Sola a la taula de la cuina, que ara era la meitat de gran, la Frances prenia te i desitjava que aparegués en Colin. La Sylvia no ho feia quasi mai. Ja no estava en pràctiques, sinó que era una metgessa amb tots els ets i uts, i no s’adormia immediatament tot just s’asseia en una cadira, però encara treballava molt dur i amb prou feines si es deixava veure per l’habitació que hi havia a l’altra banda del replà del pis de la Frances. De vegades hi anava per banyar-se i canviar-se de roba, i d’altres vegades a passar-hi la nit, i llavors potser pujava a fer una abraçada a la Julia o potser no, i així anava la cosa. La qüestió era que de tots «els nens», aquells dies la Frances només veia en Colin.

No sabia res de la vida que el seu fill feia fora de casa. Un dia un paio de mala pinta amb un gossot negre petaner va trucar al timbre i va demanar per en Colin, que va baixar corrents i va quedar amb ell de trobar-se al Heath. De sobte la Frances va començar-se a preocupar: així doncs, en Colin era homosexual? Costava de creure, oi? Però la Frances ja es preparava per adoptar l’actitud correcta en cas que ho fos quan van presentar-se una noia pàl·lida en primer lloc i després una altra, demanant per ell, i a les quals va haver de dir que era fora. Sabia que les noies pensaven: «Doncs si no és aquí, per què no és amb mi?». Ho sabia perquè ella també ho hauria pensat. Tots aquells incidents li donaven pistes sobre la vida d’en Colin, que es passava hores passejant pel Heath amb la Viciosa, parlava amb la gent dels bancs, es feia amic d’altres persones que treien el gos a passejar i de vegades anava al pub. La Julia li havia dit: «Colin, no és gens saludable per a un jove no tenir vida sexual», però ell havia replicat: «Mira, àvia, tinc una vida secreta fosca i perillosa, plena de trobades romàntiques esbojarrades, de manera que no et preocupis per mi, sisplau».

Aquella nit va arribar amb la gosseta, com sempre, va veure la Frances i va dir:

—Em prepararé una tassa de te.

La gossa va pujar a la taula.

—Fes baixar aquesta pesada.

—Oh, Viciosa, l’has sentit?

Va agafar-la, la va deixar sobre una cadira i li va dir que no es mogués; la gossa el va obeir, es va quedar allà, remenant la cua i mirant-los amb els seus ullets negres i curiosos.

—Ja sé que vols parlar de l’Andrew —va dir, seient, amb el te a la mà.

—És clar. Seria un desastre.

—I en aquesta família no n’hi poden haver. —Pel somriure que feia, la seva mare va saber que estava en fase de combat. La Frances va creuar-se de braços i va pensar que amb l’Andrew podia parlar de tot, i en canvi amb en Colin sempre sorgia la inquietud en intentar endevinar de quin humor estava. Va estar a punt de dir: «És igual, ja en parlarem en un altre moment», però en Colin hi va tornar—: La Julia també m’ha vingut a veure. Què espereu que faci? Que digui: «Andrew, no siguis burro; Sophie, no siguis imprudent»? La qüestió és que necessita l’Andrew per deslliurar-se d’en Roland.

Llavors va esperar, somrient. S’havia convertit en un homenàs voluminós de cabells arrissats i les ulleres de pasta negres li donaven un aire intel·lectual. Sempre estava a la defensiva ja que, d’entrada, continuava depenent econòmicament de la seva mare i la Julia. La Julia havia dit a la Frances: «Serà millor que l’assignació la hi passi jo…, des del punt de vista psicològic, vull dir». Tenia raó, però amb qui es desfogava era amb la seva mare. La batalla estava a punt de començar.

—Si vols una bola de vidre serà millor que baixis a visitar la Phyllida, però, si hem de fer cas del meu vast coneixement de la naturalesa humana (el Times Literary Supplement diu que el tinc), diria que estarà amb l’Andrew el temps suficient perquè en Roland perdi l’entusiasme i llavors deixarà l’Andrew per algú altre.

—Pobre Andrew.

—Pobra Sophie. Però mira, ella és massoca; tu ho hauries d’entendre.

—Vols dir que jo també ho sóc?

—Tens força talent per al patiment prolongat, no et sembla?

—Actualment, no. Ja fa molt de temps que no.

En Colin va dubtar. L’escena podria haver-se acabat en aquell moment, però va alçar-se, va posar una altra bosseta de te dins la tassa, va afegir-hi l’aigua, però encara no bullia, se’n va adonar, va pescar la bosseta de te i la va llançar a la pica, va deixar anar una paraulota, va agafar la bossa de la pica i la va llançar a la brossa, va posar la tetera a bullir, va agafar una altra bosseta, va afegir aigua bullent… Tot aquell tràfec era per a la Frances una mostra que a en Colin l’incomodava la conversa. Es va asseure i va deixar la tassa sobre la taula. Es va aixecar, va acaronar la gossa inconscientment i es va tornar a asseure.

—No és res personal —va dir—, però he estat pensant. És un problema de la vostra generació, de tots vosaltres.

—Ah —va fer la Frances, alleujada de veure que es decantaven pel territori familiar dels principis abstractes.

—Salvar el món; paradisos nous cada dia.

—M’estàs confonent amb ton pare —va dir. I llavors va decidir passar a l’atac—. N’estic farta, de tot això. Sempre em veig implicada en els crims d’en Johnny. —Va pensar en el que acabava de dir—. Sí, crims, se’n pot dir així.

—I quan no en podríem haver dit així? A més a més, saps què? Vaig llegir a The Times que en Johnny va dir: «Sí, s’han comès alguns errors».

—Molt bé, però jo ni els vaig cometre ni els vaig perdonar.

—No, però ets una altra salvadora del món, com ell, com tots vosaltres. Quanta vanitat porteu al damunt. Saps què? Segurament deveu ser la generació més refotudament vanitosa de tots els temps —va deixar anar sense perdre el somriure: s’ho passava bé ferint-la, però també se sentia culpable—. En Johnny, per pronunciar els discursos, i tu, per omplir la casa de perdularis i rodamons.

Vaja, havien arribat al quid de la qüestió.

—Perdona —va dir ella—, però no veig quina relació té una cosa amb l’altra. No recordo que ell hagi ajudat mai ningú.

—D’això en dius ajudar? Dona, ell té la casa plena d’americans que fugen del servei militar (que no tinc res en contra d’ells) i de camarades de tot el món.

—No és el mateix.

—Se t’ha acudit mai preguntar-te què hauria estat de tots plegats si no haguessis acceptat Déu i sa mare?

—Un d’ells era la teva Sophie.

—Ella mai no es va arribar a traslladar.

—Però vivia pràcticament aquí. I què me’n dius, d’en Franklin? Va estar-se aquí més d’un any, i era el teu amic.

—Sí, i també hi havia el maleït Geoffrey. L’havia d’aguantar nit i dia a l’escola i després es passava totes les vacances aquí, i això durant anys i anys.

—Doncs no sabia que et queia tan malament. Per què no m’ho vas dir? Per què és que els nens mai no diuen res quan alguna cosa els fa infeliços?

—Vet aquí, no tenies ni la perspicàcia per adonar-te’n.

—Au va, Colin. I ara em diràs que tampoc hauríem hagut d’acollir la Sylvia.

—Això no ho diria mai.

—Ara potser no, però fa un temps sí que ho deies, i tant que sí. M’has amargat la vida amb les teves queixes. Però és igual, n’estic farta. A més, això va passar fa molt de temps.

—Però els resultats no van passar fa molt de temps. Sabies que la mala puta de la Rose va dient que la Julia és una borratxa i que tu ets una nimfòmana?

La Frances va riure. Era una rialla, colèrica però genuïna. En Colin odiava aquella rialla i li va dirigir una mirada plena de vils acusacions.

—Colin, si sabessis quina vida tan casta he dut… —va començar a dir, però llavors, invocant l’esperit dels temps, va afegir—: I, de totes maneres, si tingués un amant nou cada cap de setmana, hi tindria tot el dret, per què no? I tu no tindries cap dret a dir-hi res. —L’absurd de la situació va quedar palès de sobte. En Colin va posar-se blanc i no va dir res—. Colin, per l’amor de Déu, saps perfectament que…

—Bup, bup —la va tallar la gossa—. Bup, bup —va afegir.

La Frances va esclatar a riure i en Colin va somriure amargament.

La veritat era que el pes de la seva acusació fonamental s’interposava entre ells, com una cosa enverinada.

—D’on traieu tota aquesta confiança? El pare salvant el món, uns quants milions de morts per aquí, uns quants milions de morts per allà, i tu, mentrestant: «Passeu, com si fóssiu a casa vostra; jo us faré un petó a les ferides i us trobareu millor». —Parlava en un to abatut per anys i anys d’infància miserable, i realment semblava una criatura, amb els ulls plens de llàgrimes i els llavis tremolosos. La Viciosa va baixar de la cadira, va acostar-se al seu amo, va pujar-li a la falda i va començar a llepar-li la cara. En Colin va repenjar la cara tant com va poder contra el llom de l’animal, per amagar-la. Finament la va alçar i va dir—: Explica’m, d’on la traieu, tots plegats? Qui collons sou? Una colla de salvadors del món que es dediquen a crear deserts… Us n’adoneu? Estem tots fets una merda. Sabies que la Sophie somia amb cambres de gas tot i que ningú de la seva família s’hi ha acostat mai?

Es va posar dret i va amanyagar la gossa.

—Espera’t un moment, Colin.

—Ja hem tractat el punt principal de l’ordre del dia: la Sophie. És infeliç i ho continuarà sent. Farà infeliç l’Andrew, després trobarà algú altre i continuarà sent infeliç.

Va sortir corrents de la cuina i va pujar a la seva habitació amb la gosseta bordant als seus braços, amb aquell bup, bup, bup agut i absurd.