Trenta-set

VA SER LA ROSER qui el va sorprendre abstret, mirant per la finestra i en silenci, mentre la guerra de la cambra de bany tenia lloc lluny d’allà.

—Hilari?

—Sí.

—Què et passa?

—Res.

—Ahir vas dir el mateix quan vas arribar, i no vas badar boca en tota la nit, ni quan la Montserrat et va demanar permís per sortir de festa la nit de Cap d’Any.

—M’ho va demanar?

—Sí.

—Devia estar…

—Als núvols, és clar. Què passa?

—Res, de debò.

—I el teu cas?

—Resolt.

—Però?

No sabia com sortir de l’embolic davant la pregunta de la Roser. Ni ell ho entenia gaire bé. Ètica? La Pilar ja devia ser lluny. El culpable, a tots els efectes, era en Pere Molls. Faltava veure si els Miravet denunciarien la desaparició de la «seva» filla, sabent que no ho era i que els l’havien donat il·legalment, o si la policia investigaria el tema sabent el que hi havia al darrere, ja que quan en Pablo García tingués aquell registre de noms… Aquest hauria estat l’únic escull si no hagués mentit la nit abans al comissari.

Fos com fos, la Pilar se’ls havia esfumat.

I sempre quedava la veritat: que ella no havia tocat la germana Maria.

—No hi ha cap «però» —va dir ell, abraçant la Roser—. Tot està bé. Únicament és que hi ha casos que et fan pensar en la justícia i et fas la pregunta de cap on va aquest país.

—Vas dir que havien matat una monja.

—Sí.

—Has enxampat el culpable?

—No hi ha culpable. Va caure sola per l’escala discutint amb la noia a qui li havia robat el bebè. Però el seu… diguem-ne xicot, va matar el sacerdot que la va embolicar i el metge que la va assistir al part.

—De debò?

—Sí.

—I aquest home…?

L’Hilari es va mirar les mans.

Hi va notar un lleuger tremolor.

—Vaig disparar-li ahir a la tarda.

—Oh, Hilari!

—Volia morir. De fet, va ser… un suïcidi. No estava disposat a passar pel garrot vil. Estava a punt de matar en Quesada. Jo… em vaig veure obligat a fer-ho.

—És clar, és clar. —Ara va ser ella qui el va abraçar.

—Hi ha policies que acaben la seva vida laboral sense haver engegat ni un sol tret.

—En Quesada et va salvar la vida a tu fa menys d’un mes.

L’Hilari va tancar els ulls i va buscar els llavis de la Roser. Els va trobar. El petó va ser llarg i càlid. Un petó com els de l’última vegada que havien fet l’amor. Un petó d’entrega, rendició, companyia, tendresa.

—No sé pas què faria sense tu —va dir a la seva dona.

Ella es va estrènyer més contra el seu cos.

—Estàs bé?

—Sí —va murmurar—. I en Quesada serà pare.

La Roser se’n va separar una mica, per mirar-lo als ulls.

—Ho veus? La vida continua.

La guerra entre la Montserrat i l’Ignasi també continuava. Era el conflicte habitual i quotidià, però l’instint de mare va poder més que el plaer i la serenitat del moment.

—Haig d’anar a posar pau —li va dir.

Va deixar-la marxar. Estranyament, havia dormit bé. Però ara, un cop llevat, veia el cap d’en Pere Molls rebentant amb el seu tret. I veia la Pilar abraçada a la seva nena, que ni tan sols sabia com es deia. I es veia a si mateix mentint a en Pablo García, mentre el comissari el felicitava per haver resolt el cas en tan poc temps.

La germana Maria havia caigut sola.

Van ser les darreres paraules d’en Pere Molls abans de morir.

La confessió final.

No, ningú no buscaria la Pilar.

Quedava només un matrimoni desfet, que continuava sense poder tastar la paternitat.

Arribava tard a la feina i no tenia pressa. Era un d’aquells dies en què desitjava ser lluny, no pas a comissaria. Espanya sencera es preparava per al Nadal i tothom parlava de pau i amor. I si hi trucava i els deia que tenia la grip, com en Pablo García?

Va continuar mirant per la finestra.

Fins que va sonar el timbre del telèfon.

Hi va arribar primer la Roser. Va preguntar qui era i el va mirar.

—El teu company.

—En Quesada?

—Sí.

Un altre cas? Ja? Ni tan sols podia pair l’últim?

—Valga’m Déu… —va remugar ell, allargant la mà per agafar l’auricular i embolcallant les seves paraules amb un sospir—. Digui, Quesada.

—Inspector… —La seva veu reflectia un oceà de tensions—. Ha passat… una cosa.

Una cosa?

Li va venir a la ment la imatge de la Pilar i la seva filla.

Però no, era absurd.

—Què ha passat? —va preguntar ell, estrenyent el puny de l’altra mà.

L’Ernest Quesada l’hi va dir sense embuts.

—El pare d’en Jaume Crusat ha matat en Martín Peláez.

Va envair-lo un fred glacial, que li va recórrer l’espinada. La notícia li va rebotar per les parets del cervell abans d’instal·lar-s’hi.

—Com diu? —va articular amb penes i treballs.

—Ha passat fa molt poca estona —va continuar en Quesada—. S’ha presentat a casa seva i li ha disparat un tret a la cara. En acabat s’ha assegut a esperar la policia.

—L’han detingut?

—Sí. Pel que sembla, la seva dona no va poder suportar la mort del seu fill i va morir fa uns dies. Aquest home… bé, estava sol, arribava el Nadal; probablement s’ha tornat boig…

L’Hilari va restar uns segons en silenci.

Menyspreava en Peláez?

Sí.

Llavors…?

—Inspector —es va tornar a sentir la veu de l’Ernest Quesada.

—Sóc aquí, perdoni, és que…

—No para de dir el mateix, una vegada i una altra. Repeteix: «Ell ho va fer, he fet justícia. Ell ho va fer. Va matar el meu nen. He fet justícia».

—Ja vinc —va reaccionar.

—D’acord.

Va penjar l’auricular.

Justícia.

Estranya paraula.

En Pere Molls també havia fet justícia i el preu havia estat la seva vida. Com el pare d’en Jaume Crusat, el jove a qui en Martín Peláez havia tirat per una finestra. La llei, però, deia que no, que eren dos assassins. Tots dos pagaven amb la seva pròpia vida el fet d’haver impartit aquesta justícia pel seu compte, davant la impossibilitat que l’altra, la real, ho fes.

Seria un dia molt complicat.

Quan es matava un policia, tot es capgirava.

No s’alegrava pas de la mort d’en Martín Peláez, però tampoc no estava trist. Continuava sentint el crit d’en Jaume Crusat caient al buit. Aquell crit, el cap d’en Pere Molls…

La filla de la Pilar amorrada al seu pit…

La Roser va reaparèixer davant seu. L’Ignasi i la Montserrat havien deixat de discutir.

—Tot bé? —li va preguntar la seva dona.