Tres

CONDUÏA EN QUESADA i no duien la sirena posada. L’Hilari la feia servir rares vegades. Amb el fred, estranyament, el trànsit tampoc no era excessiu. O hi havia una plaga d’engripats més abundant del que era normal, o la imatge del Tibidabo emblanquit per la neu provocava més desercions urbanes del que era habitual als mesos d’hivern.

L’Hilari tenia les últimes paraules d’en Pablo García clavades al cervell:

—¡Por Dios, Soler, resuélvalo cuanto antes!

Resoldre-ho com més aviat millor.

Tan senzill com això.

Una monja de gairebé setanta anys.

—Ja hi som, eh?

—Què? —va preguntar ell, tornant al món conscient.

—Que dic que ja hi tornem a ser —va insistir en Quesada.

—A què es refereix?

—Quan ens van donar el cas del general Aramburu, vostè va dir que en aquest país hi havia dues coses intocables, la Santa Mare Església i el gloriós Exèrcit Nacional, i que ens havia tocat una de les dues.

—Ho recordo perfectament.

—Doncs ja ho veu: ara l’altra.

—Hauria de demanar un canvi de company.

En Quesada el va mirar de reüll.

—Ah, no! —va ser contundent—. M’ho passo bé i això també compta.

—Parla seriosament?

—I tant!

—No sabia que un es feia policia per passar-s’ho bé —va replicar l’Hilari.

—Jo també crec que d’aquí a uns anys tot serà diferent, i que hem d’estar preparats per al canvi. —Va ser sincer.

—Uns anys poden ser molts.

—Som als seixanta. Crec que ara tot va més de pressa. Ja veu que fins i tot enviem naus a l’espai.

—Les hi envien els russos i els americans, nosaltres encara anem amb burro.

—Miri —va dir en Quesada, posant-se seriós—. Un paio com en Creix avui encara pot torturar, però no sé si d’aquí a aquests pocs anys que li he dit…

—A vegades un bon mastegot ajuda.

—Ara vol fer d’advocat del diable? Vostè no és dels qui claven mastegots, home.

—I vostè continuï tenint amistats perilloses com jo i ja ho veurà, ja.

L’Ernest Quesada es va posar a riure. L’Hilari no va tenir altre remei que imitar-lo. Van esquivar una dona abrigada i embolicada amb una bufanda, a qui només se li veien els ulls, en saltar-se un semàfor en vermell. La dona els va dir alguna cosa en senyal de protesta. La gent anava pel carrer com si visquessin a Lapònia o al pol Nord. Potser al migdia la temperatura pujaria una mica, però a aquella hora del matí encara era gèlida.

—Què li ha dit el comissari? —va preguntar en Quesada, incapaç com sempre de tenir la boca tancada mentre anaven amb cotxe.

Pitjor que la Roser.

—No més del que li he explicat. Monja, Maria de la Pau Sunyol, de les Filles de la Caritat, i que aquest matí algú l’ha empès escales avall al pis on vivia.

—Un pis? Deu voler dir el convent, no?

—No, un pis. Era assistent social. Treballava o col·laborava en un hospital.

—Potser ha caigut sola.

—Han sentit una baralla i han vist que algú sortia corrent. És tot el que sé.

En Quesada va moure el cap de dalt a baix un parell de cops, al mateix temps que assimilava la notícia.

—I una setmana abans de Nadal —es va plànyer.

—No sé pas si això ho complica o ho fa més fàcil —va reconèixer l’Hilari—. Sempre he pensat que el cercle d’amistats d’una religiosa és bastant tancat. Hauria de ser un cas fàcil.

—Si fos fàcil, l’haurien assignat a uns altres.

—Home, en García no sap si serà fàcil o difícil.

—Continua fent d’advocat del diable? És una monja, inspector! Pinta malament, i com que pinta malament, apa, ja se n’encarregarà el Dúo Dinámico!

—No em digui que ens diuen així?

—M’ho acabo d’inventar jo, tranquil.

—Jo vull ser en Ramón Arcusa, que és més guapo.

En Quesada va esclafir una riallada.

—Ho veu? Sempre és millor començar de bon humor.

—I a vostè què li passa avui? El veig molt animat.

—Res. —El sotsinspector va arronsar les espatlles.

—Abans em volia preguntar una cosa i la trucada del comissari l’ha interromput.

El sotsinspector va fer memòria.

—Ah, sí, com que parlàvem de la Central i d’aquestes coses…! És veritat el que diuen de la Brigada Politicosocial?

—I què diuen?

—Que hi van a parar els ximples, els qui no poden accedir a homicidis, com nosaltres.

Va tocar-li el torn de somriure a l’Hilari.

—Ves amb què em surt ara —va dir.

—És veritat o no?

—És clar que és veritat —va respondre ell, adreçant-li una mirada maliciosa—. Vejam, quan volia ser policia en què pensava?

—Jo? Doncs… No ho sé, veia sempre en Humphrey Bogart a les pel·lícules, tan dur, tan íntegre, resolent casos…

—Amb rosses espatarrants.

—Bé, aquí hi ha poques rosses, més aviat són morenes.

—Vostè volia resoldre assassinats.

—Sí.

—Va treure bones notes?

—Sí.

—I aquí el tenim: a la seva edat, sotsinspector a homicidis i amb un futur clar.

—Sí —va manifestar per tercera vegada en Quesada.

—Per què n’hi ha que ho aconsegueixen i d’altres no? O no creu que tots somien el mateix, ser el Humphrey Bogart de torn i resoldre crims?

—Els qui treuen males notes als estudis per entrar al cos no poden arribar a homicidis, perquè per investigar un assassinat cal cervell, saber pensar —va resoldre el seu company.

—Veig que ja ho ha pescat.

—O sigui que sí, que a la Brigada Politicosocial hi van els més totxos.

—No aconseguirà pas que em delati.

—Però és així.

—Vostè ho ha dit —va assentir l’Hilari.

—Per això són també els qui no els importa torturar un desgraciat. N’hi ha prou amb tenir mala llet.

—Digui’n cultura, Quesada.

Aquest cop sí, es va aturar en un semàfor perquè passava una dona amb tres nens petits i només dues mans per agafar-los.

Amb prou feines van ser cinc segons de silenci, fins que va tornar a accelerar el vehicle.

—Sembla mentida que anem a resoldre un assassinat —va recuperar la paraula—. Tots dos aquí fent-la petar…

—A vostè li agrada parlar.

—Vaja. —En Quesada es va posar vermell—. Perdoni, em sap greu.

—No hi fa res. Si tots dos fóssim muts, seríem insuportables. I parlar relaxa.

—O aclareix les coses, si és sobre el cas. Però és clar, com que la meva dona diu que sóc com una ostra…

—No li parla dels casos policials?

—No.

—Fa bé —va reconèixer l’Hilari—. Jo tampoc no comparteixo gaires coses, llevat que estigui molt atabalat i necessiti esplaiar-me perquè no se’m quedi tot a dins.

—Què li diu, la seva dona?

—No gaire. No s’hi fica pas. És bastant irònica i sorneguera.

—La meva em diu que vagi amb compte i, sobretot, que vigili que no m’engeguin un tret.

—També deu haver vist moltes pel·lícules americanes, en què es dispara abans de preguntar. No li ha dit que aquí no hi ha mai trets?

—Caram, l’última vegada sí que n’hi va haver!

—Em va salvar la vida, sí, és veritat —va sospirar l’Hilari.

—No l’hi vaig explicar, a ella. Primer perquè em vaig carregar aquell assassí, i segon perquè m’hauria dit que podia haver estat a l’inrevés i que potser vostè no hauria tingut tan bona punteria.

—En tinc, no pateixi.

—Doncs és un consol.

En acabar de parlar, va reduir la marxa i es va orientar per buscar l’adreça que els havien donat. No va haver de circular gaire a cegues, ja que al cap de pocs metres van arribar a la placeta on s’havien congregat tant els efectius policials com els curiosos atrets per l’aldarull. A un costat, un hospital de dues plantes, petit, solitari. A l’altre, separats per un jardí, un edifici igualment petit que feia cantonada amb el carrer pel qual havien transitat.

Tota l’atenció se centrava en l’edifici, al voltant de la porta d’entrada.

—Som-hi! —va exhalar en Quesada.

L’Hilari es va apujar les solapes de l’abric i va sortir a l’exterior per enfrontar-se, en primer lloc, al fred.