Divuit

LA PLAÇA PALAU BULLIA AMB L’EFERVESCÈNCIA dels qui sempre anaven i venien de l’Estació de França o pujaven per Espadería per caminar o passejar per la plaça de Santa Maria i l’església. Van haver d’aparcar a l’altra banda, prop de l’Escola Nàutica, tot deixant ben visible al vehicle el distintiu policial, ja que el lloc no era pas el millor per fer-ho. Van creuar el vell passeig d’Isabel II i es van aturar a la confluència de la seva destinació. Van comptar dos portals a l’esquerra i dos a la dreta, a la mateixa plaça Palau. Les cases eren senzilles, velles, amb petits balconets i finestres estretes a la part esquerra i un pèl més grans als edificis de la dreta.

Van començar per l’esquerra.

Un portal, dos. Res.

Van passar a la part dreta.

Primer portal, el mateix.

A l’últim…

—La senyoreta Argemí? Sí, al segon primera —els va indicar una afable portera.

—Viu amb ella la senyoreta Esperança Soldevila?

—Oh, sí, sí! —Se li va il·luminar la cara, contenta de ser tan servicial encara que fossin dos estranys—. Però ara no és a casa.

Van arribar al replà i, a l’altra banda de la porta, hi van sentir música. El Dúo Dinámico cantava Somos jóvenes. En Quesada va somriure. L’Hilari no, no fos cas que en obrir la porta semblés un venedor feliç en comptes d’un policia seriós en plena investigació. La primera impressió era molt important. En el moment en què va sonar el timbre, algú va apagar la ràdio i, a continuació, es va sentir el so d’unes sabatilles picant contra el terra. La dona que va aparèixer davant seu devia tenir poc més de quaranta anys. Anava en bata i, en veure’ls, instintivament, es va posar una mà a la part superior per tancar-se-la fins al coll. La bata era de boatiné, rosa, i estava tan desgastada com el rostre sec de la seva propietària, de pell gens suau. L’Hilari ja duia la credencial a la mà, però no va tenir temps de mostrar-l’hi abans que ella preguntés:

—Sí?

—La senyoreta Soldevila, si us plau.

La credencial la va desarmar.

—Doncs… ara no hi és. Per què…?

—És pura rutina —va dir amb una veu calmada—. El seu nom ha sortit en una investigació policial.

—Està a punt d’arribar de la guarderia on treballa. Si volen esperar-la?

—Sí, gràcies.

—Segueixin-me.

Va guiar-los per un curt passadís, tot just tres passes, i finalment els va introduir en una saleta d’estar amb una taula braser, dues butaquetes, quatre cadires i uns quants adorns en una tauleta presidida per un aparell de ràdio. La llum era feble, produïda per una bombeta de pocs watts.

—Espero que no sigui res greu —va dir ella, agafant-se encara la part superior de la bata, i ara també la inferior amb l’altra mà.

—No. Com li he dit, pura rutina, però li hem de fer unes preguntes.

—És clar, és clar. L’avisaré tan bon punt arribi.

Els va deixar sols.

En Quesada ja mirava alguns dels retrats de la tauleta. Els més antics, pares, mares, avis i una nena petita, eren a la part del darrere. Els més actuals, al davant. En uns s’hi veia la dona que els acabava de rebre, la Sandra Argemí; en d’altres, una minoria, una altra dona molt semblant a la Caritat Soldevila, amb qui acabaven de parlar. Això no obstant, en la majoria, i recents, se les veia totes dues juntes, somrients i en actitud afectuosa, abraçades, felices.

—Senyor, aquest parell semblen…

—Calli —el va prevenir l’Hilari.

—Ja callo —va replicar el seu company, fent cara de pòquer.

No van seure pas a les butaquetes, sinó a les cadires. L’Hilari va comprovar l’hora.

En Quesada tornava a la càrrega.

—Ja sé que abans m’ha dit que sí, que era necessari parlar amb aquesta exmonja, tot i que fa molt temps que viu allunyada de la germana Maria, i jo em refio del seu instint. I tant que me’n refio. Però no crec pas que ella ens digui el nom de la noia que l’ha empès aquest matí.

—Vull saber més coses d’aquesta trama —es va justificar l’Hilari—. I també espero trobar la maleïda germana Amàlia.

—A mi, moure’m entre tanta monja… —va dir el sotsinspector, deixant la frase inacabada i fent cara de pomes agres.

—Suposo que és un món estrany per a nosaltres.

—Els capellans no diuen pas que estiguin casats amb la Verge Maria, però elles sí que ho estan amb Jesucrist, i això… què vol que li digui, a mi em fa posar una mica els pèls de punta, i m’esgarrifa.

—S’està tornant un perepunyetes.

—Sempre he pensat que tant els uns com les altres renunciaven a la vida.

—L’excomunicaran —va dir l’Hilari, posant-se dret—. Vaig a la cambra de bany.

Va sortir de la saleta. Així que va fer un parell de passes pel passadís, fent-se notar amb el trepig, la Sandra Argemí va aparèixer per l’altre costat.

—Necessita res?

—El lavabo, si us plau.

—Aquesta porta.

—Gràcies.

Va entrar a la cambra de bany. Banyera, rentamans i bidet. Tot net i polit, sense mitges ni res de semblant penjant a la barra de la cortina, plena de cors vermells. Va orinar, es va rentar les mans i va sortir del lavabo sense fer soroll.

La porta situada al davant era la de l’habitació de matrimoni, amb el llit pulcrament fet. Hi havia més fotos de les dues ocupants del pis, a les dues tauletes de nit. Al costat, una altra habitació, més petita, plena d’andròmines.

En Quesada tenia raó.

L’Esperança Soldevila i la Sandra Argemí eren alguna cosa més que amigues.

I una era exmonja.

Una veritable capsa de sorpreses.

Va tornar a la saleta, on en Quesada fullejava alguns llibres.

—Són de poesia —el va informar—. Rimbaud, Wilde i d’altres.

—Molt bé.

—Sí, però és que estan escrits en francès, anglès…

—Li estranya que hi hagi gent culta?

El seu company va arronsar les espatlles.

No van tenir temps d’asseure’s per segona vegada. El soroll de la porta del pis obrint-se i tancant-se els va alertar. També la veu femenina saludant amb un sorollós: «Hola, ja sóc a casa!». Van sortir de la saleta abans que la Sandra Argemí alertés la seva amiga.

La nouvinguda els va mirar sorpresa i es va quedar a mitges en la seva intenció de treure’s l’abric.

—Aquests senyors t’estaven esperant —la va informar amb cautela la propietària del pis—. Volen parlar amb tu.

—Amb mi?

L’Hilari li va ensenyar la credencial.

La sorpresa va ser encara més gran.

—Què passa? —va preguntar ella, fent cara d’esbalaïment.

—Rutina, però necessitem que ens ajudi —va contestar ell, guardant-se-la—. Podem fer-ho sols, a la mateixa saleta on ens esperàvem?

L’Esperança Soldevila va mirar la seva companya, desconcertada.

La Sandra Argemí semblava la forta de les dues.

—Seré al menjador si em necessites —la va encoratjar molt seriosa.

L’exmonja va deixar l’abric al penja-robes de l’entrada. En acabat els va acompanyar fins a la saleta. Es van asseure en tres de les cadires, al voltant de la taula braser. El braser estava apagat. Els ulls de la dona continuaven traslluint neguit, sense aconseguir entendre res.

—Tranquil·la —va insistir l’Hilari en veure-li la cara de preocupació—. Només necessitem que ens expliqui unes coses. Intentarem molestar-la el mínim possible, sobretot si col·labora.

—I per què no hauria de col·laborar? —va xiuxiuejar ella amb una veu ofegada.

—Crido la seva companya perquè li porti un got d’aigua?

—No, no. No cal.

L’Hilari la va mirar per última vegada abans de dir-li què hi feien, allà. L’Esperança Soldevila no s’havia desempallegat del tot de la pàtina del seu passat. S’assemblava a la seva germana gran, però només en l’aspecte físic. Tenia la pell blanca, molt blanca, i els cabells, no gaire llargs, enganxats al crani, com si acabés de treure’s els hàbits cinc minuts abans. Les mans eren suaus, els dits molsuts, els llavis molt prims. Les seves faccions no eren gaire femenines, de manera que la seva imatge desprenia una neutralitat gairebé andrògina. La màxima dolçor se li concentrava als ulls, nets i bonics.

—Aquest matí una jove d’entre disset i dinou anys ha matat, potser accidentalment però després d’una baralla, la germana Maria de la Pau Sunyol.

L’Esperança Soldevila va tancar els ulls.

No va fer res més.

Al cap d’uns segons va assentir.

Tot seguit va abaixar lleument el cap.

Quan els va obrir de nou, romania impassible.

—No sembla que la notícia l’hagi sorprès.

—Sí que m’ha sorprès, molt. És que… —va dir ella, arronsant les espatlles, mentre la notícia li penetrava més i més l’ànim—. Vaig arribar a odiar aquesta dona. A odiar-la, malgrat les meves creences i conviccions. Ara, de sobte… —Va ajuntar les dues mans per damunt la taula—. L’han detingut, aquesta noia?

—No.

—L’estan buscant?

—Sí.

—No sé pas què els puc dir jo.

—La germana Maria vivia sola. Ho ha fet des que vostè se’n va anar del seu costat.

—Que jo me’n vaig anar? —va expressar amb ironia.

—Coneixem la història, o si més no una part. Però com que vostè és l’última persona amb qui va conviure, ens ha semblat important venir-la a veure i parlar-ne. Espero que ho entengui.

—Ho entenc, i li repeteixo la pregunta: què els puc dir jo, després de tant temps?

—Sap què feia la germana Maria?

—Sí, és clar.

—Aquest va ser el punt de ruptura entre totes dues?

Va tensar lleugerament les faccions. Però es va enfrontar a la pregunta amb coratge.

—Sí.

—Vostè va dir: «Ho ha aconseguit. Ha guanyat», quan la van expulsar de l’orde i li van revocar els vots.

—Qui l’hi ha explicat, això? —va barbotejar.

—La seva germana Caritat.

—Ja —va dir ella, amb un deix de sarcasme.

—Va ser tan cruel amb vostè?

—Sí, ho va ser. O estaves d’acord amb ella o hi estaves en contra. En aquest sentit era implacable. Vam conviure durant un temps i, amb el pas dels dies, les setmanes, els mesos, no vaig poder més. Me’n vaig allunyar, però la seva venjança, fent que m’expulsessin, va ser terrible.

—Senyoreta Soldevila —l’Hilari es va inclinar una mica damunt la taula, per donar més vehemència a les seves paraules, tot i parlar en un to reposat i còmplice—, sabem què feia sor Maria, allò de les embarassades, els fills donats en adopció i també l’existència del pis franc.

—Segur que ho saben tot?

—No, m’imagino que no. Per això som aquí. No creu que ja és hora que ho expliqui?

—Quan vaig provar de fer-ho, ningú no em va escoltar —va dir plena de ressentiment.

—Nosaltres sí que ho farem.

—I després què?

—Això és cosa nostra, i de la justícia.

—No hi ha justícia, senyor —el va reptar ella, amb una mirada de desànim.

—Parli’ns d’aquesta trama, si us plau. Ajudi’ns a entendre què estem perseguint.

—És que ni s’ho imaginen —va respondre ella, començant a plorar suaument, sense ni tan sols tapar-se la cara—. Embarassades, fills donats en adopció, el pis franc? Només un? Déu meu… —Les llàgrimes li van rodolar galtes avall, tot deixant dos viaranys humits damunt la seva pell blanca—. Quan li vaig dir que el que fèiem no era un bé, sinó un pecat, em va cridar que no podia qüestionar la seva autoritat ni, sobretot, la legalitat de les adopcions. Em va recordar que ella feia més de vint anys que complia la seva missió. La seva missió! —va dir l’exmonja, alçant per primer cop la veu, una mica, només una mica, abans de tornar a engarrotar-se de nou—. Em va demanar… No, em va exigir obediència, i a partir d’aquell dia em va fer la vida impossible. Va començar a inventar coses sobre mi o la meva feina, va dir que era una mentidera, va escampar falsedats, algunes tan menyspreables com que tenia relacions amb un home, que és el pitjor del que es pot acusar una monja. La superiora em va cridar a l’ordre i em va demanar que em penedís dels meus pecats. —Noves llàgrimes es van afegir a les primeres—. Els meus pecats! Vaig dir-li que tot era mentida, que era ella qui conspirava per desacreditar-me, per si se m’acudia parlar. Jo ja no podia tornar al pis que compartíem i em van oferir quedar-me al convent cuidant porcs i gallines —va dir ella, mirant-los com si els estigués explicant una pel·lícula de terror o un acudit dolent—. Porcs i gallines! Era més que una humiliació. Era la prova que la germana Maria havia guanyat i jo estava sola —va reblar ella, passant-se el dors de la mà pels ulls—. De què m’havia de penedir jo, de qüestionar-me l’ètica i la moral del que feia i m’obligava a fer? Vaig enviar una carta al superior de les Filles de la Caritat, William Stanley, a París, i la seva resposta va ser molt clara: m’alliberaven dels vots de pobresa, castedat, obediència i servei als pobres. Per què? Doncs perquè tenia un informe negatiu sobre mi. Informe enviat per la germana Maria, naturalment, ja que era l’única que podia fer una cosa així. —La seva mirada va ser finalment una flamarada, i la seva veu també—. Em van expulsar! A mi! Em van expulsar, senyor! Vaig tenir una crisi de fe absoluta, em vaig enfonsar, vaig deixar de creure en tot, sacerdots, monges, la mateixa existència, i també vaig deixar de creure en Ell, em vaig allunyar de Déu! —va dir, ara amb les mans crispades i parlant com si estigués posseïda—. Sap el que és això? Pot arribar ni tan sols a entendre-ho? Vaig estar a punt de suïcidar-me! El pitjor dels pecats! I tot per la supèrbia d’aquella dona, que feia i desfeia vides al seu gust, sense penedir-se’n mai, segura de la seva veritat i de la seva missió terrenal, com si ella i només ella pogués ser…!

Va arribar al final de la seva llarga dissertació, desfeta i vençuda. Llavors sí que va enfonsar la cara entre les mans. Els seus crits havien alertat finalment la Sandra Argemí, de manera que la seva companya va ficar el cap pel buit de la porta, amoïnada. L’Hilari va alçar la mà per impedir-li l’entrada.

—Pot portar un got d’aigua? —li va demanar.

Va desaparèixer, no sense fer abans cara de pocs amics. L’Hilari va deixar que la testimoni plorés, per buidar-se i netejar-se. La Sandra va tornar de seguida. En Quesada es va aixecar per agafar-li el got de la mà.

—Tranquil·la —li va dir—. Després l’hi explicarà tot ella mateixa. Li asseguro que no passa res greu amb ella.

—Però…

Va empènyer-la suaument, obligant-la a sortir de la saleta. L’Esperança es va aferrar al got que li va donar en Quesada. Es va beure gairebé la meitat del contingut d’un glop llarg. En deixar-lo a la tauleta, el va mantenir empresonat entre les mans.

De mica en mica va anar compassant la respiració.

—Per què no comença des del principi? —la va convidar l’Hilari.