La Frances estava planejant marxar de casa de la Julia. Finalment tindria casa pròpia. Ara que no s’havien de pagar matrícules d’escola ni d’universitat es podia dir que estalviava de debò. La seva pròpia casa, no la d’en Johnny o la de la Julia. I hauria de poder-hi desar tot el material de recerca i tots els seus llibres, que ara estaven repartits entre The Defender i ca la Julia; havia de ser un pis ben gran. Que agradable que era tenir un sou regular: només qui ha hagut de viure sense percebre’n cap pot dir-ho amb coneixement de causa. La Frances recordava l’època en què treballava de manera independent i fent feinetes precàries al teatre. Amb tot, quan hagués estalviat els diners necessaris per pagar una bona entrada, deixaria la feina a The Defender, que cada dia li semblava més falsa, i posaria fi a les sumes regulars que entraven al seu compte bancari.
Sempre havia fet la major part de la feina des de casa i mai no s’havia arribat a sentir part del diari. Els seus col·legues sempre es queixaven de les seves anades i vingudes, com si el seu comportament fos una crítica a The Defender; i de fet ho era. Era una intrusa en una institució que es considerava assetjada per hordes hostils i forces reaccionàries, com si res no hagués canviat des dels grans dies del segle anterior quan The Defender s’havia erigit gairebé en solitari en el bastió d’increïbles i generoses causes; no hi havia hagut cap causa honesta que The Defender no hagués defensat. Actualment el diari defensava les víctimes d’insults i d’injúries, però es comportava com si aquests atacs fossin assumptes de minories en lloc d’«opinions admeses» (com solia ser el cas).
La Frances ja no era la tieta Vera («El meu fillet mulla el llit, què he de fer?»), sinó que escrivia articles ben fonamentats i documentats sobre qüestions com ara les discrepàncies entre els salaris de les dones i els dels homes, les desigualtats a l’hora de trobar feina, les escoles bressol; pràcticament tot el que escrivia estava relacionat amb les diferències entre la situació dels homes i les dones.
Les periodistes de The Defender eren conegudes en alguns sectors, especialment entre els homes (que cada cop es veien més com un col·lectiu assetjat per les hostils hordes femenines), com una mena de màfia, pesades, sense sentit de l’humor, obsessionades, però valuoses. Sens dubte la Frances ho era, de valuosa: tots els seus articles tenien una segona vida com a pamflets i fins i tot com a llibres, i una tercera vida en programes de ràdio i televisió. Coincidia en secret amb el punt de vista que les seves col·legues femenines eren pesades, però sospitava que a ella podien acusar-la del mateix. Per suposat, sentia que era pesada, que estava angoixada per les injustícies del món. L’acusació d’en Colin era del tot fonamentada: la Frances creia en el progrés i pensava que una actitud decidida d’atacar les injustícies posaria les coses al seu lloc. Que potser no era així? Algunes vegades, si més no? Ella mateixa havia aconseguit petits triomfs dels quals podia sentir-se orgullosa; i mai no s’havia llançat als corrents del feminisme a la moda. Mai no havia estat capaç, com la Julie Hackett, de tenir un rampell de ràbia lacrimògena en sentir que el responsable de la malària era el mosquit femella. «Són uns merdes. Uns merdes feixistes dels collons». Quan finalment la Frances va aconseguir convèncer-la que es tractava d’un fet i no d’una calúmnia inventada pels homes científics per humiliar el sexe (perdó, gènere) femení, la dona es va calmar i, víctima d’un plor histèric, va dir: «Hòstia, tot és tan injust». La Julie Hackett continuava vinculada a The Defender. A casa duia els davantals de The Defender, bevia amb tasses de The Defender i utilitzava els eixugamans de The Defender. Era capaç de posar-se a plorar de ràbia si algú criticava el seu diari. Sabia que la Frances no estava tan «compromesa» (una paraula de la qual se sentia orgullosa) com ella, i de tant en tant deixava anar alguna petita pulla encaminada a fer-la canviar d’opinió. La Frances la trobava infinitament tediosa. Els aficionats a les bromes entremaliades que ens gasta la vida ja hauran reconegut aquesta figura que tan sovint ens acompanya, que apareix en qualsevol lloc i en qualsevol moment, com si fos una ombra sense la qual no podem viure, però heus-la aquí, una caricatura grotesca de nosaltres mateixos encara que, això sí, un recordatori molt saludable. Al cap i a la fi, la Frances s’havia deixat enredar per la retòrica fàtua d’en Johnny, havia quedat embadalida pel gran somni, i això havia determinat la seva vida a partir d’aquell precís instant. Simplement, no havia estat capaç de deslliurar-se’n. I ara treballava dos o tres dies a la setmana amb una dona per a la qual The Defender tenia el mateix paper que el Partit havia tingut per als seus pares, que eren encara comunistes ortodoxos i se n’enorgullien.
Hi ha gent que ha acabat pensant que la nostra necessitat principal —la de l’ésser humà— és poder odiar algú o alguna cosa. Durant dècades, les classes superiors i mitjanes havien complert aquesta útil funció, guanyant-se (als països comunistes) la mort, la tortura i l’empresonament, i a països més equànimes com la Gran Bretanya, simplement essent víctimes d’injúries o havent d’assumir obligacions irritants, com ara haver d’aprendre a parlar amb accent cockney. Però en aquells moments aquest credo mostrava signes d’esgotament. El nou enemic, els homes, era encara més útil, ja que incloïa la meitat de la raça humana. D’una banda a l’altra del món les dones estaven jutjant els homes, i quan la Frances era amb les dones de The Defender se sentia part d’un jurat exclusivament femení que acabava d’emetre un veredicte unànime de culpabilitat. En les estones de lleure s’asseien a parlar, unànimement instal·lades en la veritat, i s’explicaven anècdotes sobre l’estupidesa de tal home, o sobre la culpabilitat de tal altre, intercanviaven mirades satíriques, premien els llavis i arquejaven les celles, i quan hi havia homes davant, estaven a l’aguait de qualsevol indici de raonaments incorrectes i llavors saltaven com un gat sobre un pardal. Mai no hi havia hagut gent més petulant, més farisaica i més autocomplaent. Però, al cap i a la fi, no eren més que un episodi en aquella onada del moviment femení. El començament del nou feminisme dels anys seixanta no semblava gaire més que una nena petita en una festa, emocionadíssima, amb les galtes vermelles i els ulls lluents, ballant i cridant: «No porto calces, que se’m veu el cul?». Tenia tres anys i els adults feien els ulls grossos: ja creixerà. I ho va fer. «Qui? Jo? Jo mai no vaig fer-ho, això…, està bé, només era una criatura».
Aviat va imposar-se la sobrietat i si el preu que s’havia de pagar per ser un valor sòlid era una insuportable petulància, sens dubte era un preu petit després d’una recerca tan seriosa, tan escrupolosa, després de gratar tediosament buscant els fets, les dades, els informes del govern, la història, i fent la feina que canvia lleis i opinions i estableix la justícia.
I a aquell episodi, tal com és la naturalesa de les coses, el succeiria un altre.
Mentrestant, la Frances va haver de concloure que treballar per a The Defender no era gaire diferent de ser l’esposa d’en Johnny: havia de callar i amagar el que de debò pensava. Aquell era el motiu pel qual sempre s’havia endut tanta feina a casa. Al cap i a la fi, amagar el que penses és esgotador, et deixa baldat; li havia costat molt més adonar-se que la majoria dels periodistes que treballaven per a The Defender eren la descendència dels camarades, encara que calia conèixe’ls una mica per adonar-se’n. Quan has estat criat en un entorn roig, ho amagues: és massa complicat d’explicar. Però què passa quan hi ha d’altres persones en la mateixa situació? I això no passava exclusivament a The Defender. Era sorprenent la freqüència amb què se sentia dir: «Els meus pares eren del Partit, ja m’entens». Una generació de creients, actualment desacreditada, havia donat a llum unes criatures que renegaven de les creences dels seus pares però admiraven la seva dedicació, primer en secret i més tard de forma oberta. Quina fe! Quina passió! Quin idealisme! Però, com podien haver-se empassat totes aquelles mentides? En canvi ells, la descendència, gaudien d’una mentalitat lliure i oberta, gens contaminada per la propaganda.
El fet, però, era que l’ambient a The Defender i en altres òrgans liberals venia determinat pel Partit. I on es feia més visible era en l’hostilitat amb les persones que dissentien. Les persones liberals o d’esquerres que definien els seus pares com a fanàtics mantenien un hàbit mental intacte. «Si no estàs amb nosaltres, estàs contra nosaltres»; l’hàbit de la polarització. «Si no penses com nosaltres, ets un feixista».
I, igual que al Partit en els darrers anys, hi havia un seguit de figures admirades, d’herois i heroïnes, que en aquella època no acostumaven a ser comunistes, tot i que el camarada Johnny continuava essent una figura preeminent, el gran veterà, un dels membres de la Vella Guàrdia, que calia imaginar dret eternament dalt d’un pedestal, alçant el puny contra el cel reaccionari. Encara hi havia molts cors, per no dir ments, que s’alineaven del costat de la Unió Soviètica. Sí, i tant que s’havien comès alguns «errors», i també se n’havien admès, però la gent continuava defensant el gran poder, l’hàbit havia arrelat massa fondo.
Hi havia persones al diari sobre qui corrien rumors: devien ser espies de la CIA. Que la CIA tenia espies pertot arreu era un fet que no es podia posar en dubte, de manera que també havien de ser allà. Ningú no deia mai que el KGB també en devia fer de les seves, manipulant i fent valer la seva influència, tot i que fos la veritat i ningú no ho admetés fins al cap de vint anys. Els Estats Units eren l’enemic principal: aquesta era la suposició tàcita i que sovint s’asseverava en veu ben alta. Era un estat feixista i militarista, i la seva manca de llibertat i de veritable democràcia es veia contínuament atacada per articles i discursos de persones que hi anaven de vacances, que enviaven els seus fills a universitats nord-americanes i que travessaven l’oceà per prendre part en manifestacions, disturbis, marxes i trobades.
Un pobre jove ingenu, que s’havia incorporat a The Defender empès per l’admiració que sentia per la seva història honorable i grandiosa de llibertat i justícia, va assegurar a la lleugera que era un error titllar l’Stephen Spender de feixista per fer campanya contra la Unió Soviètica i intentar que la gent acceptés «la veritat» (una expressió que significava tot el contrari del que havia significat en boca dels comunistes). Aquest jove es va justificar dient que com que tothom estava al corrent de les eleccions manipulades, dels judicis organitzats amb finalitats propagandístiques, dels camps de concentració, de la utilització de presoners com a mà d’obra i del fet que Stalin era manifestament pitjor que Hitler, sens dubte allò que deia era just. Hi va haver crits, plors, llàgrimes i no es va arribar a les mans per poc. El jove va marxar i tothom el va considerar un agent de la CIA.
La Frances no era l’única que desitjava deixar aquell lloc deshonest i espinós. En Rupert Boland, el seu bon amic, també en tenia ganes. La seva aversió secreta envers la institució on treballaven era el que els havia unit en un primer moment i després, quan tots dos haurien pogut marxar i entrar a treballar en d’altres diaris, es van quedar. L’un per l’altre. Però això era una cosa que cap dels dos no sabia, ja que no s’ho van confessar fins al cap de molt de temps. La Frances havia descobert que corria el perill d’enamorar-se d’aquell home, però llavors ja era massa tard, i ho havia fet. I per què no? Les coses van progressar de manera plàcida però satisfactòria. En Rupert volia viure amb la Frances. «Per què no véns a viure a casa meva?», li havia proposat. Tenia un pis a Marylebone. La Frances li havia dit que per una vegada a la seva vida volia tenir la seva pròpia casa; tindria els diners necessaris aproximadament al cap d’un any. «Ja et deixaré jo els diners que et faltin», s’havia ofert ell. Però la Frances s’hi havia negat i havia posat excuses. No seria completament casa seva, un lloc de la terra on pogués dir: «Això és meu». Ell no l’havia entès i s’havia sentit ferit, però a pesar d’aquestes diferències el seu amor va prosperar. De tant en tant ella passava la nit al seu pis, no gaire sovint, ja que tenia por de trastornar la Julia, por d’en Colin. «Però per què?», li preguntava en Rupert. «Ja tens més de vint-i-un anys, oi?».
Quan les coses van bé, sovint es produeix un d’aquells moments en què manyocs d’història sangonosos i magolats simplement s’entrecreuen i se’n van. La Frances sentia que no li ho podia explicar, i tampoc no volia fer-ho: deixem que tot plegat reposi. Ja n’hi ha prou. Punt final. En Rupert no l’entendria. Havia estat casat i tenia dos fills, que vivien amb la seva mare. Els veia amb regularitat, i la Frances també. Amb tot, no volia resignar-se a les ferotges imposicions de l’adolescència. Igual que en Wilhelm, deia: «Qualsevol diria que som adolescents amagant-nos dels adults». «Això no ho sé, però mentrestant…, és divertit».
Hi havia una altra cosa que podria haver suposat un problema, però que no ho va ser: era deu anys més jove que la Frances. Ella tenia pràcticament seixanta anys i ell era deu anys més jove! A certa edat, deu anys de més o de menys no són gran cosa. A banda del sexe, que ella recordava com una cosa agradable, en Rupert era la millor companyia possible. La feia riure, i de vegades la Frances sabia que li feia falta. Que fàcil era ser feliç; tant l’un com l’altre se n’adonaven i ho confessaven amb incredulitat. Com podia ser que coses que havien estat tan difícils, pesades i doloroses fossin ara tan fàcils?
Mentrestant, semblava que no hi havia cap lloc que pogués acollir el seu amor, que era d’aquells quotidians i fets amb el dia a dia, res a veure amb les rauxes adolescents.