Onze

VA ARRIBAR A LA COMISSARIA com feia dies que no hi arribava, pletòric. Tant se li’n donava trobar-se el carnisser Creix, o que en Pablo García s’hagués recuperat de cop i l’esperés per demanar-li explicacions sobre el fet que encara no hagués resolt el cas. Ni tan sols el fred l’afectava. Era en Tarzan a la selva urbana, la jungla d’asfalt, com el títol d’aquella pel·lícula en la qual havia vist per primera vegada la Marilyn Monroe. Quan va aterrar a la seva taula, es va treure l’abric i va buscar en Quesada amb la mirada.

No era enlloc, i gairebé no hi havia ningú tan d’hora, però sí un informe damunt la taula.

Va agafar-lo.

Els policies que havien estat enviats a preguntar pel carrer a través del qual havia fugit la presumpta culpable després de la mort de la monja, havien fet bé la seva feina. Segons l’informe, una veïna l’havia vist córrer, de cara, embogida, prou temps per comprovar que era jove, molt jove, entre disset i dinou anys com a màxim. Vestia un abric marró i el seu rostre traspuava pànic. Cabells foscos. Cap dada més relativa a l’aspecte o la indumentària. Després de passar pel seu costat, havia ensopegat i havia caigut a terra, i s’havia fet mal en un genoll. La noia s’havia aixecat, havia mirat cap enrere, i havia continuat corrent, si bé amb més dificultats a conseqüència del cop.

Valia més això que res.

Una noia jove.

«Digui-m’ho!».

«No, és massa tard! T’ho mereixies! És el càstig de Déu!».

«Calli!».

Va agafar un full de paper i hi va escriure les frases. En acabat hi va anotar els noms de tots els implicats: la germana morta, la seva excompanya de pis, la monja que havia vist fugir la presumpta homicida, l’ajudant que acompanyava sor Maria en les seves visites a la clínica del Bon Pastor, els dos metges, el capellà. Fins i tot en David.

En veure passar la Míriam, va alçar el cap.

—Que has vist en Quesada?

—No —li va respondre ella.

—No ha telefonat?

—T’ho hauria dit.

—Perdona.

Va tornar a la curta llista, la va examinar i, com que no va tenir cap idea lluminosa, es va aixecar per anar a trobar la Míriam.

—Em pots buscar el telèfon de la clínica del Bon Pastor?

—En saps l’adreça?

L’hi va donar i va esperar. La Míriam va agafar la guia telefònica. No va trigar més enllà de quinze segons, eficient i ràpida com sempre. Va apuntar el número en un paper i l’hi va lliurar sense dir res.

—On és el teu esperit nadalenc? —va dir ell.

—Falta una setmana per a Nadal, súper.

—I el prenadalenc?

La Míriam li va clavar la mirada.

L’Hilari la va deixar enrere. No sempre era una festa.

Es va asseure a la taula, va agafar l’auricular i va marcar el número. No va contestar la telefonista o recepcionista d’una estona abans, ja que la veu era masculina.

—Bon Pastor, digui’m.

—El doctor Pons?

—No hi és. De part de qui?

Va penjar.

En Quesada probablement encara trigaria, de manera que valia més no perdre el temps. Es va aixecar per anar a casa d’en Claudi Pons. Potser ja s’havia assabentat de la mort de la germana Maria, potser no. Però si la seva absència tenia alguna cosa a veure amb l’incident, com més aviat ho esbrinés… Va agafar l’abric, però no va poder fer més enllà d’unes quantes passes. En Rossend Artigas, un dels companys d’homicidis, li va barrar el pas.

No era un mal paio. Veterà, això sí. Amb mètodes d’altres temps. Però mirava de ser sempre conciliador. Alguns li deien «papa Artigas». Li faltava molt poc per a la jubilació.

—Soler, tens un minut?

—Sí.

—Escolta… —L’Artigas va buscar les paraules adients—. No creus que hauries d’arreglar les coses amb en Peláez, encara que només fos perquè no hi hagués tensions al departament?

—Va tirar un noi per la finestra —va dir un cop més, l’enèsima.

—Ja, però és la teva paraula contra la seva, i ell assegura que no, que al noi li va agafar un atac de pànic i va saltar.

—Jo hi era.

—Però no ho vas veure, només vas sentir coses! I el van exculpar el mes passat, per l’amor de Déu! Vas creure que havies de denunciar-lo, i ho vas fer, entesos, però ja s’ha acabat!

—No, no s’ha acabat, ho sento —va replicar ell, intentant mostrar-se serè—. Perseguim assassins i aquí en tenim un. No ho puc acceptar de cap manera.

—Cony, Soler, no fotis! No podem continuar així, perquè tard o d’hora això esclatarà! Ja el vas estomacar al setembre, perquè en va fer un gra massa, hi estic d’acord! Però qualsevol dia…! Què, us matareu?

—Em va enviar uns pinxos perquè em clavessin una pallissa.

—No saps si va ser ell! Mira —l’Artigas va provar de calmar-se—, segur que si en parlem, tots, en Peláez ho oblidarà.

—Et penses que ho puc oblidar, jo? Esborrar del pensament el crit de pànic d’aquell noi caient o el soroll del seu cos en xocar contra el terra?

—Era un comunista, es va cagar a les calces! Tenia propaganda subversiva a la seva habitació!

L’Hilari ja no li va respondre.

De sobte es va sentir cansat.

Tota l’energia amb què havia arribat a la comissaria s’acabava d’esvair.

De cop.

—Em sap greu, Artigas.

El seu company també va claudicar.

—Com vulguis, però no diguis que no t’he avisat. Això ja dura massa, acabarà malament i ho saps.

L’Hilari va veure com s’allunyava.

Un bon intent, però fallit.

Perquè era veritat: continuava sentint aquell crit, i l’impacte sord del cos en estavellar-se al carrer, mentre al pare i a la mare d’en Jaume Crusat se’ls desencaixava el rostre i el miraven esbalaïts.

Just quan anava a posar-se de nou en moviment, va aparèixer l’Ernest Quesada per la porta del departament.

—Tot bé? —va voler saber amb el nas arrufat.

—Sí.

—No ho sembla.

—Ha esbrinat res? —va ser directe l’Hilari.

—Per on començo?

—Per les clíniques.

—Doncs… la veritat és que tot sembla normal en totes dues, però hi ha una dada a la d’en Sugranyes que m’ha provocat urticària, i de la bona. Només al novembre hi van morir trenta-set nadons.

—De debò?

—Tal com ho sent. La xifra fa pensar, oi?

—I de què van morir?

—La majoria d’otitis. Cinc en un sol dia. He preguntat sobre això i diuen que és un fet comú, però és clar… Altres mesos també hi ha hagut morts prematures, parts complicats i nadons que ja venien malament, però no tants. Hi ha hidrocefàlies, naixements prematurs i coses així. Fins i tot casos de mort sobtada.

—Mares?

—Cap.

—No és estrany? En general, si cal triar entre ell i la mare, es procura que se salvi el nadó.

—La primera mare morta en l’historial, anant cap enrere, és de l’agost.

—I a la clínica del Bon Pastor?

—Les xifres són més normals. Cinc bebès morts el mes passat, tres a l’octubre, vuit al setembre…

L’Hilari va romandre callat.

Continuava tens per la conversa que havia tingut amb en Rossend Artigas, a la qual ara s’hi sumaven aquelles dades.

«Quan es tracta d’assassinats o homicidis, no hi ha mai casualitats», solia dir-li el seu instructor.

—Alguna cosa de l’Esperança Soldevila?

—Sí —en Quesada va treure pit per la seva eficiència—, llevat que desconeixen la seva adreça actual. La germana Esperança va deixar de creure en la seva sagrada missió: se’n va desentendre, en primer lloc, i després va perdre la fe. Arran d’un informe força negatiu, sense especificar qui l’havia fet, se li van revocar els vots i va ser expulsada de l’orde.

—No el va deixar ella?

—No. Van fer-la fora.

—On ho ha preguntat?

—A tot arreu, i ningú no sap on para actualment. A més, no m’han dit res així com així. M’ha costat Déu i ajuda. Això que una monja perdi la fe no els agrada gaire, tant si se’n va pel seu compte com si l’acomiaden.

—Doncs això fa que sigui més urgent trobar-la.

—Creu que té res a veure amb la germana Maria?

—És un cap per lligar que val la pena aclarir. Ha mirat a la guia telefònica?

—No hi ha cap Esperança Soldevila.

L’Hilari no es va conformar.

—Les persones tenen pares, mares, germans, germanes… —va reflexionar—. Truqui a tots els Soldevila de la guia telefònica, siguin els que siguin; vejam si té sort i troba algun parent.

—D’acord —va assentir en Quesada.

—Una altra cosa. La dona que han vist sortir corrent és jove, de disset a dinou anys, i estava molt espantada. Ha ensopegat i ha caigut. S’ha fet mal al genoll. Busquem una noia.

—Si estava espantada és que no l’ha matat deliberadament. Discutien, l’ha empès i ha tingut mala sort.

—És el que crec. Se li ha escapat la mà. Però continua sent un homicidi, per més involuntari que sigui —va concloure ell, fent una primera passa en direcció a la porta.

—Se’n va? —va dir en Quesada.

—Vaig a veure si localitzo el doctor Pons a casa seva. Em fa mala espina que encara no hagi tornat a la clínica. M’emporto el cotxe. Truqui’m per la ràdio si troba res. Jo ho faré així que pugui, per tal que ens reunim.

L’Ernest Quesada va fer que sí amb el cap.

L’Hilari va sortir de la comissaria molt més apressat que quan hi havia entrat no gaire estona abans.