Cinc

ES VA REUNIR AMB L’ERNEST QUESADA al carrer, just quan aquest anava a buscar-lo, després d’haver parlat amb les altres tres monges. Ara que s’havien endut el cadàver de la germana morta, el bullici exterior minvava ràpidament.

—Res important?

—No —va ser concís el sotsinspector—. Dues s’han llevat a les cinc del matí i l’altra a les sis. Són més joves. Totes tres eren a la clínica a l’hora del crim.

—Què hi fan?

—Atenen pacients a maternitat.

—Totes?

—La morta era una espècie de superiora. S’encarregava de gairebé tot. Són assistents socials. Pel que sembla, hi vénen dones de tots els estrats socials, i moltes d’elles són pobres, no tenen recursos, són mares solteres… Les tres amb qui he parlat diuen el mateix, que la germana Maria era una santa, que no tenia enemics, que tothom l’estimava. Abnegació total.

—Doncs algú s’ha enfadat prou amb ella per empènyer-la escales avall.

—I la testimoni què li ha dit?

—Poca cosa. Dona, abric marró clar, possiblement jove perquè corria molt… Ha pogut sentir el diàleg final. El que sembla clar és que qui l’ha empès no ha sortit immediatament de la casa. Ha baixat aquest tram d’escala, ha comprovat l’estat de la monja i, en veure que era morta, ha marxat a corre-cuita. Per això la germana Teresa ha arribat a veure-la des de la finestra.

—Així doncs, pot haver estat un accident.

—Probablement ha estat un accident. Un rampell en plena disputa verbal, l’empenta i la caiguda, tot en un moment. Però l’ha matat, de manera que és un homicidi, involuntari però homicidi al cap i a la fi.

—Anem a la clínica?

—No, abans m’agradaria veure el pis de la morta. —L’Hilari va recordar una cosa—. Caldrà demanar-ne la clau a algú.

En Quesada va introduir la mà dreta a la butxaca de l’abric. Va extreure’n un petit feix de claus.

—I això? —va preguntar l’Hilari, alçant les celles.

—Les duia a sobre en sortir del pis, i el policia que ha arribat primer per examinar-ne el cos les ha agafat per donar-nos-les.

—Perfecte —va assentir ell—. Fa goig quan les forces de l’ordre es coordinen.

Van pujar el tram d’escales fins a arribar al replà. No van posar els peus a l’esglaó on hi havia la petita esquerda. L’Hilari va aconseguir obrir la porta amb la segona de les tres claus del feix. El pis era exactament igual que el de la germana Teresa: una saleta, dues habitacions, cuina i bany. També hi havia un reclinatori per resar i cap luxe, amb les parets nues excepte per la presència d’un Sant Sopar i un crucifix. Una de les habitacions ni tan sols tenia el llit fet. A l’altra, la de la morta, sí, pulcrament. Un crucifix i un retrat de Jesucrist completaven la decoració. Damunt la tauleta de nit, una bíblia.

La sorpresa va arribar en obrir l’armari.

A més de la roba de llit i de la germana Maria, en un dels calaixos hi van trobar diversos objectes de tortura, o més aviat d’autotortura: dos cilicis, una vara de fusta, una mena de cinyell metàl·lic amb pues, una camisa amb folre de metall i una altra de pèl animal, molt aspra.

—Déu meu… —va barbotejar en Quesada.

—Vostè ho ha dit: Déu meu —va replicar l’Hilari—. Em temo que tenim una màrtir.

Al calaix inferior hi havia també medicaments casolans, alcohol, aigua oxigenada, desinfectants, gases, benes, pegats d’escalfor, aspirines, pomades i altres remeis. Un veritable arsenal.

L’Hilari no va tocar res, i encara menys els instruments de flagel·lació.

—Per Setmana Santa, quan veig aquella gent arrossegant cadenes, o avançant de genolls, ensangonats, carregant la creu… m’agafa un no sé què —va dir en Quesada.

—Mortificació de la carn. Em pregunto si deuen ser totes així.

—No ho crec pas —es va espantar—. Vol que ho pregunti a les altres?

En va tenir prou amb la mirada del seu superior per saber que no.

—Sortim d’aquí —va dir l’Hilari.

Uns tècnics examinaven l’esglaó trencat i recollien minuciosament mostres de sang i, possiblement, de teixit humà.

—L’ha trencat amb el cap —va manifestar un.

—Em fa l’efecte que és quan ha mort. S’ha esberlat el crani —va afegir l’altre.

El fred continuava fent estralls. La gent parlava i el baf s’escampava davant dels seus rostres. Les monges encara estaven atribolades i mantenien la seva exaltació i les seves pregàries, llàgrimes i angoixa. N’hi havia que s’havien protegit amb abrics o mantes, mentre que d’altres, a qui la notícia havia enxampat a la clínica, intentaven restar al peu del canó amb el que duien posat.

—Jo no vull tornar a pujar-hi!

—Tampoc no ens deixaran fins que acabin!

—Per què el Senyor permet una cosa així?

L’Hilari les va observar amb aprensió.

—Són aquí, les tres amb qui ha parlat?

—Sí.

—Quina és la més xerraire?

—Aquella.

—Faci-la venir.

En Quesada va anar a buscar-la. La seva presència va fer que les monges callessin de cop. Les dones solien fixar-se en ell, perquè era ben plantat, i per més religioses que fossin, van fer el mateix. El seu company va tornar amb una religiosa menuda i de cara eixerida, ulls rodons i oberts.

—Com es diu?

—Sóc la germana Gabriela.

—A quin pis viu?

—A l’últim.

—Amb la germana Teresa?

—Sí. Sempre procurem que una de més gran estigui amb una de més jove, per si necessita ajuda.

—Coneixia bé la germana Maria?

—Una mica, sí, per la feina, el veïnatge…

—Per què vivia sola?

—Va tenir una companya, però va passar alguna cosa i se’n va anar.

—Què va passar?

—No ho sé. Va ser poc després que arribés jo.

—I quan va arribar vostè?

—Fa gairebé un parell d’anys.

—Des de llavors vivia sola al pis?

—Sí.

—No tenia habitació a la congregació o on sigui que viuen?

—La feina és contínua i s’estimava més ser aquí.

—Sap si tenia família?

—No, això sí que ho sé. Estava sola. Quan va néixer, la van deixar en una borderia. Per això volia treballar amb mares i nadons. Era un àngel.

—Com es diu aquesta germana que va viure amb ella?

—No me’n recordo. Vingui. —Va agafar-lo pel braç i el va estirar per portar-lo al costat de les altres.

En Quesada, que havia escoltat hipnòticament l’interrogatori, com altres vegades, els va seguir.

—Germanes —sor Gabriela els va cridar l’atenció—, l’inspector vol saber el nom de la germana que va viure amb la nostra estimada Maria.

La resposta va venir de la mateixa germana Teresa.

—Esperança Soldevila.

L’Hilari s’hi va adreçar.

—La germana Gabriela diu que va passar alguna cosa entre elles dues. Em podria dir de què es tracta?

La mirada que la germana Teresa va llançar a la seva companya de pis no tenia res de plàcida, benèvola o octogenària. Més aviat va ser un toc d’atenció d’una superiora a una subordinada.

—La germana Esperança va perdre la fe —va engegar amb una estoica fuetada verbal—. Va ser expulsada de l’orde.

—Quant temps feia que estaven juntes, la germana Maria i ella?

—Quatre o cinc anys —va respondre la germana Teresa mantenint el to, com si li desagradés profundament parlar del tema.

—Eren amigues?

—Totes ho som —va treure pit—. Amigues i germanes, filles de Déu Nostre Senyor —va reblar ella, perforant l’Hilari per darrere els vidres gruixuts de les seves ulleres—. Per què pregunta per la germana Esperança, inspector?

—Sembla que és l’única o l’última que ha viscut amb la difunta. Pura rutina. Saben on puc trobar-la?

No va fer falta que responguessin. El silenci va ser encara més gèlid que el fred ambiental.

Quedava una pregunta final, i la va fer juntament amb el gest de donar per acabada la conversa i disposar-se a marxar.

—Sor Maria era autònoma?

—Què vol dir?

—Si funcionava pel seu compte.

—Col·laborava amb el doctor Sugranyes. Era la seva principal assistent social —va tornar a agafar les regnes la germana Teresa.

—Només treballava aquí, en aquesta clínica?

—No, també anava a la del Bon Pastor, amb el doctor Pons, Claudi Pons.

—Gràcies, germanes. I lamento la seva pèrdua.

Es van senyar per enèsima vegada.

Van deixar-les soles, al mig del carrer, sota el fred, i es van posar a caminar en direcció a la clínica.