Vint-i-sis

EN DAVID ENCARA TENIA EL CAP entre les mans, malgrat el canvi d’ubicació.

—Continua igual —va manifestar descoratjat en Quesada.

L’Hilari es va asseure al seu costat.

—David —el va cridar.

Res.

—David, escolti. Hem de parlar amb vostè.

Va intentar treure-li les mans de la cara. L’home s’hi va resistir, com un nen a qui li fes vergonya que el veiessin.

—Vol que el detinguem i el portem a comissaria?

L’amenaça va donar resultat.

Va abaixar les mans a poc a poc, molt a poc a poc, i li va llançar una mirada horroritzada. Semblava més autista o aturat que el dia anterior.

—Bé, bé —va ponderar l’Hilari.

En David va dirigir els ulls cap a la porta de la sagristia. Va ser com si no sabés que l’havien canviat de lloc i se n’acabés d’adonar ara. Va bellugar una mà cap allà i es va posar a plorar i a cridar.

—Pare! Pare!

—Calmi’s —el va retenir l’Hilari.

—No, deixi’m, ell em necessita! —va gemegar l’home.

—Ell necessita que ens expliqui el que ha vist. L’hi està demanant, David. Escolti el seu cor. No vol que atrapem la persona que ha fet això?

Va canviar la direcció de la seva mirada.

Va centrar-la en l’Hilari.

Ulls al·lucinats. Expressió absent.

—Sí —va admetre amb un fil de veu—. No era… bo, sap? Cal que… l’agafin. Era… una mala… persona.

—Llavors parli. Digui’m què ha vist.

Una altra pausa. La mateixa cara revestida d’esbalaïment.

—Ha dit que era un home el qui ha disparat —va voler insistir l’Hilari.

—Boig… Boig… Boig! —va desvariejar el testimoni.

—David! —li va cridar.

Va aconseguir alarmar-lo, retenir la seva atenció. El problema era que per la porta oberta de l’església els arribaven les veus de l’exterior. Els envoltava un vertigen difícil d’apaivagar.

—Quesada —va ordenar al seu company—, que s’enduguin tota aquesta gent tan lluny com sigui possible i formin un cordó de seguretat. I, de passada, tanqui la porta de l’església.

Va esperar que complís l’encàrrec i va donar un marge de temps a en David perquè es tranquil·litzés i s’habitués a la seva presència. L’Ernest Quesada va tornar al cap de dos minuts. Durant aquesta estona, en David es va mantenir amb la mirada perduda. Ara l’església es trobava sumida en la penombra, amb l’escassa llum proporcionada per les quatre finestretes i la minsa il·luminació de l’altar, on un Jesucrist amb cara de dolor mirava a terra des de les altures.

L’Hilari va tenir una idea.

—Jesús l’està observant, David. Ho veu? —va dir ell assenyalant el crucifix.

—A mi? —va barbotejar l’home.

—Au, miri d’entendre el que li dic.

—Jo… l’entenc —va assentir lentament.

—Respiri.

—Ho intento, sí.

—El necessitem, comprèn? Tot depèn de vostè. Ara és qui mana.

—Jo?

—Sí, vostè.

—Mano jo —va repetir amb un indici de realitat enmig del seu desconcert.

—És clar —va reblar l’Hilari, sentint-se psicòleg—. Ho ha vist tot. Gràcies a vostè enxamparem aquest home. Gràcies a vostè, David. El pare Amanci n’estaria orgullós.

No sabia si el fet d’esmentar-li el sacerdot havia estat una bona o una mala idea.

—El pare… era una bona persona —va assentir en David, parlant més per a si mateix que per a ells—. De veritat. Tot… tot ho feia per aquells pobres nens.

—Es refereix a les adopcions?

—Angelets, fills del… pecat.

—Es refereix a les adopcions? —va insistir.

—Sí. —Tot d’una va centrar tota la seva atenció en ell—. Les adopcions, és clar.

—L’han matat per això?

—Aquell… mal home ho ha dit, sí.

Es va estimar més fer marrada, provar de guanyar-se’l a poc a poc, no deixar-lo anar, com un pescador donant fil a la presa.

—L’havia vist mai?

—No.

—Gran, jove?

—Jove.

—Vint anys?

—Més, més.

—Vint-i-dos?

—Més.

—Vint-i-quatre, vint-i-cinc?

—Sí —va ratificar.

—Ho està fent bé, David. De debò. I estem parlant, ho veu? Ho està fent molt bé. Ara ja em pot dir què ha passat.

La veu li va tremolar una mica.

—Li ha… disparat.

—On era vostè?

—Aquí, cuidant l’església, com sempre.

—Als bancs, a l’altar?

—A l’altar, sí. Llavors ha arribat ell.

—L’ha vist bé?

—Sí, de cara, sí.

—I ell a vostè?

—No.

—No?

—No ho sé. No ho crec. Era allà —va dir ell, assenyalant l’altar, per darrere la taula cerimonial—. Ha… creuat l’església, molt de pressa, i ha entrat a… la sagristia.

—Hi havia algú més aquí?

—No. A aquella hora, no.

—Què ha fet vostè?

—Jo? —Va fer memòria—. Netejava. Sí, netejava.

—I ha sentit veus.

—Sí —va sospirar.

—Una baralla?

—No, només… veus fortes.

—Què ha fet en sentir-les?

—M’hi he acostat per veure què passava.

—Però no ha entrat a la sagristia.

—Anava a fer-ho, però…

—Què l’ha fet dubtar?

—La… pistola.

—Aquell home ja empunyava la pistola?

—Sí, i apuntava… al pare… —Es va aturar un moment per ordenar les seves idees—. Ell deia que enretirés l’arma, i en acabat… ha dit: «No dispararà pas. No pot fer-ho».

—Bona memòria —va dir l’Hilari animant-lo—. És fantàstic, David! I l’home què deia? Perquè devia dir alguna cosa, no? O li ha disparat sense més ni més.

—L’home… deia: «Vostè ho sap. Ho ha de saber. Digui-m’ho». Sí, deia això.

—I el pare Amanci què responia?

—El pare Galobart —va semblar que el corregia— deia que no, que no ho sabia, que allò… no era cosa seva. Deia que se n’ocupava la germana Maria i que en… en el seu cas… els papers els havia signat el metge.

—Quin metge? En Pons? En Sugranyes?

—No ho sé. Jo era… prop de la porta i ells… parlaven alt i clar. Però això… això no…

—Continuï.

Va moure la mà dreta amb calma, a càmera lenta.

—L’home ha dit… ha dit —va fer memòria—: «Tots sou uns… porcs, lladres, i mereixeu… l’infern». I tot seguit: «Feu i desfeu al vostre gust. Us penseu que podeu controlar la vida… dels altres». Llavors ha… cridat…

—Què ha cridat? —va preguntar en veure que se senyava.

—No ho puc… repetir.

—Au, digui-ho.

—Som a… l’església, senyor.

—Déu el perdonarà. Ens està ajudant. Què ha cridat?

En David es va senyar per segona vegada.

—«Merda, merda, merda», embogit, gairebé… plorant i…

—Ha disparat?

—No. Encara no. El pare li ha… suplicat que… no ho fes. —Tot i que parlava a batzegades, la seva memòria començava a ser gairebé prodigiosa com més calmat estava—. Deia que… no el denunciaria, que se n’anés. Deia: «Ho entenc, fill, ho entenc». I l’home… L’home… —Va tancar els ulls mentre ho repetia, recuperant-ho del fons de la ment—: L’home finalment ha dit: «És massa tard. Tan bon punt surti d’aquí, trucarà per telèfon i tot estarà perdut. Em detindran i no la trobaré mai».

—Ha dit «la trobaré»?

—Sí.

—N’està segur?

—Sí, ho estic.

L’Hilari i en Quesada van intercanviar una ràpida mirada.

—I llavors…

—Pum! —va xiuxiuejar gràficament.

—Què ha fet vostè?

—He… corregut a amagar-me al… confessionari.

—Ha fet bé.

—M’hauria matat igual que al pare! —va justificar ell, removent-se una mica.

—Ho ha fet molt bé —va reiterar l’Hilari—. Així ara m’ho pot explicar. Per això sóc policia.

—És un… assassí, oi?

—Ho és, David. Un assassí.

Va abaixar el cap interioritzant el concepte. Potser no tenia cap grau mínim d’autisme. Possiblement, al capdavall, no era res més que un infeliç.

Un pobre desgraciat atrapat en la seva pròpia teranyina.

—Anirà a l’infern —va afirmar en David—. El pare Galobart estimava molt aquelles pobres… desgraciades. Els alleujava la seva pena. Elles… no volien els… els seus fills.

—Llavors sap que ha estat per això que l’han mort.

—Buscava… una nena, no?

—Sap quina?

—No, no.

—Coneixia, vostè, la germana Maria?

—Sí.

—Era amiga seva?

—No, amiga no. Venia, em saludava… Només això.

—Què feia quan era amb el pare?

—Parlaven. Ell li donava noms, adreces. Jo no… entrava a la sagristia llavors.

No quedaven gaires més preguntes per fer, i d’un moment a l’altre traurien el cadàver del sacerdot. Si passava això, tornaria a naufragar en les seves maresmes mentals i el perdrien.

—Com anava vestit aquest home?

—Jaqueta, una bufanda… Devia passar fred, perquè la jaqueta no era gaire… gruixuda. Duia xiruques.

—Algun color?

—No. Era una jaqueta… fosca, simplement això. També els pantalons.

—I la cara? Cap tret específic?

—Tenia el… nas tort o desviat cap a… un costat.

—Com un boxejador?

—No. Aquests el tenen… aixafat. Ell el tenia… desviat. Així. —Es va posar una mà a la cara i es va prémer l’ala dreta del nas cap al costat contrari.

—És un bon fisonomista —va dir l’Hilari, posant-li la mà a l’espatlla.

—Em… fixo en la gent i tinc bona… memòria, sí. Vostè ho ha dit. Però diuen… A vegades diuen…

—No en faci cas.

—No en faig cas. Jo sóc aquí —va dir ell, abastant l’església—. Veig coses…

—Ha vingut per aquí aquests dies una noia jove, de disset o divuit anys, per parlar amb el pare?

—Vénen moltes… noies joves. I també senyores.

—Però a escridassar-lo i demanar-li explicacions…

—No, això no ho recordo pas. Escridassar-lo, evidentment que no. Però en vénen, sí, moltes, la majoria… molt guapes… Jo… m’hi fixo, en elles. Són tan… boniques.

L’Hilari es va donar per vençut.

Es disposava a aixecar-se.

—David —va fer una darrera pregunta—, ha trucat a la policia immediatament o ha trigat una mica a fer-ho?

—He… trigat, perquè abans… he anat a la sagristia per…

—Per què? —el va instar a continuar.

L’estava perdent. La seva mirada es tornava buida de nou.

—M’he… agenollat al costat del pare i ell m’ha… m’ha mirat…

—Encara era viu?

—Sí.

—Li ha dit res?

—Una paraula, sí. Abans de… tancar els ulls ha dit… una paraula. Bé, un… nom.

—Quin?

—Sugranyes.

L’Hilari es va aixecar d’un salt. La bomba silenciosa li va explotar al cap.

Llavors ho va dir ell, sense ni tan sols senyar-se com havia fet en David.

—Merda!

Va ser un segon abans que ell i en Quesada sortissin volant.