La Sylvia havia instat en Colin a «fer alguna cosa per l’Àfrica», el qual, en sentir-se dir-ho, en va fer burla. «L’Àfrica!». I què en sabia, ell? Era aquell continent d’allà baix que tothom relacionava amb un nen que passa el platet demanant caritat. Però la Sylvia no havia parlat de l’Àfrica, sinó de Zímlia; el seu deure era ajudar Zímlia. I quants cops havia dit de broma que la senyora Jellaby de Dickens ho resumia tot: gent que es preocupava per l’Àfrica quan el que haurien de fer és atendre les necessitats locals. Per què l’Àfrica? Per què no Liverpool? Les esquerres europees es preocupaven com de costum pels esdeveniments que tenien lloc en qualsevol altra part del món. S’havien identificat amb la Unió Soviètica i havien acabat fetes pols. Ara era l’Àfrica, l’Índia, la Xina, el que vulgueu, però sobretot l’Àfrica. El seu deure era fer alguna cosa. Mentides, havia dit la Sylvia; s’expliquen mentides, res més que mentides, I doncs? No hi ha res de nou. Què s’esperaven? En Colin mormolava i es queixava. Era un ós engabiat en unes habitacions que havien quedat massa petites ara que havia nascut el nadó; anava una mica begut, perquè s’havia pres al peu de la lletra les crítiques de la Sylvia. I què la feia pensar que ell estava preparat per escriure sobre l’Àfrica?, que coneixia gent a qui importaria el tema? No coneixia ningú en el món de la premsa o la televisió que…, però un moment: coneixia la persona apropiada, sí senyor.

Durant la llarga època en què freqüentava els pubs i parlava amb la gent als bancs del parc, amb la gosseta, havia fet un amigot, un company inseparable. Eren els anys setanta i en Fred Cope gastava la vida com llavors s’esqueia: manifestant-se, atacant la policia, cridant eslògans i, en general, fent-se notar, però quan era amb en Colin, que menyspreava aquella actitud, de vegades s’avenia a criticar-ho. Tots dos joves sabien que l’altre era un aspecte d’ell mateix que miraven de contenir. Després de tot, quan es deixava anar, el temperament d’en Colin gaudia d’allò més de les confrontacions apassionades. Pel que fa a en Fred Cope, va descobrir la responsabilitat i la sobrietat a la dècada dels anys vuitanta. Va contraure matrimoni i es va comprar una casa. Deu anys abans s’havia rigut d’en Colin perquè vivia a Hampstead. La paraula era utilitzada de forma pejorativa per qualsevol que aspirés a sintonitzar amb els temps que corrien. Els socialistes de Hampstead, la novel·la de Hampstead, Hampstead com a lloc…, sempre era bon moment per fer-ne algun comentari desdenyós, però tan bon punt s’ho podien permetre, aquests crítics s’hi compraven una casa. En Fred Cope no n’havia estat una excepció. Ara era editor d’un diari, The Monitor, i de vegades es trobava amb en Colin per anar a prendre una copa.

Hi ha hagut mai cap generació que no hagi observat astorada —tot i que sens dubte ara hom ja s’ho espera— com els peons, els delinqüents i els rebels de la seva joventut s’acabaven convertint en exemples d’un comportament assenyat? En Colin va telefonar a en Fred Cope sense oblidar que tot sovint als qui es comporten de manera assenyada els costa fer memòria de follies passades. Es van trobar en un pub un diumenge i s’hi va llançar de ple:

—Tinc una germana…, bé, una mena de germana, que treballa a Zímlia i va venir a veure’m per dir-me que no parem de dir disbarats sobre l’estimat camarada president Matthew, que resulta que en realitat és un lladre de consideració.

—Que no ho són tots? —va mormolar en Fred Cope, de nou en el seu antic paper d’escèptic practicant respecte a qualsevol tipus d’autoritat, però va afegir—: Segur que és un dels bons.

—Mira, jo vaig venut —va fer en Colin—. Parlo jo, però les paraules són de la Sylvia. Quan em va venir a veure estava força alterada. Em sembla que valdria la pena que…, demanessis una segona opinió.

—El problema —va dir l’editor amb un somriure— és que no se’ls pot jutjar segons els nostres estàndards. Pateixen immenses dificultats i es tracta d’una cultura completament diferent.

—Per què no es pot fer? Probablement aquesta actitud és condescendent. Que no ens hem omplert la panxa a base de no jutjar els altres segons els nostres estàndards?

—Sííí… —va respondre l’editor—. Ja t’entenc. Bé, miraré de posar-m’hi.

Un cop superat el que tots dos consideraven una situació incòmoda, van intentar reprendre la gloriosa irresponsabilitat dels temps passats, quan en Colin tenia uns punts de vista tals que en comptades ocasions gosava expressar-los fora del recer de casa seva. A en Fred la seva joventut li semblava ara un festival prolongat de rauxa i anarquia, però no la recordava com una cosa bona. En Fred estava esperant el seu segon fill, mentre que en Colin, com de costum, no pensava sinó en la novel·la que tenia entre mans. Sabia que probablement hauria de fer més per la Sylvia però, quan trobar-se a meitat d’una novel·la no ha estat la millor de les excuses? D’altra banda, sempre se sentia culpable davant d’ella i no comprenia el perquè. Havia oblidat fins a quin punt l’havia molestat que anés a viure a casa de la Julia i com li ho havia recriminat a la seva mare. Ara recordava aquells temps amb orgull: ell i la Sophie, tots dos, i qualsevol altra persona que hagués anat i vingut d’aquella casa, en parlaria afectuosament, d’aquella època tan divertida. Això no obstant, era conscient que sempre havia envejat la facilitat que el seu germà tenia per tractar amb la Sylvia. Ara la religió de la noia i el que ell veia com una necessitat neuròtica de sacrifici personal li resultaven irritants. I aquella darrera visita, en la qual ell l’havia acabat fent seure sobre els seus genolls, quina vergonya per a tots dos! I tot i així estava orgullós d’ella, i tant que sí, i s’havia compromès a fer alguna cosa per l’Àfrica i ho havia fet.

Però espera, hi havia en Rupert, que l’havia sentit i que, com en Fred Cope, havia dit que a ells (referint-se a l’Àfrica, en la seva totalitat?) no se’ls hauria de jutjar segons els nostres estàndards.

—I què passa amb la veritat? —va demanar en Colin, que sabia per la seva pròpia dolorosa experiència que la veritat sempre seria una parenta pobra.

Ara bé, en Rupert no era un dels hereus espirituals del camarada Johnny; si ho hagués estat potser li hauria semblat que instigar a la ventat era una mica com un toc de trompetes. Malgrat que «la veritat» sobre la Unió Soviètica encara no havia sortit a la llum més que amb comptagotes, si tenim en compte el que se’n sabria deu anys després. I tot i que aquell gran imperi encara existia (a pesar que a ningú que fos remotament d’esquerres li passaria pel cap descriure-ho com un imperi), una bona part s’havia convertit, s’estava convertint, en un estímul i un recordatori perpetu que la veritat hauria d’estar present en les ments de tothom. Però en Rupert, que mai no havia estat més que un bon liberal, va preguntar:

—No us sembla que a vegades dir la veritat fa més mal que bé?

—No, de ben segur que no —va respondre en Colin.

En Colin no recordava que la Sylvia li havia dit que es traslladés al pis del soterrani, ara que la Meriel havia marxat. Havia d’acabar el seu nou llibre; després de tot, la Julia no els havia deixat prou diners perquè poguessin gandulejar i prendre-s’ho amb calma.

En Fred Cope es va armar d’articles que havia publicat el seu diari i d’altres arxius que parlaven sobre Zímlia i va concloure que era cert, que a Zímlia sempre se li concedia el benefici del dubte. Un dels experts el nom del qual acostumava a aparèixer en els articles sobre Zímlia era la Rose Trimble. Bé, ella mai no havia estat crítica, de manera que, qui més? The Monitor tenia una corresponsal a Senga i l’havia convidada a escriure un article. «La primera dècada de Zímlia». L’article que els va arribar era eminentment crític, alhora que recordava als lectors que l’Àfrica no s’havia de jutjar segons els estàndards europeus. En Fred Cope va enviar una còpia d’aquest article a en Colin amb la nota: «Espero que això estigui més en la línia del que em vas suggerir», seguida de la postdata: «Què et semblaria escriure un article sobre com l’afirmació de Proudhon “Tota propietat constitueix un robatori; és responsable de la corrupció i el fracàs de la societat moderna? Sóc el primer a admetre que el motiu pel qual hi he pensat és que a casa ens hagin entrat a robar tres cops en dos anys”».

L’article publicat a The Monitor va agradar a l’editor d’un diari per al qual la Rose Trimble havia escrit de forma regular sobre Zímlia i el camarada president Matthew, i ara la convidava a tornar a Zímlia per veure si el que hi trobava responia al que l’article crític aparegut a The Monitor afirmava.

La Rose s’havia fet un nom en el món de la premsa escrita gràcies als seus oportuns elogis sobre Zímlia, encara que allò no havia estat més que el començament. El cert és que tot li havia vingut de cara. Hauria pogut dir perfectament: «Dono gràcies a Déu per concedir-me la seva gràcia», si mai hagués llegit un vers de poesia o si hagués pogut pronunciar la paraula «Déu» sense que se li escapés un somriure burleta. Quan vivia a casa de la Julia se sentia inferior, però un cop va haver-ne sortit eren els altres els qui semblaven inferiors. Els anys vuitanta li anaven com l’anell al dit. Posseïa les qualitats adequades a una època en què s’aplaudia oficialment qui progressava, es feia ric i trepitjava els col·legues. Era despietada, cobdiciosa i menyspreava els altres per instint. Mentre mantenia una relació laboral amb el diari relativament seriós per al qual escrivia articles sobre Zímlia, s’havia fet un lloc a World Scandals, on la seva feina consistia a caçar febleses o rumors que correguessin sobre algú i desprès perseguir la víctima dia i nit fins a poder aparèixer triomfalment amb una revelació. Com més important fos aquest desafortunat personatge en la vida pública, millor. Acampava a la porta de casa de la gent, els regirava les escombraries, subornava parents i amics perquè revelessin o inventessin fets comprometedors: era bona traient els draps bruts i la gent la temia. Era especialment famosa pels seus «retrats», que portaven el periodisme a cotes noves de revenja, i la feina li resultava fàcil perquè era veritablement incapaç de veure res de bo en ningú; estava convençuda que la veritat de la gent és sempre vergonyosa i que l’essència vertadera d’una persona resideix en els aspectes desagradables. Aquesta mena de mofes, befes i escarnis provenien del seu jo més profund i estaven en consonància amb una generació de persones com ella. Era com si a Anglaterra de sobte s’hagués mostrat alguna cosa lletja i cruel, quelcom que fins llavors havia estat amagat però que ara era com un captaire que es treia els parracs per ensenyar les nafres. El que abans es respectava ara es menyspreava: la decència, el respecte als altres, eren ara una ridiculesa. El món es presentava als lectors a través d’un filtre de vulgaritat que eliminava qualsevol cosa que resultés agradable, i el to el marcava la Rose Trimble i els de la seva mena, que no creien que ningú fos capaç de fer res si no el movia l’interès propi. La Rose odiava la majoria de persones que llegien llibres o que ho feien veure —era ostentació només—, detestava l’art, denigrava en especial el teatre —presumia d’haver inventat l’expressió «gent de la faràndula» aplicada a la gent del teatre i li agradaven les pel·lícules violentes i cruels. Únicament coneixia gent com ella, tan sols freqüentava certa mena de pubs i clubs i no tenia ni idea que ella i la gent com ella havien donat forma a un nou fenomen, quelcom que les generacions anteriors haurien menyspreat i rebutjat per tractar-se de premsa groga i que només encaixava en les profunditats més baixes de la societat. De fet, aquesta afirmació li semblava fins i tot un afalac, una garantia de valentia en la persecució de la veritat. Però com la podia saber ella, o ells? Menyspreaven la història perquè no en sabien res. Una sola vegada en la seva vida havia escrit un article d’aprovació i admiració i havia estat sobre el camarada president Matthew Mungozi; i després, més recentment, sobre la camarada Gloria, a qui adorava a causa de la seva crueltat. En una única ocasió la seva ploma no havia escrit paraules enverinades. Així doncs, va llegir l’article de The Monitor enfurismada i també amb una certa temença.

Un dia que va trobar un periodista de The Monitor va assabentar-se que havia estat en Colin Lennox qui n’havia incitat la publicació. I qui collons era en Colin per tenir una opinió sobre l’Àfrica?

Odiava en Colin. Sempre li havia semblat que els novel·listes i els poetes eren com falsificadors que feien aparèixer una cosa del no-res i se la quedaven. Quan en Colin va publicar la primera novel·la, la Rose tot just s’iniciava en el món periodístic, però quan va aparèixer la segona la va deixar a l’alçada de la sola de les sabates, i als Lennox, també; i la tercera li havia provocat autèntics atacs de paroxisme. Tractava de dues persones aparentment molt diferents que sentien l’una per l’altra un amor tendre, gairebé extravagant (que perdurés els semblava a tots dos una gesta del destí). Mentre es veien involucrats en aventures amb d’altres companys se sentien com conspiradors, compartint aquella sensació que tenien de comprendre’s l’un a l’altre com mai no els havia comprès ningú. En general havia agradat als crítics, que deien que era una novel·la poètica i evocadora. Un deia que era el·líptica, paraula que va fer sortir de polleguera la Rose: la va haver de buscar al diccionari. Va llegir la novel·la, o si més no va intentar-ho, però era ben bé que no podia llegir res que no fos un article de diari. Per descomptat, parlava de la puta presumida de la Sophie. Doncs ara sabrien el pa que hi donen, tot dos. La Rose tenia un arxiu dels Lennox amb tota mena de retalls; n’hi havia alguns que els havia robat feia molt de temps, quan anava ensumant per la casa a veure què trobava. Tenia planejat «fotre’ls» algun dia. S’asseia i anava passant els fulls de l’arxiu; era una dona més aviat grassa i tenia sempre un somriure maliciós que, quan s’adonava que havia trobat la paraula o la frase que podia ferir de veritat, es convertia en una rialla sarcàstica.

A l’avió cap a Senga va seure al costat d’un home corpulent que ocupava molt espai. Va demanar si podia canviar de lloc, però no n’hi havia cap de lliure. L’home es movia al seu seient d’una manera que la Rose va interpretar com agressivitat i hostilitat envers ella, i a més a més li feia unes mirades de reüll plenes de deshonestedat masculina. Tenia el colze al braç del seient que hi havia entre tots dos i a ella no li quedava gens d’espai per al seu. La Rose va posar l’avantbraç al costat del d’ell per reclamar els seus drets, però l’home no es va immutar; mantenir el braç en aquella postura i que no li rellisqués li suposava un esforç. En demanar un whisky a l’hostessa que oferia begudes, l’home va apartar el braç, va empassar d’un sol glop el contingut del got i va demanar-ne un altre. La Rose va quedar admirada de l’autoritat amb què tractava l’hostessa, els somriures de la qual, la Rose ho sabia, eren falsos. Ella va demanar també un whisky i se’l va prendre d’un glop, per no ser menys, i va tornar a allargar el got, esperant que l’hi tornessin a omplir.

—Ganduls malparits —va dir l’home, a qui, com a dona, la Rose sabia que havia de considerar un enemic—. Creuen que poden escapar-se assassinant.

La Rose no sabia de què es queixava, així que es va limitar a utilitzar una fórmula que servís per a qualsevol ocasió.

—Tots són iguals.

—Justa la fusta. Pastats.

Llavors la Rose va veure dos homes negres asseguts a la cua de l’avió, atesos per una hostessa de classe club, o potser fins i tot de primera.

—Mi-te’ls! Fent el papallona, com de costum.

La ideologia de la Rose li demanava que protestés, però se’n va estar. Sí, es tractava d’un d’aquells blancs empedreïts, però tenien per davant nou hores de viatge plegats.

—Si en comptes de perdre el temps exhibint-se es dediquessin a governar el país les coses funcionarien més bé.

Ara el seu braç i la seva espatlla amenaçaven d’oprimir la Rose.

—Perdona, però aquests seients són justos —va dir mentre l’empenyia enèrgicament amb l’espatlla cap al seu seient. L’home li va dirigir una mirada irònica—. Ocupes massa espai.

—Doncs tu no estàs precisament prima —va replicar ell, però va apartar el braç.

Aleshores van servir el sopar, però ell va fer un gest amb la mà per refusar-lo dient:

—Tinc ganes d’arribar a la meva granja i fer un bon àpat.

La Rose, en canvi, va acceptar la petita safata i va començar a menjar. Estava asseguda al costat d’un granger blanc el qual sens dubte trobava repugnant, i es va tornar a plantejar la possibilitat de canviar de seient. Però no, aprofitaria aquella oportunitat i miraria de treure’n un article. L’home l’observava descaradament mentre menjava; la Rose sabia que menjava massa i va decidir refusar el púding.

—Escolta, si no el vols ja me’l menjo jo —va dir allargant la mà per agafar la copeta de vidre de nata viscosa; se la va empassar de cop—. No és gaire bo —va dir. A més a més era un groller—. Estic acostumat a menjar bé. La meva dona cuina de meravella. I el meu jove cuiner, també.

Cuiner!

—Doncs així deus estar ben servit —va dir ella, fent servir l’argot polític de moda.

—Perdó? —Sabia que l’estava criticant, però no sabia per quin motiu. La Rose va decidir no insistir-hi—. I a què et dediques quan no viatges? I per cert, on és casa teva? Te’n vas o hi tornes?

—Sóc periodista.

—Déu meu, el que em faltava. O sigui que suposo que prepares un altre article sobre les excel·lències del govern negre.

El professionalisme de la Rose va agafar les regnes i va dir:

—D’acord, parla.

I ho va fer, va parlar. Mentrestant, les hostesses continuaven servint el sopar, les begudes i el duty free, i llavors es van apagar els llums, però ell va continuar parlant. Es deia Barry Angleton, havia fet de granger a Zímlia tota la vida, i el seu pare abans que ell. Tenien exactament el mateix dret que…, etcètera. La Rose no se l’escoltava perquè s’havia adonat que el desitjava, tot i que li va arribar a tenir aversió, i que la seva veu càlida i rondinaire la feia sentir-se com si s’estigués desfent en melassa calenta.

Les relacions de la Rose amb els homes havien estat desafortunades a causa dels temps que corrien. Per descomptat, ella era una feminista estricta. A finals dels anys setanta s’havia casat amb un camarada que havia conegut en una manifestació a la porta de l’ambaixada nord-americana. Estava d’acord amb tot el que ella deia sobre el feminisme, els homes i la majoria de les dones: hi coincidia i somreia mentre feia formulacions tan progressistes com les d’ella, però la Rose sabia que la seva actitud no era més que conformitat superficial i que en realitat no comprenia ni les dones ni el llegat fatal dels homes. Ella el criticava per tot i ell ho aguantava dient que milers d’anys de culpa no es podien redreçar en un dia.

—Segurament tens raó, Rosie —deia amb equanimitat i aire assenyat, i ella s’embrancava en una arenga que anava des de la compra de mullers fins a la circumcisió femenina. I ell somreia; ell sempre somreia. Tenia un rostre franc, revingut i desitjós de complaure que enfurismava la Rose. L’odiava, però es repetia a si mateixa que en el fons era bon material. Estava confusa perquè, com que no li agradava gairebé res, el fet que no li agradés el seu marit no era prou motiu per fer examen de consciència, tot i que de vegades es preguntava si el seu costum de donar-li consells irritats al llit havia estat la causa que el noi es tornés impotent. El fet era que com més d’acord estava amb ella i somreia i assentia i li treia les paraules de la boca, més el menyspreava ella. I quan la Rose va presentar la demanda de divorci, el noi va dir: «Em sembla just. Sempre he dit que ets massa bona per a mi, Rosie».

Però aquell home, en Barry…, aquest seria un assumpte molt diferent.

A les escales de fora de l’edifici de l’aeroport el va veure donar diners a un mosso d’una manera que la va fer enfurismar de tan arrogant i manaire. Després va ser ell qui, en veure-la amb el seu maletot buscant el cotxe que havia demanat, se li va apropar i li va dir:

—T’acosto a la ciutat.

Va deixar la seva maleta al costat de la d’ella i va marxar en direcció a l’aparcament. Al cap de poc la Rose va tenir al davant un gran Buick amb la porta del davant oberta i va pujar-hi. Va aparèixer un home negre i va ficar les maletes de tots dos al cotxe. En Barry va donar-li més diners.

—Jo havia demanat un cotxe —va dir la Rose.

—Mala llet. Ja trobarà algú altre.

A l’avió, havia posat fi a la seva ofensiva amb un: «Per què no véns a la granja i ho veus amb els teus propis ulls?», però ella havia refusat la invitació i ara se’n penedia. Llavors ell va dir:

—Vine a la granja a esmorzar.

La Rose estava familiaritzada amb els afores de la ciutat de Senga i pensava que era un lloc petit i avorrit ple de vanitat. De fet, el que realment pensava de Zímlia era el contrari del que escrivia. Tan sols el camarada president Matthew ho havia justificat, i ara…

Va dubtar un moment i va dir:

—Per què no?

—Per què no, diu, i espera una resposta.

No van entrar a la ciutat, sinó que van passar-hi de llarg i de seguida van trobar-se dins el bosc. No tothom s’estima l’Àfrica i, després d’haver-la deixat, desitja només tornar a aquella eterna promesa somrient i encantadora. La Rose, però, sabia que hi havia gent així; com no ho havia de saber, si els amants de l’Àfrica es feien sentir tant i parlaven sempre com si el seu amor fos la prova d’una virtut interna? Per començar, era massa gran. Hi havia una desproporció entre la ciutat —com en deien ells—, amb la cultura, i el bosc salvatge. Massa boscos, massa muntanyes escampades, i sempre el maleït temor d’un trastorn advers de l’ordre. La Rose gairebé no havia sortit de les ciutats, a excepció de petits passeigs per un parc. Li agradaven els carrers, els pubs, els ajuntaments on es feien discursos i els restaurants. Es va dir a si mateixa que era bo que hagués topat amb una granja de blancs i amb un granger blanc, tot i que tenia clar que no podia escriure sobre les seves queixes, que anaven gairebé totes dirigides contra els negres: senzillament, no era escaient. Això sí, podia dir de veres que estava eixamplant la seva ment.

El cotxe es va aturar a la porta d’una gran casa de maons vistos envoltada d’eucaliptus, que va trobar francament lletja, i en Barry li va indicar que per entrar a la casa fes la volta i pugés les escales mentre ell anava a la cuina a demanar l’esmorzar. Tot just eren les set i mitja, una hora en la qual normalment la Rose encara dormiria. El sol estava molt alt, feia calor, els colors eren massa llampants: escarlates, púrpures, verds forts, i aquella pols rosada que hi havia per totes bandes i sota la qual gairebé desapareixien les seves sabates.

Ell va sortir i la Rose va sentir que deia:

—Aquesta setmana no hi és la meva dona i he d’organitzar la cuina tot sol. —Les seves paraules no li van sonar com una invitació per anar al llit deixant de banda els preliminars. Quan la Rose va arribar al capdamunt de les escales i es va trobar en una terrassa oberta per tres costats que de bon principi li va semblar una habitació inacabada, en Barry va treure el cap un moment i li va dir—: Hi ha merder als graners. Entra, que el mosso et servirà l’esmorzar; jo em reuniré amb tu de seguida.

La Rose no va prendre l’esmorzar, no li venia de gust. En comptes d’això, va entrar en una habitació espaiosa que li va semblar que quedaria millor amb algun detall més acollidor, com ara uns coixins ben bonics; va travessar-la i va anar a parar a una altra sala on hi havia una gran taula i un homenàs negre i vell que somreia.

—Segui, sisplau —va dir el servent, ella va obeir i va veure un munt de plats davant seu d’ous, bacó, tomàquets i salsitxes.

—Que teniu cafè? —va demanar al criat; era el primer cop a la seva vida que s’adreçava a un…, a un de negre, vaja.

—És clar, per favor, cafè. Tinc cafè per a la senyoreta —va dir l’home amb impaciència, i va abocar a la tassa de la Rose un cafè que va sorprendre-la agradablement en veure que sortia ben carregat pel broc de plata.

Es va servir un ou i una tira de bacó i llavors va arribar l’amo, que caminava fent grans gambades. Va llençar un trosset de metall sobre una cadira, va arrossegar-ne una altra i s’hi va asseure.

—Això és tot? —va dir en Barry, que es va servir un bon plat—. Au va, obliga’t una mica.

La Rose va agafar un altre ou i va preguntar, sabent que no semblava tan casual com pretenia:

—I on has dit que és la teva dona?

—De viatge. Les dones viatgen, no ho sabies?

Ella va somriure educadament. Feia algunes hores que s’havia adonat que la revolució feminista no havia arribat a tots els llocs del món.

En Barry tenia davant seu una pila d’ous i bacó i bevia una tassa de cafè darrere l’altra; llavors va dir que havia d’anar a fer un volt per la granja per veure què havien fet els kaffir mentre ell havia estat fora, i que podia acompanyar-lo si volia. Al començament va refusar però després, quan ell la va mirar arrufant el front, va canviar de parer.

—Sempre fent-te pregar —va ser el comentari d’en Barry, però semblava que no anava amb segones. A ella li hauria agradat que digués: vés a aquella habitació, veuràs que hi ha un llit, fica-t’hi que jo vindré de seguida. En lloc d’això es va passar unes quantes hores donant voltes a dintre d’un camió vell anant d’un punt de la granja a un altre, on l’esperaven un grup de negres, un mecànic o algun blanc, i on donava ordres, cridava o deia: «Sí, sí, d’acord, potser tens raó: ho provarem a la teva manera», o «Per l’amor de Déu, mira què has fet. T’ho vaig dir, oi que t’ho vaig dir? Torna-hi, i aquest cop fes-ho bé». La Rose no entenia res del que veia, de què feia tota aquella gent i, tot i que hi havia vaques pudents, cosa del tot previsible en una granja, no entenia res de res i li feia mal el cap. Un cop van tornar a ser a la casa, ell va picar de mans i va aparèixer el te. En Barry estava suat, tenia la cara vermella i mullada, greix a la màniga: el trobava irresistible, però va dir que havia d’anar a enllestir la paperassa dels collons, que aquell govern els estava ofegant amb papers i que si ella podia estar-se sola fins a l’hora de dinar. Així doncs, la Rose es va asseure a la terrassa, envoltada de llum, en una cadira còmoda folrada de cretona, i es va posar a fullejar revistes sud-africanes. Presumiblement aquell era el món de l’esposa d’en Barry; i també el d’ella.

Va passar una hora i van servir el dinar: carn, un munt de carn. La Rose ja sabia que la carn era políticament incorrecta, però li encantava i en va menjar molta.

Quan va haver acabat tenia son. Ell li anava llançant mirades que ella pensava que podia interpretar com un «au, va», però va resultar que no, perquè en Barry va dir:

—Me’n vaig a fer una becaineta. La teva habitació és per allà.

Dit això, va marxar a grans gambades i la Rose va trobar la seva maleta sobre un terra de pedra, al costat d’un llit sobre el qual es va deixar caure i va dormir fins que va sentir picar de mans ben fort i un crit: «El te!». Va sortir del llit d’una revolada i va veure en Barry assegut a la terrassa, amb les seves cames llargues i morenes estirades (semblava que ocupessin metres), davant de la safata del te.

—Podria dormir una setmana seguida —va fer la Rose.

—Ah, doncs, endavant. Ahir a la nit no et va costar gens roncar sobre la meva espatlla.

—Eh, jo no…

—Sí, tu sí. Au, serveix; fes de mare.

A fora s’estenia la tarda africana amb la seva resplendor groga i el cant dels ocells. La Rose tenia les mans plenes de pols i també n’hi havia al terra de la terrassa.

—Maleïda sequera. En aquesta granja fa tres anys que no plou com caldria. Si no ho fa aviat el bestiar no aguantarà gaire.

—Per què en aquesta granja?

—Per l’efecte ombra de pluja. Quan la vaig comprar no sabia que existia.

—Ah.

—Espero que comencis a agafar-li el punt. Bé, com a mínim si has de tornar i escriure que som una colla de Simon Legrees t’hauràs pres la molèstia de veure-ho amb els teus propis ulls.

Ella no sabia qui era en Simon Legrees, però va suposar que, lògicament, devia ser un blanc una mica racista.

—Faig tot el que puc —va dir.

—Qui fa el que pot no està obligat a més.

En Barry tornava a estar neguitós i de sobte va saltar.

—Vaig a fer un cop d’ull als vedells. Vols venir?

La Rose sabia que havia de respondre que sí, però va dir que es quedaria allà.

—És una llàstima que la meva mitja taronja no sigui aquí, així tindries algú amb qui fer safareig.

Va marxar i quan va tornar ja queia la foscor. Hora de sopar. Van posar les notícies de la ràdio i ell va maleir el presentador negre perquè va pronunciar malament una paraula, i després va dir:

—Ho sento, me n’he d’anar a descansar. Estic baldat. —I se’n va anar al llit.

I així és com va transcórrer una estada que es va allargar cinc dies. La Rose s’estirava al seu llit i esperava que els sorolls que sentia fossin les passes d’ell dirigint-se clandestinament a la seva habitació, però no va haver-hi sort. Ella anava per la granja amb ell i mirava d’aprendre el que podia. En el transcurs d’aquelles converses, que li semblaven massa curtes i que sempre es veien interrompudes per una emergència o una altra, totes elles dramàtiques i —segur?— exagerades (un tractor espatllat, un incendi als arbustos, una vaca que havia rebut una cornada) va assabentar-se que el seu vell amic Franklin era «membre d’una de les pitjors bandes de lladres», que el seu ídol, el camarada Matthew, era corrupte a més no poder i que tenia tanta idea sobre com governar un país com ell, Barry Angleton, n’hauria tingut sobre com dirigir el Banc d’Anglaterra. La Rose va deixar caure el nom de Sylvia Lennox però, tot i que l’home n’havia sentit a parlar, l’únic que en sabia era que s’estava amb els missioners de Kwadere. Va afegir que hi havia hagut un temps, quan ell era un nen, en què ningú no tenia bones paraules per als missioners, que educaven els kaffir perquè pugessin a l’escala social, però ara la gent començava a pensar (i que constés que ell hi estava d’acord) que era una llàstima que no haguessin estat educats des de sempre perquè el que feia falta al país eren uns quants kaffir ben instruïts. Però de tot se n’aprèn sobre la marxa, ves.

La seva dona no va tornar mentre la Rose va ser allà, encara que va telefonar i va deixar un missatge per al seu marit.

—Que bé que hi sigui —va dir-li la dona, que era molt complaent—. Ajuda’l a pensar en alguna cosa que no sigui la granja o ell mateix. Bé, ja se sap que tots els homes són iguals.

Aquella observació, formulada amb les paraules de l’eterna queixa feminista, però tan allunyada de les sofisticacions del grup de dones amb qui es feia la Rose, li van permetre respondre que tots els homes eren iguals a tot el món.

—En qualsevol cas, digui-li al meu estimat marit que aquesta tarda surto cap a ca la Betty i que tornaré a casa amb un dels seus cadellets. I sigui justa amb nosaltres per una vegada i escrigui alguna cosa agradable —va afegir.

En conèixer la notícia en Barry va dir:

—Doncs si es pensa que aquest gos dormirà al nostre llit com l’últim que vam tenir, va molt errada.

La següent parada que van fer, que en els plans inicials de la Rose figurava com la primera si no haguessin intervingut el destí i en Barry Angleton, va ser a casa d’en Bill Case, un vell amic del camarada Johnny, un sud-africà que havia estat comunista, havia anat a la presó, s’havia escapat i s’havia refugiat a Zímlia per continuar la seva carrera de dret i defensar els desvalguts, els pobres i els maltractats, que resultaven ser més o menys els mateixos sota un govern negre que sota un de blanc. En Bill Case era famós, un heroi. La Rose volia escoltar de la seva boca «la veritat» sobre Zímlia.

Pel que fa a en Barry, per qui s’hauria obert de cames en qualsevol moment, el màxim que en va treure va ser que quan la va deixar a la ciutat comentés que si no fos un home casat li demanaria que anés a dinar amb ell. Però la Rose es va adonar que no era més que galanteria, perquè després va afegir: «Un plaer. A reveure».

I ara en Bill Case… Sobre els comunistes sud-africans sota el règim de l’apartheid, cal dir en primer lloc que poques persones han estat mai tan valentes i han lluitat contra l’opressió amb més entusiasme… Però a veure, un moment, al mateix temps els dissidents de la Unió Soviètica s’enfrontaven amb la tirania comunista amb la mateixa dedicació. La Rose abordava la qüestió de la veritable naturalesa de la Unió Soviètica en realitat no pensant-hi; no era responsabilitat seva, oi que no? I no feia ni una hora que era a casa d’en Bill Case quan va adonar-se que ell s’ho prenia de la mateixa manera. Durant anys havia proclamat que la Unió Soviètica era una nova civilització en la qual s’havien abolit per sempre les antigues desigualtats, d’entre les quals els prejudicis racials eren les més importants per a la seva causa. Però ara fins i tot a les províncies, que és on estava situada Senga, per molt que fos la capital, s’anava admetent que la Unió Soviètica no era el que se n’havia proclamat. Per descomptat, el govern negre no ho admetia, donat que es dedicava a cantar les excel·lències del comunisme; en Bill, però, no parlava d’aquell gran somni fallit, sinó d’un de més proper. La Rose se l’escoltava i sentia el mateix que li havia estat dient en Barry Angleton durant dies. Al començament es va pensar que en Bill feia paròdia del que creia que ella devia haver escoltat fins aleshores, però no, les seves queixes eren tan reals, detallades i furibundes com les del granger. Els grangers blancs eren maltractats, eren el cap de turc de qualsevol error governamental i a sobre que havien de proporcionar la divisa estrangera se’ls exigien uns impostos injustos. Quina llàstima que el país hagués permès convertir-se en el llepaculs i el lacai del Banc Mundial, l’FMI i Global Money!

Durant aquells dies la Rose va comprendre finalment un fet molt dolorós: s’havia equivocat de bàndol donant suport al camarada Matthew. Ara hauria de desdir-se, retractar-se, fer alguna cosa per recuperar la seva reputació. Era massa aviat per escriure un article descrivint el camarada líder com es mereixia: després de tot encara no havien passat tres mesos d’ençà del darrer elogi que li havia dedicat. No, deixaria de banda la qüestió, miraria de confrontar opinions i se centraria en un altre objectiu.

Des de casa d’en Bill Case es va traslladar a la d’en Frank Diddy, l’afable editor del The Zimlia Post i amic d’en Bill. L’hospitalitat senzilla de l’Àfrica atreia la Rose: a Londres era hivern i ella vivia lliurement. Qualsevol persona intel·ligent (en realitat la majoria dels ciutadans del país) menyspreava The Post i ella ho sabia. Tots els seus editorials eren de l’estil: «El nostre gran país ha superat una altra dificultat menor. La central elèctrica va fer fallida a causa de la demanda de la nostra pròspera economia i, segons diuen, dels esforços dels agents secrets sud-africans. En cap moment no ens hem de relaxar en la vigilància dels enemics. No hem d’oblidar que la nostra Zímlia és objectiu d’intents de desestabilitzar el nostre triomfal país socialista. Visca Zímlia».

La Rose va descobrir que en Frank Diddy veia tot allò com un os que servia per amansir els gossos guardians del govern que sospitaven que ell i els seus col·legues «escrivien mentides» sobre el progrés del país. Els periodistes de The Post no havien passat una època fàcil d’ençà de l’Alliberament. Havien estat arrestats, retinguts sense càrrecs, alliberats, tornats a arrestar i amenaçats, i els goril·les de la policia secreta, coneguts a les oficines de The Post com «els nois», es deixaven caure per les oficines del diari i per casa dels periodistes amenaçant-los d’arrestar-los i engarjolar-los davant del menor signe d’obstinació. Pel que fa a la resta, a la veritat sobre Zímlia, la Rose va sentir el mateix que li havien explicat en Barry Angleton i en Bill Case.

Intentava concertar una entrevista amb en Franklin, que no s’amagava, i tenia la intenció de preguntar-li alguna cosa com ara: «Diuen que ets propietari de quatre hotels, cinc granges i un bosc de fusta dura que estàs talant il·legalment. És cert?». Sentia que el cuc de la veritat havia de sortir a la llum arrossegant-se per entre forats que corcaven la fusta de l’engany. Ella era un igual d’ell, i ell era un amic, oi que sí?

Tot i que sempre es vantava de la seva amistat, en realitat feia anys que no el veia. Havia arribat a Zímlia durant els dies d’eufòria de començaments de l’Alliberament, havia fet una trucada telefònica i l’havien convidat a conèixer-lo, encara que no en privat, perquè s’estava amb amics, col·legues, secretàries i en una ocasió amb la seva esposa, una dona tímida que es limitava a somriure i que no va obrir la boca ni un sol cop. En Franklin va presentar la Rose com «la meva millor amiga quan érem a Londres». Després, quan li va telefonar des de Londres, o quan va arribar a Senga, li van dir que era en una reunió. Que se la volguessin treure de sobre a ella, la Rose, amb una excusa barata era pitjor que insultar-la. Qui collons es pensava que era en Franklin? Hauria d’estar agraït als Lennox: havien estat molt bons amb ell. «Els Lennox hem estat molt bons amb ell».

Aquest cop, quan va telefonar a l’oficina del camarada ministre Franklin es va sorprendre en sentir que es posava a l’aparell i li deia: «Rose Trimble. Fa molt que no ens veiem. Ets justament la persona amb qui volia parlar».

De manera que ella i en Franklin van tornar a seure junts, aquesta vegada en un cantó del saló del nou Hotel Butler, un lloc luxós dissenyat perquè els dignataris visitants no poguessin fer comparacions desfavorables entre aquella capital i qualsevol altra. En Franklin s’havia convertit en un home enorme que omplia la seva butaca, i la seva gran cara sobreeixia a la barbeta, la papada i aquelles galtes negres i brillants. Tenia els ulls petits, tot i que ella els recordava grossos, atractius i encantadors.

—Bé, Rose, necessitem el teu ajut. Mira, ahir mateix ho deia el nostre camarada president. —A la Rose aquell «nosaltres» tan professional li va semblar com el seu propi «el camarada Franklin és un bon amic». Tothom mencionava el camarada Matthew en una frase o altra, per elogiar-lo o maleir-lo. Les paraules «camarada Matthew» devien estar dringant i ressonant en l’èter, com la sintonia d’un programa popular de la ràdio—. Sí, Rose, m’alegro molt que siguis aquí —va dir somrient i llançant-li mirades receloses.

«Són tots uns paranoics», li havien dit en Barry, en Frank, en Bill i els convidats que entraven i sortien de les cases de Senga, amb aquell estil colonial (alça aquí!) postcolonial tan desimbolt.

—O sigui que teniu problemes, Franklin?

—Problemes! El nostre dòlar s’ha tornat a devaluar aquesta setmana: ara val una trentena part del que valia durant l’Alliberament. I saps qui n’és el responsable? —Es va inclinar una mica cap a ella i, agitant el seu dit revingut, va afegir—: La Comunitat Internacional.

Ella esperava sentir: els agents sud-africans.

—Però el país va bé; ho acabo de llegir avui mateix a The Post.

L’home es va redreçar en el seu seient per poder-la mirar més fixament, recolzant el cos en els braços de la cadira.

—Sí, som un país pròsper, però això no és el que diuen els nostres enemics. I aquí és on tu entres en joc.

—Fa tot just tres mesos vaig escriure un article sobre el líder.

—I va estar molt bé, molt bé. —La Rose es va adonar de seguida que no l’havia llegit—. Però no paren de sortir articles que fan malbé el bon nom d’aquest país i acusen el camarada president de moltes coses.

—Franklin, l’únic que diuen és que tots vosaltres sou massa rics i aneu comprant granges, que sou propietaris de granges i hotels, de tot.

—I qui ho diu, això? És mentida. —Va fer amb la mà un gest com per dispersar totes les mentides i va tornar a tirar-se enrere. La Rose no deia res… Ell va aixecar el cap per mirar-se-la i va deixar-lo caure de nou—. Jo sóc un home pobre, un home molt pobre. I tinc molts fills i molts parents…, tu entens, jo sé que entens que en la nostra cultura quan a un home li van bé les coses tots els seus parents van amb ell i els ha de mantenir i educar-los tots els fills.

—I és una cultura molt bona —va dir la Rose, que en realitat trobava aquest concepte reconfortant. N’hi havia prou de mirar-la a ella! Quan s’havia trobat indefensa feia una pila d’anys, on havia estat la seva família? I llavors el fill ric d’una família capitalista explotadora s’havia aprofitat d’ella…

—Sí, n’estem molt orgullosos. Els nostres vells no moren sols en freds asils i no tenim orfes.

La Rose sabia que això no era veritat perquè havia sentit a parlar de les conseqüències de la sida: orfes desemparats, àvies ancianes que criaven nens sense pares.

—Volem que escriguis sobre nosaltres, que expliquis la veritat. El que et demano és que descriguis el que veus aquí a Zímlia perquè aquestes mentides no continuïn estenent-se. —Va fer un cop d’ull per l’elegant saló de l’hotel, als somrients cambrers amb els seus vestits—. Ho pots veure tu mateixa, Rose; mira al teu voltant.

—He vist una llista en un dels nostres diaris. És la llista dels ministres i alts funcionaris i de les vostres pertinences. N’hi ha que tenen fins i tot dotze granges.

—I per què no hauríem de tenir una granja? Que se m’ha de prohibir posseir un terreny per ser ministre? I quan em retiri de què viuré? Doncs t’ho diré: seré un simple granger que viurà amb la seva família en la seva pròpia terra. —Va arrufar el front—. I després hi ha la sequera. A la Vall de Bubu se m’han mort tots els animals que hi tenia; els camps són ermots; el pou s’ha assecat. El pou nou s’ha assecat. —Les llàgrimes li regalimaven galtes avall—. És terrible veure com se’t moren les mombies. Els grangers blancs no sofreixen, tots tenen preses i pous.

La Rose pensava que, d’aquella conversa, en podria sortir alguna cosa. Podia escriure sobre la sequera, que semblava tocar tothom, estiguessin o no en zona afectada per l’ombra de pluja, i això significava que no hauria de posicionar-se al costat de ningú. No en sabia res, de sequeres, però sempre podia trucar a en Frank o en Bill perquè la posessin al corrent i acabar cuinant alguna cosa que no ofengués els governants de Zímlia: no volia perdre aquell profitós contacte. No, podia convertir-se en una defensora de l’ecologia… Aquests pensaments anaven i venien en la seva ment mentre en Franklin feia un discurs sobre el paper de Zímlia al capdavant de la consecució del socialisme i el progrés, per acabar amb els agents sud-africans i la necessitat de vigilància.

—Espies sud-africans?

—Sí, espies; aquesta és la paraula. Estan pertot arreu. Ells són els responsables de les mentides, el nostre personal de seguretat en té proves. El seu objectiu és desestabilitzar Zímlia perquè Sud-àfrica en prengui possessió i l’afegeixi al seu vil imperi. Sabies que estan atacant Moçambic? S’estan estenen pertot arreu. —Va mirar-la atentament per veure quin efecte li provocaven les seves paraules—. Així doncs, escriuràs uns quants articles per a nosaltres als diaris anglesos explicant la veritat? —Va començar a lluitar per sortir de la butaca, esbufegant lleugerament—. La meva dona diu que hauria de fer dieta, però costa fer-ho quan t’asseus davant d’un bon plat; i malauradament nosaltres els ministres hem d’acudir a tants actes… —Havia arribat l’hora del comiat. La Rose dubtava: un accés de calidesa nostàlgica envers el Franklin noi, per qui després de tot havia robat roba (no, més que això, l’havia ensenyat a robar), l’empenyia a abraçar-lo. I si ell li tornava l’abraçada, allò seria un èxit. Però ell va allargar-li la mà i ella la hi va agafar—. Així no es fa, Rose. Has de fer servir la nostra encaixada de mans africana, així i així… —i de fet resultava inspiradora, era un gest que parlava del que costa deixar marxar un bon amic—. I espero rebre bones notícies teves; ja m’enviaràs còpies dels teus articles. Estic ansiós per veure’ls. —I va marxar cap a la porta del saló, on l’esperaven un parell de negres corpulents, els seus guardaespatlles.

La Rose havia dit a en Frank Diddy que havia aconseguit una entrevista amb el ministre Franklin i ell s’havia mostrat impressionat. Després li va descriure l’entrevista com si hagués estat una fita i, encara més, com si li anés un pas per davant, però ell es va limitar a dir: «Uneix-te al club. Potser voldries provar d’escriure un dels nostres editorials».

La Rose va decidir que no volia escriure sobre la sequera: això ho podia fer qualsevol. Necessitava alguna cosa… Al The Post que estava fullejant amb menyspreu professional mentre esmorzava, va llegir: «La policia denuncia el robatori d’equipament del nou hospital de Kwadere. Ha desaparegut material per valor de milers de dòlars. Se sospita que els lladres són la gent de la regió».

Ara sí que se li va accelerar el pols. Va mostrar l’article a en Frank Diddy, però aquest va arrufar el front i va dir:

—Aquesta mena de coses passen cada dia.

—On puc trobar informació sobre el tema?

—No et molestis, no val la pena.

Kwadere. En Barry havia dit que la Sylvia era allà. Sí, hi havia una altra cosa. Quan l’Andrew tornava a Londres sovint els diaris en parlaven: l’Andrew era notícia, o, si més no, Global Money ho era. La darrera vegada, mesos enrere, la Rose li havia telefonat.

—Hola Andrew, sóc la Rose Trimble.

—Hola Rose.

—Ara treballo a World Scandals.

—No crec que els meus afers interessin a World Scandals.

Però en canvi, en una altra ocasió, feia uns quants anys, l’Andrew havia estat d’acord a anar a prendre un cafè amb ella. Per què? El seu primer pensament va ser perquè se sentia culpable, per això! Mentre que ella no recordava haver dit mai que el noi l’havia deixat prenyada —ja se sap que els mentiders tenen mala memòria—, sí que sabia que estava en deute amb ella. I llavors, quan el va veure, va recordar que en una ocasió l’havia trobat tan atractiu que no l’havia pogut deixar marxar. Encara era atractiu: aquella elegància despreocupada, aquell encant. Es deia a si mateixa que allò li havia trencat el cor. Ja estava a punt d’elevar l’Andrew a la categoria de «l’home que més he estimat a la meva vida» quan es va anar adonar que el noi li estava fent un advertiment. Tota aquella xerrameca somrient li venia a dir que havia de deixar els Lennox en pau. Qui s’havia pensat que era, l’Andrew? Com a periodista, la seva feina era explicar la veritat! Quina arrogància de classe alta, la de l’Andrew! L’Andrew intentava subvertir la llibertat de premsa! La tassa de cafè li va durar força estona, mentre ell fanfarronejava insinuant això i allò altre, però li havia tret notícies de la família i de la Sylvia, que s’estava a Kwadere i era metgessa. Sí, això era el que li voltava pel cap. Ara sabia del cert que la Sylvia, a qui encara odiava, era doctora a Kwadere, on s’havia robat el material hospitalari. Ja havia trobat tema.