? Llavors devia ser jueu. Era un refugiat com ella? Resultava sorprenent la quantitat de vegades que pensava aquella mena de coses.

El doctor parlava un anglès i tenia un accent impecables. Evidentment, els metges no havien de parlar cockney.

La Julia sabia que, només de veure-la caminar fins a la cadira, aquell home ja devia haver deduït moltes coses sobre ella i que devia saber-ne encara més pel que li devia haver explicat la Sylvia. Com que, a més a més, li havia analitzat l’orina, li havia pres la pressió sanguínia i li havia mirat el cor, devia saber més coses d’ella que ella mateixa.

—Senyora Lennox —va dir amb un somriure—, ha vingut fins aquí per problemes relacionats amb la vellesa.

—Això sembla —va fer ella, i va pensar que el doctor encara no s’havia alliberat del ressentiment. L’home va somriure una mica.

—Té setanta-cinc anys.

—Això mateix.

—No són pas tants, en aquests temps que corren.

—Doctor —va rendir-se la Julia—, de vegades em sento com si en tingués més de cent.

—Perquè es permet pensar que els té.

No era el que esperava sentir i, més tranquil·la, va dedicar un somriure a aquell home que no pretenia angoixar-la amb la seva edat.

—Físicament no té cap problema. La felicito; tant de bo jo estigués en tan bona forma, però, ai las!, tothom sap que els metges no acostumen a seguir els seus propis consells.

La Julia va permetre’s una petita rialla i va assentir, com dient: «Molt bé, ara digui’m el que m’ha de dir».

—M’hi trobo molt sovint, senyora Lennox: persones que s’han deixat convèncer que s’han fet velles quan encara no els toca… —«En Wilhelm?», va pensar la Julia. «Pot ser que…»—, i persones que s’han convençut a si mateixes.

—I és el meu cas? Bé…, potser sí.

—Ara li diré una cosa que pot semblar-li sorprenent.

—Ho dubto, doctor; jo no em sorprenc fàcilment.

—Molt bé. Miri, pot decidir fer-se vella. Es troba en una cruïlla, senyora Lennox; pot decidir fer-se vella i llavors es morirà; però també pot decidir no fer-se vella. No encara.

La Julia va rumiar i finalment va fer que sí.

—Diria que ha patit alguna mena de commoció. Una mort, potser? El motiu és el de menys. Jo diria que mostra signes d’aflicció.

—És un jove molt intel·ligent.

—Gràcies, però no sóc tan jove: tinc cinquanta-cinc anys.

—Podria ser el meu fill.

—Té tota la raó. Senyora Lennox, vull que s’aixequi d’aquesta cadira i que s’allunyi…, del que l’amoïna. Això també és a les seves mans. No és una dona vella; no necessita cap metge. Li receptaré vitamines i minerals.

—Vitamines!

—Per què no? Jo en prenc. I torni d’aquí a cinc anys i llavors ja parlarem de si li ha arribat l’hora de ser vella.