Havia passat un mes. El forat de la paret del cobert estava tapat i hi havia un pany tancat amb clau. Al voltant de dos dels pallers hi havia persianes de l’arpillera que es feia servir per embalar el tabac, i es podien ajustar per evitar que entressin el vent i la pols, encara que no la pluja forta. Havien construït una nova cabana amb parets i sostre de palla, una de gran, amb obertures a les parets que deixaven entrar la llum a l’interior, on s’estava molt fresc. El sòl era de terra trepitjada. Allò era un refugi per a la gent malalta de debò. La Sylvia havia curat casos de persones que feia anys que arrossegaven una sordesa provocada per quelcom tan inofensiu com els taps de cera; havia curat cataractes, havia portat medecines de Senga i era capaç de fer alguna cosa pels malalts de malària, tot i que la majoria feia molts anys que la patien; posava braços i cames a lloc, cauteritzava ferides i les cosia, i donava medecines per curar goles inflamades i refredats, i quan se’n quedava sense, de vegades feia servir els vells remeis de l’àvia que recordava el pare McGuire d’Irlanda. Tenia una clínica de maternitat on feia de llevadora. N’hi havia per estar satisfeta, però així i tot ella se sentia permanentment frustrada perquè no era cirurgiana. Necessitava ser-ho: els casos greus i urgents podien traslladar-se a un hospital que hi havia a més de trenta quilòmetres, però de vegades el retard podia resultar perjudicial, o fins i tot fatal, per al pacient. Hauria de ser capaç de fer cesàries, operar apèndixs, amputar mans o obrir un genoll amb una fractura lletja. De vegades era difícil dir si actuava dintre de la llei o no, perquè en algunes ocasions havia de tallar un braç per arribar a una nafra, fer servir instrumental de cirurgia per obrir una ferida que supurava per netejar-la. Tant de bo hagués sabut que bé li hauria anat tenir coneixements en cirurgia, quan feia tota mena de cursos que ara li resultaven absolutament inútils…

També realitzava una sèrie de feines a les quals no s’han d’enfrontar els metges que exerceixen a Europa. Feia rutes pels pobles propers per inspeccionar les reserves d’aigua i trobava rius bruts i pous contaminats. En aquella època de l’any les aigües corrien baixes i sovint quedaven estancades en bassals i es generava Bilharzia. Ensenyava les dones d’aquells pobles a reconèixer algunes malalties i els explicava quan li havien de portar els malalts a la consulta. S’anava guanyant cada cop més la gent perquè d’alguna manera feia miracles, especialment pel fet de treure la cera de les orelles amb una xeringa. En Joshua escampava la seva bona reputació, perquè això feia que ell també en guanyés, ja que el seu nom havia quedat tacat a causa d’una associació amb el mal metge. Ell i la Sílvia s’entenien prou bé, tot i que ella feia ulls grossos a les violentes acusacions que ell llançava contra els blancs. De vegades esclatava dient:

—Però Joshua, jo no era aquí, com vols que en tingui la culpa?

—Mala sort, doctora Sylvia. En tens la culpa perquè jo ho dic. Ara tenim govern negre i el que jo dic va a missa. I un dia això serà un hospital magnífic i tindrem els nostres propis metges negres.

—Així ho espero.

—I llavors podràs tornar a Anglaterra i guarir els malalts dels teus. A Anglaterra teniu malalts?

—I és clar que sí.

—I pobres?

—Sí.

—Tan pobres com nosaltres?

—No, no té res a veure.

—Això és perquè ens ho heu pres tot.

—Si tu ho dius, Joshua, deu ser veritat.

—I per què no ets a casa teva ocupant-te dels teus malalts?

—Bona pregunta. Sovint em demano el mateix.

—No ens deixis encara, et necessitem fins que no tinguem els nostres propis metges.

—Però si els vostres metges no vindran a treballar a llocs pobres com aquest. Volen quedar-se a Senga.

—És que això no serà un lloc pobre, sinó un indret meravellós i ric, com Anglaterra.

El pare McGuire li va dir:

—Escolta’m bé, filla meva. Et parlo seriosament, com a confessor i conseller.

—Sí pare.

Allò s’havia acabat convertint en una situació còmica: si bé no es podia dir que hagués renunciat al catolicisme, certament es replantejava les seves creences. S’havia fet catòlica pel pare Jack, un home prim i auster que es consumia amb un ascetisme que no feia per a ell. Els seus ulls acusaven el món que l’envoltava i es passava el dia vigilant per si es cometien errades i pecats. Havia estat enamorada d’ell i creia que en el fons no era gaire diferent d’ella. Fins llavors, aquell home havia estat l’amor de la seva vida. El pare Jack defensava el sacerdoci, la Fe, la seva religió, i ara la Sylvia es trobava en aquella casa al mig del bosc amb el pare McGuire, un home gran de tracte fàcil que adorava el menjar. Hom pot pensar que amb una dieta d’avena, vedella, tomàquets i fruita en llauna, gairebé mai fresca, no és possible ser un gurmet. Doncs no és cert. El pare Kevin esbroncava la Rebecca si l’avena no estava ben feta i la seva vedella havia d’estar al punt, poc feta, i les patates… La Sylvia estava orgullosa d’en Kevin McGuire, un home bo, com havia dit la germana Molly, però a ella el que l’havia fet reaccionar havia estat l’abstinència apassionada d’un home molt diferent, així com l’esplendor de la catedral de Wetsminster i —en una ocasió— un breu viatge a Notre Dame que bullia en el seu record com la imatge visible del que ella més estimava. Un cop a la setmana, els diumenges a la tarda, la gent del districte anava a missa en una petita església feta de maons i moblada amb tamborets i cadires natives de la zona. La cerimònia se celebrava en la llengua local i s’hi feien danses…, les dones s’aixecaven i ballaven enèrgicament en senyal d’adoració, cantaven —uns cants bellíssims— i l’ocasió es convertia en un sorollós esdeveniment social, una mena de festa. La Sylvia s’estava plantejant si mai havia estat una autèntica catòlica i si ho era llavors, tot i que el pare McGuire, en el seu paper de mentor, la tranquil·litzava. Es preguntava si en cas que a la capelleta plena de pols l’ofici s’hagués fet en llatí i els devots s’haguessin aixecat, agenollat i haguessin respost a la manera tradicional, li hauria agradat més. Sí que li hauria agradat més, perquè odiava les misses que feia el pare Kevin McGuire, odiava els balls voluptuosos i l’exuberància dels cants que coneixia, que sabia que significaven un relaxament dels lligams de les seves pobres vides plenes de restriccions. El cert és que no li agradava veure les monges amb el seu hàbit blau i blanc, com si es tractés d’un uniforme de col·legiala.

—Sylvia, no t’ho has de prendre tot tan a la valenta —va dir-li ell.

—No puc suportar-ho, pare. No puc resistir el que veig. Nou desenes parts d’això són innecessàries.

—Sí, sí, sí. Però les coses són així, què hi vols fer? Ara bé, això canviarà, n’estic segur. Sí, i tant que canviarà. Però Sylvia, et veig fusta de màrtir, i això no m’agrada. Aniries a la foguera amb un somriure a la boca, Sylvia? Sí, em penso que sí. T’estàs cremant i ara et donaré la meva recepta, tal com fas tu amb aquesta gent. Has de menjar tres àpats en condicions al dia; has de dormir més hores, veig el teu llum encès per sota la porta a les onze, a les dotze, i més tard; i has de sortir a fer un passeig pel bosc cada tarda, o anar a visitar algú. Pots agafar el meu cotxe i anar a veure els Pyne, són bona gent.

—Però si no tinc res en comú amb ells.

—Sylvia, és que no són prou bons per a tu? Sabies que van aguantar tota la guerra en aquella casa, assetjats? Els la van cremar amb ells a dintre. Són una gent valenta.

—Però lluitaven per una causa equivocada.

—Sí, és cert, segur que sí, però no són pas dimonis per molt que els diaris diguin que tots els grangers blancs ho són.

—Faré tot el que pugui per ser millor. Ja ho sé, que m’implico massa.

—La Rebecca i tu, totes dues sou com dos ratolins de roca en un any de sequera, però ella té sis fills i no pot donar prou menjar a cap d’ells. I tu no menges perquè tens una mena de…

—Jo mai no he menjat gaire. No hi tinc gaire tirada.

—És una llàstima que tu i jo no puguem repartir-nos algunes de les nostres característiques. A mi m’agrada menjar, que Déu em perdoni, però m’agrada molt.