Tretze

LES OPCIONS EREN TRES: que en Claudi Pons s’allunyés a peu; que agafés un autobús, un taxi o el seu propi cotxe, i l’última, que es dirigís a la parada de metro més propera. Podia seguir-lo més o menys còmodament en les dues primeres, però en el darrer cas, llevat que aparqués l’automòbil i es mantingués a una distància prudent, li seria molt més difícil. A més, odiava convertir-se en gos de presa i haver de seguir les petjades dels sospitosos.

El metge va creuar el carrer. Quan ja no podia sentir el motor, l’Hilari va engegar el vehicle. Va veure que es ficava en un Citroën Tiburón, possiblement el cotxe que menys li agradava dels que ja circulaven per la Barcelona del desenvolupisme. L’home semblava més que afectat. La seva conducció nerviosa va fer que, tot just desaparcar, gairebé s’encastés contra un altre automòbil, que el va esquivar tocant-li el clàxon a temps. Seguidament va arrencar a més velocitat de la permesa.

Va seguir-lo de prop.

En cap moment, en Claudi Pons va girar el cap.

Va ser una persecució marcada per la incertesa i el caos. Si en desaparcar gairebé havia topat amb un cotxe, al llarg del trajecte no li va anar pas millor amb altres vehicles. Primer, una moto amb sidecar, a la qual va passar fregant per intentar avançar-la amb molt poc espai. Després, en un semàfor, que es va saltar en vermell. L’Hilari va pensar que el perdria, però el metge va haver d’aturar-se en el següent i va poder mantenir-hi el contacte visual.

Van anar cap a l’avinguda de la Meridiana i van entrar al barri del Clot.

La casa davant la qual es va aturar en Claudi Pons, en doble fila, perquè el carrer ja estava ple de vehicles, era molt vella, gran i fosca, amb la majoria de finestres no solament tancades pel fred, sinó amb les persianes abaixades. Per la falta de signes de vida era gairebé com si estigués abandonada. Necessitava una bona neteja de façana. Hi havia quatre plantes. El metge va tancar el cotxe i es va ficar al portal un altre cop a corre-cuita.

Tocava esperar.

Mentre ho feia, es va obrir un forat a la vorera del davant i l’Hilari va aprofitar l’avinentesa per aparcar-hi. Amb el cotxe ja segur, va apagar el motor i va continuar vigilant.

Al cap de tres minuts va sonar la ràdio.

—Cotxe nou —va respondre a la trucada—. Inspector Soler.

La veu de l’Ernest Quesada li va arribar embolcallada amb l’habitual to metàl·lic sorgit a través de les ones.

—Senyor?

—Sí, Quesada, digui.

—On és?

—Al Clot, seguint l’emèrit doctor Pons. Després l’hi explico. Què ha esbrinat?

—He trobat un tal Llorenç Soldevila. Diu que té una neboda que es diu Esperança i és monja, però que no sap on és perquè no té tractes amb ella. M’ha donat l’adreça de la seva germana Caritat.

—Esperança i Caritat, perfecte —va reblar ell, fent un petit esbufec de sarcasme—. On és?

—Al carrer Canalejas, a Sants.

—A l’altra punta de Barcelona —es va resignar.

—Ens veiem allà?

—No tinc ni idea de quanta estona estaré aquí fent guàrdia. Espero que surti en Pons per veure on ha anat amb tanta pressa, després d’haver-lo collat a casa seva.

—Sospitós?

—Sembla que en aquest cas tots menteixen. La germana Maria era una santa, hi insisteixen, però ningú no parla del seu possible costat fosc. Encobreixen alguna cosa i vull saber què és.

—Llavors què faig?

Va rumiar. Va fer un cop d’ull al rellotge. Era d’hora. Els quedava molt per investigar al llarg de la tarda. Potser també a la nit. I preferia veure per si mateix la tal Caritat Soldevila.

—Vingui aquí. Agafi un taxi. L’espero.

—Surto ara mateix.

Va donar-li l’adreça exacta i va tancar la comunicació. Va calcular que en Quesada arribaria al cap d’un quart d’hora o vint minuts. En Pons trigaria menys a marxar, tenint en compte que havia deixat el cotxe en doble fila. Però el carrer era tranquil, de manera que també s’ho podia prendre amb calma.

I s’estimava més entrar a l’edifici ja sense el metge a dins. Tenir un trumfo més per si necessitava collar-lo després.

L’Hilari va rememorar el bon moment d’una estona abans, a casa, amb la Roser.

Va somriure.

Feia temps que no gaudia tant del sexe.

Havia d’anar més sovint a dinar a casa.

Es va entretenir contemplant la gent que transitava pel carrer, abrigada al màxim. Gent de tota mena. Una dona sola i abstreta, dues noies xerrant i rient despreocupades, un vell empenyent un cotxet amb un nadó, una parella carregada d’anys que anaven de bracet amb un cert aire senyorial, un home jove corrent com si arribés tard a una cita, una parelleta agafats de la mà…

Una parella de silenciosos adolescents enamorats.

Què faria el dia que la Montserrat li digués que sortia amb un noi?

I per què l’Ignasi, més gran que ella, era tan diferent? O el preocupava menys?

Perquè era un noi?

Es va sentir masclista.

En Claudi Pons va reaparèixer set minuts després que l’Hilari hagués tallat la comunicació amb en Quesada. No ho va fer corrent, ni nerviós o atribolat. Més aviat al contrari. Va sortir del portal, va comprovar que el cotxe continuava al seu lloc i va mirar a terra, esclafat pel pes de l’abatiment. Va anar cap al seu vehicle, pensatiu, es va ficar a dins i no va arrencar. Des de l’altra banda del carrer, l’Hilari va veure com repenjava el cap al respatller del seient. Possiblement va tancar els ulls.

Es va mantenir així, quiet, un parell o tres de minuts més.

Fins que va reaccionar, va engegar el motor i es va allunyar de l’indret.

L’Hilari va tornar a examinar l’edifici.

Cap senyal de vida a les finestres tancades.

Al cap d’un quart d’hora, i sense que el seu company hagués arribat, va baixar del cotxe i va passar per davant del portal. El vestíbul era fosc, però tenia porteria i portera. Va veure-la endormiscada sota una claror somorta que s’escampava damunt seu zenitalment. Tenia el llum suspès just damunt del cap, de manera que semblava un pres en un interrogatori a mans d’en Creix.

Finalment, en Quesada va arribar amb taxi dos minuts més tard. Va veure com pagava el trajecte i es va reunir amb ell.

—Com ha anat? —va ser la seva primera pregunta.

—En Pons ha sortit fa una estona, molt aixafat.

—I com és que se li ha acudit seguir-lo?

—M’ha fet fora de casa seva, molt nerviós, quan l’he acusat de mentir o no dir el que sabia de la germana Maria. Llavors he sentit que la seva dona li preguntava on anava. Ha conduït molt nerviós fins aquí.

—I què espera trobar-hi?

—No ho sé. Però ho esbrinarem.

Va ser el primer a entrar al portal. Va travessar el petit vestíbul i, en arribar a la porteria, es va escurar el coll per despertar la portera. Quan la dona va obrir els ulls, ell ja tenia la credencial a la mà. L’hi va posar tan a prop de la cara, que la dona va mirar guerxo en veure-la.

—Fa una estona ha entrat i sortit un home. A quin pis ha anat?

Potser va ser el sobresalt. Potser l’ensurt. Potser alguna cosa més.

—Un… home?

—El doctor Pons.

—Bé… —va esbufegar—. No sé pas com es diu. Però ha anat al quart, senyor.

—Gràcies.

No hi havia ascensor, de manera que van pujar a peu. L’escala era tan fosca com la façana. L’única llum penetrava per unes petites finestres, més aviat respiradors, situades entre planta i planta, de vidres opacs i bruts. En arribar al quart pis es van adonar que únicament hi havia una porta, mentre que a la resta de plantes n’eren dues per replà. Abans de trucar, l’Hilari va enganxar l’orella a la fusta.

Cap soroll.

—Bé —va sospirar—. Som-hi.

Va pitjar el timbre.

Van passar cinc segons. No hi havia espiell, de manera que una veu de dona va preguntar:

—Sí? Qui hi ha?

L’Hilari va parlar sense embuts.

—Policia. Obri.

La persona que era a l’altra banda el va obeir immediatament. Sota el llum del rebedor va quedar emmarcada la imatge d’una dona rodanxona, que duia una bata, una escombra a la mà i els cabells força esbullats.

És clar que ella va ser el menys significatiu.

L’Hilari va obrir la boca, però la va tancar de nou.

Perquè darrere del que semblava ser una simple dona de fer feines o minyona, va començar a veure en una sala altres dones, molt joves, algunes fins i tot adolescents, i totes amb un denominador comú.

Estaven poc o molt embarassades.