Quinze

L’HOME VESTIA MOLT BÉ, amb prestància i classe. Vestit car, corbata cara, rellotge car, pell cuidada, perfecta tallada de cabells i un aparatós anell de matrimoni, el doble o el triple de gran que la mida normal. Semblava més una cadena que no pas el record d’un enllaç etern. Havia deixat l’abric, de pell, damunt d’una cadira. Fosa amb el seu cos robust van veure una nena d’uns quinze anys, amb la panxa menys ostensible que les altres, però només perquè era menuda, no pas perquè estigués embarassada de menys mesos. Al nouvingut se’l veia congestionat, encara panteixant, com si hagués fet una correguda per arribar fins allà. Mirava de consolar la noia, que continuava histèrica i al caire d’un col·lapse.

—Papa! Papa! —no parava de gemegar.

En aparèixer ells, les altres embarassades es van allunyar de la seva vista. Totes. A prop seu tan sols hi va quedar la dona de fer feines, que mirava l’escena angoixada i sense saber què fer.

Abans que l’Hilari pogués parlar, ho va fer el nouvingut.

—Qui són vostès?! —va bramar.

Devia tenir uns quaranta-tres o quaranta-cinc anys, i sens dubte estava habituat a manar, donar ordres, ser obeït i cridar. Cridar molt.

L’Hilari li va ensenyar la credencial.

Simplement això.

—I vostè? —va preguntar mentre se la tornava a guardar a la butxaca.

—No tenen cap dret a ser aquí! —va dir el pare de la nena, augmentant més el volum, si això era possible.

—Vol parlar a comissaria?

No va ser tant la provocació com el to el que el va molestar encara més.

Treia foc pels queixals.

—Vostè sap amb qui està parlant?! —va exclamar l’home, assenyalant-lo amb un dit ferotge.

—No, no ho sé. —L’Hilari va continuar mantenint la seva calma estoica—. I la veritat, no m’interessa, l’hi puc assegurar. Però estem investigant un homicidi, de manera que l’hi preguntaré per segona i última vegada: qui és vostè?

Va ser la noia qui va evitar la resposta. Es va arrapar més i més al seu pare, com si més que amor, comprensió o perdó, volgués fondre’s amb ell.

—No deixis que se m’emportin, papa!

—Calla, Helena! —va dir ell, sacsejant-la amb les mans com si fos un ninot—. Prou problemes has causat ja!

—Papa…! —va replicar ella, alhora que se li doblegaven els genolls amb una patètica rendició.

L’home també va semblar que tocava fons. Es va ensorrar una mica, prou per adonar-se de la situació. La paraula «homicidi» i la presència de dos inspectors de policia ho canviava tot. Va respirar fondo i el volum de la seva veu va perdre molts decibels.

—Podem parlar sols?

—Sí —va accedir l’Hilari.

—Gràcies —va dir ell, exhalant una glopada d’aire i, per segona vegada, agafant la seva filla pels braços, per apartar-la uns centímetres. Va mirar-la amb ulls inflexibles, però menys durs—. Queda’t aquí, Helena, d’acord?

—Papa, no!

—Helena. —La suavitat va esdevenir extrema—. Ara calma’t i deixa que el pare parli amb ells. Tot anirà bé, t’ho prometo.

Els ulls de la noia eren dues fonts. Li tremolaven els llavis, les mans, el cos.

—Papa, perdona’m…! Papa…!

L’home es va adreçar a la dona de fer feines, gairebé amagada de tan arrambada a la paret que estava.

—Pot fer-se’n càrrec?

—Sí, senyor —va contestar la dona, allargant les mans per agafar-la—. Au, reina, vine. El teu pare només ha de parlar amb aquests senyors, no se n’anirà pas, tranquil·la. Serà a la sala, veus?

Va aconseguir convèncer-la. L’Helena es va quedar amb les mans obertes en direcció al seu pare, el rostre travessat pel dolor i la por, però ja no va cridar ni va provar d’aferrar-s’hi. En Quesada va obrir la porta de la sala. L’última interrogada, la Dolors, també s’havia esfumat. L’home va entrar el primer, en Quesada el segon. L’Hilari va fulminar la dona de fer feines amb una mirada de plom.

—Alguna noia més ha trucat al seu pare?

—No… no, senyor —va respondre ella, empassant-se la saliva.

—On és el telèfon?

—Allà… —va dir la dona, assenyalant una de les parets del rebedor.

—Vigili’l, i si algú el toca, li asseguro que me l’enduré a vostè a comissaria.

Es va quedar blanca.

—No s’hi amoïni, senyor.

El pare de l’Helena ja estava assegut. En Quesada s’havia quedat dret, per si de cas. Tan bon punt va tancar la porta, l’home va assenyalar el sotsinspector.

—Podríem…?

—Ell es queda —va ser categòric l’Hilari.

No hi va haver discussió. Semblava més calmat. Però continuava sent «algú». No ho podia evitar.

—Escolti, inspector. —Va obrir les mans amb els palmells cap avall i es va inclinar cap endavant, per donar més èmfasi a les seves paraules—. Podem tractar això de manera raonable?

—Per descomptat.

—En primer lloc, de quin homicidi parla?

—Del de la germana Maria.

—Ha mort? —va dir ell, obrint els ulls.

—Veig que la coneixia.

—Déu meu… —Es va tirar cap enrere i va acabar de perdre tota la seva empenta—. Maleït sigui… Quan ha passat?

—Aquest matí. Algú, una dona jove, sembla que l’ha empès per una escala.

—Increïble, no? —va apuntar ell, començant a sentir-se superat pels esdeveniments.

—Com es va posar en contacte amb vostè, o vostè amb ella?

—Quan vam descobrir que la meva filla estava embarassada, a l’hospital ens van dir que ella ho podia solucionar tot.

—Donant el bebè en adopció.

—Sí.

—El seu nét.

Va serrar les dents.

—No em jutgi, inspector.

—D’acord, perdoni. A quin hospital van anar?

—Al del Bon Pastor.

—Els va atendre el doctor Pons?

—Sí.

—Quants anys té la seva filla?

—Si us plau… —Es va quedar sense alè.

—Fem un tracte. Jo no li pregunto el seu nom i vostè m’explica la història. Sap perfectament que no puc detenir-lo ni impedir que la seva filla doni el nadó en adopció, però havent-hi un delicte pel mig puc fer molt de soroll, no sé si m’explico.

S’explicava.

Prou.

I el seu interlocutor devia ser un empresari, habituat a les negociacions.

S’hi va resistir tan sols un xic més.

—Què té a veure tot això —va abastar el pis obrint els braços— amb la mort d’aquesta monja?

—Sí o no? —va repetir l’Hilari.

La darrera pausa.

—La meva filla té quinze anys, m’entén? És la petita. En tinc dues més. Sempre ha estat la rebel, la tossuda, també la malcriada, ho confesso. L’hem consentit massa i… Suposo que aquestes coses passen fins i tot a les millors famílies —va dir ell, tocant-se l’immens anell de casat amb els dits de la mà dreta—. Quan el metge ens va dir que els vòmits, els marejos i tota la resta eren deguts al fet que estava en estat… Ja es pot imaginar com ens vam quedar.

—Van pensar a avortar?

—Per l’amor de Déu, però què diu? —es va alarmar—. No solament és que sigui il·legal. És que sóc catòlic. Si al pecat de la meva filla, hi haguéssim afegit un crim… No, ni pensar-hi. Mai no ho vam considerar. El doctor Pons ens va parlar de la possibilitat de l’adopció i vam veure la porta oberta. Vam parlar amb la germana Maria, que ens va tranquil·litzar de seguida. Va dir que estava acostumada a aquestes coses i que, per sort o per desgràcia, hi havia molta demanda de nens i nenes, famílies que no podien engendrar-ne, bona gent que serien també bons pares. El problema era com amagar l’embaràs a la família, els veïns, les amistats, les mateixes companyes d’escola de l’Helena… De manera que, quan ja va ser inevitable, la vam portar aquí, també per indicació de la germana Maria. A tots els efectes, la meva filla està estudiant a l’estranger.

—Paga per tenir-la aquí?

—Bastants milers de pessetes, sí —va reconèixer afligit.

—Havien de cobrar res per lliurar el nadó?

—No! —va saltar com un ressort—. Com se li acut dir o pensar una cosa així? L’únic que volem és que l’Helena tingui una altra oportunitat i el nadó estigui bé. Espero que la meva filla hagi après la lliçó, d’altra banda molt, molt dura, l’hi ben asseguro.

—I el pare?

—No compta —va dir ell, fent un gest ambigu—. Una altra criatura. Es pensaven que el món era de color de rosa. Fins i tot em van dir que es casarien. S’ho imagina? Els seus pares també li van cantar les quaranta.

—Pel que he pogut veure, aquí hi ha tres noies en les mateixes condicions que la seva.

—Això ja no ho sé. En tinc ben prou amb la meva filla. Se’ns permet veure-la, però sempre sota horaris estrictes, suposo que perquè no coincidim amb els altres pares. I elles tenen prohibit explicar-se intimitats o donar detalls familiars. Evidentment, l’Helena no pot sortir al carrer sota cap concepte. Sortosament vivim a prop i tinc el despatx al costat, per això he arribat tan de pressa quan m’ha telefonat.

—La seva filla i aquestes altres tres tenen habitacions individuals. Em referia a això.

—Les altres noies són diferents, o es troben sota unes altres condicions, només faltaria. La germana Maria em va dir que algunes eren de molt baixa extracció social, i a vegades fins i tot apareixia alguna prostituta. No crec pas que aquesta monja hi fes negoci, amb això. Jo pago un servei diferencial, això és tot.

—Cal que li pregunti una cosa molt personal.

—Entesos, faci-ho.

—La seva filla va estar d’acord a donar el seu fill en adopció?

—Naturalment. No podia ser d’altra manera. Era la millor solució.

—No la va obligar, vostè?

—No! Com pot dir això?

—Però la idea va ser seva.

—És clar. L’Helena no hi hauria pensat mai, en una cosa així. D’entrada estava bloquejada i molt espantada. No parava de plorar. Se li va obrir l’única porta possible, ateses les circumstàncies. —Va fer una pausa i es va comportar de manera fins i tot més dòcil—. Miri, inspector, això ha estat molt dur per a ella, per a tots. Una lliçó de vida. Fem el més correcte pel bé de l’Helena. Això és tot. Li estalviem i ens estalviem la vergonya i molts problemes. Té filles, vostè?

—Sí.

—Què faria si la seva filla es quedés embarassada sent soltera i, per acabar-ho d’adobar, menor d’edat?

—No ho sé pas.

—No. Ningú no ho sap fins que s’hi troba. I és un cop. Un cop molt dur. —Va fer una altra pausa—. Ara, si m’ho permet, li diré que no entenc a què treuen cap tantes preguntes i què tenen a veure amb la mort d’aquesta monja.

—Intento comprendre què feia, com ho feia, i de quina manera la noia que l’ha empès escales avall ha arribat a aquest extrem. Res més.

L’home es va posar una mà al cap. Es va remoure els cabells.

—Això és un malson —va reconèixer.

—Em fa l’efecte que hem acabat —va dir l’Hilari.

El pare de l’Helena es va posar dret, però no va caminar en direcció a la porta de la sala. Tornava a dominar la situació, o, si més no, a sentir-se amo dels seus actes.

—No li he dit el meu nom, però si vol dir-me el seu, potser algun dia…

—Valdrà més que ho deixem així.

—Tinc contactes.

—M’ho imagino.

—Puc preguntar-li una cosa més sobre la investigació?

—Faci-ho.

—La mort de la germana Maria provocarà un escàndol, oi? Ho dic per la seva condició de monja.

—No solament per això. També pel que feia. Però no crec pas que es donin noms, i menys tractant-se de menors, com és el cas de la seva filla.

Va fer un sospir d’alleujament.

—La va matar una d’aquestes noies?

—És probable.

—Poden ser moltes.

—Ja ho sé.

El pare de l’Helena li va allargar la mà. L’Hilari no va tenir altre remei que estrènyer-l’hi.

—Sort —li va desitjar l’home.

—Gràcies —va correspondre ell educadament.

Va caminar fins a la porta de la sala, la va obrir, va sortir i la va tancar, tot deixant-los sols. En Quesada va ser el primer que va trencar el silenci, al mateix temps que deixava escapar tota la ràbia continguda.

—Quin element.

—Tot pel benestar i l’honor de la seva filla —va dir l’Hilari.

—Parla seriosament?

La mirada va ser prou convincent.

—Vagi a buscar la dona de fer feines.

En Quesada el va deixar sol. Es va quedar mirant el terra, mig aclaparat pel descobriment del pis, mig impressionat pel que li cauria al damunt. Si prou complicat era investigar la mort d’una religiosa, tot allò convertia el cas en una bomba de rellotgeria. Cap diari s’atreviria a donar la informació. La censura actuaria com una guillotina. Es movia, per tant, sobre una pista de gel envoltada d’arenes movedisses. El cas ideal perquè en Pablo García li tallés definitivament el cap.

—Merda —va sospirar.

En Quesada va reaparèixer amb la dona de fer feines, encara espantada després de la petita esbroncada anterior.

—Ningú no ha tocat el telèfon, senyor, l’hi juro.

L’Hilari no la va fer seure.

Simplement la va travessar amb una mirada incisiva.

—Senyora, l’hi preguntaré per última vegada: on és la germana Amàlia?

La dona va començar a plorar, estrenyent les mans contra el pit.

—No ho sé, senyor… L’hi juro.

—Si em menteix i li truca quan marxem…

—Jo no ho faria, això —va dir ella, plorant encara més—. Mentir a un policia? Es pensa que m’he tornat boja?

—Calmi’s.

—Sí, senyor.

—Què farà ara?

—Ara?

—Quan ens n’anem.

—Res. —Va arronsar les espatlles—. Esperar. Què vol que faci? No deixaré pas soles aquestes pobrissones. Ja em diran què haig de fer. La germana Amàlia o qui sigui. Jo només treballo aquí.

—Sap els noms i les adreces de les noies?

—No. Moltes ni tan sols fan servir el seu, i parlen poc. Sobretot, les de més bona posició. A més, van i vénen. Cap d’elles s’està aquí més de tres mesos. La que més, quatre.

—Entesos. Gràcies.

—Puc…?

—Sí, vagi a tranquil·litzar-les.

Van sortir tots tres de la sala, i tant l’Hilari com el seu company ja no es van aturar fins a la porta del pis. No hi va haver més paraules. No hi havia ni rastre de les catorze dones. Tot estava en calma. Van baixar l’escala en silenci i van passar per davant de la portera sense dir-li res.

Només en arribar al cotxe, l’Hilari es va permetre esbufegar i rondinar:

—Me cago en l’ou…!