Nota de l’autora

El motiu pel qual no he escrit el tercer volum de la meva autobiografia és que hauria pogut ferir algunes persones vulnerables, la qual cosa no vol dir que hagi novel·lat l’autobiografia. En aquest llibre no existeix cap paral·lelisme amb persones reals a excepció d’un personatge molt secundari. Espero haver aconseguit reviure l’esperit, especialment, de la dècada dels anys seixanta, aquella època contradictòria que, vista amb perspectiva i comparant-la amb el que va venir després, sembla sorprenentment innocent: no era ni bruta com la dècada dels setanta, ni freda i cobdiciosa com la dels vuitanta.

Alguns dels esdeveniments que es descriuen a finals dels anys setanta i començaments dels vuitanta van tenir lloc en realitat una dècada més tard. La Campanya per al Desarmament Nuclear va adoptar una actitud ferma contra un govern que no feia res en absolut per protegir la població de les conseqüències d’un atac o d’un accident nuclear, fins i tot de la pluja àcida, tot i que la protecció dels seus ciutadans hauria de ser sens dubte la primera responsabilitat de qualsevol govern. Les persones que creien que s’havia de protegir la població van ser tractades com si fossin enemics, se’ls atacava verbalment, titllant-los com a mínim de feixistes, i de vegades també físicament. Amenaces de mort, substàncies desagradables a les bústies…, tota el repertori de violència mafiosa. Mai no s’ha fet una campanya més histèrica, sorollosa i irracional. Els estudiosos de la dinàmica dels moviments de masses ho trobaran tot als arxius dels diaris; jo he rebut cartes seves en les quals em deien coses del tipus: «Però allò va ser una bogeria. De què anava tot plegat?».