A les cinc de l’endemà, quan el sol era encara una petita resplendor que treia el cap per darrere dels eucaliptus, la Sylvia va sortir a la terrasseta i va veure a la llum de l’alba una tràgica figura amb les mans juntes en actitud de pregària i acotant el cap de dolor, o de pena… Va reconèixer l’Aaron.

—Què passa?

—Oh, doctora Sylvia. Oh, doctora Sylvia… —va dir mentre se li acostava arrossegant-se mig de costat, atordit per la situació; les llàgrimes li corrien galtes avall per aquella cara que normalment era tan alegre—. No volia fer-ho. Ho sento tantíssim. Perdoni’m, senyoreta Sylvia. El dimoni es va fer amo de mi, estic segur que aquest és el motiu pel qual ho vaig fer.

—Aaron, no tinc ni idea de què em parles.

—Vaig robar la seva fotografia i per això el mossèn em va pegar.

—Aaron, sisplau…

Va caure sobre el terra de maons de la terrassa, va reclinar el cap contra un dels estrets pilars i es va quedar adormit. Era massa aviat perquè la Rebecca fos a la cuina. La Sylvia va asseure’s al costat del noi i es va quedar allà sense dir res, essent-hi i prou. Pocs minuts després el pare McGuire els va trobar quan sortia a assaborir la frescor del matí.

—Es pot saber què significa això? Et vaig dir que no ho expliquessis a la doctora Sylvia.

—Però és que estic avergonyit. Sisplau, demani-li que em perdoni.

—On has estat aquests últims tres dies?

—Tinc por. M’he estat amagat al bosc.

Això explicava la seva tremolor. Tenia fred per culpa de la gana, encara que per l’est ja arribés l’escalfor del sol.

—Entra a la cuina, fes-te un te ben carregat amb molta llet i sucre, talla una llesca de pa i unta-la amb melmelada.

—Sí, pare, ho sento molt, pare.

L’Aaron va anar cap a la cuina a buscar el te i el pa, sense presses, tot i que devia estar delerós de menjar-s’ho. Mentre marxava anava mirant la Sylvia per sobre l’espatlla.

—I bé, pare?

—Va robar la fotografia petita que tenies en aquell marc petit de plata.

—Però…

—I no, Sylvia, ara no la hi has de regalar. Torna a ser a la teva tauleta. Va dir que li agradava la cara de la dona gran, volia veure-la. Em penso que no té idea del valor de la plata.

—Llavors assumpte resolt i oblidat.

—Però li vaig pegar, massa fort. Li vaig fer sang. Aquest vell no està en el seu millor moment, ni tampoc en el més savi. —El sol estava alt, càlid i encès. De cop va començar a cantar una cigala, després una altra, i llavors va ser un colom qui va encetar el seu lament—. M’estaré més temps al purgatori.

—T’has anat prenent les vitamines?

—En la meva defensa diré que aquesta gent comprèn perfectament que per fer mal a un nen s’ha de fer servir la vara. Encara que això no és cap excusa, se suposa que la meva feina és ensenyar l’Aaron perquè sigui un home de Déu, i no se li pot permetre robar.

—El que necessita és vitamina B, pare; per als nervis. N’hi he portat una mica de Londres.

En aquell moment es van sentir veus que es barallaven a la cuina. Eren la Rebecca i l’Aaron. El mossèn va cridar:

—Rebecca, s’ha de donar de menjar a l’Aaron. —Les veus van cessar. Llavors va dir a la Sylvia—: Entrem, que comença a fer calor. —El mossèn va passar a dintre i ella el va seguir. La Rebecca va deixar a sobre la taula la safata amb el te del matí.

—S’ha menjat tot el pa que vaig fer ahir.

—Llavors n’hauràs de fer una mica més, Rebecca.

—Sí, pare —va respondre, amb cara de dubte—. Em sembla que tenia intenció de tornar la fotografia. Només volia mirar-se-la mentre la Sylvia era fora.

—Ja ho sé. Li vaig pegar massa fort.

—D’acord.

—Sí.

—Sylvia, qui és aquella anciana? —va preguntar la Rebecca—. Té una cara molt agradable.

—La Julia, és la Julia. És morta. Era la meva…, probablement em va salvar la vida quan jo era molt jove.

—D’acord.