La Frances estava asseguda a la cuina, sola, i la taula, que havia netejat i encerat, lluïa com una patena. Va pensar que era una taula realment bonica, ara que la veia bé. No hi havia cap plat, cap tassa, ningú. Era el dia de Nadal i s’havia acomiadat, primer, d’en Colin i la Sophie, ambdós vestits per al dinar de Nadal, tot i que en Colin detestava la roba de mudar. Després havia marxat la Julia, amb un vestit gris de vellut, una mena de còfia amb una rosa i un vel blavós. La Sylvia duia un vestit que li havia comprat la Julia, i la Frances s’havia alegrat que els de la tribu dels texans i la samarreta no l’haguessin vist: no volia que es riguessin de la Sylvia, que cinquanta anys enrere hauria pogut anar a l’església amb aquell mateix vestit blau. Això sí, s’havia negat a dur barret. Després va marxar l’Andrew, a consolar la Phyllida. Va treure el cap per la porta i va dir:

—Tots t’envegem, Frances. Bé, tots menys la Julia: a ella la preocupa que et quedis sola. Per cert, estigues preparada per rebre un regalet; a ella li ha fet vergonya dir-t’ho.

La Frances va asseure’s, sola. A tot el país les dones estaven enfeinades davant els fogons, farcint uns quants milers de galls dindi mentre els púdings de Nadal es coïen. Les cols de Brussel·les emetien vapors sulfúrics. Hi havia munts de patates apinyades al voltant de les aus. Imperava el mal geni, però ella estava com una reina, sola. Només aquells qui han experimentat la pressió de conviure amb adolescents reconcentrats o amb persones emocionalment dependents, que els xuclen, se n’alimenten i els exigeixen, coneixen el pur plaer de ser lliures, encara que tan sols sigui durant una hora. La Frances va notar com se li relaxava el cos; era com un globus a punt de començar a flotar i marxar volant. Tot estava en calma. En altres cases segurament retrunyia la música nadalenca, però aquí, en aquesta casa, no hi havia televisió, ni tan sols una ràdio…, però un moment, se sentia alguna cosa al soterrani… Que hi havia la Rose? Si havia dit que se n’anava amb la Jill a visitar els seus cosins! La música devia venir de la casa del costat.

Així doncs, en general, silenci. Va inspirar, va espirar, quina felicitat, no s’havia de preocupar de res, ni tan sols havia de pensar en res, durant unes quantes hores. Llavors va sonar el timbre de la porta; va acostar-s’hi maleint i, en obrir-la, va trobar-hi un jove somrient, vestit amb un alegre uniforme vermell, nadalenc, que, amb una reverència, li va allargar una safata embolicada amb un tros de mussolina blanca amb una borla al mig i lligada amb un llaç vermell. «Bon Nadal», va dir, «i bon profit», va afegir. I va marxar, xiulant una nadala.

La Frances va deixar la safata al mig de la taula. Hi havia una targeta que anunciava que el paquet provenia d’un restaurant elegant, dels bons de debò, i quan va obrir la mussolina va aparèixer un petit festí i una altra targeta: «Una abraçada de la Julia». Una abraçada. Sens dubte era culpa de la Frances que la Julia no hagués pogut escriure «T’estimo», però tant se valia, no era dia per preocupar-se’n.

Tot era tan bonic que no volia espatllar aquells moments.

Hi havia un bol de porcellana blanca amb una sopa verda, molt freda, amb encenalls de gel, i va sucar-hi el dit per tastar-la: tenia un gust vellutat, entre àcid i melós. Què era? Agrella? Hi havia un plat blau decorat amb enciam tallat en juliana, com si fossin algues i, a sobre, petxines de vieira plenes de vieira laminada i xampinyons; dues guatlles sobre un llit d’api saltat i una nota que deia: «Escalfeu deu minuts»; un petit púding nadalenc de xocolata decorat amb boix grèvol; un plat de fruites que la Frances no havia tastat mai i de les quals amb prou feines coneixia els noms, groselles del Cap, litxis, fruita de la passió, guaiabes…; un tall de formatge de Stilton. El festí estava envoltat d’ampolletes de xampany, borgonya i porto. Avui en dia, aquell petit banquet, que era com un homenatge i alhora una burla al dinar de Nadal, no tindria res d’extraordinari, però llavors era com entrellucar els camps celestials, un mos que arribava de la plenitud del futur. La Frances no se’l podia menjar, hauria estat un crim. Va asseure’s i es va quedar contemplant-lo: després de tot, la Julia devia preocupar-se per ella, va pensar.

La Frances va posar-se a plorar. Per Nadal la gent plora; és obligatori. Va plorar per la bondat que la seva sogra demostrava envers ella i els seus fills, pels encants de l’àpat, que la convidava a tastar-lo, per la incredulitat davant de tot el que havia estat capaç de suportar, i, a la fi, va plorar per allò que realment li coïa per dins: les misèries dels Nadals passats. Déu meu, els Nadals de quan els nens eren petits i vivien en aquelles habitacions infectes, quan tot era tan lleig i sovint passaven fred.

Llavors va eixugar-se les llàgrimes i va asseure’s, sola. Una hora, dues hores. A la casa no hi havia ni una ànima…, la ràdio sonava al pis de sota, no a la casa del costat, però va preferir ignorar-la. Al cap i a la fi, potser se l’havien deixada engegada. Les quatre en punt. Els de les companyies del gas i l’electricitat devien estar alleujats perquè un cop més havien superat el dinar de Nadal nacional. En aquell moment, des de Land’s End fins als Orkneys, devia haver-hi dones cansades i malhumorades dient: «Ara els rentes tu, els plats». En fi, que tinguessin sort.

La gent, asseguda a la butaca o al sofà, devia estar pesant figues, escoltant a trossos el discurs de la reina, interromput per les conseqüències de la fartanera. Es feia fosc. La Frances es va aixecar, va córrer les cortines, va encendre els llums i després va tornar a seure. Tenia força gana, però no es veia amb cor de desmuntar el festí. Va menjar un tros de pa amb mantega i va servir-se una copa de Tio Pepe. A Cuba, en Johnny devia estar clavant un discurset a la persona que l’acompanyés, probablement sobre l’estat de les coses a Anglaterra.

Podia pujar al pis de dalt a fer una becaina; al cap i a la fi, poques vegades en tenia l’oportunitat. De sobte, va obrir-se la porta principal que duia al vestíbul, després la de la cuina i va entrar l’Andrew.

—Has plorat —li va dir mentre s’asseia al seu costat.

—Sí, una mica. Ha estat bonic.

—A mi no m’agrada plorar —va assegurar ell—. M’espanta; tinc por de no poder parar mai més.

De sobte va envermellir, i va dir:

—Oh, Déu meu…

—Andrew, em sap molt de greu —va fer la Frances.

—Què és el que et sap greu? Maleït sigui, com has pogut pensar…

—Suposo que tot podria haver anat d’una altra manera.

—Què? Què podria haver anat d’una altra manera? Per Déu.

Va servir-se vi i va asseure’s amb l’esquena corbada, en una postura força semblant a la de la Julia uns dies abans.

—És Nadal —va dir la Frances—; això és tot. El gran provocador dels records miserables.

Ell va refusar aquell pensament, fent un gest amb la mà que volia dir: «Ja n’hi ha prou, no diguis res més». Llavors es va inclinar i va examinar el regal de la Julia. Tal com havia fet la Frances, va sucar un dit a la sopa i va fer un gest d’aprovació. També va tastar un tallet de vieira.

—Em sento terriblement hipòcrita, Andrew. He enviat tothom a casa, com a bons fills, però jo amb prou feines vaig tornar a la meva després d’abandonar-la. Anava a passar-hi el Nadal i me n’anava l’endemà al matí o fins i tot el mateix vespre.

—Em pregunto si ells devien anar a casa seva per Nadal…, vull dir els teus pares.

—Els teus avis.

—Sí, és clar, suposo que deuen ser-ho. Que ho devien ser, vaja.

—No ho sé, en sé ben poques coses. D’una banda hi va haver la guerra, com una mena d’abisme que va creuar la meva vida, i de l’altra hi havia aquella mena de vida. I ara són morts. Quan vaig marxar de casa pensava en ells tan poc com podia. Senzillament, no podia suportar-los, de manera que no els vaig anar a veure, i ara m’enfado amb la Rose quan no vol anar a casa seva.

—Suposo que tu no en devies tenir quinze quan vas marxar de casa.

—No, divuit.

—Doncs ja està, estàs lliure de culpa.

Aquell comentari absurd els va fer riure i va posar en relleu la meravellosa connexió que hi havia entre tots dos; la relació amb el seu fill gran anava d’allò més bé. De fet, era així des que l’Andrew s’havia fet gran (no feia gaire temps, per cert). Quin plaer, quin gran consol per…

—I la Julia? Ella tampoc no devia passar gaires Nadals a casa seva, oi que no?

—Com volies que hi anés, si era aquí?

—Quina edat tenia quan va venir a Londres?

—Em sembla que vint anys.

—Què!? —va exclamar, i es va tapar la boca amb totes dues mans; després les va enretirar i va afegir—: Vint anys. Són els que tinc jo ara, i de vegades penso que encara no he après a cordar-me les sabates…

En silenci, van imaginar-se la Julia de tan jove.

—Hi ha una foto —va dir la Frances—, l’he vista. És una fotografia de casament. Porta un barret tan ple de flors que amb prou feines se li veu la cara.

—I no duu vel?

—No.

—Déu meu, venir fins aquí tota sola, tan freds com som els anglesos. Com era l’avi?

—No el vaig arribar a conèixer. No aprovava gaire en Johnny, i a mi encara menys, és clar. —I, intentant de trobar motius que expliquessin les dimensions de tot plegat, va afegir—: És que hi havia la Guerra Freda…

Ara l’Andrew tenia els braços plegats sobre la taula, s’hi recolzava, i se la mirava amb el front arrugat, intentant comprendre.

—La Guerra Freda —va repetir.

—Valga’m Déu —va exclamar la Frances, sorpresa—, és clar, m’he oblidat de dir-te que als meus pares tampoc no els agradava en Johnny. En realitat em van escriure una carta dient que m’havia convertit en una enemiga del meu país; una traïdora, sí, diria que aquesta va ser la paraula que van fer servir. Després s’hi van repensar i em van venir a veure…, tu i en Colin encara éreu petits. En Johnny hi era i els va dir que eren unes desferres de la història. —Semblava que estigués a punt de posar-se a plorar, però era tan sols a causa d’aquells records exasperants.

L’Andrew va alçar les celles, va lluitar per aguantar-se el riure, i després va deixar-se caure a la cadira sacsejant els braços, com si intentés posar fi a l’atac de riure.

—És que és molt divertit —va intentar disculpar-se.

—Suposo que sí, que deu ser divertit.

L’Andrew va deixar caure el cap entre els braços, va sospirar i va quedar-se així una bona estona.

—No crec que tingui forces per… —va dir sense alçar el cap.

—Per a què? Energia per a què?

—D’on la traieu els altres, tota aquesta confiança? Creu-me, jo en comparació sóc una coseta molt fràgil. Potser sóc una desferra de la història, vés a saber.

—Com? Què vols dir?

Va alçar el cap. Tenia la cara vermella i els ulls plens de llàgrimes.

—Tant se val, no em facis cas —va dir agitant les mans com per allunyar els mals pensaments—. Saps què? Em sembla que tastaré una mica del teu tiberi.

—Que no heu fet dinar de Nadal?

—La Phyllida ha tingut un atac. Ha entrat en una espiral de plors, crits i rodaments de cap. Ja saps que en realitat està una mica tocada; una mica bastant, vaja.

—Doncs sí.

—La Julia diu que és perquè al començament de la guerra la van enviar al Canadà. Sembla que allà no era feliç, que vivia amb una família no gaire amable, i que va acabar odiant-ho tot. Més tard, quan va tornar a casa, els seus pares van dir que era una altra persona. De fet, amb prou feines es reconeixien, tots plegats. Quan va marxar tenia deu anys, i no va tornar fins que en tenia gairebé quinze.

—Suposo que hem de compadir la pobra Phyllida.

—Sí, em sembla que sí. I, a sobre, guaita quin negoci ha fet amb el camarada Johnny.

Va apropar-se la safata, es va aixecar per agafar cullera, forquilla i ganivet, va tornar a seure, i tot just havia enfonsat la cullera a la sopa la porta principal va tancar-se amb estrèpit i es va obrir la que tenien darrere; era en Colin, que va entrar acompanyat d’una ràfega d’aire fred, que donava una idea de la foscor que regnava a l’exterior, i amb el rostre afligit, com si fos una acusació contra ells dos.

—Què és això? Menjar? Menjar de debò?

Va asseure’s, i fent servir la cullera que l’Andrew acabava d’agafar, va envestir la sopa.

—Que no has menjat dinar de Nadal?

—No. A la mare de la Sophie li ha entrat la vena jueva i de sobte ha dit que què te a veure el Nadal amb ells. Però, de fet, és que sempre l’han celebrat —s’havia acabat la sopa—. Per què no cuines així, tu? —va preguntar acusadorament a la Frances—. Això sí que és una sopa.

—Quantes guatlles creus que hauria de cuinar per a cadascú de vosaltres, amb la gana que teniu?

—Espera’t un moment —va fer l’Andrew—. Fem-ho bé.

Va posar un plat a taula i un altre per a en Colin, una altra forquilla i un altre ganivet, i va servir-se una guatlla.

—Se suposa que s’han d’escalfar deu minuts —va dir la Frances.

—A qui li importa? És deliciosa.

Tots dos competien a veure qui menjava més, i quan van haver-se acabat les guatlles van alçar les culleres alhora i van abraonar-se sobre el púding, que va desaparèixer amb un parell de cullerades.

—No hi ha púding de Nadal? —va preguntar en Colin—. És Nadal i no hi ha púding de Nadal?

La Frances va aixecar-se, va agafar una llauna de púding de Nadal del prestatge més alt, on havia estat reposant tranquil·lament, i al cap d’un moment ja es coïa al forn.

—Quant de temps trigarà? —va preguntar en Colin.

—Una hora.

Va posar sobre la taula unes llesques de pa, mantega, formatge i plats. Van despatxar el formatge de Stilton, van deixar a un costat la safata saquejada i va començar l’àpat de debò.

—Mare —va dir en Colin—, hauríem de demanar a la Sophie si vol venir a viure aquí.

—Però si gairebé ja hi viu.

—No, em refereixo a viure-hi de debò. No té res a veure amb mi… O sigui, no vull dir que siguem una parella fixa, no és això. Però no pot tornar a casa seva. No et pots ni imaginar com és, la seva mare; li crida, l’agafa pel braç i li diu que s’han de llançar juntes des d’un pont, o prendre verí. T’imagines viure així? —va sonar com si estigués acusant-la a ella, la Frances, i en adonar-se’n va afegir en un altre to, gairebé de disculpa—: Si poguessis veure com és aquella casa… És com entrar al Forat Negre de Calcuta.

—La Sophie m’agrada molt, ja ho saps, però no la veig al soterrani convivint amb la Rose i amb qualsevol altre que hi vulgui deixar caure. Perquè suposo que no deus esperar que s’instal·li a la teva habitació, oi?

—Bé…, no, no ho espero…, ja sé que no pot ser. Però podria estar-se a la sala d’estar, no la fem servir gairebé mai.

—Si tu i la Sophie ho heu deixat, em dónes permís per jugar les meves cartes? —va preguntar l’Andrew—. Com tots deveu saber, estic bojament enamorat d’ella.

—Jo no he dit que…

De sobte, aquells dos joves van convertir-se en dos nens i van començar a donar-se cops de colze.

—Bon Nadal —va dir la Frances, i van parar.

—Parlant de la Rose, on és? —va dir l’Andrew—. Ha anat a casa seva?

—No, és clar que no —va dir en Colin—. És al pis de baix, i es passa la meitat del temps plorant a llàgrima viva i l’altra meitat arreglant-se el maquillatge.

—I tu com ho saps? —va preguntar l’Andrew.

—No oblidis els avantatges que té estudiar en una escola progressista; ho sé tot sobre les dones.

—Tant de bo pogués dir el mateix. Tot i que la meva educació és molt millor que la teva en tots els sentits, sempre suspenc l’assignatura d’humanitats.

—Doncs amb la Sylvia ho estàs fent força bé —va dir la Frances.

—Sí, però ella no és una dona, oi que no? És més aviat el fantasma d’una nena que algú ha assassinat.

—Això que dius és horrible —va fer la Frances.

—Tan horrible com cert —va replicar en Colin.

—Si de debò la Rose és al soterrani, suposo que el millor seria anar a dir-li si vol pujar —va dir la Frances.

—Vols dir que cal? —va preguntar l’Andrew—. És tan bonic estar en famille per una vegada.

—Aniré a preguntar-li-ho —va dir en Colin—; és capaç de prendre’s una sobredosi i dir que és culpa nostra.

Va sortir corrents escales avall. La Frances i l’Andrew van quedar-se en silenci, mirant-se, i van sentir uns gemecs provinents de baix, presumiblement a tall de benvinguda, i la veu sensata i enèrgica d’en Colin. Finalment la Rose va entrar a la cuina, empesa pel noi.

Anava molt maquillada, s’havia pintat la ratlla dels ulls, duia pestanyes postisses i ombra d’ulls color porpra. Tenia una mirada malhumorada, acusadora, suplicant, i se li veia que estava a punt de posar-se a plorar.

—Estic preparant un púding de Nadal —va anunciar la Frances.

Però la Rose ja havia vist la fruita de la safata i va agafar un litxi:

—Què és això? —va preguntar en to agressiu—. Què és?

—Ja ho deus haver tastat, ho serveixen després del menjar xinès, en lloc del púding —va dir l’Andrew.

—Quin menjar xinès? Jo mai no he tastat el menjar xinès.

—Dóna’m.

En Colin va pelar el litxi, i els fragments cruixents de pell amb delicades punxes van deixar a la vista el fruit lluent, com si fos un petit ou dur, i, un cop va haver-li tret el pinyol negre i brillant, va donar-lo a la Rose, que se’l va empassar i va dir:

—No té més secret, no n’hi havia pas per a tant.

—Te l’has de posar sobre la llengua i has de deixar que la seva essència es comuniqui amb la teva —va dir en Colin, adoptant la seva expressió més severa, que li conferia l’aspecte d’un aprenent de jutge a qui tan sols falta la perruca. Llavors va pelar un altre litxi i va tornar-lo a donar a la Rose, aguantant-lo delicadament entre l’índex i el polze. La Rose va asseure’s amb el fruit dintre la boca, com un nen que es nega a empassar, i quan finalment ho va fer, va dir:

—Això és una collonada.

Llavors els dos germans van arreplegar la safata de fruita i se la van repartir. La Rose se’ls va quedar mirant bocabadada, i ara sí que estava a punt de plorar.

—Ohhh —va somiquejar—, sou molt dolents. No és culpa meva que no hagi tastat mai el menjar xinès.

—El púding de Nadal sí que l’has tastat, oi? —va preguntar la Frances—. Doncs serà el que menjaràs després.

—Tinc molta gana —va ploriquejar la Rose.

—Doncs menja pa amb formatge.

—Pa amb formatge el dia de Nadal?

—És el que tinc —va dir la Frances—. I no et vull sentir més, Rose.

La Rose va interrompre el ploricó, va mirar la Frances amb incredulitat i va desplegar tot el repertori de l’adolescent incompresa: ulls encesos, uns morros de ca l’ample i respiració agitada.

L’Andrew va tallar una llesca de pa, la va untar amb mantega i va posar-hi un tros de formatge a sobre.

—Té —va dir.

—Si em menjo tota aquesta mantega m’engreixaré.

L’Andrew s’hi va repensar i va optar per cruspir-se-la ell; la Rose es va sentir ultratjada, i els ulls se li van negar de llàgrimes. Ningú no li prestava atenció. Va agafar la barra de pa, va tallar-ne una llesqueta, va untar-hi una mica de mantega i a sobre hi va posar unes engrunes de formatge. Però no se la va menjar, sinó que va quedar-se-la mirant com dient: «Mireu el meu sopar de Nadal».

—Per omplir el temps mentre es cou el púding, cantaré unes nadales —va anunciar l’Andrew.

Va començar amb el «Santa Nit», però en Colin va exclamar:

—Calla, Andrew, no ho puc suportar. De debò que no.

—Em sembla que el púding ja està a punt —va dir la Frances.

Van posar la gran massa fosca i lluent de púding en un plat blau molt fi. La Frances va treure plats i culleres i va servir més vi. Va clavar el branquilló de grèvol del regal de la Julia al púding i va obrir una llauna de natilles.

Van menjar.

No va trigar a sonar el telèfon. Era la Sophie, plorant, de manera que en Colin va pujar al pis de dalt per parlar-hi durant una bona estona, una estona molt llarga, i finalment va baixar i va dir que tornava a casa de la Sophie a passar-hi la nit, que la pobra no ho podia suportar. O que potser l’aniria a buscar i tornarien a casa.

Llavors van sentir el taxi de la Julia i va entrar la Sylvia, radiant, somrient; era una noia maca: qui s’ho hauria pogut pensar, feia unes quantes setmanes? Va fer-los una reverència amb el seu vestit de bona nena amb aquell coll i els punys d’encaix i aquells brodats que tant li agradaven i la divertien alhora. La Julia va entrar darrere seu.

—Julia, seu, sisplau —va fer la Frances.

Però la Julia va veure la Rose, que, amb tot el maquillatge escorregut per la plorera, semblava un pallasso devorant el púding de Nadal, i va dir:

—En un altre moment.

Es va veure ben clar que la Sylvia s’hauria quedat amb l’Andrew, però va se’n va anar darrere la Julia.

—Quin vestit tan idiota —va fer la Rose.

—Tens raó —va dir l’Andrew—; no és gens del teu estil.

Llavors la Frances va recordar que no havia donat les gràcies a la Julia i, sorpresa pel seu comportament, va pujar corrents escales amunt. Va atrapar la Julia al replà de dalt. Ara hauria d’abraçar-la; només havia d’abraçar aquella dona vella i freda i fer-li un petó. Però no va poder, els seus braços no es van voler aixecar, es van negar a abraçar la Julia.

—Gràcies —va dir la Frances—. Ha estat un detall encantador. No et pots ni imaginar què ha suposat per a mi…

—M’alegro que t’hagi agradat —va respondre la Julia, girant-se per entrar a la seva habitació.

—Gràcies, moltes gràcies —va afegir la Frances, sentint-se inútil i ridícula.

La Sylvia, en canvi, no va tenir cap problema a l’hora de fer un petó a la Julia, ni de deixar que n’hi fes un a ella i que l’amanyagués; fins i tot se li va asseure a la falda.