Trenta-sis

LA PILAR HEREDIA SÁNCHEZ estava amagada en un quartet molt petit, en un altre temps un arxiu o, potser, el simple cubicle on es guardaven els estris de la neteja. La claror d’una espelma conferia al lloc una aura espectral, ja que ella, a més, semblava una petita verge, amb la seva filla en braços.

Ja no plorava.

Li estava donant el pit perquè no ho fes.

Se’ls va quedar mirant amb ulls tristos, grans, nets i bonics. I ells, a ella. Era molt guapa. Una dona de divuit anys. Una nena de divuit anys. La llum de l’espelma era càlida i projectava al seu rostre un to gairebé moradenc. Repenjada en un racó de l’estança, embolicada amb la manta que acabava de dur-li l’Ester Prats, i amb unes llaunes de menjar i llet a terra, davant seu, es veia menuda.

L’Hilari no sabia què fer.

La nena mamava feliç, amb els ulls tancats.

Una boleta de carn rosa.

A l’últim li va allargar una mà.

—Anem, Pilar —li va dir.

La noia va negar amb el cap.

—Tot s’ha acabat —va insistir l’Hilari.

—No me la prendran pas —va parlar per primera vegada.

La seva veu era feble: la seva fermesa, no.

En Quesada no apartava els ulls de la nena.

L’Hilari es va agenollar, com acabava de fer davant el cadàver d’en Pere. Estava fet un fàstic, brut. Ja li era igual. Va intentar semblar sincer.

—No et passarà res.

—M’acusaran d’haver mort la germana Maria i em tancaran a la presó. És clar que me la prendran. Diran que sóc una mala mare, que no la mereixo. Diran coses horribles. Jo… m’estimo més morir aquí i endur-me-la amb mi.

Parlava amb serenitat. Ni tan sols plorava.

I tampoc no era resignació.

Era coratge.

—No ha de morir ningú.

—No s’acosti.

—No l’hi penso arrabassar de les mans, tranquil·la.

—Sí que ho farà. És policia, oi?

—Sóc un ésser humà.

—Duu una placa.

—Escolta…

—No, escolti vostè —el va tallar ella, acaronant el caparró de la nena—. Vostè no sap…

—Sí que ho sé.

—No pot…

—Et faré una pregunta, d’acord? Només una. Vull que em miris als ulls i me la responguis.

La Pilar no va dir res.

Va esperar.

—Què va passar ahir al matí entre la germana Maria i tu?

No va haver de rumiar, ni reflexionar. Tampoc no va trigar a contestar. Va ser ràpida.

Sincera.

—Vaig anar a veure-la, per suplicar-li que em digués on era la meva filla. Em va fer fora del pis de mala manera, empenyent-me, furiosa. Ella, furiosa amb mi! —Es va remoure lleugerament per primera vegada—. Hi vaig insistir, desfeta, desesperada, i em va dir que no pensava respondre’m, que Déu m’havia castigat. En sentir això, li vaig cridar que callés i llavors… va fer mitja volta, enrabiada, per baixar l’escala. Es va fer un embolic amb l’hàbit, es va entrebancar i…

—Va caure ella sola?

—Sí.

—No la vas empènyer?

—Jo? —va dir ella, travessant-lo amb una mirada expectant—. No! Ni tan sols la vaig tocar!

—Quan vas veure que era morta, per què no vas avisar la policia? Per què vas fugir?

—Que és boig? Qui m’hauria cregut? Era una monja! L’acusava d’haver-me pres la meva nena? Si ho hagués fet, hauria estat pitjor! En veure-la morta… em vaig espantar i vaig arrencar a córrer. Què volia que fes? Quan me’n vaig adonar, ja era lluny, amb el cor a mil per hora, pensant en l’única cosa en què podia pensar: que ja no recuperaria mai més la meva filla —va reblar la noia, estrenyent-la un xic més contra el seu cos.

L’Hilari va intentar no mirar la nena.

Però tampoc no podia mirar-la a ella.

Se sentia nu.

Esclafat.

La paraula de la Pilar Heredia Sánchez contra el món.

Contra la santa germana Maria de la Pau Sunyol.

No, ningú no la creuria.

—Què pensaves fer? —li va preguntar de sobte.

—Demà havia d’anar cap al sud, amb un amic d’en Pere que és camioner. Havíem de sortir abans que es fes de dia, a les cinc. Havia d’anar a viure amb la seva família i treballar en la recol·lecció.

—Sola?

—Sí.

—Sense en Pere?

Va abaixar el cap. La seva seriositat era indefinible.

—Sí —va sospirar.

L’Hilari va fer un esbufec i es va incorporar. Va mirar en Quesada amb una determinació que el seu company coneixia bé, tot i que només feia tres mesos que treballaven junts. Gairebé ni li va estranyar que li digués allò.

—Vagi-se’n.

—No —va ser categòric.

—No sigui estúpid. Deixi’ns sols. Esperi’m al cotxe.

—Li dic que no, em quedo.

—Això és responsabilitat meva —va dir ell, intentant mantenir una autoritat que perdia per moments.

—Som companys. I seré pare, se’n recorda?

Hi va haver un indici d’orgull en la mirada de l’Hilari.

També de respecte.

—N’està segur?

—De l’única cosa que no estic segur és de si se’ns ha escapat, i no tenim ni idea ni de com es diu, o si, simplement, ni tan sols era aquí —va respondre un Quesada somrient.

La Pilar no sabia pas de què parlaven. Devia semblar-li fins i tot irreal, o surrealista. La nena s’havia quedat adormida. Se la va apartar del pit i es va apujar la brusa, sense deixar d’observar-los esporuguida. La claror de l’espelma es mantenia ferma, tot repartint ombres estàtiques al seu voltant.

—Escolta, Pilar —va dir l’Hilari, intentant que l’entengués a la primera—. T’aixecaràs i te n’aniràs d’aquí, amb la teva filla. Sé que s’està fent de nit, sé que falten moltes hores per a les cinc del matí i que fa fred, però és la teva única oportunitat. Vés-te’n ara, abans que aquesta fàbrica s’ompli de policies.

La noia ho va entendre a la primera, sí. Però també va entendre una altra cosa.

—Què li ha passat a en Pere?

—Ho sento.

—L’han detingut?

—No.

—Ha mort?

Va buscar la manera de respondre-li, sense que un «sí» sonés terrible.

—Quan pugui entendre-ho, digue-li a la teva filla que el seu pare va morir per salvar-la i ajudar-la a estar amb tu —va ser sincer l’Hilari.

La Pilar es va ensorrar.

Les llàgrimes dels ulls li van rajar inevitables.

Potser ja no l’estimava. Potser sí. Però l’Hilari acabava de resumir-li tota la veritat.

Salvar-la i ajudar-les.

Havia mort per elles. L’última cosa o l’única cosa bona que havia fet a la vida era això.

—Vaig demanar-li que ho fes… —va gemegar—. No tenia… ningú… i ell… Vaig explicar-li que era la seva filla i… per un moment… per un moment va ser l’home més feliç de la terra…

Va deixar-la plorar uns segons, fins que va besar la nena al cap i va deixar anar una glopada d’aire.

—Tens diners?

—Uns quants, sí.

L’Hilari li va allargar la mà per ajudar-la a aixecar-se. En Quesada ho va fer per l’altra banda. La Pilar va tapar la nena amb la manta. No s’havia d’emportar res més. Va mirar els dos homes i ni tan sols els va preguntar per què.

No calia.

—Gràcies —va aconseguir dir.

—T’ajudem a arribar a baix?

—No —va dir més serena—. Puc veure’l?

L’Hilari va moure el cap negativament.

—Si us plau…

En Pere Molls tenia mitja cara destrossada. La pitjor imatge per conservar-la com a record final, i tanmateix…

La Pilar li va posar una mà al braç.

En algun lloc, molt, molt lluny, va semblar que sonava una cançó de Nadal.

—Un minut. En acabat sortirem d’aquí. Tu et perdràs en la nit i nosaltres anirem al cotxe per trucar a comissaria, d’acord?