Les influències del Nadal, aquella festa contumaç, contagiaven la seva tristesa abans d’hora, el vespre del 12 de desembre quan, per a sorpresa seva, la Frances va trobar-se brindant per la independència de Kenya. En James va alçar la copa, plena a vessar de Rioja, i va exclamar: «Pels kenyans, per Kenya, per la llibertat». Sota aquells rínxols foscos i tremolosos, la seva cara amable, com sempre que es trobava en públic, irradiava als quatre vents un missatge de reserves il·limitades de generositat d’esperit. Ulls emocionats, rostres fervorosos: les recents arengues d’en Johnny encara vibraven dins de tots ells.

Havia estat un àpat copiós, i una petita part se l’havia menjada la Sylvia, que, com de costum, seia ben a prop de la Frances, a la seva esquerra. A la seva copa hi havia un dit de líquid vermellós; l’Andrew li havia dit que havia de beure una mica, que li convenia, i la Julia hi havia estat d’acord. El fum dels cigarrets era més dens de l’habitual: semblava que aquella nit tothom fumava per l’alliberament de Kenya. Tothom menys en Colin, que es dedicava a apartar els núvols de fum que se li acostaven a la cara.

—Se us podriran els pulmons —va dir.

—Per un dia no ens passarà res —va contestar l’Andrew.

—Per Nadal me n’aniré a Nairobi —va anunciar en James mirant al seu voltant, orgullós però insegur.

—Ah, hi vas amb els teus pares? —va preguntar la Frances sense pensar i va rebre un silenci censurador com a resposta.

—Podria ser —va burlar-se’n la Rose, matant el seu cigarret i encenent-ne un altre amb fúria.

—El meu pare va lluitar a Kenya —va contestar fredament en James—. Era soldat. Diu que el lloc està bé.

—Ah, així els teus pares hi viuen, o tenen pensat traslladar-s’hi? I tu els aniràs a visitar?

—No, no hi viuen —va dir la Rose—. El seu pare és inspector d’Hisenda a Leeds.

—I què, que potser és un crim? —va preguntar en Geoffrey.

—Són uns cap quadrats —va dir la Rose—. No us ho podeu ni imaginar.

—No estan tan malament —va dir en James, a qui no va agradar aquell comentari—. A més a més, hem de ser tolerants amb les persones que no tenen consciència política.

—Què vols dir? Que convertiràs els teus pares en persones políticament conscients? Au, no em facis riure! —va dir la Rose.

—Jo no ho he dit, això —va respondre en James i, donant l’esquena a la seva cosina i adreçant-se a la Frances, va afegir—: He vist fotografies del pare a Nairobi. És increïble: per això hi vull anar.

La Frances va comprendre que no calia fer cap comentari estúpid com ara: «Tens passaport? Visat? I com penses pagar el viatge? A més a més, només tens disset anys…».

En James flotava en braços d’un somni adolescent que no se sostenia en ensopides realitats. Com per art d’encantament, un bon dia es trobaria al carrer principal de Nairobi…, llavors correria a buscar el camarada Mo…, hi hauria un grup de sol·lícits camarades, i ell aviat es convertiria en un líder i pronunciaria apassionats discursos. I, com que tenia disset anys, hi hauria una noia. Com se la imaginava? Negra? Blanca? No en tenia ni idea. En James va continuar parlant dels records del seu pare sobre Kenya. La temible realitat de la guerra havia estat eliminada i tan sols hi havien quedat cels blaus, enormes espais oberts i un bon paio (corregit a un «bon tipus») que havia salvat la vida a son pare. Un home negre, un àscari que havia arriscat la seva vida pels soldats anglesos.

Quin havia estat el somni equivalent de la Frances, no amb setze anys, ja que llavors prou feina tenia amb els estudis, però sí amb dinou? Sí, estava convençuda que, a causa de la immersió d’en Johnny en la Guerra Civil espanyola, havia somiat a ser infermera de campanya. On? En un paisatge rocallós, amb vinyes i oliveres. Però, on? Els somnis adolescents no necessiten sortir als mapes.

—No pots anar a Kenya —va dir la Rose—. Els teus pares no et deixaran.

Tocant de nou de peus a terra, en James va engrapar la seva copa i la va buidar.

—Ara que surt el tema —va fer la Frances—, per què no parlem del Nadal?

Però davant d’aquelles cares receloses ja d’entrada, la Frances va sentir-se incapaç de continuar. Tots sabien el que escoltarien, perquè l’Andrew els havia avisat. De sobte, el noi va dir:

—Sabeu què? Aquest any aquí no se celebrarà el Nadal. Jo aniré a dinar a ca la Phyllida. Em va trucar l’altre dia i em va dir que fa temps que no sap res del meu…, d’en Johnny, i que el Nadal li fa pànic.

—I a qui no? —va replicar en Colin.

—Au, Colin —va dir la Sophie—, no siguis així.

—Jo aniré a ca la Sophie per sa mare —va fer en Colin sense mirar a ningú en concret—. No pot estar sola el dia de Nadal.

—Però si jo em pensava que eres jueva —va dir la Rose a la Sophie.

—Sempre hem celebrat el Nadal —va dir la Sophie—. Quan el pare vivia… —i va quedar-se en silenci, mossegant-se el llavi, amb els ulls plens de llàgrimes.

—I la Sylvia anirà amb la Julia a casa d’una amiga de la Julia —va dir l’Andrew.

—Doncs jo —va fer la Frances— proposo que tots plegats ens oblidem del Nadal.

—Però Frances —va dir la Sophie—, això és horrible; no ens ho pots demanar.

—No, no és horrible; és fantàstic —va replicar la Frances—. Per cert, Geoffrey, no creus que hauries d’anar a casa teva per Nadal? Jo crec que sí, ja saps què vull dir…

L’amable rostre d’en Geoffrey, que reflectia una atenció encara major de la que s’hauria pogut esperar d’ell, va somriure en senyal d’assentiment:

—Sí, Frances, ja ho sé. Tens raó, aniré a casa meva. A més a més la meva àvia s’està morint —va afegir en el mateix to.

—Doncs jo també vindré —va dir en Daniel. Els seus cabells rojos brillaven i es va posar encara més vermell en dir—: Vindré a fer-te una visita.

—Com vulguis —va respondre en Geoffrey, que amb aquella descortesia va revelar que potser desitjava unes vacances sense en Daniel.

—James —va dir la Frances—, sisplau, vés-te’n a casa.

—M’estàs fent fora? —va dir, de bon humor—. No te’n culpo. He abusat de la teva confiança?

—De moment, sí —va dir la Frances, que era incapaç per naturalesa de fer fora a ningú per sempre—. A més a més, què me’n dius, de l’escola, James? No penses acabar els estudis?

—I tant que sí —va dir l’Andrew, revelant que segurament ja li havia dit quatre coses sobre el tema. El fet de ser un estudiant de quart l’hi donava dret—. És ridícul, James —va afegir, dirigint-s’hi directament—. Només et falta un any per anar a batxillerat. No et moriràs…

—Tu no saps com és la meva escola —va dir en James, però la desesperació ja s’havia infiltrat en les seves paraules—. Si ho sabessis…

—Tothom pot suportar un any de patiments —el va interrompre l’Andrew—. I fins i tot tres. O quatre —va afegir, mirant amb expressió culpable la seva mare: el que acabava de dir era una revelació.

—D’acord —va fer en James—. Hi aniré, però… —llavors va mirar la Frances—, sense l’ambient alliberador de ca la Frances no crec que pogués sobreviure.

—Ens pots venir a visitar —va fer la Frances—. Sempre et quedaran els caps de setmana.

Ara era el torn de la Rose i la misteriosa Jill, aquella noia rossa, educada i sempre ben pentinada, neta i polida que no parlava gairebé mai, però que sempre escoltava. I tant, si escoltava.

—Jo no aniré a casa —va dir la Rose—. No hi penso anar.

—T’adones que els teus pares em podrien denunciar per confondre els teus sentiments…, o per alguna cosa així?

—Els meus pares no es preocupen per mi —va assegurar la Rose—. No els importo una merda.

—Això no és veritat —va dir l’Andrew—. Una cosa és que no t’agradin, però no és cert que no es preocupin. Em van escriure una carta; segons sembla, pensen que sóc una bona influència.

—Fas conya —va dir la Rose.

Els detalls que s’amagaven darrere d’aquest petit intercanvi de paraules van fer-se evidents a mesura els altres intercanviaven mirades.

—He dit que no hi penso anar —va dir la Rose, llançant al seu voltant mirades com dards: els altres haurien pogut ser els seus enemics.

—Escolta, Rose —va dir la Frances, intentant que la seva veu no revelés el fet que la noia no li agradava—, el Palau de la Llibertat estarà tancat durant el Nadal.

No va especificar durant quant de temps.

—Però puc quedar-me al pis del soterrani, oi que sí? No faré gens de nosa.

—I com penses…? —va començar a dir la Frances, però va callar.

L’Andrew tenia una paga i havia estat passant diners a la Rose. «Podria acusar-me d’haver-la tractat malament», li havia dit l’Andrew. «De fet ja es queixa; explica a tothom que em vaig portar malament amb ella. Com al conte del galant i la lletera. El problema és que ella ho va fer tot per mi, però jo no ho vaig fer tot per ella». «Vols dir que no devia fer-ho tot per l’encantador estudiant d’Eton i els seus contactes?», va pensar la Frances. «Crec que el detonant va ser venir aquí», va afegir l’Andrew. «Per a ella va ser tota una revelació. És un ambient força limitat…, i els seus pares són molt macos…».

—I penseu cuidar-vos-en indefinidament, tu i la Julia?

—No —va dir l’Andrew—. Jo he dit que ja n’hi ha prou. Al cap i a la fi, n’ha tret un bon pessic, d’un o dos petons a la llum de la lluna.

Però ara es trobaven amb un hoste que no volia marxar.

La Rose se’ls mirava com si l’amenacessin amb la presó o amb la tortura. Un animal en una gàbia massa petita hauria tingut aquell mateix aspecte, vigilant al seu voltant amb mirada ferotge.

Tot plegat era ridícul, era fora de mesura… La Frances va insistir, tot i que la violència de la noia va fer que se li accelerés el cor.

—Rose, vés-te’n a casa per Nadal, i prou. No et demano més que això. Deuen estar preocupadíssims per tu. A més a més, els has de parlar de l’escola…

En sentir allò la Rose va esclatar i va alçar-se d’un bot.

—Quina merda, només em faltava aquesta… —va dir, i va sortir corrents de la sala, cridant i vessant llàgrimes. Tots van escoltar amb atenció com baixava precipitadament les escales cap al soterrani.

—Caram, quina samfaina —va dir en Geoffrey amb elegància.

—La seva escola deu ser horrible, si l’odia tant —va dir la Sylvia, que s’havia avingut a tornar a l’escola mentre visqués a la casa, «amb la Julia», tal com ella deia. I havia dit que sí, que s’esforçaria i estudiaria per arribar a ser metgessa.

El que corroïa la Rose i la consumia amb l’àcid de l’enveja era que la Sylvia («I ni tan sols és família, només és la fillastra d’en Johnny!») visqués en aquella casa de ple dret i que la Julia es fes càrrec de la seva educació. Semblava que la Rose pensés que el més just seria que fos a ella a qui la Julia pagués una plaça en una escola progressista i que la deixés quedar-se a la casa tant de temps com volgués.

«Tu què et penses? Que la meva àvia està feta de diners, o què?», li havia dit en Colin en una ocasió. «Per a ella ja és molt fer-se càrrec de la Sylvia; i pensa que ens paga els estudis a l’Andrew i a mi».

«No és just», va ser la resposta de la Rose. «No veig per què ella ho ha de tenir tot».

Ara solament quedava la Jill, que encara no havia badat boca. Quan va veure que tots la miraven, va dir:

—Jo no aniré a casa, però passaré el Nadal amb el meu cosí a Exeter.

L’endemà al matí la Frances va trobar la Jill a la cuina, fent bullir la tetera. Com que a la cuina del soterrani hi havia de tot, va pensar que potser la Jill volia parlar amb ella.

—Vine, seu a prendre el te —li va dir la Frances, i va asseure’s.

La Jill també ho va fer, a l’altre extrem de la taula. Era evident que xerrar amb la Jill seria ben diferent de fer-ho amb la Rose. La noia observava la Frances, no amb hostilitat, però sí amb expressió trista i seriosa; s’agafava amb els braços, com si tingués fred.

—Jill —va començar la Frances—, suposo que veus que em trobo en una situació molt difícil pel que fa als teus pares…

—Ah, em pensava que anaves a dir que no entenies per què m’havies de mantenir —va dir la noia—. Motius en tens, però…

—No, no ho anava a dir. Però no veus que els teus pares deuen estar molt preocupats?

—Els vaig dir on era; els vaig dir que era aquí.

—Estàs pensant a no tornar a l’escola?

—No veig quin sentit té.

A l’escola li anaven bé les coses, tot i que a St. Joseph això no era un argument definitiu.

—I tampoc no veus que jo estic preocupada per tu?

Aleshores va semblar com si la noia cobrés vida, va deixar enrere la seva freda aprensió, va inclinar-se endavant i va dir:

—No, Frances, no et preocupis. Aquí s’està tan bé, m’hi sento tan segura…

—I a casa teva no t’hi sents, de segura?

—No és això. És que…, no els agrado —i havent dit això va tornar a replegar-se dins la closca, abraçant-se, fregant-se els braços com si tingués molt de fred.

La Frances va adonar-se que aquell matí la Jill s’havia pintat el contorn dels ulls amb una gran ratlla negra, una novetat en aquella noieta pulcra. A més, duia un dels vestidets de la Rose.

A la Frances li hauria agradat abraçar-la i estrènyer-la ben fort. Amb la Rose mai no havia sentit un impuls així; simplement desitjava que desaparegués. Així doncs, la Jill li agradava, però la Rose no. I, amb tot, quina era la diferència, si les tractava exactament igual?