L’any que va començar la guerra, el 1939, dos joves optimistes i ignorants (com els que aquesta nit seien al voltant de la taula) s’havien enamorat, com tants altres en tants dels països en guerra, i s’havien abraçat buscant recer en aquell món cruel. Però tot allò també resultava emocionant, el símptoma més perillós de la guerra. En Johnny Lennox la va introduir en la Jove Lliga Comunista just quan en sortia per convertir-se en un adult, si bé encara no en un soldat. Era pràcticament una estrella, el camarada Johnny, i necessitava que la Frances ho sabés. Ella s’asseia a l’última fila de sales plenes de gent i l’escoltava mentre explicava que aquella era una guerra imperialista i que les forces progressistes i democràtiques l’havien de boicotejar. Això no obstant, aviat va trobar-se vestit d’uniforme i fent discursos a les mateixes sales, davant de les mateixes audiències, exhortant-los a aportar cadascú el seu granet de sorra, ja que l’atac dels alemanys a la Unió Soviètica havia convertit aquella guerra en una croada contra el feixisme. N’hi havia que l’insultaven i que protestaven, i n’hi havia d’altres que li eren fidels; hi havia crits i riallades estridents. Es fotien d’en Johnny perquè s’estava tan tranquil explicant la nova línia del partit, com si no hagués proclamat tot el contrari feia quatre dies. La Frances va quedar impressionada per la seva serenitat; acceptava —fins i tot provocava— l’hostilitat amb el seu posat, amb els braços en creu, patint a causa de les dures necessitats del moment. En Johnny duia l’uniforme de la RAF; volia ser pilot però la vista no li ho havia permès, de manera que, després de rebutjar el grau d’oficial basant-se en motius ideològics, era caporal. Faria feines d’administració.

Aquella va ser, doncs, la introducció de la Frances en el món de la política o, més ben dit, en el món de la política d’en Johnny. Potser era poc menys que una fita, allò de ser jove a finals dels anys trenta i no interessar-se gens per la política, però aquesta era la realitat. Era filla d’un procurador de Kent; el teatre havia estat la seva finestra al glamur, a l’aventura, i al gran món, primer en les obres de l’escola i més tard en el teatre amateur. Sempre havia fet papers principals, però estava encasellada per la seva imatge de rosa anglesa. Ara, però, també duia uniforme, el del jove sector femení vinculat al Ministeri de la Guerra, que s’encarregava bàsicament de dur els oficials d’alt rang d’un lloc a l’altre. Les joves atractives que duien uniforme i feien feines d’aquell tipus s’ho passaven bé, tot i que normalment, per tacte i potser també per vergonya, se sol restar importància a aquest aspecte de la guerra per emfasitzar la mort. Va ballar molt, va assistir a sopars, es va enamorar lleugerament d’atractius militars francesos, polonesos i americans, però no va oblidar en Johnny, o les seves apassionades i angoixades nits d’amor, i allò va ser un assaig de la futura enyorança mútua.

Mentrestant ell era al Canadà acompanyant els pilots de la RAF que s’hi entrenaven. A aquestes altures ja era oficial i les coses li anaven bé, tal com deixava ben clar en les cartes que enviava. Un bon dia va tornar a casa: era l’ajudant d’un peix gros i l’havien fet capità. Estava guapíssim vestit d’uniforme i ella, amb el seu, també feia molt de goig. Aquella mateixa setmana es van casar i van concebre l’Andrew, i això va suposar el final dels bons temps per a la Frances, ja que de sobte va trobar-se en una habitació amb una criatura, sola i espantada a causa dels bombardejos. Ara tenia una sogra, la temible Julia que, amb l’aspecte d’una dona de l’alta societat treta d’una revista de moda dels anys trenta, va deixar la seva casa a Hampstead —aquesta casa—, va mostrar-se consternada en veure on vivia la Frances i li va oferir un lloc a casa seva. La Frances va rebutjar-lo. Potser no s’havia interessat per la política, però compartia amb cos i ànima el fervent desig d’independència de tota la seva generació. Quan va abandonar casa seva ho va fer per anar a una habitació moblada. I ara, reduïda a poca cosa més que a l’esposa d’en Johnny i la mare d’una criatura, era independent i podia definir-se a si mateixa amb aquell pensament al qual s’aferrava amb força. No era gran cosa, però era seu.

I els dies i les nits van anar passant, i ella es trobava tan lluny de la vida glamurosa de què havia gaudit com si mai no hagués deixat la casa paterna a Kent. Els últims dos anys de la guerra van ser durs, marcats per la pobresa i la por. El menjar era dolent i les bombes, que semblaven dissenyades per fer esclatar els nervis de la gent, van començar a afectar-li els seus. Costava trobar roba i, a més, era lletja. No tenia amigues, les úniques persones que coneixia eren altres dones amb criatures. Però per sobre de tot, tenia por que quan en Johnny tornés a casa se sentís decebut d’ella, una mare jove, cansada i amb quilos de més, res a veure amb la noieta bonica vestida d’uniforme de la qual s’havia enamorat. I així va ser.

A en Johnny les coses li havien anat bé a la guerra i aquest fet no havia passat desapercebut. Ningú no podia dir que no fos un xicot intel·ligent i ràpid, i les seves idees polítiques eren les corrents a l’època. Van oferir-li bones feines en la reconstrucció de Londres després de la guerra, però les va rebutjar. No es deixaria comprar pel sistema capitalista: no havia canviat ni una coma de les seves idees, del seu credo. El camarada Johnny Lennox, de nou un civil, només estava preocupat per La Revolució.

En Colin va néixer el 1945. Dues criatures en un pis miserable de Notting Hill, en aquella època un barri pobre i decadent de Londres. En Johnny no passava gaire temps a casa, ja que treballava per al Partit. Cal aclarir que, en aquell temps, parlar del Partit era parlar del Partit Comunista, i que s’havia de pronunciar així: EL PARTIT. Quan dues persones es coneixien, la conversa podia anar d’aquesta manera: «Tu també ets del Partit?». «Sí, és clar». «Ja m’ho semblava». La qual cosa volia dir: ets bona persona, m’agrades, de manera que, igual que jo, has de ser del Partit.

La Frances no va afiliar-se al Partit, tot i que en Johnny hi va insistir. Per a ell era dolent, deia, estar casat amb una dona que no s’hi volia afiliar.

—Però qui vols que ho sàpiga? —preguntava la Frances, afegint llenya al menyspreu que en Johnny sentia per ella pel fet de no interessar-se per la política i no haver-s’hi interessat mai.

—El Partit ho sap —replicava ell.

—Pots comptar —reblava la Frances.

Era evident que no anaven bé, i el Partit era el de menys, tot i que irritava molt la Frances. Passaven penúries, per no dir misèries, però per a ell allò era senyal de virtut interior. En tornar d’un seminari de cap de setmana, «Johnny Lennox parla sobre l’amenaça de l’agressió nord-americana», va trobar-la estenent la roba de la canalla en un invent desmanegat fet de politges i suports clavats precàriament a la paret de la finestra de la cuina, o tornant del parc, amb una criatura penjada del braç i arrossegant l’altra amb un caminador. La bossa del cotxet era plena de verdures i al respatller hi havia un llibre que tenia l’esperança de poder llegir mentre els nens juguessin.

—Ets una veritable dona treballadora, Fran —l’afalagava ell.

Si ell estava encantat amb la situació, la seva mare no ho estava gens. Quan els anava a veure, mai sense escriure’ls abans, amb un paper blanc i gruixut amb què et podies llescar un dit, s’asseia amb repugnància al cantell d’una cadira que probablement tenia restes de galeta o de taronja.

—Johnny, això no pot continuar així —anunciava de sobte.

—I per què no, Mutti? —Li deia Mutti perquè sabia que ella no ho suportava—. Els teus néts seran un exemple per al poble britànic —la discursejava.

En aquells moments la Frances no gosava mirar la Julia als ulls perquè no volia ser deslleial. Sentia que la seva vida, tota sencera, ella inclosa, era vulgar, lletja i esgotadora, i els disbarats d’en Johnny n’eren tan sols una part. Allò s’acabaria, n’estava segura. Havia d’acabar-se.

I així va ser, perquè en Johnny va anunciar que s’havia enamorat d’una veritable camarada, una membre del Partit, i que se n’hi anava a viure.

—I com se suposa que he de viure, jo? —va preguntar la Frances, que ja sabia la resposta.

—Et pagaré la manutenció, és clar —va dir en Johnny, però mai no ho va fer.

La Frances va dur els nens a una guarderia pública i va trobar una feineta en un negoci de confecció de decorats i vestuari de teatre. La pagaven malament, però se’n sortia. La Julia va anar-la a veure i va queixar-se que els nens estaven desatesos i que la roba que duien eren parracs.

—Potser hauria de parlar amb el seu fill —va dir-li la Frances—. Em deu un any de manutenció.

Més endavant li’n va deure dos i tres. La Julia va preguntar-li si a canvi de rebre una bona pensió per part de la família accediria a deixar la feina i ocupar-se dels nens.

Però la Frances va dir que no.

—Jo no m’hi ficaria, en la teva vida —va dir la Julia—. T’ho prometo.

—Vostè no ho entén —va fer la Frances.

—No, no ho entenc, però potser tu m’ho podries explicar.

En Johnny va deixar la camarada Maureen i va tornar amb ella, la Frances; va dir-li que havia comès un error i ella el va tornar a acceptar. Se sentia sola, sabia que els nois necessitaven un pare i estava sexualment frustrada.

Va tornar-la a deixar per una camarada autèntica i genuïna, però quan va voler tornar amb la Frances, ella li va dir: «Fora».

Treballava a jornada completa en un teatre, guanyava pocs diners però eren suficients. Els nens ja tenien deu i vuit anys; sempre tenien problemes a l’escola, no se’n sortien gens bé.

—I doncs, què esperaves? —va preguntar-li la Julia.

—Jo mai no espero res —va respondre la Frances.

Llavors les coses van canviar, de forma dràstica. La Frances va assabentar-se amb estupefacció que el camarada Johnny havia accedit que l’Andrew anés a una bona escola. La Julia va proposar que anés a Eton, perquè era on havia estudiat el seu marit. La Frances esperava que en Johnny rebutgés Eton, però llavors li van explicar que ell també hi havia estudiat, i que havia aconseguit ocultar aquell fet tan ignominiós durant tots aquells anys. La Julia no ho havia mencionat perquè la seva carrera a Eton no els havia cobert precisament de glòria, ni a ell ni als seus pares. S’hi havia estat tres anys, però havia plegat per anar a lluitar a la Guerra Civil espanyola.

—O sigui que et sembla bé que l’Andrew vagi a aquesta escola? —va preguntar-li la Frances per telèfon.

—Mira, com a mínim et donen una bona educació —va contestar en Johnny a la lleugera, i ella va captar l’implícit «mira què van fer amb mi».

Així doncs —pagant la Julia—, l’Andrew va abandonar les habitacions pobres on vivien la seva mare i el seu germà, i va traslladar-se a Eton; passava les vacances amb els amics de l’escola i es va convenir per a la Frances en un estrany molt educat.

La Frances va assistir a una festa de final de trimestre a Eton, amb un vestit que va comprar segons el que ella pensava que s’esqueia per a l’ocasió, i el primer barret que mai va dur. Ho havia fet bé, va pensar, i va comprovar com l’Andrew se sentia alleujat en veure-la.

Llavors van començar-li a demanar per la Julia, viuda d’en Philip i jove del pare d’en Philip: un ancià el recordava de quan era un nen. Semblava que per als Lennox anar a Eton era una cosa natural. També van preguntar-li per en Johnny, o en Jolyon. «Interessant…», va dir un home que havia estat professor seu. «Ha triat una carrera molt interessant».

A partir de llavors la Julia va assistir als actes formals, als quals estava tan avesada, i se’n va sorprendre: sempre que havia visitat Eton els tres anys que en Jolyon hi havia estudiat, s’hi havia sentit com l’esposa d’en Philip, com si no comptés gaire.

En Colin va rebutjar d’anar a Eton a causa d’una profunda i complexa lleialtat envers la seva mare, a qui havia vist lluitar durant tants anys. Això no volia dir que no s’hi discutís, s’hi barallés, s’hi enfadés i anés tan malament a l’escola que la Frances estigués secretament convençuda que ho feia expressament per fer-li mal. Però es mostrava fred i enutjat amb el seu pare cada cop que els anava a veure per dir que ho sentia moltíssim, de debò, però que no tenia els diners que els devia. Va accedir a anar a una escola progressista, St. Joseph, i que la Julia ho pagués tot.

Llavors en Johnny va fer-los una proposta que la Frances com a mínim no va rebutjar: la Julia els deixaria a ella i als nois la part inferior de la casa. Ella no necessitava tant d’espai, era ridícul…

La Frances va pensar en l’Andrew, que tornava i es trobava que havien de viure en pisos esquifits, o que ja ni tan sols tornava, i que, per descomptat, no convidava mai amics a casa. Va pensar en el Colin, que no amagava fins a quin punt odiava aquella manera de viure. Va dir que sí a en Johnny, sí a la Julia i es va veure vivint en aquella gran mansió, que era de la Julia i sempre més ho seria.

Tan sols ella sabia l’esforç que li suposava. Durant molts anys havia mantingut la seva independència, havia pagat les seves despeses i les dels nens, i no havia acceptat diners ni de la Julia ni dels seus pares, que l’haurien ajudat amb molt de gust. I ara era allà, fet que representava una capitulació definitiva: el que per a l’altra gent era «un acord d’allò més sensat», per a la Frances era una derrota. Ja no era ella mateixa; ara era un apèndix de la família Lennox.

Pel que fa a en Johnny, havia fet tot el que es podia esperar d’ell. Quan la seva mare li havia dit que havia de mantenir els seus fills i buscar-se una feina que li reportés un salari, ell havia exclamat que era una típica exponent de la classe explotadora, sempre pensant en els diners, mentre que ell treballava per al futur de tot el món. Es barallaven sovint i amb gran escàndol. En Colin, que ho sentia tot, es posava pàl·lid, callava i mancava de casa hores o fins i tot dies. L’Andrew conservava el seu somriure divertit i lleuger, la seva actitud. Aquells dies passava molt de temps a casa i fins i tot hi duia amics.

Mentrestant en Johnny i la Frances s’havien divorciat, perquè ell s’havia tornat a casar formalment i com cal, en una cerimònia a la qual havien assistit els camarades i també la Julia. Ella es deia Phyllida i no era una camarada, tot i que en Johnny havia assegurat que tenia molt bona fusta i que en faria una comunista.