Aquest breu episodi era el motiu pel qual la Frances s’estava d’esquena als altres, remenant un estofat que en realitat no calia remenar. Una reacció retardada: li tremolaven els genolls i tenia una cremor àcida a la boca, perquè el cos li començava a assimilar les males notícies bastant més tard que el cervell. Estava enfadada, això sí que ho sabia, i tenia dret a estar-ho, però estava més enfadada amb ella que no amb en Johnny. Si s’havia permès de passar-se tres dies submergida en un somni llunàtic, ja estava bé…, però, com hi podia haver embolicat els nens? Tanmateix, havia estat l’Andrew, qui li havia dut el telegrama, qui s’havia esperat fins que ella l’hi havia ensenyat i qui li havia dit: «Frances, el teu marit errant per fi fa el que ha de fer». El noi s’havia assegut àgilment a la punta de la cadira, amb l’atractiva bellesa de la seva joventut, i semblava, més que mai, un ocell a punt d’alçar el vol. Era alt i això el feia semblar encara més prim, amb els texans folgats sobre les cames llargarudes i les llargues mans ossudes i elegants reposades damunt els genolls amb els palmells enlaire. Li somreia i ella sabia que ho feia amb bona intenció. Tots dos s’esforçaven per dur-se bé, però la Frances encara es posava nerviosa quan era amb ell, per tots aquells anys que l’havia rebutjada. Havia dit «el teu marit», i no «el meu pare».

El noi era amable amb la nova esposa d’en Johnny, la Phyllida, tot i que deia que en realitat feia una mica de nosa. L’havia felicitada pel seu paper en la nova obra i havia fet broma sana sobre els consultors sentimentals. I en Colin també s’havia mostrat afectuós, cosa estranya en ell, i havia telefonat els seus amics per parlar-los de la nova obra.

Aquell cop era ben dolent per a tots dos, era terrible, però, al cap i a la fi, tan sols era un altre petit revés després d’un munt d’anys de rebre’n. Això és el que es deia ella mateixa, tot esperant que li tornés la força als genolls, mentre s’aferrava al tirador d’un calaix amb una mà i remenava l’estofat amb l’altra, amb els ulls tancats.

Darrere la Frances, en Johnny rondinava sobre la premsa capitalista i les seves mentides sobre la Unió Soviètica, Fidel Castro i com el tergiversaven.

Que ella no s’havia impregnat gens dels anys de crítiques d’en Johnny, ni del seu vocabulari, va quedar clar quan, després d’una conferència recent, havia murmurat: «Sembla una persona prou interessant». En Johnny l’havia escridassada: «Em sembla que no he aconseguit ensenyar-te res, Frances; ets incapaç d’aprendre».

«Sí, ja ho sé, sóc idiota». Aquesta escena havia estat una repetició del gran moment original, però alhora final, en què en Johnny havia tornat amb ella per segona vegada, esperant que ella l’acollís: li havia cridat que era una ignorant en matèria de política, una burgeseta vinguda a menys, una enemiga de la classe obrera, i ella li havia contestat: «Tens raó, sóc idiota, i ara, fora».

No podia continuar allà plantada, sabent que els nois la miraven, nerviosos, ferits per culpa d’ella, fins i tot quan els altres contemplaven en Johnny amb els ulls resplendents d’amor i admiració.

—Sophie —va dir la Frances—, dóna’m un cop de mà.

I de sobte van aparèixer tot de mans voluntàries: les de la Sophie i, pel que semblava, les de tots els altres, i els plats es van anar col·locant al mig de la taula. A mesura que els destapaven se sentien olors delicioses.

Van asseure’s tots tres al cap de la taula, contents de poder-ho fer, sense mirar en Johnny. Totes les cadires estaven ocupades, però n’hi havia algunes de plegades repenjades a la paret, o sigui que si volia podia agafar-ne una i asseure’s. Ho faria? El cert és que ho feia sovint i a la Frances la treia de polleguera, tot i que era ben clar que ell es pensava que li feia un compliment. No, aquesta nit ja havia causat sensació i havia rebut la seva dosi d’admiració (si és que en tenia mai prou) i marxaria… N’estava segura? De moment no marxava. Les copes de vi eren plenes i cadascú tenia la seva. En Johnny n’havia dut dues ampolles: en Johnny el generós, que mai no entrava en una habitació sense oferir vi… La Frances era incapaç de contenir el mal geni, les paraules amargues li acudien a la boca sense haver-les cridat. Vés-te’n, l’urgia ella mentalment. Vés-te’n d’una vegada.

Havia preparat un estofat hivernal, consistent i enorme, de carn de bou i castanyes segons una recepta del llibre La cuina francesa d’Elizabeth David, que restava obert en algun racó. (Anys més tard pensaria: «Déu meu, si resulta que jo formava part d’una revolució culinària i ni tan sols ho sabia»). Estava convençuda que aquells joves només menjaven «com cal» en aquella taula. L’Andrew repartia puré de patates amb aroma d’api. La Sophie servia l’estofat. En Colin oferia crema d’espinacs i pastanagues amb mantega. En Johnny observava l’escena dempeus, silenciós, perquè ningú no se’l mirava.

Per què no se n’anava?

Aquella nit, al voltant de la taula hi havia els qui ella considerava els habituals, o com a mínim alguns dels habituals. A la seva esquerra hi havia l’Andrew, que s’havia servit generosament, però que ara seia mirant-se el menjar com si no el reconegués. Al seu costat hi havia en Geoffrey Bone, un amic d’escola d’en Colin que, pel que recordava, havia passat les vacances amb ells. No tenia bona relació amb els seus pares, deia en Colin. (Però, hi ha algú que la hi tingui?). Al seu costat, en Colin acabava de girar la cara rodona i encesa cap al seu pare i se’l mirava amb uns ulls dolguts i acusadors, amb el ganivet i la forquilla a les mans. Al costat d’en Colin seia la Rose Trimble, que havia estat la xicota de l’Andrew, encara que durant poc temps: el flirteig obligatori amb el marxisme havia dut l’Andrew a un seminari de cap de setmana titulat «L’Àfrica trenca les seves cadenes!» i allà havia conegut la Rose. La seva aventura (havia estat una aventura?, però si ella tenia setze anys!) s’havia acabat, però la noia continuava anant a la casa i, de fet, era com si s’hi hagués traslladat. Davant de la Rose hi havia la Sophie, una xicota jueva en la màxima esplendor de la seva bellesa, esvelta, amb els ulls i els cabells negres i brillants; tothom que la veia devia ser víctima de terribles pensaments sobre la injustícia intrínseca del Destí i sobre els imperatius de la Bellesa i els seus dictats. En Colin n’estava enamorat. L’Andrew també. I en Geoffrey també. Al costat de la Sophie i davant per davant d’en Geoffrey (però completament diferent d’ell, ja que en Geoffrey era el típic noi anglès, correcte, educat, formal i elegant) hi havia el tempestuós i turmentat Daniel, a qui acabaven d’amenaçar d’expulsar-lo de St. Joseph després d’enxampar-lo robant. Era delegat adjunt, i en Geoffrey, que era el delegat principal, va haver d’advertir en Daniel que havia de canviar d’actitud, perquè si no… —una amenaça buida, sens dubte, que tenia com a objectiu impressionar els altres en relació amb la gravetat d’allò que, d’altra banda, tots feien. Aquest esdeveniment sense importància, discutit amb ironia per aquella canalla tan astuta, era la confirmació, si en calia, de la injustícia inherent al món, ja que en Geoffrey es passava la vida robant, però es feia difícil relacionar aquell rostre franc i servicial amb la malícia. I encara hi havia un altre ingredient: en Daniel venerava en Geoffrey, sempre ho havia fet, i no podia suportar que el seu heroi l’amonestés.

Al costat d’en Daniel hi havia una noia que la Frances no havia vist mai, però que esperava conèixer ben aviat. Era una xicota rossa, neta i polida que es deia Jill. A la dreta de la Frances hi havia la Lucy, que no era alumna de St. Joseph: era la xicota d’en Daniel, estudiava a Dartington i passava molt de temps a la casa. La Lucy, a qui les coses li haurien anat perfectament en una escola corrent, ja que era decidida, llesta, responsable i tenia dots de líder, deia que les escoles progressistes, o com a mínim Dartington, s’ajustaven molt bé a segons qui, però que hi havia gent que necessitava disciplina i que ella preferiria haver anat a una escola corrent, amb normes, reglaments i exàmens que l’obliguessin a treballar. En Daniel deia que St. Joseph era un cau d’hipocresia, on predicaven la llibertat però quan els convenia et tenallaven amb la moralitat. «Jo no diria tenallar», havia explicat amablement en Geoffrey a qui volgués escoltar-lo, mirant de protegir el seu acòlit, «sinó més aviat marcar els límits». «A segons qui», deia en Daniel. «És injust, en això tens raó», havia afirmat en Geoffrey.

La Sophie deia que adorava St. Joseph i que adorava en Sam (el director). Els nois van intentar mostrar-se indiferents davant d’aquella notícia.

En Colin continuava fent tan malament els exàmens que la seva vida lliure d’amenaces donava mostra de la famosa tolerància de l’escola.

De les moltes injustícies que la vida havia comès amb la Rose, de la que més es queixava era que els seus pares no l’haguessin enviat a una escola progressista, i quan discutien les virtuts i els defectes d’aquest sistema educatiu, cosa que feien sovint i apassionadament, ella guardava silenci, amb el seu rostre rubicund encara més encès de ràbia. Els malparits dels seus pares l’havien enviat a una escola femenina normal i corrent, a Sheffield, i tot i que semblava que havia «penjat els estudis» i s’havia instal·lat a viure a la casa, no parava de criticar l’escola i sovint esclatava a plorar, cridant que no sabien la sort que tenien. L’Andrew coneixia els pares de la Rose, que eren funcionaris de l’ajuntament. «I què tenen de dolent?», li havia preguntat la Frances. Esperava que l’Andrew li’n digués alguna cosa bona, ja que volia que la Rose se n’anés: no li agradava aquella noia. (Que per què no deia a la Rose que marxés? Perquè això no hauria estat en consonància amb l’esperit d’aquells temps). «Diria que són simplement vulgars», li havia contestat l’Andrew amb un somriure. «Són persones convencionals, els típics habitants d’una petita ciutat, i em sembla que no acaben d’entendre la Rose».

«Ah», havia dit la Frances, veient que podien disminuir les possibilitats que la Rose tornés a casa seva. A més a més hi havia una altra cosa. Que potser ella mateixa no havia dit que els seus pares eren avorrits i convencionals? No els havia titllat de feixistes de merda, però potser els hauria descrit així si, com la Rose, hagués disposat dels adjectius apropiats. Com podia criticar la noia per voler allunyar-se d’uns pares que no la comprenien?

Tothom s’havia servit el segon plat. Tots menys l’Andrew, que amb prou feines si havia tocat el menjar. La Frances va fer veure que no se n’adonava.

L’Andrew tenia problemes, però costava dir si eren gaire greus.

Les coses li havien anat força bé a Eton, hi havia fet amics (segons el que ella tenia entès, d’això es tractava) i l’any següent aniria a Cambridge. Aquest curs, deia, s’havia pres un any sabàtic. I sens dubte devia estar recuperant forces: hi havia dies que dormia fins a les quatre o les cinc de la tarda, però feia mala cara i s’amagava (de què?) darrere del seu encant i de les seves aptituds socials.

La Frances sabia que era infeliç, però no li venia de nou tractant-se dels seus fills. Calia fer alguna cosa. Va ser la Julia qui va baixar a la seva banda de la casa i li va dir:

—Frances, has entrat a l’habitació de l’Andrew?

—No gosaria fer-ho sense demanar-li permís.

—Però ets la seva mare, oi que sí?

Aquest intercanvi de paraules va posar de manifest l’abisme que s’obria entre totes dues i va fer que, com sempre, la Frances es quedés mirant la seva sogra sense saber què dir. La Julia, una figura immaculada, era allà palplantada, com si fos la justícia personificada, esperant, i la Frances se sentia com una col·legiala, gronxant les cames.

—No es veu l’altra punta de l’habitació per culpa del fum —va dir la Julia.

—Ah, ja ho entenc, vol dir herba? Marihuana? Però Julia, si pràcticament tots en fumen.

No va gosar dir que ella també l’havia provada.

—Així doncs, per a tu no significa res. No té importància, oi?

—Jo no ho he dit, això.

—Es passa el dia dormint, atordit amb tant de fum, no menja…

—I què vol que hi faci, Julia?

—Que hi parlis.

—No puc… No en sabria… Ell no m’escoltaria.

—Doncs ja hi parlaré jo.

I la Julia va fer mitja volta sobre els seus talons d’agulla i va marxar, deixant darrere seu una aroma de roses.

La Julia i l’Andrew van parlar. Poc temps després l’Andrew va començar a visitar-la a les seves habitacions, cosa que mai ningú no havia gosat fer, i sovint en tornava amb la intenció d’aplanar camins i lubricar les peces que grinyolaven.

—No és tan dolenta com et penses. De fet, diria que és un tros de pa.

—No és el primer que em ve al cap quan penso en ella.

—Sigui com sigui, m’agrada.

—M’agradaria que baixés de tant en tant. Per què no ve a menjar amb nosaltres?

—No baixarà; no li caiem bé —va fer en Colin.

—Potser ens reformaria —va bromejar la Frances.

—Ha, ha! I per què no la convides?

—La Julia em fa por —va dir la Frances, admetent-ho per primera vegada.

—Però si és ella qui té por de tu! —va exclamar l’Andrew.

—Au, vinga, això és absurd. Estic segura que mai no ha tingut por de ningú.

—Mira, mare, no ho entens. Has de pensar que ha viscut sempre molt protegida i que no està acostumada a la nostra inestabilitat. No t’adones que fins que va morir el seu avi ni tan sols devia haver bullit un ou, mentre que tu te les heus amb hordes famolenques amb les quals parles en el seu propi idioma. Que no ho veus? —Havia dit «el seu» i no «el nostre».

—Jo l’únic que veig és que ella es queda allà dalt menjant una mica d’arengada fumada amb una llesqueta de pa i bevent una copa de vi mentre nosaltres som aquí baix devorant plats suculents. Potser podríem pujar-n’hi una safata.

—Ja li ho preguntaré —va dir l’Andrew, i segurament ho va fer, però res no va canviar.

La Frances va obligar-se a pujar les escales fins a l’habitació del seu fill. Eren les sis en punt i ja fosquejava. Això havia passat feia un parell de setmanes. Va trucar, però va faltar poc perquè les cames se l’enduguessin de nou escales avall.

Al cap d’una bona estona, es va sentir: «Endavant».

La Frances va entrar. L’Andrew jeia vestit sobre el llit, fumant. Per la finestra darrere seu s’entreveia la pluja freda.

—Són les sis —va fer ella.

—Ja sé que són les sis.

La Frances va asseure’s sense esperar que el seu fill li ho digués. L’habitació era gran, moblada amb peces antigues i massisses, i amb unes boniques làmpades xineses. L’Andrew no semblava l’hoste més idoni per a aquell ambient i la Frances no va poder evitar recordar el marit de la Julia, el diplomàtic, que en aquella cambra sens dubte s’hauria sentit com a casa.

—Has vingut a fer-me un discurset? No pateixis: la Julia ja ha fet la seva part.

—Estic preocupada —va dir la Frances amb veu tremolosa; anys, dècades de preocupació se li van acumular a la gola.

L’Andrew va alçar el cap del coixí per examinar-la, no pas amb hostilitat, sinó més aviat amb cansament.

—Jo també estic amoïnat —va dir—. Però em sembla que aviat aconseguiré controlar-me.

—De debò, Andrew? De debò?

—Al cap i a la fi, no és com l’heroïna, ni la cocaïna, ni… Vull dir que no tinc un munt d’ampolles buides amagades sota el llit.

En canvi, el que sí que hi havia eren unes píndoles blaves escampades per terra.

—I què me’n dius, d’aquestes píndoles blaves?

—Ah, les píndoles blaves. Són amfetamines. No t’hi capfiquis.

—I no provoquen addicció i pots deixar-les quan vulguis —va dir la Frances, imitant-lo, intentant sonar irònica sense aconseguir-ho.

—Això no ho sé. De fet, crec que sí que estic enganxat…, però a la maria. Realment desdibuixa la realitat. Per què no la proves?

—Ja la vaig provar i no vaig notar res.

—Pots comptar —va dir l’Andrew—. Jo diria que el que et passa és que has d’enfrontar-te a més realitat de la que pots suportar.

No va dir res més, de manera que al cap d’una estona la Frances va aixecar-se per marxar i quan tancava la porta va sentir:

—Gràcies per venir, mare. Torna aviat.

Era possible que volgués la seva «interferència»? Que hagués estat esperant que el visités? Que volgués parlar?

Aquell vespre en particular sentia clarament els vincles que hi havia entre ella i els seus dos fills, però la situació era terrible: tots tres estaven units per la desil·lusió, per aquell revés que queia com tots els que havien caigut abans.

La Sophie parlava:

—La Frances participarà en una obra fantàstica, saps? —explicava a en Johnny—. Serà una estrella. És meravellós. Has llegit el guió?

—Sophie —va dir la Frances—, al final no treballaré en l’obra.

La Sophie se la va quedar mirant, amb els ullassos gairebé plens de llàgrimes:

—Què vols dir? Però no…, no pots…, no ho dius de debò.

—No hi treballaré, Sophie.

Els dos nois miraven fixament la Sophie, probablement fins i tot li devien estar donant puntades de peu per sota la taula: calla.

—Vaja… —va sospirar la noia, i va enfonsar la cara entre les mans.

—Les coses han canviat —va afegir la Frances—. No t’ho puc explicar.

Els dos nois observaven acusadorament el seu pare, que es va moure inquiet i va fer el gest d’arronsar-se d’espatlles, però finalment tan sols va somriure i va deixar anar:

—Encara tinc una altra cosa per dir-te, Frances.

Vet aquí per què no havia marxat i s’havia quedat allà, incòmode, sense seure: tenia una altra cosa per dir-li.

La Frances es va creuar de braços i va veure que en Colin i l’Andrew feien el mateix.

—T’he de demanar un gran favor —va dir en Johnny dirigint-se a la seva esposa traïda.

—De què es tracta?

—Saps qui és la Tilly, oi…? La filla de la Phyllida…

—És clar que sé qui és.

L’Andrew, que l’havia anada a veure, havia donat a entendre que en aquella casa no hi havia gaire bon ambient i que la filla els donava molts maldecaps.

—Sembla que la Phyllida no aconsegueix entendre’s amb la Tilly.

Aleshores la Frances va riure ostensiblement, perquè ja sabia què vindria després.

—No —va dir—, simplement és impossible. No cal ni que m’ho demanis.

—Sí, Frances, pensa-hi. No s’entenen. La Phyllida està a punt de tornar-se boja, i jo també. Vull que la Tilly s’estigui aquí, amb tu. Tu ets tan bona amb…

La Frances estava tan enrabiada que li faltava l’alè, i va veure que els seus fills també estaven pàl·lids de còlera; tots tres estaven muts i es miraven mútuament.

—Au, Frances —va exclamar la Sophie—, tu ets tan bona; seria meravellós.

En Geoffrey, que feia tant de temps que s’estava amb ells que podia amb justícia considerar-se un membre més de la família, va afegir-se a la Sophie:

—Quina idea tan collonuda!

—Espera un segon, Johnny —va dir la Frances—. M’estàs demanant que em faci càrrec de la filla de la teva segona esposa perquè vosaltres no us en sortiu?

—Més o menys —va admetre en Johnny amb un somriure.

Hi va haver una pausa llarga, molt llarga. Als entusiastes, la Sophie i en Geoffrey, els semblava que la Frances no es prenia l’assumpte segons l’esperit de l’idealisme liberal universal amb què, d’entrada, pensaven que l’abordaria: l’esperit segons el qual tot ha de fer-se per aconseguir el millor en el millor dels mons possibles, i que un dia es convertiria en el lema de la dècada dels seixanta.

—I tens pensat contribuir d’alguna manera a la seva manutenció? —va aconseguir preguntar la Frances, i va adonar-se que, dient allò, estava acceptant.

Abans de respondre en Johnny va dirigir una mirada als joves per veure si estaven tan sorpresos com ell per la seva frivolitat.

—Els diners —va dir amb arrogància— no són el que importa, ara.

La Frances no va dir res. Va alçar-se, va anar fins al marbre, al costat dels fogons, i va quedar-se allà, d’esquena a l’habitació.

—Vull dur la Tilly aquí —va dir en Johnny—. De fet ja l’he duta. És al cotxe.

En Colin i l’Andrew van aixecar-se i van posar-se al costat de la mare, un a cada banda. Això li va permetre girar-se i encarar-se a en Johnny, que era a l’altra punta de l’habitació. No podia parlar. En Johnny, en veure la seva exdona flanquejada pels seus fills, tres persones furibundes observant-lo amb el rostre pàl·lid i la mirada acusadora, també va quedar-se, ni que fos per un instant, sense paraules.

Però aviat va recuperar-se, va alçar els braços, amb els palmells mirant endavant, i va dir:

—Cadascú segons les seves capacitats i a cadascú segons les seves necessitats.

I va deixar caure els braços.

—Oh, això és preciós —va dir la Rose.

—Collonut —va dir en Geoffrey.

—És encantador —va sospirar la Jill, la nouvinguda.

Ara totes les mirades apuntaven en Johnny, una situació a la qual estava ben acostumat. Va quedar-se dempeus, rebent llampegades de crítica i raigs d’amor, i somrient a tothom. Era un home alt, el camarada Johnny, amb els cabells que ja grisejaven tallats a la romana, sempre al seu servei; duia uns texans negres estrets i una jaqueta d’estil mao de pell negra que li havia fet expressament una camarada admiradora seva que treballava a la indústria de la confecció. La severitat era el seu estil predilecte, amb un somriure o sense, ja que un somriure mai podia ser més que una concessió temporal, però ara somreia d’orella a orella.

—Vols dir que la Tilly s’ha estat esperant al cotxe durant tota aquesta estona? —va preguntar l’Andrew.

—Molt bonic, molt bonic —va fer en Colin—; típic de tu.

—Vaig a buscar-la —va dir en Johnny, i va sortir, passant pel costat de la seva exesposa, d’en Colin i de l’Andrew, sense mirar-los.

Ningú no es va moure. La Frances va pensar que si els seus fills no haguessin estat tan a prop, agombolant-la i servint-li de suport, hauria caigut. Tots els rostres de la taula els miraven, ara: finalment havien entès que aquell era un moment molt delicat.

Van sentir com s’obria la porta principal (en Johnny, és clar, tenia les claus de casa de la seva mare) i, de sobte, al llindar de la porta de la cuina va aparèixer una petita figura amb un gran abric tres quarts, tremolant de fred; va intentar esbossar un somriure però en lloc d’això va deixar anar un gemec mentre mirava la Frances, de qui li havien dit que era amable i s’encarregaria d’ella «fins que resolguem les coses». Era un ocellet esventat per una tempesta i la Frances va travessar la cuina fins on era ella i la va abraçar, dient: «No passa res, tranquil·la, no passa res». Llavors va recordar que no era una criatura, sinó una noia de catorze anys, i que el seu impuls de seure i posar-se-la a la falda estava fora de lloc. Mentrestant, en Johnny, darrere de la nena, va dir:

—Em sembla que li convé fer llit —i després va afegir, dirigint-se a tota la sala en general—: Bé, jo me’n vaig.

Però no va marxar.

La noia va dirigir una mirada de súplica a l’Andrew, l’únic d’entre tots aquells estranys a qui, com a mínim, coneixia.

—No et preocupis, jo me n’encarrego. —Va envoltar la Tilly amb un braç, va fer mitja volta i va encaminar-se cap a la porta—. La instal·laré a baix, al soterrani —va dir—. És bonic i s’hi està calent.

—No! No, no, sisplau! —va cridar la noia—. No, no puc estar sola, no puc, no m’hi deixeu.

—No, és clar que no, si no vols no t’hi deixarem —va dir-li l’Andrew. I llavors, dirigint-se a la seva mare, va afegir—: Li posaré un llit a la meva habitació aquesta nit —i se la va endur.

Van quedar-se tots asseguts sense dir res, sentint com l’Andrew l’amanyagava escales amunt.

En Johnny estava cara a cara amb la Frances, que li va dir, a cau d’orella, intentant que els altres no la sentissin:

—Vés-te’n, Johnny. Fot el camp.

Ell va intentar dirigir un somriure encantador a la concurrència, va copsar la mirada de la Ruth, que li va tornar el somriure, però amb una ombra de dubte, va aguantar l’apassionada mirada de retret que li dirigia la Sophie, va saludar sòbriament en Geoffrey, a qui coneixia des de feia anys i va marxar. La porta principal es va tancar. Es va sentir la porta del cotxe.

Ara en Colin era darrere la Frances i li va posar la mà sobre el braç, sobre l’espatlla, sense saber què fer.

—Vinga —li va dir—, anem al pis de dalt.

Van pujar junts. De sobte la Frances va començar a renegar, primer en veu baixa, perquè els joves no la sentissin, i després més fort. «Malparit, malparit, malparit de merda, merda, quina puta merda». Un cop a la sala d’estar, va asseure’s i es va posar a plorar, i a en Colin, perplex, se li va acudir dur-li mocadors i un got d’aigua.

Mentrestant l’Andrew havia explicat la situació a la Julia, que va baixar, va obrir la porta de l’habitació de la Frances sense trucar i va entrar.

—Sisplau, explica-m’ho —va dir—. No ho entenc. Per què deixes que es comporti d’aquesta manera?