L’Edna Pyne va pujar al vell camió per anar a la missió perquè la perseguia una tristor que ella anomenava la seva bèstia negra, i que fins i tot tenia nom.

—En Pluto m’està mossegant els talons un altre cop —deia, i assegurava que les dues gosses de la casa, la Sheba i la Lusaka, sabien quan aquell caçador fosc estava present i li grunyien. En Cedric no reia d’aquella fantasia quan ella en feia broma, sinó que deia que estava tan malament com els negres, amb les seves supersticions absurdes. Feia tan sols cinc anys l’Edna tenia amigues de granges properes a qui anava a visitar quan estava decaiguda, però ara ja no en quedava cap. S’havien traslladat a granges de Perth (Austràlia), a Devon; havien travessat l’oceà cap a Sud-àfrica…, havien marxat. L’Edna necessitava parlar amb alguna dona. Sentia que vivia en un desert de masculinitat, entre el seu marit, els homes que treballaven a la casa i al jardí, la gent que anava a la casa, els inspectors governamentals, els supervisors, els topògrafs i els nous torracollons negres que no paraven d’imposar més i més normes. Tot eren homes. Esperava que la Sylvia tingués una mica de temps per xerrar, tot i que la noia no li agradava tant com en el fons sabia que es mereixia; era digna d’admiració, era cert, però estava una mica tocada de l’ala. Quan va arribar a casa del pare McGuire li va semblar que era buida. Va penetrar en la fresca foscor de l’interior i la Rebecca va sortir de la cuina amb un drap a les mans que hauria hagut d’estar més net, però se’n feia càrrec, la sequera també afectava la higiene a casa seva: el pou estava més baix que mai.

—Que hi ha la doctora Sylvia?

—És a l’hospital. Hi ha una noia donant a llum. I el pare McGuire ha agafat el cotxe per anar a visitar l’altre capellà de la l’antiga missió.

L’Edna va caure a la cadira com si li haguessin colpejat els genolls. Va deixar anar el cap enrere i va tancar els ulls. Quan els va obrir la Rebecca estava dreta davant seu, esperant.

—Déu meu —va fer l’Edna—. Ja n’he tingut prou, t’ho dic de debò.

—Li faré un te —va dir la Rebecca, fent mitja volta per marxar.

—Quant creus que trigarà la doctora?

—No ho sé, és un part difícil. El fetus ve en posició invertida.

Aquella expressió clínica va fer que l’Edna obrís uns ulls com taronges. Com la majoria de blancs grans, l’Edna tenia la ment dividida, és a dir, més que la resta de nosaltres. Sabia que hi havia alguns negres que eren tan intel·ligents com la majoria de blancs, però quan deia intel·ligents volia dir educats, i la Rebecca treballava a la cuina.

Quan la Rebecca li va posar al davant la safata del te i va fer el gest de marxar, l’Edna es va sorprendre dient:

—Seu, Rebecca. —I va afegir—: Tens temps?

La Rebecca no en tenia, de temps; havia anat atrafegada tot el matí. Com que el seu fill, el que li anava a buscar aigua del riu, era amb el seu pare, que la nit abans havia begut una cosa de no dir, ella, la Rebecca, havia hagut de portar aigua de la cuina del pare McGuire, amb el seu permís, a casa seva, no una, sinó cinc vegades. Al pou de la casa el nivell d’aigua era molt baix, semblava que l’aigua s’anés escolant de nou cap a dintre de la terra, i cada cop costava més trobar-ne. Però la Rebecca va veure que aquella dona estava molt nerviosa i que la necessitava, de manera que va seure i es va esperar. Pensava que tenia sort que la senyora Pyne fos allà amb ella perquè el pare McGuire s’havia endut el cotxe i la Sylvia havia dit que potser caldria portar la pacient a l’hospital per practicar-li una cesària.

Les paraules que feia hores, dies, que bombollejaven i bullien a dintre l’Edna van sortir en una rauxa d’autocompassió ofesa i acusadora, tot i que la Rebecca no era l’oient que ella hauria desitjat. Clar que tampoc no ho era la Sylvia, si d’això es tractava.

—No sé què fer —va dir l’Edna amb els ulls ben oberts i la mirada fixa, no en la Rebecca, sinó en la vora d’enfilalls blaus de la xarxa contra les mosques que hi havia sobre la safata del te—. M’estic tornant boja i em penso que el meu marit ja ho està. Bé, els homes ja ho estan, de bojos, no creus? —La Rebecca, que la nit abans havia estat esquivant cops i abraçades del seu llunàtic marit va somriure i va respondre que sí, que de vegades els homes eren difícils.

—Pots dir-ho una altra vegada. Saps què ha fet? Ha comprat una altra granja. Diu que si no ho hagués fet se l’hauria apropiat un dels ministres, de manera que per què no ell. O sigui, si la tinguéssiu vosaltres, la gent del poble, estaria bé, però ell diu que pot pagar-la, que la van oferir al govern i que no la volien, de manera que la compra. Diu que hi construirà una presa d’aigua, a prop de les muntanyes.

—Una presa —va fer la Rebecca, refent-se: s’havia assegut i s’havia quedat mig adormida—. D’acord…, una presa…, d’acord.

—Doncs bé, tan bon punt l’hagi construït arribarà un d’aquells porcs negres i la hi prendrà. Perquè això és el que fan, esperen que fem alguna cosa bona, com ara una presa, i després ens ho prenen. De manera que jo li pregunto per què ho fa i ell diu… —l’Edna estava asseguda amb una galeta a una mà i una tassa a l’altra. Parlava massa de pressa per poder beure—. Vull marxar, Rebecca, me’n culpes? Digues, ho fas? Aquest no és el meu país, si més no, això és el que dieu vosaltres, i jo hi estic d’acord, però el meu marit diu que és tan seu com vostre, de manera que ha comprat… —Se li va escapar un gemec. Llavors va deixar sobre la taula la tassa i la galeta, va treure un mocador de la bossa i s’hi va eixugar la cara. Després es quedar asseguda en silenci, inclinada cap endavant, fregant la vora d’enfilalls blaus entre els dits, amb el front arrufat—. És molt maca. L’has fet tu?

—Sí.

—És molt bonica; està molt ben feta. I encara hi ha una altra cosa, el govern no para de criticar-nos a tothora, ens diuen de tot. Ara bé, al nostre recinte hi ha el triple de persones que hi hauria d’haver. Vénen cada dia de les terres comunals i els donem de menjar; els estem alimentant perquè a les terres comunals es moren de gana per culpa de la sequera. Bé, ja ho saps, oi que sí, Rebecca?

—D’acord, sí. És cert, es moren de gana. I el pare McGuire ha muntat una parada de menjar a l’escola perquè els nens van a classe amb tanta gana que no fan altra cosa que seure i plorar.

—Doncs ja està. Però el vostre govern mai no té una paraula amable per a cap de nosaltres.

L’Edna plorava amb una cadència trista, com un nen massa exhaust. La Rebecca sabia que aquella dona no plorava per la gent que moria de gana, sinó pel que la Rebecca anomenava «tot plegat». «Tot plegat és massa» deia a la Sylvia, «massa per aguantar-ho», i després seia i s’agafava la cara amb les mans i es gronxava amb un plor constant, mentre la Sylvia anava a buscar pastilles, sedants, que la Rebecca s’empassava obedientment.

—De vegades penso que és massa, que em depassa —va somicar l’Edna, però semblava que estava millor—. Ja era prou dur abans de la sequera, però ara entre aquesta, el govern i totes les altres coses…

Aleshores va aparèixer a la porta en Clever per dir a la Rebecca que la doctora Sylvia havia dit que havia d’anar corrents a casa dels Pyne per demanar-los que portessin un cotxe per dur la partera a l’hospital.

I l’Edna Pyne era allà! Al nen se li va il·luminar la cara i fins i tot va fer un petit ball allà mateix, a la terrassa.

—D’acord, així no es morirà. El nen està encallat —va informar-les—, però si no arriba a temps a l’hospital… —Va sortir com una fletxa muntanya avall quan va veure aparèixer la Sylvia, que aguantava una dona que anava embolicada en una flassada.

—Veig que després de tot serveixo per a alguna cosa —va fer l’Edna, i va anar a ajudar a la Sylvia amb la dona, que gemegava i es queixava.

—Tant de bo es posessin mans a l’obra amb el nou hospital —va dir la Sylvia.

—Tu continua somiant.

—Té por de la cesària. Jo no faig altra cosa que dir-li que no és res.

—Per què no pots fer-la tu, l’operació?

—De vegades cometem errors. Vaig cometre l’error imperdonable, ridícul i terrible de no fer cirurgia. —Parlava amb una veu monòtona i seca, però l’Edna va adonar-se que es tractava del mateix que li havia passat a ella en el seu accés emocional: la Sylvia s’estava desfogant i no se li havia de tenir en compte—. En Clever anirà amb tu; jo tinc un home malalt de debò allà baix.

—Espero no haver de fer de llevadora.

—Doncs mira, ho faries igual de bé que qualsevol altra. Però no pateixis que en Clever ho fa molt bé; a més, he donat a la noia una cosa per retardar una mica l’arribada del nen. I també vindrà amb vosaltres la seva germana.

Al cotxe hi havia una dona esperant-se que va estendre els braços; la partera va anar a trobar-los i va començar a gemegar.

La Sylvia se’n va tornar corrents cap a l’hospital i el cotxe va marxar. La carretera era dolenta i el viatge va durar gairebé una hora perquè la pacient cridava cada cop que el cotxe passava per un sot. L’Edna va deixar les dues dones negres a l’hospital, un de vell que s’havia construït sota el govern blanc, destinat a servir a uns quants milers de persones però que ara havia de fer-se càrrec de mig milió.

L’Edna es va posar al seient del conductor i en Clever va seure al seu costat. La dona va pensar que el nen hauria de seure a darrere, però no s’hi va amoïnar gaire. Durant el camí va sentir-lo parlar de la doctora Sylvia i les classes a sota els arbres, els llibres, els quaderns, els bolígrafs, molt millor que l’escola. Li va picar la curiositat i en comptes de deixar el nen a la sortida de la carretera perquè fes a peu el camí fins a la missió, l’hi va portar en cotxe i va aparcar.

Eren tot just dos quarts d’una. La Sylvia estava asseguda dinant amb el mossèn a la mateixa taula on ella, l’Edna, havia estat feia no gaire estona. La van convidar a dinar, i l’Edna estava a punt quan la Sylvia va dir que havia de baixar al poble, que no s’ho prengués com a res personal. Així que l’Edna, una dona a qui agradava menjar, va deixar que el sacerdot li preparés un sandvitx de pa amb rodanxes de tomàquet (sense mantega, perquè amb la sequera costava trobar-ne), i va seguir la Sylvia. No sabia què havia d’esperar i va quedar impressionada. Per descomptat, tothom sabia qui era la senyora Pyne, i la van rebre amb somriures de benvinguda. La van portar a l’escola i es van oblidar que era allà. Va seure amb el sandvitx entaforat a la bossa perquè sospitava que alguns dels presents tindrien gana i no podria menjar davant d’ells. Déu del cel, va pensar, qui hauria cregut mai que arribaria a veure un parell de llesques de pa sec i una rodanxa de tomàquet com un luxe pervers?

Va escoltar com la Sylvia llegia, en anglès, pronunciant cada paraula a poc a poc, un text d’un escriptor africà del qual mai no havia sentit a parlar, tot i que sabia que els negres escrivien novel·les. La gent l’escoltava com si… Déu, com si fossin a l’església. Llavors la Sylvia va convidar un home jove, i després una nena, a explicar als altres de què tractava la història. Ho van fer bé i l’Edna es va adonar que se sentia alleujada: volia que aquella empresa fos un èxit i estava satisfeta de si mateixa per voler-ho.

La Sylvia estava demanant a una dona gran que els expliqués tot el que recordés sobre alguna sequera que hi hagués hagut quan era petita. Aquella dona gran parlava un anglès feixuc i convulsiu, i la Sylvia va demanar a una noia més jove que ho repetís en un anglès més acurat. Aquella sequera no semblava gaire diferent de la que estaven patint llavors. L’anciana va dir que el govern blanc havia distribuït blat a les zones afectades per la sequera i es van sentir alguns aplaudiments de reconeixement que no podien ser sinó una crítica al govern negre. Quan el conte va haver acabat, la Sylvia va dir als qui en sabien que escrivissin el que recordaven i als qui no en sabien que pensessin una història per explicar-la l’endemà.

Eren dos quarts de tres. La Sylvia va deixar l’anciana que havia explicat la història sobre la sequera a càrrec dels altres, prop d’un centenar, i va marxar amb l’Edna cap a la casa. A continuació prendrien una tassa de te i la Sylvia i ella podrien seure i parlar, per fi…, però, per estrany que pogués semblar, la necessitat de parlar i que l’escoltessin s’havia esvanit.

—Són una gent maquíssima —va fer la Sylvia—. No puc suportar veure com es marceixen sense remei.

Eren a la porta de la casa, a prop del cotxe.

—Mira —va dir l’Edna— suposo que tots som millors del que se’ns permet demostrar.

Per la mirada dura que li va dedicar la Sylvia va veure que aquest no era la mena de comentari que s’esperava sentir d’ella. I per què no?

—Voldries que vingués a ajudar-te a l’escola, o amb els pacients?

—Ai, sí! I tant! Ho faries? De debò?

—Digues-m’ho, quan et faci falta —va respondre l’Edna, i es va ficar al cotxe i va marxar, amb la sensació que havia fet un gran pas cap a una nova dimensió. El que no sabia era que si hagués preguntat a la Sylvia si podia començar en aquell moment, aquesta li hauria respost amb agraïment: «Sí, vine a ajudar-me amb aquell home que té la malària, està molt malament i no para de tremolar; no durarà gaire». Però la Sylvia es va pensar que l’Edna s’havia ofert per educació i no hi va tornar a pensar.

Pel que fa a l’Edna, tota la vida havia pensat que havia perdut una oportunitat, que se li havia obert una porta però que havia triat no mirar què hi havia al darrere. El problema era que durant molts anys havia fet broma sobre les persones que feien el bé, i ara convertir-se en una d’elles, sense més ni més…, però s’hi havia ofert i ho havia fet sincerament. Per un moment no havia estat l’Edna Pyne que coneixia, sinó algú altre molt diferent. No va explicar a en Cedric que havia dut la dona negra a l’hospital perquè va suposar que es queixaria perquè havia gastat benzina i costava molt trobar-ne. Va mencionar que havia anat al poble i havia vist les coses que havien robat de l’hospital que no havien acabat.

—Millor per a ells —va fer ell—. Millor això que no pas que es podreixi al mig del bosc.