Nou

L’ERNEST QUESADA va ser el primer a parlar, així que van sortir de l’església.

—Menteix.

—Sí —li va confirmar l’Hilari—. O almenys no diu tota la veritat i amaga alguna cosa.

—No valia més collar-lo ara?

—No —va replicar ell, amb un posat de desgrat—. La sotana és com un uniforme. S’hi emparen i s’hi escuden. Aquest home ha sentit realment la mort de la monja. S’hauria posat histèric. Cal deixar que es calmi i ho assimili tot. Quan tornem, serà diferent.

—I si el fem anar a comissaria?

—També. El sol fet d’anar-hi sol impressionar a tothom.

Van arribar al cotxe. En veure que l’Hilari ocupava el seient del copilot, immers en els seus pensaments, en Quesada es va asseure al volant. Tots dos van mirar l’església, una espècie de baluard sens dubte inexpugnable per a la majoria.

—Aquests sí que acaben trucant al bisbe —va remugar en Quesada—. I al papa.

—La casta dels intocables —va sospirar l’Hilari.

—Em pensava que també hi entràvem nosaltres —va voler fer broma el seu company.

—Quesada, no em toqui allò que no sona —va rondinar ell.

El motor del vehicle va bramar. El gas que va sortir pel tub d’escapament va formar un núvol blanc a la seva esquena. La capa de neu al Tibidabo no duraria gaire, però així i tot, la imatge era fantasmal, com si allò no fos Barcelona. El cotxe tot just va circular uns metres, encara amb la primera posada.

—Em guia?

—No li he dit pas on anem.

—A la clínica del Bon Pastor, no?

L’Hilari va tornar a agafar la guia. Quan va trobar l’adreça de la segona clínica on treballava i col·laborava la germana Maria de la Pau, l’hi va donar a en Quesada. En acabat, davant la desorientació puntual del seu company, li va assenyalar una direcció.

—Per allà, fins a l’avinguda; després crec que és a la dreta, tot recte. —Va mirar un dels plànols i va afegir—: Sí, exacte, més endavant ja l’hi indicaré.

—Poso la sirena?

—Ja sap que no em deixa pensar.

—D’acord.

No van parlar fins que van haver recorregut gairebé la meitat del trajecte. L’Ernest Quesada va aprofitar un semàfor per deixar entreveure la seva inquietud.

—No serà com buscar una agulla en un paller?

—No ho crec.

—Però aquesta monja devia tractar amb moltes dones.

—Més aviat penso que es movia en un cercle reduït. Aquests metges, el pare Galobart, les seves companyes… Algú sap alguna cosa. Simplement hem de trobar aquesta persona. I aquí hi entra també la monja amb qui va viure i va acabar sent expulsada de l’orde.

—Què li diu l’instint?

—De moment està mut.

—No m’ho crec.

—De debò —va dir ell, bellugant la mà per assenyalar-li el camí—. Giri a la dreta.

—Però pensa que li va prendre el nen a una mare, oi que sí?

L’Hilari no va dir res.

En Quesada va esperar.

En acabat ja no hi va insistir.

La clínica del Bon Pastor no era gaire diferent de la de la Puríssima. Petita, apartada, discreta i d’aparença senzilla. A diferència de la seva homònima, estava enclavada entre dos edificis que l’empresonaven. Això no obstant, el barri era millor, i això es va fer palpable en entrar-hi. Detalls de bon gust, una major qualitat ornamental, el pòsit d’una discreta elegància… Fins i tot la recepcionista era més «luxosa»: vestit jaqueta fosc, maquillatge mesurat, llavis vermells, una permanent perfecta i mans de princesa.

Va ser ella qui els va mirar, amb els seus bonics ulls marrons, coronats per llargues pestanyes, a manera de bona rebuda.

—Bon dia —va dir ella, acompanyant la salutació amb un somriure distès.

—El doctor Pons? —va parlar l’Hilari.

—Em sap greu. —El somriure i la mirada es van mantenir, però van ser ampliats amb una lleu i sincera aflicció pel fet d’haver de donar-los l’aparent mala notícia—. Aquest matí no hi serà, però m’han informat que vindrà més tard.

—Al migdia, a la tarda…?

—A la tarda, suposo. De part de…?

L’Hilari va treure la credencial. La dona la va mirar com si s’hagués quedat hipnotitzada. Va deixar de ser professional i melosa i es va mostrar sorpresa, però també disposada a col·laborar. Va adoptar un posat seriós.

—Treballen, també, aquí les monges de l’orde de les Filles de la Caritat?

—No exactament.

—Què vol dir?

—Ve una assistent social dues vegades a la setmana, o quan és requerida la seva presència.

—La germana Maria de la Pau?

—Sí.

—Només ella?

—Acostuma a acompanyar-la la germana Amàlia.

—Amàlia què més?

—No ho sé pas. Sempre les anomenen pel nom de pila.

L’Hilari es va adreçar a en Quesada.

—Hi havia alguna Amàlia a l’edifici?

—No, cap.

Va tornar a centrar la seva atenció en la recepcionista, que ara semblava enlluernada amb en Quesada.

—Sap on puc trobar la germana Amàlia?

—No, ho sento.

—Em pot donar l’adreça del doctor Pons, per si no podem venir després?

La petició la va trasbalsar.

La seva expressió, ara, va ser d’atabalament.

—No se’m permet…

—Senyoreta —la va interrompre l’Hilari—, això és un assumpte oficial, entesos?

La dona va fer que sí amb el cap. Seguidament va escriure alguna cosa en una llibreta, de memòria, amb una lletra clara i bonica. Va arrencar-ne el full i l’hi va lliurar.

—Ha estat molt amable —l’hi va agrair l’Hilari.

—Puc preguntar-li què passa?

—No.

—Ah.

—Bon dia.

—Bon dia, senyor… senyors.

En sortir per la porta van veure un cotxe que gairebé s’enfilava a la vorera, en una complicada maniobra, per ficar-se pel gual de la clínica i arribar al lateral de l’esquerra, on hi havia l’entrada d’urgències. Era un 600 de color vermell, brut pel fet d’haver estat a la intempèrie durant la nevada. Entre els girs i els salts es va sentir el crit d’una dona procedent de l’interior del vehicle. Tan bon punt es va aturar, un home va sortir del costat del conductor, tan nerviós com lleuger. Va obrir la porta del copilot i va ajudar a sortir la dona, embarassada dels nou mesos de rigor, la qual, a més de l’enorme panxa, tenia les cames mullades després d’haver trencat aigües. Tots dos van entrar a urgències atribolats, disposats a iniciar una nova vida en el cas que fos el primer.

Perquè ja res no seria igual en el seu dia a dia.

—Ai, ai, que ja ve, Andreu!

—Calma’t, calma’t, que ja hi som. Tranquil·la, tu respira!

Van desaparèixer del seu camp visual.

—Sembla que el país s’està animant —va dir l’Hilari.

En Quesada no li va contestar. No ho va fer fins que tots dos van tornar a seure al cotxe, aparcat sense més ni més davant la porta principal.

Llavors l’hi va dir.

Com si ja no pogués més.

—La meva dona ha d’anar avui al metge per saber si està embarassada.

L’Hilari es va quedar parat.

—De debò?

—Sí, ja ho veu —va respondre en Quesada, somrient tímidament—. Feia un parell d’anys que ho intentàvem i res, i de sobte…

—Com diria en Galobart, fill dels primers freds.

—Més o menys —va dir rient.

—Per això avui no estava gaire fi.

—Bé, és que no parem d’anar a clíniques de maternitat —va sospirar movent el cap—. Caram, i jo ja estic tan nerviós que…

—Enhorabona.

—Encara no em feliciti. És possible que només sigui un retard de la regla.

—La seva dona és de les regulars o d’aquelles a qui els ve quan li dóna la gana?

—De les regulars. Com un rellotge.

—Llavors doni-ho per fet. La meva era igual. I ja en van dos.

—Tant de bo no s’equivoqui.

—No m’equivoco pas. Ens hi juguem res?

—Un sopar.

—Fet.

—Gràcies —va dir en Quesada, recuperant la seva dignitat policial i engegant el cotxe—. Què fem?

L’Hilari va mirar el rellotge.

—És gairebé l’hora de dinar. I sap què li dic? Que em deixi a casa. Ens ve de passada.

—Em sembla bé.

—Digui’n esperit prenadalenc. Per un dia que em relaxo una mica…

—Doncs aquest cas és d’allò més difícil.

—Justament per això. Vostè anirà a la seva?

—No. La visita de la meva dona al ginecòleg és a la tarda. I mentrestant podria fer alguna cosa, no?

—Sí —va reconèixer ell—. M’agradaria que investigués aquestes dues clíniques a fons.

—Què busco exactament?

—Tot el que trobi. Antiguitat, historial, coses dels dos metges, en Sugranyes i en Pons, detalls que destaquin, el que sigui. A vegades un fica la mà a l’aigua i, per més estrany o difícil que sembli, en treu un peix. Ah, i truqui a l’episcopat perquè li diguin on viu ara la dona que compartia pis amb la germana Maria, la tal Esperança Soldevila.

—Però si la van fer fora de l’orde, potser ja li han perdut la pista.

—Intenti-ho amb ells i amb les Filles de la Caritat, a veure què en treu. Sigui com sigui, no crec pas que hagi desaparegut.

En Quesada va tornar al trànsit.

L’Hilari el va mirar de reüll.

—Ja me l’imagino fent de pare —va dir somrient.