Un cop acabat el sopar, la Frances va dir que era tard i que era hora que la Margaret i en William anessin a dormir. La nena es va aixecar i se li va posar davant, amb aquell front púdic lleugerament pigat apuntant-la com si fos un petit toro a punt d’envestir.

—I per què hi hem d’anar? Tu no ens pots donar ordres, no ets la nostra mare.

A continuació en William va fer el mateix. Estava clar que n’havien parlat i s’havien posat d’acord. Dos rostres obstinats, dos cossos antagònics i en Rupert, que els observava, tan pàl·lid com ells.

—No, no sóc la vostra mare, però mentre m’encarregui de vosaltres em sembla que haureu de fer el que jo us digui.

—Jo no ho penso fer —va dir la Margaret.

—Jo no ho penso fer —va dir en William.

La Margaret tenia una cara rodona de nena a punt de definir-se i unes faccions que a uns quants metres de distància semblava que desapareixien en un esbós pàl·lid on només prevalia una boqueta rosa. Ara aquella boca mostrava un rictus de desaprovació.

—T’odiem —va dir en William mirant-s’hi molt, deixant veure que havia assajat la frase amb la Margaret.

La Frances estava irracionalment furiosa, molt més del normal.

—Seieu! —va cridar, i les dues criatures, sorpreses, van tornar ràpidament a la seva cadira—. I ara escolteu-me bé. Jo no esperava haver-me de fer càrrec de vosaltres, no era una cosa que desitgés. —Aleshores va dirigir una mirada a en Rupert, trasbalsat per la situació—. No m’importa fer coses per vosaltres. No em fa res cuinar, rentar-vos la roba i tota la resta, però no penso aguantar les vostres pallassades. O sigui que oblideu-vos de fer morros i de muntar numerets, perquè no us ho penso aguantar. —Anava llançada de debò i aquelles dues cares pàl·lides no eren prou per aturar-la—. Vosaltres no ho sabeu, no podeu saber-ho, però ja he rebut tots els cops de porta que estic disposada a suportar, totes les rebel·lions adolescents i tota aquesta merda. —Els estava cridant. Mai abans havia cridat a cap nen—. M’heu sentit bé? I si comenceu a portar-vos així marxaré. Després no digueu que no us he avisat: marxaré i punt.

Va aturar-se perquè li faltava l’alè. Les celles d’en Rupert, sempre a punt per a la ironia, li indicaven que s’estava passant.

—Ho sento —va dir, dirigint-se més a ell que a la canalla. Però llavors va afegir—: No, no ho sento; ho he dit perquè és la veritat, de manera que aneu-hi pensant.

Sense dir una paraula els dos marrecs es van aixecar i van marxar silenciosament cadascun a la seva habitació, tot i que al cap d’una estona es van trobar per parlar de la Frances.

—Molt bé —va dir en Rupert.

—Sí? De debò? —va preguntar la Frances, que es va asseure sense forces, tremolant, consternada. Va deixar caure el cap entre els braços.

—Sí, i tant que sí. Estava clar que en algun moment podia haver-hi un enfrontament. I, per cert, no creguis que dono per fet que t’hagis de quedar amb mi: si marxessis no te’n culparia.

—No marxaré —va dir, agafant-li la mà. Tremolava—. Déu meu —va afegir—, és tot tan…

Ell va allargar els braços, ella va acostar la seva cadira a la d’ell i van asseure’s l’un al costat de l’altre, abraçats, compartint la tristesa.

Una setmana més tard hi va haver una repetició del «Tu no ets la nostra mare, o sigui que per què hem de…», etcètera.

La Frances s’havia passat el dia lluitant amb el complicat llibre de sociologia en què treballava, però s’havia vist interrompuda per trucades de l’escola de la canalla, de l’hospital de la Meriel, i d’en Rupert des del diari preguntant-li què havia de comprar per sopar. Tenia els nervis a flor de pell i tot d’un plegat es va sentir confosa, amenaçada. Què hi feia, allà? S’havia ficat en una trampa… Li agradava, aquella canalla? La nena, amb la seva boqueta estirada i el noi (aquell pobre noi), tan espantat pel que estava passant que amb prou feines si s’atrevia a mirar-la a ella o al seu pare, i que anava d’una banda a l’altra com un somnàmbul, amb un somriure poruc que intentava fer passar per sarcàstic.

—Molt bé —va dir ella—, ja està.

Va alçar-se de la cadira i va apartar el plat. No va mirar en Rupert, perquè estava fent l’imperdonable: ferir-lo quan es trobava en hores baixes.

—Què vols dir? —va preguntar la nena (perquè, al cap i a la fi, era una nena encara).

—I a tu què et sembla? Me’n vaig, ja us vaig avisar.

I va dirigir-se al dormitori que compartia amb en Rupert, lentament, perquè tenia les cames entumides, no perquè estigués indecisa, sinó perquè pretenia que l’allunyessin d’en Rupert. Un cop allà va treure roba dels armaris, la va apilar sobre el llit, va agafar les maletes i va començar a desar coses metòdicament. El seu estat d’ànim era completament oposat a qualsevol sentiment que hagués tingut des de feia setmanes. Era com la núvia o el nuvi que s’han vist empesos pels esdeveniments, amb tot just algun dubte passatger, i que de sobte es troben la nit abans del casament preguntant-se com han pogut ser tan estúpids; en aquell moment, una situació que havia semblat prou raonable, si bé complexa, la feia sentir-se com si se l’enduguessin a la presó lligada de mans i peus. Què carai l’havia dut a fer-se càrrec d’aquells marrecs, encara que fos temporalment? I com ho sabia, que era temporalment? Havia de marxar corrents, immediatament, abans no fos massa tard. L’únic que no havia canviat era el que sentia per en Rupert; no podia abandonar-lo. Bé, tampoc no era tan difícil: finalment es compraria un lloc seu, el seu lloc, i… Es va obrir la porta, només una mica, i llavors una mica més, i el noi va treure el cap.

—Diu la Margaret que què fas.

—Me’n vaig —va dir la Frances—. Tanca la porta.

La porta es va tancar a petites estrebades, com si cada vegada que la tancava una mica s’aturés i s’ho repensés: havia de tornar a entrar?

Les maletes estaven fetes i posades en fila quan la Margaret va entrar sense fer soroll i mirant a terra, amb la boca mig oberta, la seva boqueta rosa, ara inflada de tant plorar.

—Te’n vas de veritat?

—Sí. —I la Frances, que estava convençuda que marxava, va afegir—: Tanca la porta, sense fer soroll.

Més tard va sortir i va trobar en Rupert assegut a taula.

—Ho sento, no ho hauria hagut de fer —va dir.

Ell va brandar el cap, sense mirar-la; era una figura solitària i magnífica, i el seu dolor li impedia obrir-se-li. Ella no ho podia suportar. Sabia que no marxaria, almenys no d’aquella manera. En un últim moment de rebel·lia va pensar: «Em compraré una casa per a mi sola, que ell s’arregli amb tot el merder de la Meriel i la canalla, i si vol ja em vindrà a visitar i…».

—No marxaré, és clar que no marxaré —va dir—. Com vols que ho faci?

Ell no es va moure, però finalment va estirar a poc a poc el braç cap on era ella. La Frances va acostar la seva cadira i va acomodar-se dins del seu braç, i ell va inclinar el cap i el va recolzar en el d’ella.

—Bé, com a mínim no tornaran a fer-te passar una mala estona —va dir—. Si decideixes quedar-te, és clar.

L’ocasió exigia que enfortissin les seves fragilitats fent l’amor. Ell va marxar cap al dormitori i ella va començar a apagar llums, preparant-se per seguir-lo. Va acostar-se a la porta de la noia, amb la intenció d’entrar-hi i dir-li bona nit, «No hi donis més voltes, ho he dit sense pensar-hi». El que va sentir van ser sanglots, uns sanglots dèbils i terribles que feia molta estona que duraven. La Frances va quedar-se un moment al costat de la porta, i finalment va recolzar-hi el cap, en un atac de: «Oh, no, no puc, no puc…». Però el so de tristesa de la nena la va desarmar. Va respirar fondo, va entrar a l’habitació i va veure com la noia sortia de sota del cobrellit i se li llançava als braços.

—Oh, Frances, ho sento, Frances, jo no volia…

—No passa res, no marxaré. He estat a punt però m’hi he repensat.

Petons, abraçades i un nou començament.

Amb en William les coses serien més difícils. Era un nen ferit, que es refugiava dins de la seva armadura d’orgull, es negava a plorar i rebutjava el consol de les abraçades, fins i tot de les del seu pare; no hi confiava. Havia vist com la seva mare, malalta i silenciosa, s’enfonsava tant en si mateixa que ni tan sols el sentia quan li parlava, i aquella imatge l’acompanyava sempre, mentre feia obedientment el que li manaven: anava a l’escola, feia els deures, ajudava a desparar taula i es feia el llit. Si la Frances i en Rupert haguessin sabut què es coïa dins del cervell d’en William, si haguessin comprès la seva pena solitària… Però què podrien haver fet? Fins i tot se sentien alleujats perquè el noi tenia un tracte senzill i resultava molt més fàcil de menar —sens dubte— que la seva germana Margaret.