Al cap d’un parell de setmanes, la Frances i en Rupert, la Julia i en Wilhelm, i en Colin eren en una reunió convocada pels joves metges. Hi devia haver unes dues-centes persones. La Sylvia va obrir la reunió i va parlar molt bé. A continuació van intervenir altres metges i després altra gent. Hi havia persones de l’oposició que s’havien assabentat de la reunió, de manera que hi havia un grup d’unes trenta persones que no paraven de xiular i de cridar: «Feixistes! Súbdits de la guerra! Espies de la CIA!». Alguns eren personal de The Defender. Quan els nostres amics van sortir, un grup de joves els esperaven a la porta; van agafar en Wilhelm Stein i el van llançar contra una barana, però van marxar quan en Colin va intervenir-hi. En Wilhelm es va espantar, van pensar-se que no havia estat més que un ensurt, però s’havia trencat algunes costelles, de manera que van dur-lo a casa de la Julia i el van ficar al llit.

—Ves per on, estimada —va dir, amb un fil de veu, una veu envellida—. Ves per on, finalment he aconseguit el que semblava impossible: per fi visc amb tu.

Aleshores els altres van assabentar-se que en Wilhelm volia anar a viure a la casa.

Van instal·lar-lo a l’antiga habitació de l’Andrew, i la Julia es va revelar com una infermera devota, si bé una mica rondinaire. En Wilhelm odiava aquella situació. Ell sempre s’havia vist com el cavaller de la Julia, el seu galant. Pel que fa a en Colin, aquell noi tan brusc va sorprendre tothom, i potser també a si mateix, fent gala d’una atenció exquisida vers l’ancià. S’asseia al seu costat i li explicava històries sobre «la meva perillosa vida al Heath i als pubs de Hampstead», en les quals la Viciosa apareixia com una figura no gaire diferent del Gos de Baskerville. En Wilhelm reia i li demanava a en Colin que parés, del mal que li feien les costelles. El doctor Lehman va visitar-lo i va dir a la Frances, la Julia i en Colin que l’ancià estava a l’última pregunta. «Aquestes caigudes no són bones a aquesta edat». Va receptar sedants per a en Wilhelm i diverses píndoles per a la Julia, a qui finament va permetre que pensés en ella com en una anciana.

La Frances i en Rupert van demanar a The Defender el seu dret a defensar una opinió diferent de la del personal del desarmament unilateral, i van escriure un article que va suscitar desenes de cartes, gairebé totes furiosament crítiques o directament insultants. Les oficines de The Defender bullien i la Frances i en Rupert van trobar-se diverses notes brusques o irades sobre la taula, algunes de les quals anònimes. Van adonar-se que la ràbia havia arrelat massa fons en alguna part del subconscient col·lectiu per intentar raonar. No es tractava de si s’havia de protegir o no la població: no tenien ni idea de què anava tot plegat. La situació a The Defender era molt desagradable i van decidir plegar, molt abans que els convingués econòmicament a cap dels dos. Simplement, eren al lloc equivocat; sempre ho havien estat, va decidir la Frances. I aquells extensos articles tan ben argumentats sobre assumptes socials? Els hauria pogut escriure qualsevol, va dir la Frances. En Rupert va trobar de seguida una altra feina en un diari que els típics addictes a The Defender definien com a feixista, i la resta de gent com a tory. «Suposo que, si ens hem de prendre les etiquetes seriosament, dec ser tory», va dir en Rupert.

La setmana que van plegar, algú va deixar un paquet ple de merda davant de la porta de la casa de la Julia, però no la porta principal, sinó la del pis de la Phyllida, la que hi havia al final de les escales del soterrani; va arribar un amenaça de mort, anònima, per a la Frances; en Rupert també va rebre una amenaça de mort juntament amb unes fotografies d’Hiroshima després de la bomba. La Phyllida va pujar —per primer cop des de feia mesos— per dir que es negava a veure’s arrossegada a aquell «debat ridícul»; que no estava disposada a haver d’heure-se-les amb merda de cap mena i que plegava. Se n’anava a compartir un pis amb una altra dona. I va marxar.

Pel que fa als perniciosos debats sobre si calia protegir la població o no, aviat es va acceptar de forma generalitzada que de moment s’havia pogut evitar la guerra, ja que les nacions bel·ligerants disposaven d’armes nuclears i no les utilitzaven. Això no obstant, continuava havent-hi preguntes que aquesta creença no responia. Podien tenir lloc accidents a les instal·lacions nuclears, i de fet se’n produïen força sovint, tot i que normalment s’ocultaven. A la Unió Soviètica hi havia hagut accidents que havien contaminat barris sencers. També hi havia bojos al món que no dubtarien a llançar «la bomba», o diverses bombes, tot i que era estrany que algú es referís a aquesta amenaça sempre en singular. La població continuava estant desprotegida, però la violència, el verí i la fúria dels debats va esvair-se sense més ni més; es va aturar. Si mai hi havia hagut una amenaça, continuava present, però la histèria s’havia evaporat. «Quina cosa tan estranya», va dir la Julia, amb aquella veu nova, trista i pesada.

En Wilhelm encara era a casa de la Julia, i el seu enorme i luxós pis estava buit. No parava de repetir que duria tots els seus llibres i posaria fi a aquella «situació completament absurda» de no estar vivint ni amb la Julia ni sense ella. Quedava amb els de l’empresa de mudances i després cancel·lava la cita. Estava fora de si. Havia de mantenir el sentit de l’humor perquè la Julia estava esgotada. Eren com dos malalts que volien ocupar-se l’un de l’altre però que estaven massa dèbils per fer-ho. La Julia havia sucumbit a una pneumònia i van passar un temps en plantes separades, enviant-se notes. Un dia en Wilhelm va insistir a pujar a visitar-la. La Julia va veure aquell vellet que s’arrossegava per la seva habitació, agafant-se als marcs de les portes i als respatllers de les cadires, i va pensar que semblava una tortuga vella: duia una jaqueta negra i un petit barret fosc, perquè sempre tenia fred al front, i anava amb el cap tirat endavant. I ella… En Wilhelm va quedar sorprès pel seu aspecte, pels prominents ossos de la cara i aquells braços recoberts només per la pell.

Tots dos estaven tan tristos, tan esgotats… Tal com passa amb la gent que pateix una depressió greu, els semblava com si el paisatge gris que els envoltava fos l’única veritat.

—Segons sembla sóc un home vell, Julia —va bromejar ell, intentant emular el cavaller galant que li besava la mà i s’interposava entre ella i totes les dificultats. Aquell havia estat el tracte, però no l’havia complert, ara se n’adonava: era una andròmina solitària que depenia de la Julia per…, bé, per tot. I ella, la dama graciosa i benèvola, la casa de la qual havia donat aixopluc a tantes persones (tot i que ella se n’havia queixat sovint), sense ell hauria estat una vella emocionalment indigent, obsessionada per una criatura que ni tan sols era la seva néta. Així era com es veien a si mateixos i als ulls de l’altre en aquelles hores baixes, com ombres projectades sobre el terra per una branqueta, un rastre transparent i buit, sense escalfor ni carn per enlloc, fent-se petons i abraçades provisionals, dos espectres que intentaven trobar-se.

En Johnny es va assabentar que en Wilhelm vivia a casa de la Julia i va fer una visita a la seva mare per dir-li que esperava que ni se li acudís deixar-li res de diners a en Wilhelm.

—Això no és de la teva incumbència —va respondre la Julia—. No ho penso discutir amb tu. I aprofitant que has vingut, et faig saber que com que he hagut de mantenir les esposes i els fills que has abandonat, no et penso deixar res. Per què no demanes al teu estimat Partit comunista que et concedeixi una pensió?

La casa va quedar a nom d’en Colin i l’Andrew, i tant a la Phyllida com a la Frances se’ls va assignar una pensió decent, per no dir generosa.

—Oh, Julia, sisplau no ho facis —havia dit la Sylvia—, no necessito diners.

Però la Julia també va incloure la Sylvia al seu testament; potser la noia no ho necessitava, però la Julia sí.

La Sylvia estava a punt de deixar la Gran Bretanya, probablement per molt de temps. Se n’anava a l’Àfrica, a Zímlia en concreta, a una missió al mig del bosc. Quan la Julia ho va saber, va dir:

—No et tornaré a veure mai més.

La Sylvia va anar a acomiadar-se de la seva mare, no sense telefonar-li primer. «Molt amable d’explicar-m’ho», va dir la Phyllida.

La dona vivia en una gran mansió a Highgate, i al porter automàtic hi deia que allà hi vivien la doctora Phyllida Lennox i la Mary Constable, fisioterapeuta. Un petit ascensor s’elevava per sobre de les plantes inferiors com una gàbia obedient. La Sylvia va trucar, va sentir un crit i la van obrir, no la seva mare, sinó una dona corpulenta i afable que sortia.

—Us deixaré soles —va dir la Mary Constable, donant a entendre que la Phyllida li havia explicat alguna cosa.

El petit vestíbul tenia un aspecte eclesiàstic que li conferia un gran vitrall de colors de tons afruitats que mostrava Sant Francesc amb els seus ocells; molt modern, realment. Estava posat sobre una cadira, com un senyal d’espiritualitat. La porta es va obrir i va deixar veure una gran habitació on destacava una voluminosa cadira embolicada amb una mena de flassada oriental i un divan inspirat en el que Freud tenia als Jardins Maresfield, rígid i incòmode. La Phyllida era una dona robusta amb blens gruixuts de cabells canosos a banda i banda de la seva cara de matrona. Duia un caftà de colors, i un carregament de penjolls, arracades i braçalets. La Sylvia, que recordava una dona lànguida, plorosa i feble, va haver de fer un esforç per reconèixer la seva mare en aquella dona enèrgica que, sens dubte, havia guanyat molta confiança.

—Seu —va dir la Phyllida, assenyalant una cadira que no es trobava a la zona de teràpia de la sala.

La Sylvia s’hi va asseure a la punta. De sobte va notar una olor picant i provocativa… Era possible que la Phyllida s’hagués aficionat al perfum? No, era encens i arribava de l’habitació del costat, que tenia la porta oberta. La Sylvia va esternudar, la Phyllida va tancar la porta i va asseure’s a la seva cadira de confessora.

—Bé, Tilly; he sentit a dir que te’n vas a convertir pagans.

—Me’n vaig a un hospital, en qualitat de metgessa. És l’hospital d’una missió i seré l’únic metge de la zona.

La dona forta i aquella nena esprimatxada (encara ho semblava) s’anaven adonant de les seves diferències.

—Quina cara tan pàl·lida que tens! —va exclamar la Phyllida—. Ets com ton pare, una mala herba. De vegades li deia camarada Lliri. El seu nom de guerra era Lillie, se’l va posar en honor a un revolucionari de Cromwell. Una cosa o altra havia de fer quan venia amb aires de comissari. Et costarà de creure, però era pitjor que en Johnny. Tot el dia burxant: nyac, nyac, nyac… La seva maleïda revolució era tan sols una excusa per burxar la gent. El teu pare em feia aprendre textos revolucionaris de memòria. Estic segura que et podria recitar el Manifest Comunista ara mateix. Però amb tu hem tornat a la Bíblia…

—Per què dius «tornat»?

—El meu pare era capellà a Bethnal Green.

—Digues, com eren els meus avis?

—No ho sé. Em van enviar a estudiar a fora i en tornar els vaig veure ben poc. No volia veure’ls. I vaig anar a viure amb la meva tia. Estava clar que ells tampoc no em volien veure a mi, si no, no m’haurien enviat tan lluny durant anys; per què havia de voler-los veure jo?

—En tens cap fotografia?

—Les vaig estripar totes.

—M’hauria agradat saber com eren.

—A què treu cap aquest interès? A més, ara te’n vas; tan lluny com pots, imagino. Una coseta com tu. Deuen estar grillats d’enviar-t’hi.

—Deu ser això. Però he vingut a dir-te una cosa important. Què vol dir el «doctora» de la teva bústia?

—Sóc doctora en Filosofia, oi que sí? Vaig estudiar filosofia a la universitat…

—Però en aquest país no fem servir el «doctor» d’aquesta manera; només els alemanys ho fan.

—Ningú no pot dir que no sóc doctora.

—Et ficaràs en problemes.

—De moment, ningú no s’ha queixat.

—És per això que t’he vingut a veure…, mare, aquesta teràpia que fas…, ja sé que no es necessita cap preparació, però…

—N’aprenc sobre la marxa. Creu-me, és un aprenentatge.

—Ja ho sé. Hi ha gent que comenta que l’has ajudat.

La Phyllida anava a dir alguna altra cosa; va posar-se vermella, va inclinar-se endavant i va picar de mans, mentre somreia, marejada d’alegria.

—De debò? T’han dit coses bones de mi?

—Sí, i tant. Però el que jo et volia dir és…, per què no fas un curs? N’hi ha de molt bons.

—Així me’n surto prou bé.

—El te i la simpatia estan molt bé, però…

—Creu-me, hi va haver èpoques en què m’haurien anat d’allò més bé una mica de te i simpatia… —i la seva veu va començar a adoptar aquell to de queixa tan típic en ella. Els músculs de la Sylvia la van empènyer a alçar-se, però la Phyllida va dir—: No, no, seu, Tilly.

La Sylvia va seure, va treure una pila de papers d’una maleta i els va allargar a la seva mare.

—He fet una llista dels millors cursos. Un dia d’aquests algú et dirà que té mal de cap o mal d’estómac, tu li diràs que és psicosomàtic, i serà un càncer o un tumor. I després et sentiràs culpable.

La Phyllida no va badar boca i va quedar-se amb els papers a la mà. Llavors va arribar la Mary Constable, que va fer un somriure de complicitat.

—Vine a conèixer la Tilly —va dir la Phyllida.

—Hola, Tilly. Què tal? —va dir la Mary abraçant la Sylvia, que la va deixar fer de mala gana.

—Tu també ets psicoterapeuta?

—No, fisioterapeuta —va dir la companya de la Phyllida…, l’amant? Com podia saber-ho, amb els temps que corrien?—. Faig classes de fisioteràpia. Sempre diem que entre les dues ens ocupem de les persones al complet —va dir l’alegre Mary, que irradiava una confiança molt persuasiva i una lleu aroma d’encens.

—Me n’he d’anar —va anunciar la Sylvia.

—Però si acabes d’arribar —va dir la Phyllida, satisfeta de veure que la Sylvia es comportava tal com ella havia esperat.

—Tinc una reunió —va respondre la Sylvia.

—Sembles el camarada Johnny.

—Espero que no —va fer la Sylvia.

—Bé, doncs, adéu. Ja m’enviaràs una postal des del teu paradís tropical.

—Acaben de sortir d’una guerra bastant desagradable —va reblar la Sylvia.